La sonda Juno arriba a Júpiter amb 3 figuretes de Lego

El proper 4 de juliol arriba a Júpiter la sonda Juno de la NASA.

Aquesta missió promet molt, des del punt de vista científic. Júpiter és el planeta més gran del nostre Sistema Solar, dins del qual podríem possar-hi mil Terres, i són moltes les incògnites que tenim. Juno ha d'ajudar a resoldre-les.

Per començar, són vàries les teories sobre com es va formar realment el Sistema Solar. I per què no ho tenim del tot clar? Perquè hi ha coses que no quadren, que en "condicions normals" no haurien de ser com són.

Per exemple, els planetes gasosos més enllà de Júpiter, com són Saturn, però molt especialment Urà i Neptú, sembla que no es podrien haver format en el lloc que actualment ocupen. La densitat del disc de material que va formar tot el Sistema Solar era molt baixa en les zones on avui viuen aquests planetes, i la potent radiació del jove Sol hauria escombrat literalment molt del material disponible per a construir planetes gegants. Així que les teories més avançades apunten a que Urà i Neptú (i possiblement també Saturn) es devien formar molt més a prop del Sol del que estan ara, i que per interaccions amb Júpiter i amb multitud d'asteroides es van desplaçar fins el seu lloc actual. Per cert, que en el procés Urà i Neptú varen intercanviar posició.

L'estudi de Júpiter, i de la seva composició, pot donar-nos moltes pistes per a encaixar les peces del puzle.

Sabem que Júpiter està format per material molt i molt similar al Sol. Bàsicament per hidrogen i heli. En les parts externes de la seva enorme atmosfera, aquests gasos, junt a altres com ara amoníac o aigua, estan en estat gasós. Però a l'interior, sota la gegantina pressió que suporten, apareixen en estat sòlid. Encara més a l'interior, en el mateix cor del planeta, es suposa que hi ha un nucli, també sòlid, amb silicats.

L'atmosfera de Júpiter és espectacular, amb enormes tempestes que viuen durant centenars d'anys, com és el cas de la famosíssima gran taca vermella. Podem veure, amb els telescopis, la part més externa de l'atmosfera, però l'interior ens és bastant desconegut.

Una altra característica del planeta és el seu immens camp magnètic. Amb un interior d'hidrogen metàl·lic, gran conductor de l'electricitat, i amb un rapidíssim període de rotació de poc menys de 10 hores, Júpiter sembla una enorme dinamo. De fet, aquest serà un dels perills més destacats que haurà de vèncer Juno. La radiació que haurà de suportar serà molt gran.

La sonda entrarà en òrbita al voltant de Júpiter i durant anys anirà enviant dades i imatges.

Com a curiositat, sapigueu que Juno porta a bord 3 figuretes Lego. Una d'elles representa al genial Galileu, qui, al segle XVII, va descobrir els 4 satèl·lits principals del planeta gegant. Les altres dues figuretes representen al déu Júpiter, i a la seva dona, Juno.

D'aquesta forma les tres figuretes de Lego es convertiran en espectadors privilegiats. Com d'impressionants seran les visions de Júpiter des de tan a prop! Veure com es mouen les tempestes, i com varien els seus colors.

Si tot va bé, doncs, a partir del 4 de juliol l'humanitat tindrà una nova sonda (amb tres ambaixadors) orbitant un dels planetes del nostre Sistema Solar.

Un titular que no era. No, a Catalunya aquest any tampoc han coincidit l'estiu i la Lluna plena.

Aquesta setmana hi ha hagut bastant embolic amb això de la coincidència entre l'entrada de l'estiu i la Lluna plena.

Titulars per tots els gustos. Que si feia 49 anys que no es produïa. Que si 70.

Total, que a petició d'una amiga meteoròloga he calculat el tema.

I... sorpresa! Aquest any NO han coincidit els dos esdeveniments!

Mireu la següent taula amb els càlculs:

Aquest any, la Lluna plena es va produir el dia 20 de Juny a les 13 hores, mentre que el solstici d'estiu va ser el 21 a les 0:32. Per ben poc, però no dins el mateix dia.

Crec que part de la confusió creada bé pel fet que hi ha hagut mitjans de comunicació d'aquí que han begut de les fonts americanes. Amb el canvi d'horari, per ells sí que els ha coincidit enguany dins un mateix dia. 

Òbviament, les 11 hores i mitja que han separat els dos esdeveniments es mantenen també pels EEUU, però els horaris es mouen tots, i sí, per ells tot ha coincidit en un 20 de Juny.

Així que ja veieu. De vegades no ens hem de creure el que llegim, ... tot i que certament l'error ha estat petit (per mitja hora).

I sobre quan feia que no es produïa una coincidència?

Doncs els càlculs diuen que l'any 1948 els dos esdeveniments van estar separats per només 44 minuts. Així que fa 68 anys (ni 70, ni 49).

Total, que el titular correcte sembla que seria quelcom com ara: "A Catalunya aquest any TAMPOC coincideixen la Lluna plena amb l'entrada de l'estiu. Aquesta coincidència és molt poc freqüent, i el darrer cop que això va passar va ser fa 68 anys."

Un titular poc atractiu. És a dir, un titular que no és titular.

Quin embolic, oi?

Un exemple de que les notícies aquí i a l'altre costat de l'oceà no tenen per què compartir els mateixos titulars.

Bona entrada d'estiu,... i bona Lluna plena a tots!

 (nota final de l'autor: si algú troba algun error de càlcul en les prediccions, rebré el comentari amb molta esportivitat :-)  )

La presentació de "Retrats d'un univers sorprenent" a la llibreria Altaïr

Ahir, dia 2 de juny, vàrem poder celebrar la presentació oficial del meu llibre a Barcelona a la llibreria Altaïr.

Va ser un dia molt especial per mi, ple d'emocions i retrobaments.

La veritat és que el dia no podia començar millor, ja que a l'escola Sant Ignasi de Sarrià m'esperaven exactament (gràcies Anna per les xifres) 173 nenes i nens de 5è de primària per parlar d'astronomia en anglès. Era el segon any que em convidaven, i vaig gaudir molt amb la pluja de preguntes dels alumnes. Felicitats als profes pel nivell!

I del Sant Ignasi corrent a l'Altaïr pels preparatius.

Haig d'agrair molt totes les facilitats i el tracte tan proper que ens va donar la llibreria. Poder fer la presentació del llibre a Altaïr va ser un luxe, en un entorn inspirador i molt acollidor. Gràcies Pep, Sharon, Laura, i resta d'equip.

També vull agrair el treball de preparació que, des de feia setmanes, havia coordinat la Patricia. Una feina impecable, no va fallar res! Ah, i gràcies a l'Albert, per les seves fotografies.

I abans, durant, i després de la presentació la Neli ens va donar un cop de ma. Així que moltes gràcies també.

Els familiars, amics i seguidors van ser fidelíssims, i varen omplir el local. Va ser molt emotiu per mi veure la sala tan plena i de cares tan entranyables.

Així que moltíssimes gràcies, de tot cor, als que vàreu venir, i també als que em vàreu fer suport des de la distància i que per diversos motius no vàreu poder assistir.

Quan a la presentació, vaig optar per un estil un xic més emotiu que les últimes que he fet. Una presentació que vaig mantenir en secret fins i tot per a la meva família. Era un dia especial, i volia fer una presentació especial.

Vaig sentir-me enormement orgullós d'estar acompanyat a l'escenari, al final de la presentació, per la meva dona i les meves dues filles. Com vaig dir, elles són les responsables que hagi pogut escriure "Retrats d'un univers sorprenent", gràcies als seus ànims, al seu suport incondicional i a la seva paciència infinita amb mi.

Per suposat, hi ha una altra responsable, que no va poder venir ahir, tot i que hi era en pensament des de Tarragona. Em va parir i amb el meu pare em va educar. És, juntament amb els meus tres tresors, la més fervorosa seguidora de tot el que faig.

Per aquest aprenent d'escriptor, la festa a Altaïr va ser un somni fet realitat.

Un petó a tots i mil gràcies!

Aprofiteu per mirar Mart aquestes nits!

Aquestes properes setmanes són ideals per observar Mart.

Només cal que aixequeu la vista a mitja nit. Una "estrella" molt brillant, cap al sud, i de color clarament ataronjada. És el planeta dels canals.

Aquests dies tenim a Mart a tocar. Només a uns 75 milions de quilòmetres. Al ser un planeta relativament proper a nosaltres, la distància que ens separa d'ell pot variar enormement en funció d'on se situïn la Terra i Mart dins la seva òrbita. És fàcil veure-ho mentalment. Quan els dos planetes es troben en punts oposats, amb el Sol pel mig, la distància és molt superior a quan els planetes se situen alineats tots dos a un mateix costat del Sol.

Això mateix que acabo d'explicar passa també amb qualsevol altre planeta exterior. Però les diferències poden no ser gaire significatives si el planeta en qüestió ja es troba sempre molt allunyat. 150 milions de quilòmetres més o menys són molt rellevants per a la distància Terra-Mart, però no ho són gens per a la Terra-Urà, per exemple.

Si teniu telescopi, o podeu accedir a un d'ells, podreu observar forces coses a la superfície marciana, sempre i quan tingueu un bon cel i una atmosfera serena. Entre les característiques més notables que ens ensenya està el pol Nord, que hem de poder veure de color blanc. El gel que hi ha és una combinació de gel d'aigua i de diòxid de carboni. També veurem zones clares i fosques, en funció del tipus de terreny, de forma similar a com observem a la Lluna.

Mart és, sens dubte, el planeta que més ha inspirat a l'home des de l'antiguitat. El seu color vermellós no passa desapercebut al cel.

Durant una època, a començaments del segle XX, alguns investigadors van creure que Mart era un planeta habitat per una civilització molt avançada, ja que els telescopis creien detectar el que semblaven canals. Aquests canals serien enormes construccions que conduirien l'aigua dels pols cap a les zones habitades. Poc a poc, amb la millora dels instruments, es va confirmar que allò que semblaven línies rectes no ho eren pas, i que no hi havia canals ni res que s'hi assemblés.

Recordeu, també, la famosa emissió per ràdio de l'Orson Wells, l'any 1938, en la que narrava com s'estava produint una invasió en territori americà per part dels marcians. Aquesta novel·la radiada, la Guerra dels Mons, va provocar la paralització de bona part del país, de tan versemblant que va ser.

Fixeu-vos en el propi terme "marcians", que apliquem moltes vegades a "qualsevol extraterrestre" (bé, i també a alguns amics i coneguts). I és que Mart ha estat sempre el planeta per excel·lència.

Sent així, no ha de sorprendre que també hagi estat el més visitat. Mireu aquest pòster que he trobat a internet. En ell apareixen totes (suposo) les missions marcianes. També apareixen els robots que l'han explorat. D'ells, encara dos són vius i en perfecta forma (l'Opportunity i el Curiosity).

De fet, Mart és l'únic planeta que coneixem habitat només per robots!

Les notícies sobre Mart apareixen constantment. Fa un parell de dies s'ha anunciat el descobriment d'evidències de tsunamis que, fa milers de milions d'anys, varen escombrar els seus mars. Sí, perquè aquest planeta tenia mars, llacs i rius. També tenia una densa atmosfera (no una atmosfera rica en oxigen com la nostra, però). I no sabem exactament què li va passar a Mart. Per què va perdre l'aigua en superfície i pràcticament tota la seva atmosfera.

Per acabar els comentaris sobre Mart, encara no es pot descartar totalment l'existència de formes microscòpiques de vida, o la possibilitat que hagués existit aquesta vida en l'antiguitat. A pesar de les nombroses exploracions, la superfície recorreguda és ínfima, i els experiments que s'han pogut fer són molt limitats.

Aprofiteu, doncs, aquestes nits per mirar aquest planeta tan evocador. Fixeu-vos en la seva lluentor sense pampallugues. I mentre l'observeu, penseu en com és realment. En els paisatges que ens mostren les imatges dels robots. En la possibilitat que tingués vida.

I, per què no, en la hipòtesi que diu que la vida a la Terra hagués pogut arribar, a cavall d'algun dels moltíssims meteorits marcians, d'aquell món, fa quasi 4 mil milions d'anys.

Dilluns dia 9, Mercuri passarà per davant del Sol

El proper dilluns dia 9 de maig, el planeta Mercuri passarà per davant el disc del Sol vist des de la Terra. Aquest fet s'anomena trànsit.

El trànsit de Mercuri és un esdeveniment extraordinari, que passa de tant en tant. El darrer cop va ser l'any 2006, i no tornarà a succeir fins al 2019.

Des de Catalunya, l'inici del pas del diminut disc de Mercuri sobre l'enorme disc solar començarà a les 13:12, i s'allargarà fins a les  20:42 hora local. El moment en el que Mercuri se situarà al mig del seu trànsit per davant el Sol serà a les 16:58 hora local.

Per veure-ho només es necessita un petit telescopi, però sempre AMB FILTRES SOLARS HOMOLOGATS. Igual que passa amb els eclipsis de Sol, si s'observa sense protecció els danys a la retina solen ser irreparables.

Si no es té filtre solar, es pot projectar sobre una cartolina blanca situada al darrera del telescopi. O apropar-se als aficionats, que segur que sortiran a plantar els seus telescopis en algun moment del dia.

Què es veurà? Doncs un minúscul disc rodó, fosc, que semblarà una taqueta sobre el Sol. No es confondrà amb les taques solars perquè el disc serà clarament rodó. Amb el pas de les hores, el disc s'anirà movent i anirà creuant el disc solar, d'esquerra a dreta.

La llarga durada de l'esdeveniment permetrà poder-lo observar amb relativa facilitat, sempre i quan, és clar, es tingui l'equipament adequat.

Aquest tipus de trànsits, especialment els de Venus, servien  per calcular diversos paràmetres astronòmics  si es cronometrava amb precisió el moment d'inici i el de finalització. Per aquesta raó, els trànsits de Mercuri i Venus eren molt cotitzats.

Nenes i nens de P4 fan un llibre d'astronomia

Algunes vegades, la gent em diu que això de l’univers és molt complicat. Estrelles, planetes, galàxies. I les xifres que es maneguen fan por. Qualsevol cosa es mesura en milions d’anys o bilions de quilòmetres.

Jo sempre els dic que l’univers és tan complicat com nosaltres mateixos vulguem. Per gaudir del cel, o volar amb la ment cap a planetes llunyans, no fan falta gaires coneixements. És cert que com més coneixements tinguem més plena i satisfactòria serà la nostra experiència amb el firmament, però de vegades només es necessita mirar a dalt per donar-nos compte del lligam que tenim amb el cel i emocionar-nos.

Vet aquí que aquest Sant Jordi m’ha portat una magnífica i engrescadora sorpresa.

Des de Falset, on sabeu que hi tinc l’observatori, m’han fet arribar la notícia: els nens i nenes de P4 de la classe dels Esquirols de l’escola Antoni Vilanova han confeccionat un llibre d’astronomia!

Sí, ho heu sentit bé. Lògicament, el llibre titulat “El viatge per l’Univers” s’ha pogut fer gràcies al guiatge de la tutora de la classe, l’Àngels Martí. Tot i que encara no el tinc, em diuen que va d’un nen astronauta que visita els planetes del Sistema Solar cada dia de la setmana.

Us ho imagineu? Nenes i nens de 4 i 5 anys, omplint un llibre de dibuixos de planetes, representant el que la seva imaginació els diu.

Només cal fixar-se en els detalls de la portada del llibre per entendre com d’estimulats estan aquests infants.

També m’informen que a la classe dels Esquirols han estat uns dies plens d’activitats relacionades amb l’astronomia, entre les que cal destacar la confecció d’un model del Sistema Solar.

És clar que nens tan petits no haguessin pogut fer aquesta cosa tan extraordinària sense l’afany de la profe. Ni sense el recolzament dels pares. Penseu que el llibre conté textos creats pels propis nens, però alguns d’ells encara són massa petits com per saber llegir el que han recitat.

És complicat l’univers? Per aquestes nenes i nens de 4 i 5 anys sembla que no tant com per espantar-los. Al revés, l’univers ha estat una font d’idees, de jocs, i de sensacions. Quants d’ells hauran somiat de nit en ser el nen astronauta, i saltar de planeta en planeta?

Quina lliçó! Moltes vegades els adults deixem poc lloc a les coses noves. El nostre cap està moblat i ordenat, i ens fa por deixar-hi entrar coses que considerem complicades, no sigui que el cervell se’ns faci un embolic.

Amb aquest petit article vull felicitar a les nenes i nens de la classe dels Esquirols, a la tutora de la classe, i als pares. I espero que també pugui servir d’exemple per a altres escoles. Si uns nens de 4 i 5 anys han pogut fer això, què no podran fer els de 10 anys per exemple?

Gràcies a la Montserrat, la mare de l’Ignasi, per haver-me fet arribar la informació sobre el llibre.

El dimoniet i la improbabilitat de la vida

Els que m'heu llegit habitualment sabeu que sempre he defensat la il·lusió d'un univers ple de vida. Un univers en el que nosaltres no som l'excepció, i on l'experiment de la vida no té perquè ser exclusiu del nostre planeta.

A la natura, li és absolutament igual el que jo pugui pensar i, de fet, la feina de la ciència és trobar respostes, no en base a suposicions, sinó a evidències. I evidència de l'existència de vida fora de la Terra encara no en tenim.

Vet aquí que el dimoniet al costat de l'orella fa dies que m'amoïna. Ha estat després de llegir bastant sobre un altre tema que m'apassiona cada cop més: l'evolució de les espècies, i, especialment, l'aparició dels homínids i el seu desenvolupament.

Aquest dimoniet em xiuxiueja cada vespre (és clar, és quan més cansat estic i, per tant, més vulnerable!). Em diu que són masses casualitats, masses coincidències les que han conduit a la vida. I que és molt difícil que totes elles puguin donar-se en lloc més.

Què dolent que és, el dimoniet! Al començament, no  li feia gaire cas, però reconec que aquests darrers dies està aconseguint obrir una escletxa en el pensament. No, no us preocupeu, que no és res greu i tornaré a la línia optimista. Però de totes maneres, com del que es tracta sempre és d'escoltar amb humilitat, deixeu-me que us resumeixi què és el que aquest ésser entremaliat m'explica.

Vivim en un univers en el que tot, absolutament tot, sembla pensat per a que puguem existir. Canvia un sol paràmetre, per petit que sigui, i ni tu ni jo seríem aquí.

Des de la massa de les partícules subatòmiques (que, per cert, no tenim ni idea de perquè són les masses que són), a les característiques de les forces de la natura (la gravetat, per exemple). Canvia-les, i, puffff, et quedes sense àtoms estables i sense matèria.

Des de la temperatura inicial del Big Bang en els seus primers sospirs, al ritme d'expansió del cosmos. Un xic més calent, o un xic més lent en expansionar-se a l'inici, i tampoc existirien els àtoms, ...tindríem un univers només amb hidrogen.

Però podem seguir amb el món macroscòpic.

Orbitem una estrella tranquil·la i longeva, que ens ha regalat temps més que suficient com per a que la vida evolucioni en un dels seus planetes. Col·loca la Terra orbitant una estrella més gran, i en pocs milions d'anys s'hauria acabat tot, l'estrella i Terra.

Habitem un planeta rocós, amb un nucli de ferro i níquel fosos. I que gira relativament ràpid, en un dia, sobre si mateix. Tot això ens aporta la protecció del camp magnètic, que captura les partícules carregades que vénen a gran velocitat del Sol, i que serien letals. Fes girar més lenta a la Terra, o crea-la més petita, i... desapareixeria, en uns milions d'anys, l'escut protector.

Tenim evidència que a la Terra han existit catàstrofes que pràcticament han extingit la majoria de les espècies vives. No, no estic parlant del col·lapse dels grans rèptils fa 65 milions d'anys. Aquesta no és res, comparada amb algunes que, es calcula, varen eliminar més del 90% de totes les espècies existents. Quines espècies van sobreviure a cada catàstrofe i per què? La ciència comença a sospitar que la sort també va tenir un paper, a més de la capacitat de cada espècie en adaptar-se als nous entorns. Fes desaparèixer una espècie a l'atzar, d'aquelles que van sobreviure, i potser ens hauríem carregat la llavor de la nostra pròpia existència.

I el diable segueix.

I em pregunta.

"Sabeu com va aparèixer la vida a la Terra? No en teniu ni idea, oi?"

"Sabeu com l'evolució de les espècies va poder fer el salt immens que sembla haver entre un organisme unicel·lular i un humà?"

"Coneixeu el vostre propi origen? No heu estat ni capaços de dibuixar el vostre passat. Ignoreu el recorregut evolutiu dels homínids, i us ofegueu en mig del puzle de peces que no sabeu ordenar"

I és que hem de reconèixer que la natura s'ha aplicat amb nosaltres. Potser va ser una mutació genètica, a l'atzar, la que va provocar el desenvolupament de les primeres espècies del que anomenem gènere homo, diferenciant-les de la resta de primats. Quantes proves hauríem de fer nosaltres, al laboratori, per aconseguir justament la mutació precisa? La majoria de mutacions a la natura condueixen a vies mortes. Només una entre milions aconsegueix progressar.

"En quants llocs de l'univers penses que poden haver coincidit tants i tants factors?"

"En quants llocs del cosmos creus que hi ha cèl·lules, margarides, mosques, lleons, persones, o dimoniets parlant a l'orella?"

Quan el vull fer callar, li llenço a sobre el pes de les dimensions de l'univers. Milers de milions de galàxies, cada una d'elles amb milers de milions d'estrelles i planetes. És qüestió de números, de probabilitats. Això és molt gran.

I quan veig que dubta, l'ataco amb l'argument del sentit comú: sí, és veritat. Tot sembla molt complicat, però justament el fet que ara mateix estiguem aquí demostra que, dels infinits universos que podrien existir, habitem aquell que està fet per permetre la vida. Potser existeixen altres universos, o han existit. Però és innegable que aquest univers, el nostre, està preparat per a la vida.

Ara no el sento, però segur que al vespre hi tornarà.