El descapotable Tesla
vermell girava lentament, i en aquest gir pel seu parabrises desfilava el Sol i
després la Terra. Una bellíssima Terra blava tacada pel blanc dels núvols, com
potser mai s'havia vist. Al volant, l'Starman, un maniquí vestit d'astronauta, feia
que conduïa, amb un braç al volant i l'altre descansant provocativament sobre
la finestra. El quadre de comandament del vehicle anunciava "Don't
panic!". La música de l’inimitable David Bowie era interpretada pel sistema
d'àudio amb ningú per escoltar-la, ja que a l'espai, sense aire, les ones
sonores no es transmeten. Al voltant del cotxe, un munt de petits fragments passaven
a tota velocitat, brillant fulgurants amb el reflex de la llum de la nostra
estrella, segurament restes de l'operació de posada en òrbita del cotxe.
Mentre, a terra, els motors propulsors del coet retornaven de la missió, i
aterraven amb precisió absoluta sobre les plataformes preparades per a la
recepció.
Milions de
persones seguíem, emocionades i sense poder desenganxar els ulls de la pantalla
de l'ordinador, la transmissió en directe que les vàries càmeres adossades al
descapotable enviaven.
Era un
"fake"? Un muntatge? Ho estàvem somiant? S'estava rodant una
pel·lícula de Hollywood?
No, allò era
real. Elon Musk, el multimilionari propietari de la marca de cotxes Tesla i de
la companyia aeroespacial SpaceX, ho havia petat.
(les imatges que apareixen en aquest article són... REALS!).
En aquest relat
veureu que hi ha una mescla d'il·lusió i emoció (que va ser desbordada en
alguns moments de la transmissió de les imatges, ho confeso), de reflexió científica i
tecnològica, però també d’una certa crítica. Tot i que, reconec, aquest darrer
aspecte queda, en el meu cas, empetitit pels beneficis de tot el demés.
SpaceX és
capdavantera en el negoci espacial, i disposa dels coets que actualment s'estan
emprant per posar satèl·lits en òrbita. És un negoci, ja que la NASA fa anys,
des que va jubilar la seva flota de transbordadors espacials, no disposa de
coets capaços d'enlairar càrregues i posar-les en òrbita. Fins a l'arribada de
les naus SpaceX, l'aposta segura sempre ha estat l'etern i fiable Soyuz rus,
que s'utilitza fins i tot per a l'abastiment de personal i recursos de
l'Estació Espacial Internacional.
Una ullada a la
personalitat del senyor Musk ja fa intuir que tot això és molt més que un negoci
per ell. És un repte, un somni. Una, també, provocació.
L'any passat Elon
Musk va afirmar que aquest any 2018 enviaria un parell de turistes a donar
tombs per la Lluna (recordem que l'home no ha explorat l'espai més enllà de la
nostra òrbita des de l'any 1972).
Però potser les
declaracions més inspiradores i alhora pol·lèmiques van ser les que es referien
a colonitzar Mart. No només enviar-hi l'home, sinó establir una colònia. Quan?
Començant a la dècada dels 20. Per posar les coses en perspectiva, les grans
agències espacials públiques, la NASA en el cas americà, o l'ESA europea, situen de forma
vaga els seus escenaris de visita humana a Mart per a ben entrada la dècada dels 30.
Enviar homes a la
Lluna amb bitllet d'anada i tornada, o colonitzadors a Mart, requereix
tecnologia puntera, és obvi. També necessita la resolució de bastants factors
de caire científic, com per exemple la pèrdua de massa òssia que produeix la
manca o afebliment de gravetat.
Des del punt de
vista tecnològic, es necessita un coet capaç d'elevar i impulsar una càrrega
considerable i fer que aquesta escapi de les garres de la gravetat terrestre.
En aquest sentit, l’honor de ser la bèstia per excel·lència encara l’ostenta el
colossal i més que jubilat Saturn V, el coet dels Apolo de la dècada dels 60 i
començaments dels 70 del segle passat (uf... sí, sí, del segle passat!).
Així que SpaceX
va decidir ampliar la flota, desenvolupant la nau coneguda amb el nom de Falcon
Heavy, amb una potència aproximadament del doble de les naus actuals. I amb
tecnologia parcialment reutilitzable, provada ja parcialment en experiments
anteriors, basada en components capaços de retornar de l'espai i aterrar
plàcidament per a formar part de nous llançaments.
El 6 de febrer
de 2018 era la prova de foc del Falcon Heavy. La de debò, sense xarxa de
protecció i en directe.
Però, és clar,
s'hi havia de posar una càrrega. Sí, s'hagués pogut posar un satèl·lit gran, o
qualsevol altra cosa d'utilitat. Però no, Elon Musk tenia el show ben pensat.
La càrrega havia de ser un dels seus descapotables vermells. I quan dic dels
seus, és una afirmació literal. Un Tesla que ell mateix va conduir i que
formava part de la seva flota personal. El tripulant seria el maniquí Starman, anomenat en homenatge a una de les cançons del Bowie, enfundat en el vestit espacial que la companyia vol provar.
La missió
consistia en posar en òrbita al voltant de la Terra vehicle i tripulant, i des
d’allà propulsar-los, al cap d’unes hores, cap a la llunyana òrbita de Mart.
Si deixem a
banda, per uns instants, el component d'espectacle, acordarem que es necessitaran
moltes proves, desafiaments, i conquestes si es vol acabar situant l’empremta
de l’home sobre la terra marciana. Així que experiments com aquest són, i
seguiran sent, imprescindibles.
En la missió
es provava el coet, ja ho hem explicat. El retorn controlat de les seves peces.
La capacitat d’enlairar una càrrega pesada. La tecnologia per a impulsar la
càrrega cap a l’òrbita de Mart. I un munt de coses més que se m’escapen, i que
a ben segur formen part de llargues llistes de comprovacions i testos que els
tècnics d’SpaceX devien haver confeccionat.
El Tesla vermell,
la música de Bowie, les càmeres, Spaceman... tot això sobrava? (un apunt: la música del gran Duc Blanc no sobra mai!)
Com deia abans,
es pot criticar l’Elon Musk pel muntatge de caràcter marquetinià al més pur
estil estrafolari-multibilionari americà. També es pot criticar, atenció amb
això, que prou pena tenim en embrutar el nostre planeta per a que ara, a sobre,
ens dediquem a enviar ferralla inútil a l’espai.
Però per un altre
costat, milions de persones mai no oblidaran aquelles imatges surrealistes del
descapotable vermell circulant al costat del planeta blau. Se’n parlarà durant
temps. I segurament generarà interès del públic per tot allò que tingui a
veure amb l’exploració de l’espai i, sobre tot, amb el repte d’encarar la
propera frontera de la humanitat. El salt al planeta vermell.
La cosa està en
el balanç, en si s’ha aconseguit un equilibri. Per alguns, el show haurà pagat
la pena. Per altres, haurà estat només l’excentricitat d’algú a qui li surten
els bitllets per les orelles (recomano, als que pensin així, que tinguin
present que aquest home no ha fet els diners del no-res, i que deu conèixer i
manegar bé el poder del màrqueting i el de la inversió en avenços que després
es converteixen en abundants ingressos. O algú pensa que el viatge futur a Mart, o
el dels 2 turistes a la Lluna, no els pagarà ningú?)
Que consti que
ara he estat parlant només del component show, perquè la resta, la part tècnica
i científica, penso que significa realment un punt històric en l’exploració
espacial.
Deixeu-me parlar
un moment de les imatges. Abans deia que eren espectaculars, com poques vegades
s’havien vist. I és que l’òrbita del descapotable se situava molt per sobre de
la que, per exemple, ocupa l’Estació Espacial Internacional, cosa que fa que la
perspectiva sobre la Terra l’abastés per complert, mostrant-nos tota la bellesa
de l’esfera blava. A partir de les vistes, vaig estimar en uns quants milers de
quilòmetres l’alçada (la de l’Estació Espacial Internacional es mesura en
centenars de quilòmetres).
El fet que el
vehicle rotés provocava que no te’n poguessis cansar de mirar: s’alternaven
vistes directes sobre el planeta, amb moments en què la Terra quedava
reflectida a la carrosseria, amb altres dominats per un Sol encegador, i fins i
tot, amb moments en els que una Lluna distant en fase treia el cap per un
costat. Per cert, la rotació del cotxe no era només un efecte artístic. A
l'espai les naus sempre es fan rotar per tal d'equilibrar les temperatures.
Sense aire que serveixi de difusor, allà on arriben els rajos del Sol la
temperatura es dispara a centenars de graus, i on no hi toca la llum també
s'assoleixen centenars de graus, però sota zero.
Podeu (heu de!) visualitzar
el vídeo que es va emetre en directe aquí: https://youtu.be/aBr2kKAHN6M
Starman viatja ja
cap als dominis de Mart. Però alguna cosa ha fallat, i la trajectòria no va
dirigida cap al planeta roig. El vehicle errarà, i acabarà viatjant eternament
entre el Sol i algun lloc entre l’òrbita de Mart i de Júpiter.
Les càmeres ja
no funcionen, bateries esgotades. I la música del gran David Bowie fa hores que deu haver
parat de reproduir-se.
Però allà va, per
sempre, un descapotable vermell creuant el nostre Sistema Solar.
Molt sovint empro
l'exemple del globus quan explico què va descobrir en Hubble. Imaginem un
globus en el que hi hem enganxat uns gomets de color a la seva superfície,
com si fossin galàxies. Quan inflem el globus, els gomets se separen tots de
tots. Si ens situem mentalment sobre qualsevol dels gomets, observarem com tots
els demès s'allunyen de nosaltres. A més, i tal com va trobar Hubble, veurem
que els gomets que estan més lluny semblen separar-se de nosaltres més
ràpidament que els que es troben a prop.
KIC 8462852 és un
Sol ubicat a uns 1.500 anys llum de distància, aparentment un entre milers de
milions. Però des de fa uns anys, els científics han anat atabalats intentant
explicar quelcom que no tenia fàcil explicació. Aquesta estrella presenta
variacions sobtades de la seva llum, sense seguir cap patró concret. És més,
les variacions són considerables, fora del que cabria esperar si el causant
fos, per exemple, un planeta que orbités l'estrella i que passés en front
d'ella segons la nostra perspectiva de visió, amagant-nos part de la seva
lluentor.
Les conegudes com
esferes de Dyson serien gegantines estructures que les civilitzacions avançades
haurien construït i situat al voltant del seu Sol, per tal de capturar energia. Les
dimensions de les estructures serien a nivell planetari, com si fossin enormes panells solars però de mides molt més grans que planetes.
Aquesta és,
doncs, l'hipòtesi dominant actualment per a explicar el misteri.
La Terra té un cor metàl·lic, format bàsicament per ferro i elements afins (com ara el níquel). En el centre del planeta, les pressions i temperatures són brutals, i el nucli metàl·lic es troba en estat sòlid. Però rodejant aquesta part més densa es localitza una capa de nucli en estat fluid, el moviment del qual genera camps elèctrics que, al seu temps, creen el camp magnètic.
El camp magnètic del planeta s'estén a l'espai, rodejant la Terra, i atrapa aquestes partícules. Al menys a la majoria. Una magnífica i afortunada protecció per a la vida, i, de rebot, una font de boniques llums polars, que anomenem aurores.
Milions de
persones seguíem, emocionades i sense poder desenganxar els ulls de la pantalla
de l'ordinador, la transmissió en directe que les vàries càmeres adossades al
descapotable enviaven.
Però sigui quin
sigui l'estat de la matèria, gasosa, líquida, o sòlida, els seus àtoms sempre
estan en moviment. Ja hem comentat com les molècules d'un gas vaguen de forma
aleatòria. Les d'un líquid també es mouen, cosa que fa que tot es mescli de
forma homogènia. Inclús en un objecte sòlid. En aquest cas, tot i que les
molècules es troben, com dèiem, fortament lligades entre elles, el moviment que
tenen el podem visualitzar com si fos de vibració. Els àtoms vibren
constantment, sense poder escapar-se i trencar els enllaços.
