Per què les estrelles fan pampallugues?

Qui no s’ha fixat mai en el centelleig de les estrelles en una nit fosca? De ben segur, la vostra representació imaginària d’un cel estrellat incorpora aquest efecte, ben conegut, dels astres picant l’ullet.

Però, què és realment aquest efecte i què el provoca?

Per explicar-ho, recorreré a un altre fet quotidià i que aprenem de ben jovenets. I és la imatge d’un bastó mig enfonsat a l’aigua.

És aquella imatge d’un bastó aparentment trencat, que es torça tot de sobte per sota de l’aigua. Si el treiem , el bastó és intacte, és clar. Ha estat només un efecte òptic.

Aquest efecte òptic és conegut com a refracció, i es produeix quan la llum es desvia al travessar materials diferents (en l’exemple del bastó, la llum passa de l’aire a l’aigua). Cada tipus de material té un índex de refracció propi (una “capacitat de desviament de la llum”), i com més diferents siguin els índexs de refracció de dos materials, amb més proporció es desviarà la llum quan passi d’un al altre.

Com que la llum és el missatger que ens porta la informació visual dels objectes, qualsevol cosa que li passi afectarà a cóm els nostres ulls perceben el món. El desviament de la llum al passar de l’aire a l’aigua enganya, doncs, als nostres sentits.

L’índex de refracció, la propietat intrínseca dels materials de la que parlava, en realitat canvia, fins i tot per a un mateix material, amb la densitat (i temperatura). El bastó de l’exemple es “trenca” lleugerament diferent si en lloc de submergir-lo dins aigua destil·lada ho fem en aigua de mar. O si ho faig en aigua a 20 graus o a 50.

A la nostra atmosfera també es produeix la refracció. Quan la llum provinent de les llunyanes estrelles travessa les capes d’aire, en funció de les diferències en densitat d’aquestes, els rajos de llum es van refractant, van fent petites ziga-zagues, com el pal dins l’aigua. Les turbulències fan que les capes d’aire es moguin, es mesclin, variïn constantment, afectant a la llum centenars de vegades per segon. És clar que estem parlant de refraccions molt petites, perquè, al cap i a la fi, tot és aire, el mateix material, només que sotmès a condicions de temperatura i densitat diferents.

Aquesta refracció constant és el que fa que les estrelles ens semblin centellejar, i més ho faran com més turbulències hi hagi a l’aire en aquell moment.

I per què no centelleja la llum dels planetes?

Les estrelles estan situades molt lluny, incomparablement més lluny que els planetes que veiem del nostre Sistema Solar. Tan lluny estan, que la seva llum ens arriba concentrada en un petit puntet, que és molt sensible a la refracció que hem comentat. El petit puntet balla, tal com la llum és refractada per les capes d’aire que es mouen constantment.

En canvi, els planetes, situats comparativament “aquí mateix”, presenten diàmetres notables i apareixen com a cercles petitons, no són un puntet (a pesar que, a ull nu, ens sembla veure’ls també com a simples punts), de forma que, malgrat la seva llum també balla, l’efecte a penes es nota a simple vista. En altres paraules, el "punt" és massa gran com per a que la refracció de la llum el faci saltar tot ell d'un costat a un altre.

Així, podem distingir, a simple vista, els planetes de les estrelles, mirant la seva llum i notant si fa pampallugues o no.

Diuen que una obra d’art es gaudeix molt millor si un sap allò que està mirant, coneix la història i el context en el que va ser creada.

L’estiu és ideal per mirar el cel de nit. Festes majors i revetlles de pobles, bona temperatura, cels foscos, uns amics, xerrant i divagant amb la vista resseguint la interminable Via Làctia.

Mirar el cel estrellat entenent el centelleig de les estrelles ens ha d'ajudar a gaudir un xic més de les meravelles de la natura.