La Terra era un
immens oceà de lava. Aquest fet és molt important per entendre el que va venir
després, perquè qualsevol molècula orgànica que pogués haver existit en el
moment de la formació del planeta va quedar totalment destruïda en aquestes
condicions de temperatura.
L’aigua, ara tan
abundant, era inexistent a la Terra. Estudis recents de la composició dels asteroides
ens indiquen que quan es van formar els planetes i demés objectes del Sistema
Solar, aquells més propers al Sol no disposaven d’aigua. Aquest compost es va
acumular només en els objectes llunyans i freds.
Tenim, doncs, una
Terra infernal, i sense aigua.
Relativament poc
després de formar-se, ara fa 4.000 milions d’anys, els planetes interiors,
Terra inclosa, van ser sotmesos a un intens bombardeig de cometes i asteroides.
En les capes geològiques més antigues del nostre planeta hi ha vestigis d’aquella
època, que devia ser dantesca. No estem parlant de meteorits petits (que també
n’hi devia haver, és clar), sinó de projectils gegants, alguns dels quals varen
provocar cràters de la mida del continent europeu! De fet, d’una d’aquestes
col·lisions havia nascut abans la Lluna.
Resulta que els
agressors no només varen portar calor i destrucció a la Terra. Varen portar, ni
més ni menys, que aigua. Probablement tota l’agua que coneixem!
T’ho pots
imaginar? Els oceans, mars, i rius que ara coneixes contenen aigua provinent de
cometes i asteroides. Tu mateix, format per gran quantitat d’aigua a les teves
cèl·lules, existeixes perquè un dia grans objectes varen impactar amb el nostre
planeta i varen portar l’aigua.
I no només aigua
varen portar. Sabem també queaportaren molècules orgàniques. Aminoàcids. Ja
havia explicat abans que aquests components eren inexistents a la Terra, perquè
la intensa calor els hauria destruït. Els aminoàcids, i altres components
orgànics, juntament amb l’agua, vinguts de l’espai, varen sembrar un planeta
estèril de la llavor de la vida.
Les primeres
formes de vida en aparèixer van ser microscòpiques, i no necessitaven l’oxigen
per respirar. Simplement perquè la Terra tampoc no tenia oxigen!
L’oxigen és un
element altament inestable, que reacciona amb multitud d’altres elements i
compostos. L’oxidació d’un tros de ferro n’és una prova: l’oxigen es combina
amb el ferro per produir òxid de ferro. I això només és un exemple. Tot l’oxigen
lliure que podria haver existit al planeta havia estat fixat en minerals, en
format d’òxids, o altres sals. Res d’oxigen lliure, gasós, a l’atmosfera.
Varen ser els
primers organismes, primer les formes microscòpiques, i molt després algues i
altres formes vives vegetals, que varen començar a omplir la Terra d’oxigen.
Era el seu gas de rebuig. Respiraven diòxid de carboni i expulsaven oxigen.
Justament al revés del que fem els mamífers.
Al llarg de
centenars de milions d’anys, l’atmosfera de la Terra es va anar omplint d’oxigen.
Sí, l’oxigen seguia reaccionant amb els materials, i se seguia fixant als
minerals, però l’abastiment constant de l’element en estat gasos era assegurat pels
organismes vius existents.
Ja veus. És
sorprenent, oi? Ni l’aigua, ni els components orgànics, ni l’oxigen eren coses
que existissin a la Terra. Dos d’aquests pilars de la vida ens varen venir de
fora. L’altre, va haver de ser fabricat pels primers éssers vius.
La Terra, vista
des de l’espai proper, és una bellíssima bola de color blau, coberta per cotons
blancs. Sens dubte, és el més bonic dels planetes que coneixem. Però ja veiem
que no sempre va ser així.
Algun dia
visitarem altres sistemes solars, i trobarem, potser, planetes
extraordinàriament calents i inhòspits. Llocs on la vida, tal i com l’entenem,
no pot existir. Farem bé, en
aquell moment, d’anotar a les nostres agendes la tasca de revisitar el planeta,
uns quants centenars de milions d’anys després. Amb una mica de sort descobrirem la
meravellosa feina de la naturalesa.
1 comentarios:
Com m'agradat aquest article Joan Antoni!!!!!!
AX
Publica un comentari a l'entrada