L'helicòpter amb nom de drac que buscarà vida en un món taronja

Si allà hi ha quelcom viu, i ha desenvolupat la capacitat d’escoltar sons, el sentirà venir.

I si té ulls, la capacitat de veure, el veurà volar.

I si també té la capacitat de sorprendre’s, segur que ho farà, perquè mai abans haurà vist ni escoltat res igual.

La nau Dragonfly de la NASA explorarà Tità, el satèl·lit més gran de Saturn, volant per sobre de les valls, planures i muntanyes, de forma similar a com fa un helicòpter.

La missió, en fase de disseny, té data. S’enlairarà cap a la lluna de Saturn l’any 2026, i arribarà allà el 2034.

La Dragonfly tindrà la mida d’una segadora de gespa, i portarà 8 rotors, que l’aixecaran del gèlid terra i la permetran desplaçar-se per l’aire de Tità. Un “aire” força diferent al nostre, però. Format principalment per nitrogen, però sense rastre d’oxigen. I amb força gas metà.

Per què Tità?

El 14 de gener de l’any 2005 hi va aterrar la sonda Huygens de l’Agència Espacial Europea, que hi havia viatjat transportada per la Cassini de la NASA.

La Huygens va penetrar la densa atmosfera de Tità, un món 50% més gran que la nostra Lluna, i de color taronja producte de la interacció entre la llum del Sol i els hidrocarburs de l’atmosfera. Al llarg del seu descens, primer en caiguda lliure i escut tèrmic i després frenada per un paracaigudes, va fer que els seus instruments científics no paressin de funcionar, recollint dades. I també va fer que els seus ulls, les seves càmeres, no paressin d’observar.

Va ser una caiguda fascinant. Poc a poc, els aparentment impenetrables núvols taronja es van anar obrint, i donant pas a formes que semblaven... Sí, allò eren muntanyes i valls, que s’anaven perfilant de forma cada cop més clara.

I la claredat de les imatges provocava boques obertes de sorpresa en tot l’equip tècnic i científic, a 1.400 milions de quilòmetres de distància, quan varen aparèixer marques, en les vessants de les muntanyes, que recordaven erosions. Eren rierols secs! Però no provocats per l’aigua, ja que aquell món és extraordinàriament fred (-180 C), sinó per gas metà liquat!

La Huygens va tocar terra i es va balancejar suaument. Per sobre d’ella, el paracaigudes, que ja s’havia desprès, va volar i va projectar la seva ombra sobre el terreny proper. I la feble escalfor de la nau va fer que el metà gelat de sota s’evaporés, creant una boirina momentània al voltant de la nau.

Allà al davant de Huygens es desplegava un paisatge increïble, pintat amb l’omnipresent color taronja. A tocar de la sonda, es veien pedres de diferents mides, però totes elles de formes arrodonides. Formes idèntiques a les que podríem trobar a qualsevol riu de la Terra.

La nau va estar recollint i enviant dades durant uns 72 minuts, el temps que Cassini, la nau mare que l’havia deixat caure, romania visible en el cel de Tità. Un cop Cassini es va perdre per l’horitzó, l’exploradora Huygens quedà inert, acabada la seva missió.

Observacions i estudis posteriors, fets per la mateixa Cassini, durant els 13 anys d’exploració del sistema saturnià, i també amb pel telescopi espacial Hubble, han completat el coneixement que actualment tenim de Tità. Els instruments han aconseguit veure llacs i rius de metà, que en el moment i lloc de l’aterrament de la Huygens es devien haver evaporat.

Un cicle complert, d’evaporació, núvols i boira, i pluja de gas metà (i potser també età).

Des de fa anys, Tità ha encapçalat la llista de llocs on s’hi ha de tornar a explorar. I també a buscar vida. El satèl·lit és ric en aigua (gelada en superfície). De fet, en té molta més que la Terra! Qui sap si, protegida per les capes gèlides superficials, aquesta aigua pot formar mars subterranis, escalfada pel nucli i potser també per l’atracció gravitatòria de Saturn. De forma similar a com hem descobert mars líquids sota la superfície d’Europa (satèl·lit de Júpiter).

I, en qualsevol cas, aquest cicle estacional de metà... què pot suposar? Seria el primer lloc on anar a detectar formes de vida no basades en l’aigua?

La missió Dragonfly de la NASA ens haurà de donar respostes, i potser sorpreses.

La nau aprofitarà la gran densitat de l’atmosfera de Tità, unes 4 més que la nostra, i la menor gravetat per a volar sense a penes esforç. Així aconseguirà desplaçar-se centenars de quilòmetres, i explorar d’aquesta forma diferents regions del satèl·lit. Podrà aterrar sobre una espècie d’esquís que el permetran mantenir l’equilibri sobre la superfície gelada.

I, és clar, en aquella densa atmosfera el soroll dels motors de la Dragonfly es transmetrà potent. Le tènue escalfor que generarà l’electrònica dels seus instruments segurament la rodejarà d’un halo fantasmagòric. Quina visió serà, observar-la volar!

La Dragonfly arribarà inicialment a prop de l’equador de Tità, a un camp de dunes conegut com Shangri-La. Allà recollirà mostres i explorarà, desplaçant-se en vols de fins a 8 quilòmetres. Però el seu destí final serà un cràter anomenat Selk, on tenim evidències d’aigua líquida en un passat molt llunyà, quan l’impacte que va crear el cràter va elevar les temperatures. També hi ha compostos orgànics en aquesta ubicació, de forma que és un excel·lent lloc per a cercar-hi vida antiga.

Potser la nau voldrà visitar també el lloc on descansa Huygens. Però aquesta no podrà alçar els seus ulls, ni parar les orelles per a gaudir de l’espectacle. Si ho pogués fer, ens enviaria una imatge extraordinària. La d’una espècie d'enorme insecte volant amb 8 motors giratoris, rodejat de núvols taronges. I molt més a munt, dibuixant-se en el cel, la inspiradora imatge del gran Saturn, el senyor dels anells.

Fa res que hem començat a esgarrapar el Sistema Solar. Estem explorant Mart amb robots, i hem enviat sondes a Plutó i més enllà. Però hi ha tant per fer! Han passat només 62 anys des que l’Sputnik 1 es va enlairar.

Som a les portes de grans missions. Fascinants projectes cap a Mart, cap a Europa i Tità. Cap a Encèlad (un altre dels satèl·lits de Saturn). Seguirem cavalcant sobre asteroides i cometes, amb naus molt més avançades que la japonesa Hayabusa-2 i l’americana OSIRIS/REX (que actualment són en òrbita al voltant de 2 asteroides). I cercarem contestar la gran pregunta de la vida durant els propers anys.

Penso en el futur i no puc evitar una fugaç ombra de tristor. Com m’agradaria fer avançar la fletxa del temps de l’exploració espacial, per poder saber el que sabrem d’aquí a unes desenes d’anys!