Sobre l'habitabilitat dels planetes

Un dels camps més apassionants de la investigació astronòmica actualment és el de la detecció, i estudi, de planetes similars a la Terra.

Es concret, els científics aposten pel gran premi, que seria un planeta en el que es  pogués detectar el signe de la vida. La humanitat necessita contestar una de les més importants i transcendents preguntes, i el descobriment de vida, ni que fos en formes molt primitives i microscòpiques, tancaria  per sempre el debat de si la vida és un esdeveniment rar i exclusiu del nostre planeta.

Què es busca? Planetes de composició rocosa i que continguin aigua en estat líquid.

Podeu pensar que això és una equivocació. Que res no diu que no pugui existir vida molt diferent a la que coneixem, i que no necessiti aigua per desenvolupar-se. Però la qüestió fonamental és que la comunitat científica no està descartant aquesta possibilitat. Simplement aposta, inverteix els limitats recursos en l'únic concepte de vida que coneixem.

Té lògica, s'ha d'admetre. Posats a dedicar els escassos diners per a investigació sembla raonable començar pel més fonamental,  pel més plausible. Només coneixem un esquema de vida, que necessita invariablement aigua, com a dissolvent on es varen crear les primeres cadenes de proteïnes, i com a component essencial dels éssers del planeta Terra. Tota l'extraordinària diversitat d'espècies vives del nostre planeta es basa en l'aigua. Des dels bacteris més simples, a la teva mascota preferida.

Així que l'objectiu és trobar planetes que puguin contenir aigua en estat líquid,... la qual cosa implicarà, normalment, que aquests móns siguin de composició rocosa, és a dir, sòlids  (com són, per exemple, Mercuri, Venus o Mart).

Partint del nostre model de formació planetària, en principi, la majoria dels planetes rocosos haurien de contenir aigua en les seves etapes inicials d'existència. En el cas de la Terra,  tot l'aigua del planeta va ser aportada per l'impacte de infinitat de cometes durant els primers centenars de milions d'anys. Sabem, també, Mart tenia aigua superficial en abundància. I creiem que Venus també.

Què és el que farà, doncs, que un planeta pugui conservar aigua líquida durant els milions d'anys que l'evolució pot requerir per a fer aparèixer la vida en aquell indret? La resposta és, bàsicament, la insolació, la calor, que el planeta rep de la seva estrella, del seu Sol.

Agafem una planeta similar al nostre i omplim-lo d'aigua. Ara apropem-lo  progressivament al Sol. La temperatura del planeta augmentarà,  al rebre més insolació de l'estrella. El ritme d'evaporació dels rius i oceans també augmentarà. A uns 100 graus encara podrem tenir gran quantitat d'aigua líquida. Això serà així perquè la pressió de l'atmosfera serà enorme, plena de vapor d'aigua, i igual com passa dins una olla a pressió, l'aigua podrà seguir sent líquida a temperatures molt superiors als 100 graus.

Però resulta que el vapor d'aigua que anirà omplint l'atmosfera pateix una descomposició degut a la intensa radiació de l'estrella, i s'acaba perdent en la buidor de l'espai exterior. A partir d'una determinada temperatura, lenta però inexorablement, al cap de pocs milions d'anys, els oceans s'hauran evaporat per sempre, l'aigua perdut a l'espai, i el planeta s'haurà convertit en un tòrrid i sec infern.

Això és el que li devia passar a Venus.

Ara fem  el mateix experiment mental, però en lloc d'apropar el planeta al seu Sol l'allunyem. La temperatura anirà baixant. Un mecanisme natural vindrà al rescat de la congelació dels oceans. Un mecanisme que ha estat funcionant a la Terra durant milions d'anys, i que es creu que ha de ser comú en qualsevol planeta rocós.

El CO2 produït pel vulcanisme en el planeta va omplint l'atmosfera. Aquest gas es dilueix amb l'aigua de la pluja, i al caure passa a formar part un altre cop de les roques. És un cicle continu. La tectònica de plaques recicla les roques, les enfonsa, i les descompon. El vulcanisme torna a alliberar el CO2.

Coneixem bé el CO2, perquè és un gas d'efecte hivernacle. En parlem molt actualment, perquè la civilització està trencant aquest equilibri, i a l'abocar enormes quantitats del gas a l'atmosfera estem engegant un canvi climàtic perillós. Però en el nostre planeta inventat el CO2 ens ajuda. A l'allunyar el planeta de la seva estrella, la temperatura baixa, i també baixen els ritmes de pluja. Plou menys, i per tant el CO2 s'acumula més a l'atmosfera. La qual cosa, per efecte hivernacle, fa pujar la temperatura del planeta i compensa la llunyania de l'estrella. L'aigua pot seguir sent líquida.

Tal com passava quan apropàvem el planeta al  Sol, també aquí topem amb un límit. Arriba un moment en el que si ens allunyem encara més de l'estrella la concentració de CO2 és tan alta a l'atmosfera que comença a reflectir la llum del Sol, com si es tractés d'un mirall. De sobte, la llum de l'estrella ja no pot arribar a la superfície, i és simplement reflectida cap a l'espai. El planeta cau en un estat gèlid, i els oceans es congelen.

Per tant, tenim dos límits, dos distàncies, que es poden calcular. Dos punts entre els quals un planeta rocós podria contenir aigua líquida. És clar, aquests punts varien en funció del tipus d'estrella.  No és el mateix estar a 150 milions de  quilòmetres de distància del nostre Sol que estar-ho d'una estrella el doble de gran.

La qüestió és que els astrònoms han calculat els límits d'habitabilitat en funció de cada tipus d'estrella. I ara la investigació pivota en detectar planetes orbitant altres estrelles que es trobin DINS aquests límits.

De  moment, ja s'han descobert uns quants que encaixen. Però és ben segur que en els propers anys la xifra escalarà enormement.

I després què?

Que un planeta es trobi en la "zona habitable", que permet l'existència d'aigua líquida, no certifica la presència de la vida. De fet, ni tan sols certifica la presència de l'aigua. Tan sols la probabilitat alta que pugui existir.

Aquí és on les inversions es focalitzaran en els millors candidats. Per aquests, i emprant les darreres tecnologies que estaran a l'abast en uns anys, s'intentarà detectar la signatura de la vida  a la seva atmosfera. La presència, a l'hora, d'oxigen i metà, per exemple, és un senyal potent, ja que ambdós gasos són incompatibles, i només es pot explicar la seva perdurabilitat si hi ha fonts que renoven constantment aquests gasos. A la Terra, l'oxigen és generat per la fotosíntesi, i el metà per la descomposició i metabolisme de material orgànic.

Fixem-nos que, en qualsevol cas, seran experiments en remot. La possibilitat d'enviar una nau, al menys a curt termini, serà utòpica, ja que els candidats més propers es trobaran com a mínim a uns quants anys llum de distància.

Tot això es farà en paral·lel a l'intent de recerca de vida en el nostre propi sistema solar. L'enorme avantatge és que en aquest cas sí que podem visitar amb naus fàcilment els planetes i satèl·lits del sistema solar, i podem conduir una exploració com cal, que demostri, sense lloc al dubte, la presència de vida en cas de detectar-la. Però el gran desavantatge és que es tracta d'un laboratori petit, amb pocs casos, comparativament amb els bilions de planetes i satèl·lits que a ben segur omplen la nostra galàxia, i, per tant, podria ben bé ser que el sistema solar no hostatgés més vida que la que tenim a la Terra.

A ben segur, venen uns anys apassionants.

Les ràpides sortides i postes de Sol des dels tròpics

Acabo d'arribar d'un fantàstic viatge a l'Àfrica tropical, i a més de gaudir de paisatges i de fauna espectaculars, no he deixat de mirar el cel, de dia i de nit.

De dia? Què té el cel tropical diürn d'especial?

El que ens ha sorprès més, tot i saber que passaria, és notar cóm de ràpides són les sortides i les postes de Sol.

Els intents de fotografiar aquests esdeveniments posaven de manifest aquesta rapidesa. Havies d'anar viu en preparar trípode i càmera. A la que et descuidaves, el Sol ja era ben sobre de l'horitzó est, o ja s'havia amagat per l'oest. La foscor, als vespres, apareixia quasi sense avís. I les primeres llums del dia també es mostraven ràpidament al matí.

Per què es produeix aquest efecte?

El moviment aparent del Sol en el cel (en diem aparent perquè, en realitat, es produeix degut al moviment de rotació de la Terra) descriu un arc sobre l'horitzó. Un arc que va des de l'est a l'oest. Bé, aproximadament, ja que el  Sol només sortirà exactament per l'est, i es pondrà exactament per l'oest, en els equinoccis de primavera i de tardor (sobre el 21 de març, i el 21 de setembre).

Aquest arc es troba inclinat, i la seva inclinació va variant al llarg de l'any, però sempre dins uns llindars en funció de la latitud del lloc. Per exemple, a les nostres latituds, a l'estiu, l'arc que descriu el Sol va més vertical (el Sol va més alt), mentre que a l'hivern l'arc està força més inclinat cap al Sud (el Sol va baix durant tot el dia). Però en el cas en el que va més alt (a l'estiu), mai no ho fa a més de 70-i-pico graus per sobre de l'horitzó, és a dir, encara lluny dels 90 graus que equivaldria a tenir el Sol exactament a la vertical per sobre del cap.

A la zona que va entre els dos tròpics terrestres (i que, lògicament, inclou a l'equador) el Sol pot arribar a circular pel cel totalment vertical.

Imaginem, ara, una sortida de Sol. A Barcelona, l'arc que descriu el Sol durant la seva sortida per l'horitzó est està inclinat, tal com hem vist, i la inclinació dependrà de la data. Però mai no arribarà a sortir de forma vertical, ni tan sols a l'estiu, que és quan més vertical es mourà.

La mateixa sortida de Sol dins les zones tropicals serà molt més vertical. En la figura següent he intentat representar això. A la columna de l'esquerra es veu la sortida de Sol, vista des del nord de Tanzània, a finals del mes de juny. A la dreta, la sortida de Sol vista des de Barcelona, en la mateixa data. En tots els casos es veu dibuixat el recorregut aparent que farà el Sol al llarg del dia, en forma d'un arc.

En el mateix interval de temps (30 minuts és el que separa cada una de les vinyetes), a l'anar el Sol més vertical a Tanzània, l'astre rei s'haurà aixecat més sobre l'horitzó que a Barcelona. En altres paraules, la velocitat aparent del Sol a la seva sortida serà major, guanyant alçada en menys temps. L'alba transcorrerà molt ràpida. En canvi, a Barcelona, la inclinació major de l'arc farà que el Sol es vagi aixecant més lentament, produint una sortida pausada al ritme al que estem acostumats.

A continuació, us mostro un esquema ampliat, en el que es veu més clarament l'efecte comentat després d'una hora de la sortida del Sol. A Tanzània, ja el tindrem clarament més alt passat el mateix interval de temps que a Barcelona.

Suposo que per a un habitant dels tròpics que visiti altres zones del món l'efecte també serà notable, però en sentit contrari. Acostumats com estan a sortides i postes de Sol contundents, es sorprendran davant la lentitud de les nostres.

Jo, la teoria la tenia clara. Tot el que us he explicat. Però reconec que no m'esperava que l'efecte fos tan apreciable i impactant. És una de les coses que m'emporto del viatge, a més de les emocions i bons moments.

Bé, també m'he emportat fotos el cel nocturn que vaig improvisar. Quins cels, als parcs nacionals tanzans, ben lluny de qualsevol nucli poblat! Però permeteu-me que revisi les imatges (que encara no he tingut temps de veure), i, si amb una mica de sort han sortit bé, en compartiré alguna en un proper article.

6 paranys d'estiu, abans de tancar per vacances

Bé, tot lo bo arriba: me’n vaig de vacances amb la família.

Però no ho volia fer sense un petit article estiuenc. Així que he pensat aprofitar i carregar contra els 6 paranys més freqüents que un pot sentir, especialment a les nits d’estiu.

Primer parany: “a l’estiu fa més calor perquè la Terra és més a prop del Sol”

Ja ho he explicat en vàries ocasions, però està bé repetir-ho: la proximitat o no al Sol no té res a veure amb el cicle de les estacions a la Terra, que són provocades únicament pel fet que l’eix de rotació del planeta està inclinat. De fet, justament a l’estiu la Terra es troba en el seu punt més allunyat del Sol, el contrari del que afirma el parany. I és que l’òrbita del nostre planeta és quasi circular, i la diferència entre el seu punt més allunyat del Sol i el més proper és massa petita com per a que pugui tenir efectes apreciables en les nostres vides.

Segon parany: “el Sol, en el seu recorregut pel cel, creua 12 constel·lacions, que anomenem del. Zodíac”

Quasi cert, però no exactament. Sí, el Sol es mou aparentment a través del nostre cel. Sabem que, en realitat, som nosaltres els que ens movem. És també veritat que les 12 constel·lacions del Zodíac són creuades pel Sol en aquest moviment aparent. Però resulta que no són 12 constel·lacions que el Sol transita, sinó 13. Aquesta darrera constel·lació és Ophiucus, que se situa entre l’Escorpí i Sagitari. No té un nom tan atractiu com els 12 signes del Zodíac, però no se li pot negar l’honor de formar part d’aquest selecte grup de constel·lacions per on passa el Sol.

Tercer parany: “la Lluna no gira sobre si mateixa, i per això sempre ens ensenya la mateixa cara”

Aquesta afirmació l’he sentida vàries vegades. La veritat és que el que provoca que la Lluna ens mostri sempre la mateixa cara és el fet que el temps que triga en girar sobre si mateixa és igual al que triga en donar un tomb sencer a la Terra. Aquesta perfecta sincronització és un efecte bastant típic en astronomia, i es produeix per les friccions mútues que, al llarg de milions d’anys, es produeixen entre els dos cossos implicats (en aquest cas, la Terra i la Lluna), i que acaba provocant que el cos menor sincronitzi el seu període de rotació amb el seu període orbital. Un altre exemple és Mercuri, sota els efectes del Sol, al qual li ensenya sempre la mateixa cara.

Quart parany: “la cara oculta de la Lluna sempre està fosca”

Aquesta també l’he hagut de desmentir en alguna ocasió. Penso que es deu a una confusió entre el fet que hi hagi una cara de la Lluna que no veiem (la cara oculta, segons he explicat abans) i el que “no veure” sigui igual a foscor. A la cara oculta de la Lluna, el Sol hi surt, i es pon, com a qualsevol altre punt del nostre satèl·lit. Així, quan nosaltres tenim Lluna nova (és a dir, no la veiem), la cara oculta de la Lluna es troba totalment il·luminada pel Sol. Si la poguéssim veure des de fora del nostre planeta, veuríem una magnífica Lluna plena, només que la cara il·luminada es trobaria donant l’esquema a la Terra.

Cinquè parany: “res no pot superar la velocitat de la llum”

Bé, aquesta és quasi, quasi certa. Només falta afegir-li “en el buit” a la part final per a convertir-la en ferma com una muntanya. Segons la nostra física, basada en la teoria de la relativitat especial d’Einstein, la màxima velocitat que hi pot haver és la de la llum al buit. Però resulta que la llum també circula per  altres mitjans que no estan buits, com ara l’aire o l’aigua. I en cada mitjà, la llum té una velocitat lleugerament inferior a la que tindria en el buit. De forma que SÍ que és possible superar a la llum en velocitat en l’aire, o l’aigua per exemple, tot i que per a fer-ho el contrincant (normalment un electró) ha d’haver estat accelerat bojament.

Sisè parany: “aquest estiu, es podrà veure al planeta Mart a ull nu tan gran com la Lluna plena”

Un autèntic clàssic de l’estiu. Acostuma a arribar a través d’un e-mail que un amic, amb bona fe, et re-envia i que ell ha rebut de no-se-sap-quina font (aquells missatges de “passa-ho!”, i que acostuma a signar algú important, com el cap de la policia, o un investigador de Berkeley). En fi. La qüestió és que Mart, pobret ell, segueix la seva òrbita, quasi circular, al voltant del Sol, igual que nosaltres. És fàcil veure que hi ha moments en els que es produeix un màxim apropament entre la Terra i el planeta roig (quan tots dos ens trobem al mateix costat del Sol), però això “només” provoca que Mart brilli més al cel i els astrònoms puguem estudiar molt millor el planeta al telescopi. A ull nu, però, Mart segueix sent un punt (molt lluent, això sí). Em pregunto: i per què sempre apareix aquesta enganyifa a l’estiu? Aquest sí que és un bon misteri!

Bones vacances a tothom! I recordeu d’aprofitar aquestes nits magnífiques d’estiu per mirar el cel, val?

A punt d'arribar a un cometa!

Després de 10 anys de viatge espacial, la nau Rosetta, de l’Agència Espacial Europea (ESA), està a dies de fer història. Arribar, per primer cop, a un cometa. I, per si això no fos suficient, el mes de novembre d’enguany hi farà aterrar una sonda.

El cometa és el 67P/Churyumov–Gerasimenko, una gran roca de 3 x 5 quilòmetres aproximadament, que gira al voltant del Sol en un xic més de sis anys i mig.

Rosetta ja és molt a prop, i és previst que se situï al costat del cometa el dia 6 d’agost. La maniobra no serà gens senzilla, ja que l’enorme velocitat de la nau haurà de ser frenada gradualment, per a que aquesta pugui quedar emparellada gravitatòriament amb el cometa, a tan sols 200 quilòmetres de distància.

Des de tan a prop, les imatges seran espectaculars. Les dades de Rosetta ens ajudaran a entendre un xic millor a aquests viatgers del cosmos que anomenem cometes, i que són, en realitat, objectes primitius, restes primordials de la creació del Sistema Solar.

La festa continuarà al novembre, quan la sonda Philae deixi Rosetta per aterrar sobre del nucli del cometa. Quasi no puc esperar les imatges!

De moment, Rosetta ja ens envia fotografies increïbles. Fotografies que destrossen completament la idea que puguem tenir dels cometes com a objectes rodons. Mireu quina forma té el nostre amic 67P/Churyumov–Gerasimenko!

(Muntatge d'imatges: cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko per Rosetta, ESA 2014) 

Atents a les notícies el 6 i 7 d’agost. Dates importants per a l’exploració de l’espai (em pregunto... va triar l’ESA aquestes dates per coincidir amb l’aniversari de la meva filla gran i també amb el meu aniversari? Ben fet, ESA!)

Cóm gaudir del cel de les nits d'estiu?

Molts de vosaltres tindreu al cap, segurament, la imatge d’aquelles nits super-estrellades de l’estiu. Milers de puntets brillants omplint el cel.

Tot i que les condicions de claredat i de transparència de l’atmosfera poden ser molt millors a l’hivern, res no convida tant a gaudir de l’espectacle com les nits d’estiu. La temperatura és ideal, i, de vacances a la muntanya, o al poble, accedim a cels que no podem observar des de les lluminoses ciutats.

Hi ha dues característiques que són les més destacables i que, si interpretem bé, ens poden multiplicar el plaer de l’observació a ull nu del cel nocturn de l’estiu.

La primera és la possibilitat de veure estrelles fugisseres. No és pas que a la resta de l’any no en puguem veure. És, simplement, que les nits de l’estiu es presten a que siguem allà fora, estirats, i mirant a dalt.

Les fugisseres es produeixen quan petits fragments de pols que circulen pel cosmos entren a l’atmosfera de la Terra, a gran velocitat, i s’inflamen. En realitat, el procés és un xic més complicat, i el traç lluminós que veiem es correspon a l’escalfor que es genera a l’aire al llarg del camí que recórrer el meteor fins a desintegrar-se.

Ja sabeu que podeu demanar un desig quan en veieu una. Acompanyeu, però, aquest costum amb una reflexió sobre el que esteu veient. Partícules petites, restes, potser, de la formació del Sistema Solar, o fragments deixats enrere per algun comenta o asteroide. La Terra, el nostre planeta, va a tota pastilla, circulant al voltant del Sol. I vosaltres esteu asseguts, al lloc del conductor. No conduïu vosaltres, però observeu el paisatge a través del parabrises. De sobre, un oh! d’exclamació ens indica que algú ha vist una fugissera. Igual que quan anem dins un cotxe, de vegades algun infortunat insecte es creua pel davant, i és enclastat contra el parabrises (deixant un rastre desagradable al vidre). Doncs això veiem. En aquest cas els insectes són els petits meteors, el cotxe és la Terra, i el rastre no és desagradable, ben bé al contrari.

Parlant de fugisseres, a meitats d’agost ja sabeu que hi ha una de les pluges d’estrelles més famoses: les llàgrimes de Sant Llorenç. Enguany es produirà entre els dies 12 i 13 d'agost (tot i que hi haurà Lluna plena, la qual cosa deslluirà el possible espectacle). El cas de les pluges d’estrelles és similar al comentat de les fugisseres, però extraordinàriament concentrat en el temps: el que veiem és l’impacte de multitud de petits fragments que un antic cometa va deixar al seu darrere. I els veiem quan la Terra creua l’òrbita del cometa, plena de pols i altres restes de l’objecte.

Us comentava, al inici, que hi ha un altre característica notable de les nits d’estiu: la Via Làctia.

La visió de la Via Làctia, una nit fosca sense Lluna, és tot un espectacle. No cal anar-se’n al Pirineu per veure-la. Des de molts dels nostres pobles es pot gaudir de la seva visió. Ara explicaré com.

Què estem veient quan mirem aquella taca que ens creua el cel de nord a sud? El gran Galileu ho va descobrir amb el primer telescopi. Estem veient, en realitat, la llum de milions d’estrelles, de sols. Estem veient a la nostra pròpia galàxia, vista de perfil.

Cóm és això? Imaginem-nos una galàxia espiral. N’haureu vistes moltes de fotografies de galàxies espirals, ja que són molt boniques (a la dreta en podeu veure una, que vaig capturar fa unys anys). Doncs bé, nosaltres, el nostre Sol i els planetes, vivim en una galàxia espiral, que suposem serà tan o més bonica com les que podem fotografiar (lamentablement, mai la podrem veure des de fora amb suficient perspectiva com per a fotografiar-la. Sortir d’ella ens obligaria a viatjar a la velocitat de la llum durant un milió d’anys!).

Com veureu a les imatges, les galàxies espirals tenen forma “plana”. El seu disc i els seus braços giren. Si ens situem en la perifèria d’un dels braços espirals, en ple disc, i mirem cap al centre de la galàxia, podrem observar tot el disc (la part que queda entre nosaltres i el centre de la galàxia) de perfil.

He fet un esquema per a intentar explicar això gràficament: a l’esquerra, una simulació de la visió de la Via Làctia una nit d’estiu (exagerada!). I a la dreta, una fotografia que fa temps li vaig fer a la galàxia NGC4565, la qual veiem de canto. He girat la fotografia per situar-la més o menys amb la mateixa inclinació com veiem la Via Làctia en la simulació de l’esquerra.

Quan veiem la Via Làctia, doncs, estem observant la nostra pròpia galàxia de perfil. Com que formem part de la Via Làctia la veiem lògicament immensa. I ho veiem a l’estiu perquè és en aquesta època quan tenim la perspectiva de visió cap al centre de la galàxia. És a dir, la Terra, a la nit, s’encara visualment cap a la galàxia.  En canvi, a l’hivern, la nostra línia de visió apunta cap a fora de la galàxia.

Cóm podem veure la Via Làctia? Necessitem un cel fosc. Des d’un poble servirà. Triem una nit sense Lluna. Si la Lluna és creixent, esperem a que s’amagui a la matinada. Si és minvant, observem el cel durant les primeres hores de foscor, quan encara no ha sortit per l’Est. Allunyen-nos de les llums del carrer. El millor és passejar cap a les afores del poble. Una altra bona opció és pujar a una terrassa o balcó que se situï per sobre de l’enllumenat. En aquest sentit, us haig de dir que cada cop més pobles de la nostra geografia estant optant per faroles de baix impacte, que estan protegides per la part superior i s’asseguren d’enviar la seva llum només cap al terra. Aprofito per dir-vos que aquest és el cas del Priorat, al menys a Falset.

Doneu-vos uns minuts per a que els ulls s’adeqüin a la foscor. Us sorprendrà la diferència de visió que tindreu passats 5 minuts. I eviteu els llums blancs: no mireu la pantalla del mòbil, o no encengueu llanternes. Si necessiteu llum, intenteu que aquesta sigui vermella. Si heu d'emprar llum normal (o si us enlluernen les llums d’un cotxe, per exemple), espereu de nou 5 minuts a les fosques per a tornar a l’estat de màxima sensibilitat.

La Via Làctia la trobareu ben a munt al cel, creuant de nord a sud. Mireu, per tant, en vertical. Això us obligarà a posar-vos còmodes, idealment estirats.

Aprofiteu aquestes nits d’estiu per deixar volar la imaginació. Milions de sols, allà dalt. La imatge de la nostra galàxia, super-poblada d’estrelles. Cada una d’elles possiblement amb multitud de planetes. Els records que tinc d’aquestes nits de divagació i fantasia són magnífics. De jove, amb els amics. I ara amb la família.

Potser des d’un altre racó de la galàxia, algú també està gaudint de l’espectacle d’un cel estrellat d'estiu, i fent-se, igual que nosaltres, preguntes que encara no tenen resposta.

Una foto meva de fa 25 milions anys

Aquesta és la galàxia M106, captada pel meu telescopi i la meva càmera des de Falset, fa dues setmanes.

El que veiem a la foto és una enorme ciutat d'estrelles. Una metròpoli més gran que la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia. Poca broma, milers de milions de sols que s'agrupen en aquesta gran galàxia, que es troba a aproximadament uns 25 milions d'anys llum de nosaltres.

Això és una de les coses que més m'inspira de l'astrofotografia. Retrats del passat, retrats d'un magnífic objecte com era ara fa 25 milions d'anys.

En el moment en el que els rajos de llum que han entrat a la meva CCD varen sortir d'aquesta galàxia, la Terra encara no havia conegut l'home. Els  primats es multiplicaven, especialment al que ara és Àfrica, i  la majoria de les espècies de mamífers que ara coneixem havien aparegut. Però no encara l'home.

Quan un pensa en això, es planteja si aquests objectes que fotografiem encara existiran. No ho sabem. Probablement sí, ja que una galàxia és un objecte que perdura milers de milions d'anys. Però a ben segur, en 25 milions d'anys, moltes coses hauran passat en la infinitat d'estrelles i planetes que viuen a M106. Com a exemple,  penseu en les coses que han passat, en aquest període, en el  nostre racó de galàxia. Ni més ni menys que l'evolució d'una espècie que es diu intel·ligent en un petit planeta dels bilions que existeixen a la Via Làctia.

Sens dubte, les galàxies són els meus objectes preferits. Perquè evoquen aquests pensaments. Pensaments que també em porten a reflexionar sobre la vida a altres mons. Sobre l'improbable fet que estiguem sols al cosmos. Amb tota aquesta diversitat i dimensió.

Des de tan lluny, M106 ha mostrat,  al meu humil telescopi, tonalitats rosades en el seu nucli, i amb això ens indica zones en les que estan (estaven!) naixent estrelles.

Ara feia mesos que no podia fotografiar. Massa enfeinat amb el màster, no he tingut temps per a gaires coses. Així que ja en tenia ganes.

I M106 va passar pel davant meu, ara fa 25 milions d'anys.

Les bèsties més energètiques de tot l'univers

Si sou dels que us espanteu quan us arriba a casa la factura de l'electricitat, o cada cop que heu d'omplir el dipòsit del cotxe, potser us interessarà saber que vivim en un univers riquíssim en energia. Quina paradoxa, oi?

El  cel és ple d'objectes, alguns d'ells fascinants i enigmàtics, que  són autèntiques bèsties energètiques. En aquest article us en presentaré alguns. He tirat de càlculs, i veurem als animals que generen més energia de tot l'univers.

Primer de tot, agafem una referència. Una que sigui gran, per a poder comparar. Què us semblaria agafar com a referència l'energia que consumeix tot el nostre planeta? Serà suficientment gran com a element comparatiu per al que ens espera en aquest viatge?

Si la Terra fos una màquina, una gegantina bombeta de llum, necessitaríem una potència de 15 bilions de watts per a fer-la funcionar (o, el que és el mateix, el nostre planeta vindria a ser com ara 150 mil milions de bombetes de 100 watts). No està gens malament, oi? Si voleu una altra equivalència, aquesta potència representa, si no m'he equivocat en els càlculs, quasi 15.000 centrals nuclears com la d'Ascó. Amb això faríem funcionar al planeta blau.

Referència ben present, anem ara cap als cels. I deixeu-me començar pel nostre estimat Sol. Una estrella remarcable, ja que és la nostra, la que ens dóna vida i estabilitat. Com la majoria de les estrelles de l'univers, el Sol es dedica al noble ofici de la fusió nuclear, i crea heli, el segon element químic de la taula periòdica, a partir d'hidrogen. En aquest procés, desprèn una enorme quantitat d'energia, part de la qual ens arriba en forma de llum. Ens podem preguntar... com quant d'energètic és el Sol? Quanta energia produeix?

Si us comento la xifra us agafarà vertigen, així que agafarem la referència que hem creat a l'inici. El Sol, amb l'energia que genera només en un segon, podria fer funcionar la màquina de la Terra durant uns 800.000 anys! Tan sols amb l'energia d'un segon! Ah! I us haig de dir que "només" estic contemplant l'energia que el Sol produeix en forma de llum.

Si poguéssim aprofitar només una fracció d'aquesta enorme capacitat, s'haurien acabat per sempre les penes... i les factures!

Bé, però el  Sol és, diguem-ho clar, una estrella vulgar. Ni molt gran, ni molt petita. Quines serien les xifres d'una estrella de les grans?

Ara, a l'estiu, podreu identificar una estrella força brillant, baixa sobre l'horitzó sud, i de color vermellós. És Antares, una estrella gegant a la constel·lació de l'Escorpí, que algun dia explotarà en forma de supernova. Voleu saber de què és capaç una estrella com aquesta?

Amb l'energia que produeix, la gegant Antares podria mantenir encesos i funcionant a ... 10.000 sols! O, el que és el mateix, fer funcionar contínuament, sense parar, a 250 mil bilions de planetes Terra! Carai, això sí que és generar energia!

Si volem batre aquest rècord d'una forma contundent, haurem de canviar de tipus d'objecte, i anar a esdeveniments realment violents de l'univers. Anem a les explosions supernoves.

Ja he dit que Antares, com a estrella gegant que és, morirà en mig d'una explosió apocalíptica. Explosions que es poden veure a milers de milions d'anys llum, i que, per uns instants, brillen més que tot una galàxia.

Doncs bé, la potència energètica generada en el punt màxim d'una explosió típica de supernova equival a la de ... 3 mil milions de sols, o, si ho preferiu, 300.000 estrelles com Antares!!! Inimaginable! Si les estrelles ens semblaven unes bèsties energètiques, una supernova les deixa en ridícul.

Sens dubte, les explosions supernoves es trobarien a la llista d'esdeveniments més brutals, energètics i violents de tot  l'univers.

És possible superar-les?

A finals dels anys 60, els americans varen posar en òrbita un seguit de satèl·lits militars amb l'objectiu de vigilar que la Unió Soviètica complia el tractat per suprimir les proves nuclears a l'atmosfera. Quina va ser la seva sorpresa quan de seguida es va detectar un positiu! M'imagino l'enrenou.

Ràpidament, es va veure que l'origen del senyal estava a l'espai, ben fora de la Terra. S'acabava de descobrir, per casualitat, el primer exemplar d'una nova categoria de bèsties energètiques, anomenades explosions de rajos gamma (és clar que això va romandre en secret durant molts anys, ja que es tractava d'informació classificada al provenir de fonts militars).

Les explosions de rajos gamma són un enorme misteri. Es tracta, sens dubte, dels esdeveniments més energètics que coneixem a l'univers, i, tot i que tenim teories sobre el seu origen, desconeixem realment el que les produeix.

Cóm de potents són? Durant els pocs segons que duren aquests fenòmens, poden arribar a generar tanta energia com la que fan 2 milions i mig de supernoves en el mateix temps.

A veure... que s'acaben les xifres de la pobre calculadora. Això equival a 8.000 bilions de sols! Desprenen tanta energia en un segon com la que genera el Sol durant tota la seva vida. Amb l'energia d'un sol segon, podrien satisfer el consum energètic de 6 bilions de planetes Terra...durant mil milions d'anys seguits! Torno a repetir: amb l'energia de només un segon.

Esteu marejats? Jo una mica, ho confesso.

Després de fer tots aquests càlculs, i com que soc optimista de mena, us diré el que penso. 

Que potser, algun dia, l'home recordarà, sorprès, els prehistòrics i insolidaris temps en els que més de la meitat dels habitants del planeta passaven gana i penúries. I en algun museu de l'època, protegit per una vitrina, un arrugat i malmès tros de paper evocarà els temps passats, en els que les factures de la llum amagaven un univers esplèndid en recursos naturals.