Aprofiteu per mirar Mart aquestes nits!

Aquestes properes setmanes són ideals per observar Mart.

Només cal que aixequeu la vista a mitja nit. Una "estrella" molt brillant, cap al sud, i de color clarament ataronjada. És el planeta dels canals.

Aquests dies tenim a Mart a tocar. Només a uns 75 milions de quilòmetres. Al ser un planeta relativament proper a nosaltres, la distància que ens separa d'ell pot variar enormement en funció d'on se situïn la Terra i Mart dins la seva òrbita. És fàcil veure-ho mentalment. Quan els dos planetes es troben en punts oposats, amb el Sol pel mig, la distància és molt superior a quan els planetes se situen alineats tots dos a un mateix costat del Sol.

Això mateix que acabo d'explicar passa també amb qualsevol altre planeta exterior. Però les diferències poden no ser gaire significatives si el planeta en qüestió ja es troba sempre molt allunyat. 150 milions de quilòmetres més o menys són molt rellevants per a la distància Terra-Mart, però no ho són gens per a la Terra-Urà, per exemple.

Si teniu telescopi, o podeu accedir a un d'ells, podreu observar forces coses a la superfície marciana, sempre i quan tingueu un bon cel i una atmosfera serena. Entre les característiques més notables que ens ensenya està el pol Nord, que hem de poder veure de color blanc. El gel que hi ha és una combinació de gel d'aigua i de diòxid de carboni. També veurem zones clares i fosques, en funció del tipus de terreny, de forma similar a com observem a la Lluna.

Mart és, sens dubte, el planeta que més ha inspirat a l'home des de l'antiguitat. El seu color vermellós no passa desapercebut al cel.

Durant una època, a començaments del segle XX, alguns investigadors van creure que Mart era un planeta habitat per una civilització molt avançada, ja que els telescopis creien detectar el que semblaven canals. Aquests canals serien enormes construccions que conduirien l'aigua dels pols cap a les zones habitades. Poc a poc, amb la millora dels instruments, es va confirmar que allò que semblaven línies rectes no ho eren pas, i que no hi havia canals ni res que s'hi assemblés.

Recordeu, també, la famosa emissió per ràdio de l'Orson Wells, l'any 1938, en la que narrava com s'estava produint una invasió en territori americà per part dels marcians. Aquesta novel·la radiada, la Guerra dels Mons, va provocar la paralització de bona part del país, de tan versemblant que va ser.

Fixeu-vos en el propi terme "marcians", que apliquem moltes vegades a "qualsevol extraterrestre" (bé, i també a alguns amics i coneguts). I és que Mart ha estat sempre el planeta per excel·lència.

Sent així, no ha de sorprendre que també hagi estat el més visitat. Mireu aquest pòster que he trobat a internet. En ell apareixen totes (suposo) les missions marcianes. També apareixen els robots que l'han explorat. D'ells, encara dos són vius i en perfecta forma (l'Opportunity i el Curiosity).

De fet, Mart és l'únic planeta que coneixem habitat només per robots!

Les notícies sobre Mart apareixen constantment. Fa un parell de dies s'ha anunciat el descobriment d'evidències de tsunamis que, fa milers de milions d'anys, varen escombrar els seus mars. Sí, perquè aquest planeta tenia mars, llacs i rius. També tenia una densa atmosfera (no una atmosfera rica en oxigen com la nostra, però). I no sabem exactament què li va passar a Mart. Per què va perdre l'aigua en superfície i pràcticament tota la seva atmosfera.

Per acabar els comentaris sobre Mart, encara no es pot descartar totalment l'existència de formes microscòpiques de vida, o la possibilitat que hagués existit aquesta vida en l'antiguitat. A pesar de les nombroses exploracions, la superfície recorreguda és ínfima, i els experiments que s'han pogut fer són molt limitats.

Aprofiteu, doncs, aquestes nits per mirar aquest planeta tan evocador. Fixeu-vos en la seva lluentor sense pampallugues. I mentre l'observeu, penseu en com és realment. En els paisatges que ens mostren les imatges dels robots. En la possibilitat que tingués vida.

I, per què no, en la hipòtesi que diu que la vida a la Terra hagués pogut arribar, a cavall d'algun dels moltíssims meteorits marcians, d'aquell món, fa quasi 4 mil milions d'anys.

Dilluns dia 9, Mercuri passarà per davant del Sol

El proper dilluns dia 9 de maig, el planeta Mercuri passarà per davant el disc del Sol vist des de la Terra. Aquest fet s'anomena trànsit.

El trànsit de Mercuri és un esdeveniment extraordinari, que passa de tant en tant. El darrer cop va ser l'any 2006, i no tornarà a succeir fins al 2019.

Des de Catalunya, l'inici del pas del diminut disc de Mercuri sobre l'enorme disc solar començarà a les 13:12, i s'allargarà fins a les  20:42 hora local. El moment en el que Mercuri se situarà al mig del seu trànsit per davant el Sol serà a les 16:58 hora local.

Per veure-ho només es necessita un petit telescopi, però sempre AMB FILTRES SOLARS HOMOLOGATS. Igual que passa amb els eclipsis de Sol, si s'observa sense protecció els danys a la retina solen ser irreparables.

Si no es té filtre solar, es pot projectar sobre una cartolina blanca situada al darrera del telescopi. O apropar-se als aficionats, que segur que sortiran a plantar els seus telescopis en algun moment del dia.

Què es veurà? Doncs un minúscul disc rodó, fosc, que semblarà una taqueta sobre el Sol. No es confondrà amb les taques solars perquè el disc serà clarament rodó. Amb el pas de les hores, el disc s'anirà movent i anirà creuant el disc solar, d'esquerra a dreta.

La llarga durada de l'esdeveniment permetrà poder-lo observar amb relativa facilitat, sempre i quan, és clar, es tingui l'equipament adequat.

Aquest tipus de trànsits, especialment els de Venus, servien  per calcular diversos paràmetres astronòmics  si es cronometrava amb precisió el moment d'inici i el de finalització. Per aquesta raó, els trànsits de Mercuri i Venus eren molt cotitzats.

Nenes i nens de P4 fan un llibre d'astronomia

Algunes vegades, la gent em diu que això de l’univers és molt complicat. Estrelles, planetes, galàxies. I les xifres que es maneguen fan por. Qualsevol cosa es mesura en milions d’anys o bilions de quilòmetres.

Jo sempre els dic que l’univers és tan complicat com nosaltres mateixos vulguem. Per gaudir del cel, o volar amb la ment cap a planetes llunyans, no fan falta gaires coneixements. És cert que com més coneixements tinguem més plena i satisfactòria serà la nostra experiència amb el firmament, però de vegades només es necessita mirar a dalt per donar-nos compte del lligam que tenim amb el cel i emocionar-nos.

Vet aquí que aquest Sant Jordi m’ha portat una magnífica i engrescadora sorpresa.

Des de Falset, on sabeu que hi tinc l’observatori, m’han fet arribar la notícia: els nens i nenes de P4 de la classe dels Esquirols de l’escola Antoni Vilanova han confeccionat un llibre d’astronomia!

Sí, ho heu sentit bé. Lògicament, el llibre titulat “El viatge per l’Univers” s’ha pogut fer gràcies al guiatge de la tutora de la classe, l’Àngels Martí. Tot i que encara no el tinc, em diuen que va d’un nen astronauta que visita els planetes del Sistema Solar cada dia de la setmana.

Us ho imagineu? Nenes i nens de 4 i 5 anys, omplint un llibre de dibuixos de planetes, representant el que la seva imaginació els diu.

Només cal fixar-se en els detalls de la portada del llibre per entendre com d’estimulats estan aquests infants.

També m’informen que a la classe dels Esquirols han estat uns dies plens d’activitats relacionades amb l’astronomia, entre les que cal destacar la confecció d’un model del Sistema Solar.

És clar que nens tan petits no haguessin pogut fer aquesta cosa tan extraordinària sense l’afany de la profe. Ni sense el recolzament dels pares. Penseu que el llibre conté textos creats pels propis nens, però alguns d’ells encara són massa petits com per saber llegir el que han recitat.

És complicat l’univers? Per aquestes nenes i nens de 4 i 5 anys sembla que no tant com per espantar-los. Al revés, l’univers ha estat una font d’idees, de jocs, i de sensacions. Quants d’ells hauran somiat de nit en ser el nen astronauta, i saltar de planeta en planeta?

Quina lliçó! Moltes vegades els adults deixem poc lloc a les coses noves. El nostre cap està moblat i ordenat, i ens fa por deixar-hi entrar coses que considerem complicades, no sigui que el cervell se’ns faci un embolic.

Amb aquest petit article vull felicitar a les nenes i nens de la classe dels Esquirols, a la tutora de la classe, i als pares. I espero que també pugui servir d’exemple per a altres escoles. Si uns nens de 4 i 5 anys han pogut fer això, què no podran fer els de 10 anys per exemple?

Gràcies a la Montserrat, la mare de l’Ignasi, per haver-me fet arribar la informació sobre el llibre.

El dimoniet i la improbabilitat de la vida

Els que m'heu llegit habitualment sabeu que sempre he defensat la il·lusió d'un univers ple de vida. Un univers en el que nosaltres no som l'excepció, i on l'experiment de la vida no té perquè ser exclusiu del nostre planeta.

A la natura, li és absolutament igual el que jo pugui pensar i, de fet, la feina de la ciència és trobar respostes, no en base a suposicions, sinó a evidències. I evidència de l'existència de vida fora de la Terra encara no en tenim.

Vet aquí que el dimoniet al costat de l'orella fa dies que m'amoïna. Ha estat després de llegir bastant sobre un altre tema que m'apassiona cada cop més: l'evolució de les espècies, i, especialment, l'aparició dels homínids i el seu desenvolupament.

Aquest dimoniet em xiuxiueja cada vespre (és clar, és quan més cansat estic i, per tant, més vulnerable!). Em diu que són masses casualitats, masses coincidències les que han conduit a la vida. I que és molt difícil que totes elles puguin donar-se en lloc més.

Què dolent que és, el dimoniet! Al començament, no  li feia gaire cas, però reconec que aquests darrers dies està aconseguint obrir una escletxa en el pensament. No, no us preocupeu, que no és res greu i tornaré a la línia optimista. Però de totes maneres, com del que es tracta sempre és d'escoltar amb humilitat, deixeu-me que us resumeixi què és el que aquest ésser entremaliat m'explica.

Vivim en un univers en el que tot, absolutament tot, sembla pensat per a que puguem existir. Canvia un sol paràmetre, per petit que sigui, i ni tu ni jo seríem aquí.

Des de la massa de les partícules subatòmiques (que, per cert, no tenim ni idea de perquè són les masses que són), a les característiques de les forces de la natura (la gravetat, per exemple). Canvia-les, i, puffff, et quedes sense àtoms estables i sense matèria.

Des de la temperatura inicial del Big Bang en els seus primers sospirs, al ritme d'expansió del cosmos. Un xic més calent, o un xic més lent en expansionar-se a l'inici, i tampoc existirien els àtoms, ...tindríem un univers només amb hidrogen.

Però podem seguir amb el món macroscòpic.

Orbitem una estrella tranquil·la i longeva, que ens ha regalat temps més que suficient com per a que la vida evolucioni en un dels seus planetes. Col·loca la Terra orbitant una estrella més gran, i en pocs milions d'anys s'hauria acabat tot, l'estrella i Terra.

Habitem un planeta rocós, amb un nucli de ferro i níquel fosos. I que gira relativament ràpid, en un dia, sobre si mateix. Tot això ens aporta la protecció del camp magnètic, que captura les partícules carregades que vénen a gran velocitat del Sol, i que serien letals. Fes girar més lenta a la Terra, o crea-la més petita, i... desapareixeria, en uns milions d'anys, l'escut protector.

Tenim evidència que a la Terra han existit catàstrofes que pràcticament han extingit la majoria de les espècies vives. No, no estic parlant del col·lapse dels grans rèptils fa 65 milions d'anys. Aquesta no és res, comparada amb algunes que, es calcula, varen eliminar més del 90% de totes les espècies existents. Quines espècies van sobreviure a cada catàstrofe i per què? La ciència comença a sospitar que la sort també va tenir un paper, a més de la capacitat de cada espècie en adaptar-se als nous entorns. Fes desaparèixer una espècie a l'atzar, d'aquelles que van sobreviure, i potser ens hauríem carregat la llavor de la nostra pròpia existència.

I el diable segueix.

I em pregunta.

"Sabeu com va aparèixer la vida a la Terra? No en teniu ni idea, oi?"

"Sabeu com l'evolució de les espècies va poder fer el salt immens que sembla haver entre un organisme unicel·lular i un humà?"

"Coneixeu el vostre propi origen? No heu estat ni capaços de dibuixar el vostre passat. Ignoreu el recorregut evolutiu dels homínids, i us ofegueu en mig del puzle de peces que no sabeu ordenar"

I és que hem de reconèixer que la natura s'ha aplicat amb nosaltres. Potser va ser una mutació genètica, a l'atzar, la que va provocar el desenvolupament de les primeres espècies del que anomenem gènere homo, diferenciant-les de la resta de primats. Quantes proves hauríem de fer nosaltres, al laboratori, per aconseguir justament la mutació precisa? La majoria de mutacions a la natura condueixen a vies mortes. Només una entre milions aconsegueix progressar.

"En quants llocs de l'univers penses que poden haver coincidit tants i tants factors?"

"En quants llocs del cosmos creus que hi ha cèl·lules, margarides, mosques, lleons, persones, o dimoniets parlant a l'orella?"

Quan el vull fer callar, li llenço a sobre el pes de les dimensions de l'univers. Milers de milions de galàxies, cada una d'elles amb milers de milions d'estrelles i planetes. És qüestió de números, de probabilitats. Això és molt gran.

I quan veig que dubta, l'ataco amb l'argument del sentit comú: sí, és veritat. Tot sembla molt complicat, però justament el fet que ara mateix estiguem aquí demostra que, dels infinits universos que podrien existir, habitem aquell que està fet per permetre la vida. Potser existeixen altres universos, o han existit. Però és innegable que aquest univers, el nostre, està preparat per a la vida.

Ara no el sento, però segur que al vespre hi tornarà.

Dissabte dia 9 per la tarda t'espero a la Taula d'Escriptors a Sant Cugat

El dissabte dia 9 d'Abril, a partir de les 16:30 hores, seré a la Taula d'Escriptors als Quatre Cantons de Sant Cugat, convidat pel Tot Sant Cugat.

Aquesta és ja la quarta edició d'aquesta Taula d'Escriptors, un acte previ a la diada de Sant Jordi.

Ha estat una agradabilíssima sorpresa, a més d'un honor, haver estat convidat a assistir enguany, amb el meu llibre "Retrats d'un univers sorprenent", i més si es té en compte que compartiré acte amb gent tan rellevant com en Jordi Robirosa, en Jordi Puigneró, en Víctor Alexandre, l'Empar Moliner, la Martina Klein, ...i molts altres.

Així que ja saps, si vols un exemplar del llibre signat per l'autor, vine als Quatre Cantons dissabte dia 9 per la tarda, val? Allà seré, amb la il·lusió del novell.

El meu llibre, "Retrats d'un univers sorprenent", ja és una realitat!

Doncs tot va començar sent un projecte, fa uns dos anys. L’escrivia amb passió, tot i que no sabia ben bé què en faria quan l’acabés. Un llibre em semblava un instrument excel·lent per a la divulgació. A més, m’ho vaig agafar com un projecte personal, d’aquells projectes que un es marca i que no descansa fins veure’l acabat.

Com sempre passa en el meu cas, la família i amics em van animar en tot moment a tirar endavant amb aquest projecte. Així que vaig buscar editor, i va començar la segona part de l'assumpte, totalment desconeguda per mi. La part en la que un escrit acaba convertint-se en un llibre físic. En un llibre, diguem-ne, oficial.

I aquí el tenim. Edició en català, i en castellà.

El llibre està adreçat a tots els públics, i amb ell pretenc despertar en el lector l’interès pel cosmos, així com alimentar la seva imaginació quan miri dalt el cel en mig d’una nit fosca i estrellada.

Per a que us pugueu fer una idea del contingut, l’índex del llibre és el següent:

1. Introducció

2. Un cel ordenat i la caiguda d’un mur

3. Capturant missatges del passat

4. A la llum de les estrelles

5. Fotografiant el naixement i la mor del Sol

6. La increïble història d’una gota d’hemoglobina

7. Galàxies, ciutats d’un univers immens

8. Un espai buit i desconegut

9. El moment en què tot va començar

10. Hi ha algú més allà fora?

11. Epíleg

Les dades bibliogràfiques del llibre són les següents:

·         Edició en català:

Retrats d’un univers sorprenent

Joan Anton Català Amigó

ISBN 978-84-945114-1-7

Segell editorial Émepe

·         Edició en castellà:

Retratos de un universo sorprendente

Joan Anton Català Amigó

ISBN 978-84-944842-7-8

Segell editorial Émepe

Amb aquestes dades, podeu encarregar el llibre a qualsevol llibreria.

Em fa molta il·lusió comentar-vos les llibreries de la ciutat on visc, i de la ciutat on vaig néixer, que ja disposen d’exemplars:

·         * A Sant Cugat, la llibreria Alexandria (www.alexandriallibres.com), al carrer Villà 10

·         * A Tarragona, la llibreria La Capona (http://www.llibrerialacapona.cat/es/), al carrer Gasòmetre, 41-43

També el podeu encarregar directament mitjançant aquest blog, en la secció que apareix a la part superior dreta.

Espero que us agradi!

És possible viatjar en el temps?

Viatjar en el temps, com a les pel·lícules. Imagines que és possible?

En aquest article, espero sorprendre't i estimular la teva imaginació.

En primer lloc, et respondré a la pregunta amb un rotund sí. Tu mateix ho fas cada dia.

Al llarg de la nostra activitat, de la nostra vida, viatgem a cada moment cap al futur, a un ritme d'un segon just per segon. D'una hora per hora, d'un any per any. El temps passa, i tant que passa! I això és viatjar cap al futur. Deixem arrere el present, que es converteix en passat, i avancem cap al futur.

Un cop dit això, segurament voldrem precisar més la pregunta, que ara seria "val, val, però... és possible viatjar cap al futur de forma més ràpida?"

Doncs un altre cop, un rotund sí, tot i que aquesta vegada necessitarem una mica més que el sentit comú per entendre-ho.

De nou, el nostre admirat Einstein ens va donar la resposta. En la seva teoria de la relativitat especial, ens va dir que temps i espai anaven lligats, i que formaven el teixit de tot. Les coses, nosaltres inclosos, ens movem per aquest espai-temps. Fixa't, i veuràs que no  és tan complicat com sembla.

Si estem quiets, immòbils en un indret, Einstein ens diu que, en realitat, ens estem movent en l'espai-temps. Ens movem simplement perquè, com hem dit abans i com ens dicta el sentit comú, el temps passa. Fa uns instants, érem quiets en un lloc de l'espai. Ara també seguim en el mateix indret de l'espi, però ha passat l'instant, i, per tant, el temps ha avançat.  En resum, no estem al "mateix lloc" en aquest espai-temps. Veus? Fins aquí no és pas difícil d'entendre, oi?

Ara compliquem un xic més, per poder contestar la pregunta. En l'espai pur podem avançar ràpid, movent-nos. Caminant, però més ràpids en cotxe, o dalt un avió. En el temps també, segons la relativitat especial. Podem desplaçar-nos en el temps més ràpid. I, igual com fèiem amb l'espai, emprem la velocitat per aconseguir-ho.

Velocitats molt elevades ens mouen pel temps a diferent ritme que els objectes que es mouen a altres velocitats. És l'exemple famós dels bessons, que quan torna el que ha fet el viatge espacial es troba que el seu germà ha envellit més que ell. Entrem en detall, que això es posa interessant.

Si poguéssim agafar un voluntari i enviar-lo cap a l'estrella Betelgeuse, a uns 520 anys llum d'aquí, a una velocitat del 99,995% la de la llum, quan tornés ell hauria envellit 10 anys, però els habitants de la Terra ho haurien fet en 1000! Un veritable viatge al futur pel nostre heroi, que estaria visitant una civilització avançada en el següent mil·lenni, i que podria llegir als llibres (si és que encara existissin els llibres) com, feia 10 segles, un voluntari una mica esbojarrat va abandonar el planeta en una nau.

Sí, amics. El moviment relatiu fa que el temps passi de forma diferent. No, no és que les manetes dels rellotges es frenin o funcionin malament. És que el tic-tac del temps batega diferent. Les cèl·lules de l'astronauta envelliran al seu ritme normal. El rellotge de polsera de l'heroi marcarà coherentment l'hora. Però aquests ritmes seran diferents dels que regiran pels habitants de la Terra, que també envelliran a un ritme normal, i on els rellotges de polsera (i de paret) seguiran marcant bé el temps (si no se'ls acaba la corda, és clar!).

En resum: col·loca una persona dins una nau que pugui fer un viatge d'anada i tornada a grans velocitats, i el faràs avançar en el temps respecte dels que ens quedem observant.

Ara mateix segur que estàs pensant que tot això és només una conjetura, oi? Doncs és real com la vida mateixa. Òbviament no s'ha provat amb persones (no tenim tecnologia encara per llançar una nau a velocitats properes a les de la llum), ... però sí dins el món microscòpic. Hi ha partícules subatòmiques que tenen unes vides ben establertes i conegudes abans no es desintegren. Doncs bé, accelerant aquestes partícules hom pot observar-les i estudiar-les força més temps del que dicta la vida de la partícula. Tu li preguntaries a ella quant de temps ha viscut, i sense vacil·lar et contestaria que el normal, el seu temps de vida de catàleg. En canvi, tu hauràs estat contemplant, i analitzant, la partícula durant molt més temps que el que ella diu que ha viscut. Igual que en el cas del bessó cosmonauta, el temps haurà avançat diferent per la partícula i per a l'observador.

Ens queda, encara, una petita, gran, pregunta. Hem vist com les lleis de la física permeten a la natura moure's cap al davant, visitar el futur. Però, i moure's cap al darrera? Viatjar al passat?

D'entrada, la relativitat especial ho prohibeix. Per a que això fos possible, seria necessari que el objecte viatjant es mogués més ràpid que la llum, i això no és possible dins el marc de la relativitat.

En un principi, això està bé. Ens deix tranquils. Imagina't, si no, què seria acceptar la possibilitat de poder anar al passat. Les típiques paradoxes de "i què passaria si coneguessis al teu pare quan era petit i impedissis que conegués a ta mare?". És a dir, podries afectar al present viatjant al passat i canviant coses? Buf, menys mal que la física diu que no. Respirem tranquils, i ens estalviem elucubrar sobre aquestes paradoxes.

La prohibició també està bé, mirada des del punt de vista del sentit comú. En el nostre univers, a la natura, el temps sempre sembla avançar. Com hem dit a l'inici, cada segon avança un segon just. Sempre estem avançant. És el que s'anomena la fletxa del temps, que es mou només en una direcció. D'acord, hem vist com podem modificar la velocitat a la que avança aquesta fletxa del temps, però sempre cap endavant. És la causalitat, és a dir, la relació causa-efecte: si veig un got trencat a terra, és perquè ABANS algú l'haurà tirat (ep, que jo no he estat!). No pot ser al revés. El got no està trencat i després algú el tira. Tampoc no s'aixeca de terra i es reconstrueix mentre se situa de nou sobre la taula. La causa sempre ve després de  l'efecte. El temps no té marxa enrere.

Però acabaré aquest article deixant-te un xic intranquil, benvolgut lector. Com deia al començament de l'article, potser això estimularà les teves neurones.

Einstein, a més de la teoria de la relativitat especial, va construir, uns anys després, una teoria molt més global. Una teoria que incorporava la gravetat, i ens donava un  model per entendre l'univers. La teoria de la relativitat general, que explica tot el que veiem al cosmos. I, vet aquí, que en aquesta teoria, que vindria a donar un marc més general on podríem encabir a la relativitat especial, res no impedeix que es pugui anar al passat!

Aquest fet va representar, pel mateix Einstein, un malson. L'home no estava satisfet en aquesta aparent violació del sentit comú, però es trobava que les fórmules de la nova teoria conduïen a moltes solucions possibles, algunes de les quals permetien visitar als teus avantpassats. El gran geni mai no va acceptar la possibilitat, però.

Tots els que hagueu vist "Interestelar" haureu al·lucinat veient com el protagonista viatja per un túnel de cuc. Segons la relativitat, la gravetat deforma l'espai-temps. En teoria, i sota algunes condicions, aquesta deformació podria ser tan enorme que es crearien túnels, o dreceres, per passar d'un lloc a un altre de l'univers: de l'espai, i també del temps.

Resulta enormement molest que la millor física que tenim, aquella que no ha fallat mai i que ha fet prediccions contra el sentit comú que s'han anat complint una rere l'altra no prohibeixi rebobinar el temps. Fixeu-vos que dic "no prohibeixi". A diferència del viatge cap al futur, rebobinar el temps no deix de ser una hipòtesi no provada. Simplement, que l'escenari és permès dins el marc de  la relativitat, sota algunes circumstàncies. Podria ser, per una altra banda, que tot i que la relativitat ho permetés, la senyora natura digués no, la qual cosa voldria dir que encara hem de descobrir altres lleis a la natura que restringirien aquest ús invertit del temps.

De moment, però, ens haurem de quedar amb la possibilitat teòrica, li agradi a l'admirat Alfred o no.

Que com resoldríem les paradoxes? Teories no en falten. N'hi ha una especialment interessant, que diu que mai no podríem canviar el present, sinó que estaríem creant una altra realitat. És la teoria que diu que hi hauria infinites realitats, infinits universos, i que nosaltres aniríem recorrent una de les branques. Si anéssim al passat i féssim que el nostre avi impedís al seu fill que es casés amb la nostra mare, no desapareixeríem desintegrats per un raig de llum. Simplement, hauríem creat una altra realitat, una còpia d'univers en la que nosaltres no hauríem nascut, però no hauríem eliminat la còpia de la que provenim i que seguiria funcionant.

Què, com t'has quedat? La teva neurona ja està donant tombs i traient fum oi? Ja t'ho avisava, que tot això t'estimularia.

Bé, acabo aquí, perquè he mirat el rellotge i marca l'hora d'anar a sopar. Vaig a visitar el futur, amb el teu permís, a descobrir quines delícies ens esperen a taula.

--------------------------------------------------------

Pensaves que me n'anava ja? Et vull deixar amb una qüestió intrigant, un detall subtil però de gran importància, relatiu a l'exemple dels bessons.

Imagina't per un moment que ets tu l'astronauta. Podries perfectament considerar que tu estàs immòbil, i la que s'allunya a tota velocitat és la Terra, carregada amb tots nosaltres. És ben bé com mirar per la finestra del tren, i no saber si el que et mous ets tu o el tren del costat.

A l'univers no existeix el moviment absolut. No hi ha cap àrbitre que dictamini qui es mou i que resta immòbil. Tothom té dret a considerar-se immòbil, i suposar que és el company el que es trasllada.

Llavors per què diem que el bessó astronauta haurà envellit més lentament? Com sap la natura a quin dels dos bessons penalitzar amb més anys?

Si tens alguna teoria, envia'm un email, val?