L'expansió de l'univers. O, qui està inflant el globus?

Fa només un segle es pensava que tot l'univers que existia era la nostra galàxia. Aquells milers de milions d'estrelles eren més que suficients com per a omplir un univers enorme, que els científics de l'època consideraven, a més, estàtic i etern.

Avui sabem que l'univers és immensament més gran que el que llavors es pensava. Està ple de galàxies, de tot tipus. Milers de milions de galàxies. Les xifres maregen.

Però, a més, sabem que no és estàtic ni etern.

Cap als anys 1930, el famós astrònom americà Edwin Hubble, recolzant-se amb el treball previ d'alguns dels herois de l'astronomia de començaments de segle, va descobrir que l'univers s'expandia, i així es va poder establir un dels  pilars experimentals més sòlids que recolzen la moderna teoria del Big Bang. Una teoria que explica que l'univers va començar, ara fa uns 13,8 mil milions d'anys, com una enorme expansió de l'espai, a partir d'un estat inimaginablement dens d'energia.

Aquesta teoria del Big Bang s'ha anat polint i millorant amb els anys. Avui, és un edifici sòlid i que ens dóna resposta a la majoria de les coses que observem a l'univers. A totes, menys a una.

Quan parlem de la "gran explosió" (traducció literal del terme Big Bang) hem d'entendre que no es tracta exactament d'una explosió. Una explosió "normal" es produeix en un lloc determinat i a una hora determinada. El Big Bang, però, és el propi inici de l'espai i del temps. No el podríem situar en cap punt de l'espai, simplement perquè l'espai no existia abans del moment zero. Quant al temps, no podem parlar d'un abans de l'explosió.

Sí, ja ho sé. Costa d'imaginar (jo no puc). Però no ens hem d'estranyar tant. Al cap i a la fi, si fóssim éssers bidimensionals, que visquéssim dibuixats sobre un full de paper, tampoc no podríem imaginar una tercera dimensió, o un concepte tan bàsic com la profunditat, oi?

Podem intentar imaginar el  Big Bang com un globus que s'infla. La superfície del globus serà l'espai, i la nostra bufera serà la força que va començar l'expansió. Comencem a bufar, i tot d'una el tros de goma amorfa i arrugada es posa en moviment i adopta una posició esfèrica. I creix.

Fixem-nos què passa amb la superfície del globus. No cal ser genis per saber que, a mesura que el globus creix, també ho fa la quantitat d'espai que té la seva superfície, on cada cop hi tindrem més lloc per a poder-hi dibuixar galàxies,  estrelles i planetes. En definitiva, a mesura que bufem estem creant espai! (l'exemple ens funciona perquè el material del que està fet el globus és elàstic)

Molt bé, ja tenim el nostre univers expandint-se. Mentre s'infla el globus, més i més espai és creat i les distàncies entre els dibuixos de la superfície del globus es fan més i més grans. Els objectes s'allunyen entre sí, no perquè es moguin pas, sinó perquè apareix espai entre ells. Molt similar al que s'observa en realitat al cosmos.

Però tots hem inflat globus, i sabem que això té un límit. La bufera es va debilitant, i cada cop costa més seguir. La goma del globus també ofereix resistència. És quan et poses vermell com un tomàquet i t’esforces es dissimular davant la mirada del teu fill.

El símil seria que, fos quina fos l'enigmàtica força que va començar l'expansió de l'univers, esperaríem que aquesta s'hagués anat debilitant, simplement perquè la matèria de l'univers hagués oposat una resistència (degut a l'atracció gravitatòria). Com qualsevol  "explosió", hauria d'haver començat molt decidida, per anar-se esmorteint amb el temps.

Però vet aquí que no és pas així.

A final dels anys '90 (és a dir, "ahir") es va descobrir que el nostre univers no tan sols s'expandeix, sinó que ho fa acceleradament! Seria com si la nostra bufera hagués agafat noves energies i hagués vençut tota resistència del globus.

El que sigui que està fent que l'univers s'expandeixi va guanyar, fa molt de temps, la seva batalla particular contra la gravetat,  va trencar la molla de la resistència, i sembla que ja res no la podrà aturar.

El fascinant del cas és que no en tenim ni idea del que és aquesta energia misteriosa que està tivant de l'univers. D'on surt? Quina naturalesa té? Quina magnitud té? Què la provoca?

Fent gala d'una imaginació desbordant, els científics l'han anomenat energia fosca, perquè no "la veiem" ni sabem què és.

Poca broma, perquè aquesta energia, segons les estimacions, constituiria, ni més ni menys, que prop del 75% de tota l'energia i matèria que hi ha a l'univers!

Hi ha teories, és clar. Hipòtesis sobre el que pot ser aquesta energia misteriosa. Però cap d'elles sembla contundent, i l'energia fosca és, actualment, un dels grans misteris de la cosmologia.

No trobeu un xic sinistre que, tot i el gran coneixement desenvolupat sobre el cosmos, desconeixem complertament de què està format la major part d'allò que anomenem univers?