La pluja d’estrelles
més esperada de l’any.
La més vista.
La més fàcil d’observar.
La més famosa.
I també la que
més ens recorda el nostre efímer pas pel cosmos.
Les Llàgrimes de
Sant Llorenç, tècnicament conegudes com els Perseids són aquí, com cada mes d’agost,
per a arrossegar-nos a l’exterior, i gaudir no tan sols de les fugisseres, sinó
també del cel nocturn en general.
Els que em seguiu
ja coneixeu el símil que m’agrada emprar per explicar, de forma senzilla, què
són les pluges d’estrelles. Imaginem que anem circulant per una autopista amb
el nostre cotxe. El vehicle serà la Terra, i la carretera l’òrbita del planeta
al voltant del Sol. Ah... i el parabrises serà la nostra atmosfera.
Només ens fa
falta un altre element per a l’explicació. Aquest element serà un eixam de
mosquits que creua l’autopista just pel lloc que estem a punt de transitar. Els
insectes faran de petits fragments, molts d’ells minúsculs, que ha deixat al
darrera un cometa (o un asteroide) que va passar per allà fa temps.
Quan creuem el
núvol de mosquits, aquests mosquits impacten, en gran quantitat, contra el
parabrises del cotxe, i observem les seves marques contra el vidre. Quan la Terra, en
la seva òrbita al voltant del Sol, creua el pas d’un antic cometa, que l'ha
sembrat de pols i petits fragments, aquests entren a l’atmosfera a gran
velocitat i es desintegren deixant un rastre de llum fugaç que observem
fascinats.
Aquesta és la raó
per la qual les pluges d’estrelles (que n’hi ha unes quantes al llarg de l’any)
sempre es produeixen en unes dates concretes. Justament quan el nostre planeta
travessa aquell pas de cometa (o asteroide).
Com gaudir de les
Llàgrimes?
La primera cosa
que es necessita és paciència. No és gens difícil veure’n un parell de
fugisseres força seguides, només amb uns instants d’observar el cel. Però si es
vol veure la pluja, és a dir, se’n volen veure forces, cal tenir paciència. I
això implica un lloc on poder estar còmodes, mirant el cel (i evitant el mal de
coll!). Una cadira, un matalàs...
El lloc:
evidentment, com més fosc, més probabilitats de veure’n. Però en definitiva,
tireu ma del lloc que més a la vora tingueu, sense tampoc obsessionar-vos. Durant
molts anys, jo havia anat a veure-les a la Serra de Collserola, a tocar de
Barcelona.
Si sou en nucli
urbà rural, intenteu deixar la llum dels carrers per sota vostre, observant des
d’una terrassa elevada, per exemple.
Les dates: aquesta
pluja d’estrelles dura molts dies. De fet, ja se’n poden observar. Però el
màxim s’espera les nits de l’11, 12 i 13 d’agost. Heu de saber que enguany
tindrem Lluna, cosa que no afavoreix gaire, perquè la seva llum esborra els
traços més fins i febles. Però això no és excusa! Quantes vegades hauré gaudit
dels Perseids en nits amb Lluna!
En qualsevol cas,
doneu sempre l’esquena a la Lluna. No importa la direcció en què mireu. Busqueu
un lloc de cel obert, com més obert millot. I us situeu d’esquena a la Lluna,
mirant la part de cel que no està envaïda pel nostre satèl·lit.
Si voleu tenir
màximes probabilitats de visió, i no haver-vos de preocupar per la Lluna, observeu
de matinada, quan aquesta s’hagi amagat per l’horitzó oest. La nit del 9 al 10
això passarà a la 1:30 de la matinada. I cada nit que passi, podeu afegir
aproximadament una hora a aquesta xifra.
Què hem de veure?
Doncs fugisseres! Arriben sense avisar, i sempre, sempre, ens sorprenen. Quedem
bocabadats quan el traç de llum s’ha dibuixat al cel, i encara ens sembla veure’l
durant una estona fins i tot després que ja s’hagi apagat. De vegades, passen
minuts sense cap ni una. I, tot de sobte, en vénen 2 o 3 de seguides.
Mentalment,
allargueu el traç lluminós cap al seu origen (és a dir, tireu una línia recta
que segueixi la direcció de la fugissera però cap al darrere), i veureu que
totes elles, amb independència de quin hagi estat el lloc del cel on les hagueu
caçat, semblen provenir d’un mateix punt. Aquest punt s’anomena radiant, i dóna
nom a la pluja d’estrelles. En el cas de les Llàgrimes, el seu radiant en troba
a la constel·lació de Perseu.
Hi ha gent que
pensa que és cap a aquest punt, el radiant, on s’ha de mirar. Però això no té
per què ser així. Els traços de llum es poden veure en qualsevol lloc del cel,
i de fet com més allunyats del radiant apareguin, tindran tendència a ser més
llargs.
Normalment, els
Perseids acostumen a tenir un color amb una certa tonalitat groga i, de
vegades, lleugerament ataronjada. Costa molt de descriure el color, però ara
mateix, mentre escric, tinc perfectament gravat al meu cervell com és el traç d’una
Llàgrima de Sant Llorenç. Vull dir que un cop n’hagueu vistes unes quantes,
gravareu també en la memòria el seu color peculiar.
Mentre espereu,
podeu petar la xerrada amb familiars i amics... però no deixeu de mirar el cel,
eh? La famosa Llei de Murphy diu que en el moment en què us despisteu i no
mireu passarà la gran fugissera de la nit que tothom, menys vosaltres, veurà.
També podeu
deixar volar la imaginació, mentre observeu les pampallugues de les estrelles.
Si mireu de matinada, sense Lluna, tindreu l’espectacular Via Làctia a sobre.
Per acabar, us voldria
explicar això que deia a l’inici del nostre pas efímer per l’univers.
De la descripció
de pluja d’estrelles queda clar que hi ha d’haver un objecte mare que ha deixat
els fragments al llarg de la seva òrbita, i que nosaltres ens creuem amb aquesta
òrbita (hi ho fem en els dies que es produeixen les pluges). Una petita
reflexió condueix a la conclusió que aquests objectes mares, cometes o
asteroides, són potencialment perillosos, i que algun dia pot tocar la rifa.
Poden coincidir Terra i cometa en el mateix punt i en el mateix moment!
El cas dels
Perseids és, també, espectacular des d’aquest punt de vista.
El cometa que els
produeix s’anomena Swift-Tuttle, i, atenció, és l’objecte més perillós conegut
actualment per la humanitat. Es tracta d’una enorme roca d’uns 26 km de
grandària! Pensem que la que va extingir els dinosaures podia tenir entre 5-10
km. Així que ja podeu imaginar què passaria si el Swift-Tuttle impactés. Segurament
esterilitzaria de vida aquest planeta!
Les probabilitats
que això passi, però, són petitíssimes, i de fet els càlculs indiquen que en
els propers milers d’anys segur que no passarà. I és possible que tampoc passi
en les properes desenes de milers d’anys, o centenars de milers... qui sap.
Però algun dia potser tocarà, a no ser que el cometa, que retorna cada 133
anys, desaparegui abans.
Així que, quan
mireu les fugisseres de les Llàgrimes de Sant Llorenç, penseu en tot això.
Estem de pas, perquè la natura ens ha posat aquí, en aquest racó de l’univers,
i ens ha donat vida.
I la mateixa natura decidirà el moment en què un nou
catastròfic impacte canviï per sempre més la història del planeta, que seguirà
potser sense nosaltres.
Tot plegat, la fortuna i gratitud de ser vius.
Bona cacera a
tothom!
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada