El cel aquest mes ... d'Abril

Aquest mes tenim una gran oportunitat per a veure, a simple vista, el planeta Mercuri!!!

Aquest planeta, el més interior del Sistema Solar, s'aparta molt poc del Sol, i és molt difícil veure'l. Aquests primers dies del mes d'Abril tenim la sort que el planeta es troba en un punt de "màxima" llunyania del Sol.

La seva localització, però, no és senzilla. I, en aquest punt, la magnífica lluentor de Venus ve en el nostre ajut. Si mireu a l'oest, just després de la posta de Sol, localitzareu de forma molt fàcil al planeta Venus, com un "estel" brillantíssim (en aquelles hores, en les què el cel és encara blau, no veureu altra "estrella", no la podeu confondre!). Bé, doncs Venus ens servirà de guia: com veieu en la simulació, podeu buscar Mercuri molt a prop seu, una mica per sota i a la dreta:

Precaució: no mireu mai quan encara es veu el Sol! Assegureu-vos que el Sol ja és sota l'horitzó si no voleu lesionar-vos la vista.

Trigarem molt de temps en poder tenir una ocasió com aquesta. Així que aprofitem-la. Tot el què necessitem és una vista clara a l'horitzó Oest (sense muntanyes altes que ens ho tapin, eh?), i una mica de paciència per a buscar amb la vista per sota de Venus. Recomanable fer-ho des d'ara mateix fins més o menys meitats de mes, ja que poc a poc Mercuri anirà perdent lluentor i serà llavors quasi impossible veure'l sense ajut d'instruments.

Ho intentareu i em feu arribar la vostra experiència?

Sabeu que m'agrada compartir amb vosaltres petits trucs visuals que us permetin reconèixer als planetes en el cel de la nit. Aquest mes d'Abril, els dies 24, 25 i 26, a mitja nit, i ben alt al cel, la Lluna, un altre cop, ens assenyala a Saturn. Un cop l'hagueu localitzat, fixeu-vos, com sempre fem, en com la llum d'un planeta es diferencia de la de les estrelles, sent una lluentor que no fa pampallugues.

Estem sols en l'univers?

Som un cas únic en l’univers?

Aquesta, sens dubte, és una pregunta que val un bilió.

Intentaré, en aquest article, reflexionar sobre aquest tema, a partir de informacions i teories existents, i amb l’objectiu de donar-vos, amics lectors, un tema per a somiar i deixar volar la imaginació.

Començarem dient que, el sentit comú, porta de seguida a contestar-nos que no. No pot ser que siguem únics.

No pot ser que, entre milions de galàxies, cada una d’elles amb milers de milions de sols, només hi hagi vida intel•ligent aquí.

No pot ser, simplement per un tema estadístic, per probabilitats. No pot ser, per sentit comú.

Molt bé, aprofundim una mica més en el tema.

Pensem en la quantitat de “coincidències” que han permès que avui estiguem aquí.

El Sol. Una estrella “normaleta”, més aviat petita. Això fa que visqui la seva vida sense excessos, no com altres estrelles més grans que només viuen uns quants milions d’anys. La vida d’una estrella com el nostre Sol és de milers de milions d’anys. Temps de sobres per a que es puguin formar planetes al seu voltant, i que en un d’ells hagi evolucionat la vida a través d’un llarg procés evolutiu.

A més, amb la fortuna que la Terra es troba en l’anomenada “zona de vida” de l’estrella. És a dir, a una distància que permet condicions de temperatura no extremes. Ni massa a prop ni massa lluny (aquesta “zona de vida” varia amb la mida de les estrelles i amb la seva temperatura) .

En el nostre planeta, fa milions d’anys, es van produir aconteixements encara no explicats que van propiciar l’aparició de la vida. Per més que s’han intentat reproduir aquestes condicions en laboratori, el màxim que s’ha aconseguit és condensar aminoàcids a partir de les mescles de gasos que es creu formaven l’atmosfera. Però, és clar, el passar d’un aminoàcid simple, que no deix de ser una cadena d’àtoms, a una forma de vida, per senzilla que aquesta sigui, és un salt que encara no entenem.

I, si va passar quelcom extraordinari, a quants llocs més ha pogut passar “això”?

Estem vivint en una part tranqui-la de la metròpoli que anomenem galàxia. Som més aviat apartats del centre de la galàxia. Perfecte, per què el centre deu ser un lloc perillós, amb la presència de l’enorme forat negre que conté, i què de fet és el cor de la galàxia.

També hem tingut sort amb els veïns, que no semblen ser gaire sorollosos ni problemàtics. Cap estrella gegant a prop (en un radi de pocs anys llum), que pugui morir apocalípticament, amb una explosió del tipus supernova, i que esterilitzi la Terra en aquest procés.

L’atmosfera. Que ens permet respirar, però que a més ens protegeix dels rajos còsmics i altres radiacions perilloses produïdes pel Sol.

Les extincions massives. Avui sabem que n’hi ha hagut vàries al llarg de l’història de la Terra. Grans extincions, que en alguns casos han eliminat la major part d’espècies vives del planeta. Catàstrofes produïdes per l’impacte de meteorits o cometes. De fet, la que va provocar l’extinció dels dinosaures seria la menor i més recent d’aquestes catàstrofes. Tot i això, la vida sembla que s’hagi aferrat obstinadament a aquest planeta.

La suau inclinació de l’eix de rotació de la Terra, que ens permet tenir estacions de l’any també suaus, que han possibilitat l’evolució de gran quantitat i varietat de formes de vida.

La Lluna, un satèl•lit enorme pel que és la mida de la Terra, un satèl•lit producte d’un altre cataclisme. La Lluna, que actua com a estabilitzador per a la Terra, permetent que el nostre eix de rotació no es desmadri i guardi la seva inclinació més o menys constant.

Entre els científics, fa temps que va aparèixer una corrent de pensament que postula, precisament, que som una cas únic i extraordinari. Seríem com una excepció, el fruït d’estranyes coincidències, irrepetibles.

Costa de creure.

El pensament de soledat, en un univers increïblement gran i misteriós, és cruel. El neguem immediatament, sense reflexionar.

I quan la vida a la Terra s’acabi? Haurem sabut saltar a altres llocs de l’espai i iniciarem allà una nova “Terra”? O enviarem a l’espai, desesperats, material genètic amb l’esperança que, algun dia, aquest material sembri algun món estèril i la meravellosa història de l’evolució torni a començar? És així com va començar la vida a la Terra?

Mentre llegim això, els programes de detecció de vida intel•ligent segueixen operant, continuadament des de fa ja bastants anys, amb enormes radioantenes que escolten l’espai, buscant senyals que ens confirmin que no estem sols.

Al mateix temps, la ciència s’està replantejant la pròpia definició de vida. Una definició que, potser equivocadament, està feta a la nostra imatge, sota els nostres paràmetres (llegiu http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/estem-preparats-per-buscar-vida.html).

Estem remenant Mart. D’aquí a pocs anys, remenarem el sòl de satèl•lits com Europa o Titan. Estem a prop de trobar vida?

El descobriment de vida fora de la Terra, per simple que sigui, serà, sens dubte, el major descobriment de l’història, per tot allò que implicarà.

Llavors sabrem que potser no som tanta excepció, i tindrem la quasi certesa que, en algun lloc, potser a milions d’anys llum d’aquí, unes altres formes de vida s’estan preguntant si estan soles en l’univers.

El cel aquest mes de... Març

Durant tot el mes de Març, el rei de la nit segueix sent el planeta Mart, al què veureu brillar ben amunt, amb la seva llum ataronjada.

Per aquells de vosalters que encara no l'hagueu localitzat, la Lluna ens torna a ajudar a fer-ho: els dies 24 i 25, cap a mitja nit, una Lluna creixent, quasi plena, passarà a prop del planeta, tal i com es pot veure en la simulació següent:

Però aquest mes, altres planetes comencen a fer la seva aparició, preparant-se per a visions interessants de cara a la primavera i a l'estiu.

Per exemple, Saturn. Si no heu vist mai els seus anells, no podeu deixar passar l'ocassió de demanar-li a un amic o conegut que tingui telescopi que us els ensenyi: no ho oblidareu mai.

Un altre cop, la nostra amiga Lluna ens dóna pistes per a localitzar-lo en el nostre cel, a finals de mes i a mitja nit:

Com sempre passa amb els planetes, fixeu-vos en la llum fix de Saturn, comparada amb les estrelles properes.

I l'altre gran convidat és Venus. Aquest mes encara costarà de veure, ja que està molt baix sobre l'horitzó Oest poc després de la posta de Sol, però en els propers mesos anirà guanyant alçada. Sens dubte, Venus és el planeta més espectacular a simple vista, ja que cap altre cos (excepte lògicament el Sol i la Lluna) poden igualar la seva lluentor.

Aquí teniu una simulació de com es veurà Venus a finals de mes justament després de la posta de Sol. El gràfic mostra també Mercuri, tot i que aquest petit planeta, molt menys lluent que Venus, estarà encara més baix i serà molt difícil de veure a simple vista:

Que disfruteu del cel!

La primavera, els anys de traspàs, i la perdurabilitat de les estacions

Estem a poques setmanes d’entrar en la primavera.

Si us hi heu fixat, quan l’home del temps a la televisió anuncia la data d’entrada de la primavera, ho especifica en dia i hora, que normalment són diferents cada any. A què es deu això?

Primer parlem una mica de què és “l’entrada de la primavera”, que científicament es coneix com l’equinocci de primavera.

Tal i com explicàvem en l’article "La veritat sobre les estacions de l'any", el “culpable” que tinguem estacions de l’any és la lleugera inclinació que té l’eix de rotació de la Terra respecte del pla de l’òrbita al voltant del Sol. Si el nostre planeta no estés inclinat, no tindríem estacions. I si la seva inclinació fos extrema, també extremes serien les estacions de l’any.

Aquesta inclinació també fa que l’arc visual que el Sol descriu en el nostre cel, estigui “inclinat”. En alguns moments de l’any, aquest arc està “més baix” (“el Sol va baix”), i en d’altres moments l’arc està ben a munt.

De fet, el Sol surt per l’Est i es pon per l’Oest només en dos moments específics de l’any: els dos equinoccis (el de primavera i el de tardor). En qualsevol altre moment de l’any, el Sol surt per punts que es van allunyant cada cop més de l’Est, fins arribar als punts de màxima llunyania (cap al Nordest o cap al Sudest), que es produeixen en els solsticis d’estiu i d’hivern, quan el dia és més llarg i més curt respectivament.

Aquest fet el podeu comprovar molt fàcilment, fixant-vos de tant en tant el lloc per què surt (o es pon) el Sol en referència a algun edifici llunyà o element del paissatge.

Tornem a la primavera.

Com dèiem, el moment exacte d’entrada de la primavera astronòmica varia cada any. No entrarem aquí a veure quins factors seculars intervenen (hi ha moviments que la Terra té al llarg dels segles, així com perturbacions en la seva òrbita d’altres planetes). Però si ens fixarem en un aspecte fonamental... que té relació amb el disseny del nostre calendari.

La Terra dóna una volta complerta al voltant de la nostra estrella cada 365,242375 dies.

Aquesta xifra és incòmode de manegar. Ens molesten els decimals, de forma que el calendari occidental, basat en dies i anys, fa simplificacions. Diem que un any té 365 dies.

Al fer-ho, arrosseguem un error petit. Un error d’exactament 0,242375 dies cada any (unes 6 hores). Un error que es va acumulant, any rere any.

Si no corregim l’error, el seu efecte acumulat es va fent gran. Per exemple, al cap de 100 anys, hem acumulat un error de quasi un mes.

Quin efecte tindria això? Doncs aquí tornem a la primavera i a les estacions de l’any. Us imagineu el desgavell d’una primavera que comencés a l’Abril? O al cap d’un segle al Maig? Us imagineu les estacions de l’any desplaçant-se en el nostre calendari? El dia de Nadal canviant d’estació al córrer els anys i els segles.

Afortunadament corregim l’error. I ho fem introduint els anys de traspàs (els famosos “años bisiestos” en castellà).

Cada 4 anys, corregim un dia. Amb aquesta correcció ens aproximem molt al període real de moviment de la Terra. De fet, estem “creant” un any de 365,25 dies, molt a prop del real.

Però hem de seguir corregint, ja que ara l’error és només d’onze minuts cada any, però suficient com per anar-se acumulant al passar els segles. De forma que hem creat una fórmula de correcció encara més exacta: són anys de traspàs (anys amb 366 dies) tots aquells divisibles per 4 (cada 4 anys hi sumem un dia), excepte els acabats en 00 (corregim en sentit contrari un dia de cada 100 anys), i d’aquests si que ho seran els divisibles per 400 (i tornem a corregir cada 400 anys sumant un dia).

Amb això aconseguim un “any mig” de 365,2425 dies, bastant a prop de la xifra real.

L’efecte de la correcció cada 4 anys es notarà en el moment de l’entrada de la primavera (i de les demés estacions). Fixeu-vos que cada any, la primavera entra unes 6 hores més tard que l’any anterior.

L’any 2000, la data era el 20 de Març a les 7.35 del matí. L’any següent era el 20 a les 13.31, el 2002 era a les 19.16, i el 2003 ja es produïa el 21 de Març a la una de la matinada. Però a l’arribar l’any 2004 (any de traspàs), tornem a recuperar la data de l’equinocci, que va ser el 20 de Març a les 6.49 del matí (veieu com funciona?)

Tot i que la data de l’equinocci veiem que es va movent, aconseguim mantenir-la “sota control”, i així també protegim la relació entre el nostre calendari i les estacions de l’any.

Regles que construïm els homes per a regular la nostra vida, la nostra rutina. Regles que intenten interpretar la realitat de l’univers, un univers meravellós, ple de moviment i canvi, que ens ha donat un parèntesis de tranquil•litat de milions d’anys per a que puguem estar aquí.

Que la primavera astronòmica estigui “sota control” no significa que el comportament de les estacions de l’any sigui predictible. En aquest parèntesis que se’ns ha donat, que el mes d’Abril per a nosaltres sigui sinònim de primavera només depèn de nosaltres. Depèn que sapiguem conservar la realitat tal i com ens la vàrem trobar, sense malmetre-la.

I, pel que sembla, no ho estem fent gaire bé.

La desgràcia d'un planeta desterrat... o l'honor de ser el primer

Més enllà de la polèmica que es va despertar, i que encara ara dura, quan la Unió Astronòmica Internacional va decidir eliminar a Plutó de las llista de planetes, intentarem aquí aprendre la raó que hi ha al darrera d’aquesta decisió... sense entrar, però, a discutir sobre si la decisió és encertada o no.

Per què és tant important que repassem el tema? Doncs per què allà fora, en el buit immens i fred de l’espai, encara dins dels dominis del nostre Sol, hi ha un món no descobert encara, segurament ple de sorpreses, que, per a que ens fem una idea, es creu que amaga a milions d’objectes, alguns d’ells més grans que el pobre Plutó.

Quan el Sistema Solar es va crear, ara fa uns 4.500 milions d’anys, els planetes i altres cossos que giren al voltant de la nostra estrella es van formar a partir d’un disc enorme de matèria que va quedar rodejant al Sol. Eren les restes de la pròpia formació del Sol.

A base de col•lisions entre aquesta matèria, formada per partícules molt petites, es van anar formant objectes cada cop més grans. Primer, roques. Després, planetes.

Al començament, allò devia ser com un apocalíptica partida de billar que els déus jugaven. Els cossos que s’anaven formant començaven a tenir interaccions gravitatòries entre ells. Les col•lisions devien ser freqüents. I també freqüents havien de ser les roques i projectes de planetes que eren violentament expulsats a òrbites més llunyanes com a conseqüència d’aquestes interaccions.

Per a que ens fem una idea, es creu que Júpiter o Saturn, enormes boles gasoses, es van formar en realitat molt més a prop del Sol del què estan avui, i que posteriorment es van “moure” a les òrbites més estables que coneixem.

En aquest procés, encara no gaire ben conegut, es va formar la Terra. I es van formar, igual que ella, milers d’objectes que, en aquest joc diví van anar ocupant posicions estables. Si no estaves en una òrbita estable, en milers o milions d’anys acabaves xocant, o sorties rebotat fins a una altra òrbita.

Poc a poc, al llarg de milers de milions d’anys, el Sistema Solar que coneixem es va anar netejant de matèria. I tot va anar quedant endreçat i en ordre.

Els supervivents els coneixem. Són els planetes i els seus satèl•lits. Són els asteroides. Són els cometes.

Molt bé. Ara que hem repassat la formació dels planetes, anem a fixar-nos en el què va passar lluny de les òrbites dels planetes més llunyans que coneixem. Més enllà de Neptú.

En aquesta immensa zona, el disc de matèria que girava al voltant del Sol, i que va ser, com hem vist, l’origen dels planetes i altres cossos del Sistema Solar, era inexistent, o en tot cas massa poc dens com per a poder fer néixer objectes per simple col•lisió. Té sentit pensar que la formació dels objectes es produïa molt més a prop del Sol, on el disc de matèria era molt més dens.

En aquesta zona, doncs, no es van crear planetes ni gaires més coses. Però, a canvi, es va convertir en un terreny de ningú, al que milers i milers d’objectes, formats en l’interior del Sistema Solar van ser desterrats, i on van trobar tranquil•litat i pau. Un espai immens, en el què la feblesa de la gravetat del Sol encara permetia que aquests cossos giressin, en òrbites que triguen milers d’anys en completar-se. Aquesta zona es coneix com el cinturó de Kuiper, i és tant immensa que es calcula que s’estén fins a una distància del Sol aproximadament 300 vegades més llunyana que l’òrbita de Neptú!

Quan Clyde William Tombaugh va descobrir Plutó, l’any 1930, no sabia que, en realitat, estava descobrint el primer d’aquests cossos.

Però molt més recentment es van començar a descobrir molt més “planetes”, alguns d’ells més grans que Plutó. Cossos llunyans, gèlids i misteriosos, relíquies de les primeres etapes de formació del nostre sistema solar, confinats a aquesta zona d’oblit. Els “perdedors”.

Podem, doncs, imaginar l’origen de la discussió dels científics. Acceptar Plutó com a planeta de ple dret significaria començar a allargar la llista de planetes amb molts (molts!) nous noms, cada any. Objectes com Sedna, Quaoar, Makemake, Eris, Haumea, ... i centenars d’altres ja descoberts, sobre un conjunt estimat de milions. El fet que Plutó es descobrís es deu a que, entre aquests milions de cossos, ell és dels què més a prop està.

Ostres! Penseu en això! Després de Neptú, .... una zona amb milions d’objectes... alguns dels quals són més grans que Plutó.... i no sabem si també amagarà objectes com la Terra o més grans!

Aquest lloc és tan gran i llunyà que no podem ni somiar amb la tecnologia que es necessitaria per a estudiar-la bé. Ni els telescopis més potents que podem imaginar seran suficients. Això no deix de ser una paradoxa, ja que hem descobert més de 400 planetes en altres estrelles, a anys llum de la Terra.... i en canvi no serem capaços de descobrir què s’amaga en l’habitació del darrera del nostre Sistema Solar (el per què és molt més senzill que descobrim planetes en altres estrelles ho explico a http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/11/altres-sols-altres-planetes.html).

I enviar-hi sondes d’estudi? Ufffff... oblidem-ho de moment. Una sonda podria només estudiar una infinitesimal part de la zona de Kuiper, allà per on passés. Però és que, per acabar-ho d’arreglar, amb la tecnologia actual una sonda trigaria més de cent anys per a trobar-se “en mig” de la zona. (hey, i encara estem dins del Sistema Solar, eh?)

La glòria de Plutó és, per tant, la del seu descobriment, com a objecte fantàstic, rocós, no gasós com són els darrers planetes del Sistema Solar. Objecte format prop del Sol com nosaltres, i posteriorment castigat a orbitar en aquesta llunyania. La glòria de ser el primer d’aquests objectes en ser descobert.

No hi ha res, doncs, de vergonyós en Plutó. Jo el vaig estudiar, d’infant, com a planeta. I tot i que ara s’hagi decidit que no pertany més a aquesta categoria, Plutó sempre serà un descobriment fonamental en la història de l’astronomia.

El primer de la seva categoria. I ser el primer sempre és, i serà, un honor, no?

Les respostes al test

Aquí van les respostes al test publicat en aquest blog el 23 de gener.

1. La teoria més provable sobre l’origen de la Lluna diu que es va formar...
1.1 a partir d’un asteroide capturat per la Terra
1.2 a partir de la col•lisió d’un objecte amb la Terra
1.3 al mateix temps que la Terra

La resposta correcte és la 1.2, a partir d’una enorme col•lisió (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/10/la-millor-companya.html)

2. Anomenem a la nostra galàxia...
2.1 Via Làctia
2.2 Galàxia d’Andròmeda
2.3 Galàxia principal

Efectivament, l’anomenem Via Làctia, nom que els nostres avantpassats li van posar a aquella taca allargada que es veu especialment en les nits fosques d’estiu i que els recordava a la llet.


3. L’estrella que està més propera a la Terra és...
3.1 Alfa Centauri
3.2 El Sol
3.3 Vega

És Alfa Centauri, una estrella situada a 4,5 anys llum de distància (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/12/un-viatge-la-part-fosca-de-les-xifres.html).

4. Les pluges d’estels es produeixen quan...
4.1 La Terra travessa l’òrbita d’un antic cometa
4.2 Xoquen dos asteroides
4.3 Partícules provenint del Sol entren a l’atmosfera

Es produeixen quan el nostre planeta travessa l’òrbita d’un cometa, i col•lisiona amb milers de partícules deixades pel pas d’aquests cossos (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/que-son-les-pluges-destels.html)

5. En un eclipsi de Lluna ...
5.1 Tenim Lluna en fase Nova
5.2 Tenim Lluna en fase Plena
5.3 La Lluna pot estar en qualsevol fase

Sempre que tenim eclipsi de Lluna, aquesta està en fase Plena. Entendre-ho és senzill... llegiu http://estelsiplanetes.blogspot.com/2010/01/les-fases-de-la-lluna-i-els-eclipsis.html

6. L’Univers...
6.1 Està estable
6.2 Es contrau
6.3 S’expandeix

Actualment l’univers s¡expandeix. No sabem si sempre serà així, però. Si voleu saber més... i especular com serà la fi de l’univers, podeu llegir http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/07/la-terrible-fi-de-lunivers.html

7. Les estrelles son...
7.1 Grans boles d’hidrogen
7.2 Grans boles de foc
7.3 Grans boles de roca

Són grans boles d’hidrogen, condensades per la força de la seva pròpia gravetat, i que donen llum gràcies a l’enorme reactor nuclear que tenen a l’interior (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-estrella-que-nos-da-vida.html)

8. Les galàxies son...
8.1 Núvols de gas que brilla
8.2 Núvols de gas no brillant
8.3 Grans agrupacions d’estrelles

Una galàxia és una enorme agrupació d’estrelles, que giren al voltant d’un centre de gravetat comú. Una galàxia típica, com la nostra, té milers de milions d’estrelles (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/12/un-viatge-la-part-fosca-de-les-xifres.html)

9. Les estrelles que formen part d’una constel•lació...
9.1 Estan molt properes entre elles
9.2 Poden no tenir cap relació entre elles
9.3 Giren al voltant d’un centre comú

No tenen normalment relació entre elles, ja que les constel•lacions són només figures imaginàries creades per efecte de la perspectiva (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/08/que-son-les-constellacions.html)

1o. Els planetes, al nostre cel, ...
10.1 Surten per l’Est i es ponen per l’Oest, com el Sol
10.2 Surten per l’Oest i es ponen per l’Est, en sentit contrari al Sol
10.3 Poden sortir per qualsevol lloc

Qualsevol objecte en el nostre cel, i degut a l’efecte de la rotació de la Terra, surt per l’est i es pon per l’oest, igual que el nostre Sol.

11. Les estacions de l’any es produeixen per què...
11.1 La Terra té una òrbita el•líptica
11.2 L’eix de la Terra està inclinat
11.3 La Terra no sempre està a la mateixa distància del Sol

La inclinació de l’eix de la Terra és el causant que tinguem estacions de l’any (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-veritat-sobre-les-estacions-de-lany.html)

12. Els planetes que es coneixen...
12.1 Giren tots al voltant del Sol
12.2 Giren tots al voltant d’estrelles
12.3 Formen part del Sistema Solar

Giren tots al voltant d’estrelles. Ja es coneixen més de 400 planetes que giren al voltant d’altres estrelles (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/11/altres-sols-altres-planetes.html)

13. La Lluna sempre ens mostra la mateixa cara per què...
13.1 Triga el mateix en girar sobre sí mateixa que en girar al voltant de la Terra
13.2 No gira
13.3 Per què només la veiem de nit

Al trigar el mateix en girar sobre sí mateixa que en donar una volta a la Terra, la Lluna sempre ens ensenya la mateixa cara.


14. Els forats negres es diuen així per què...
14.1 Son de color negre
14.2 No es poden detectar
14.3 No deixen escapar ni la llum

La gravetat dins un forat negre és tan intensa que ni tan sols la llum pot escapar. Llegiu més d’aquests increïbles monstres a http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/els-increibles-forats-negres.html

15. De galàxies se’n coneixen...
15.1 Milions
15.2 Centenars
15.3 Desenes

Milions. De fet, milers de milions. I cada una amb milions, milers de milions d’estrelles!

Espero que hagueu trobat senzill el test. De fet, és només una excusa per a dedicar un moment a pensar en tot el què tenim allà dalt, i recordar que nosaltres, aquí a la Terra, formem part d’una cosa immensa, desconeguda encara, i en tot cas meravellosa, com és l’univers.

Un asteroide que passarà perillosament a prop

En l’article "La Fi del món" (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/11/2012-la-fi-del-mon.html) ja parlàvem de l’amenaça dels impactes de cometes i asteroides. Dèiem que és només qüestió de temps, que simplement per probabilitat, com ha estat passant durant tota la història de la Terra, arribarà el dia d’un impacte que posarà en perill la continuïtat de la vida en el nostre planeta.

De fa bastant de temps, existeix en la NASA el programa NEO (“Near Earth Objects”). Aquest programa és un esforç de l’Administració americana de tenir “sota control” als milers d’objectes detectats que es troben perillosament a prop nostre, i que representen potencials riscos de col•lisió.

NEO, a més, classifica els objectes segons el risc d’impacte. Actualment, es coneixen 1.095 objectes classificats amb risc de col•lisió! (... i quants no coneixem encara?)

La veritat és que no se’n parla gaire, d’aquest tema. I ho trobo molt bé, ja que com vèiem en l’article comentat a l’inici, els riscos més importants ens venen de dins, no de fora. La pol•lució i el canvi climàtic, les catàstrofes naturals, etc., són molt més provables que aquest tipus d’impactes.

Tot i això, de fa un temps s’ha vingut parlant, en la premsa, d’un asteroide que, segons els càlculs dels astrònoms, col•lisionaria contra nosaltres l’any 2029. Aquest objecte té el nom d’Apophis.

Aquest cos té aproximadament una dimensió d’uns 300 metres de diàmetre, més que suficient com per a provocar una catàstrofe històrica, que produiria milions de morts, el caos a tot el planeta, i canvis climàtics que ens afectarien a tots i que provocarien potser la desaparició d’algunes espècies.

Doncs bé, els darrers càlculs dels científics quasi eliminen aquesta possibilitat, ja que al 2029 Apophis fallarà ... per poc.

De fet, l’espectacle serà meravellós. El dia 13 d’Abril de 2029, l’objecte passarà a una distància equivalent tan sols a 5,6 radis terrestres!!!! (com la distància d’alguns dels satèl•lits de comunicacions).

Un punt lluent es podrà veure, a simple vista i de dia, movent-se ràpidament pel cel.

Sembla, doncs, que Apophis no serà. O al menys durant els propers anys.

Mentre tant, els ordinadors del programa NEO calculen cada dia centenars de trajectòries, intentant avançar-se al màxim al què algun, més tard o més d'hora, arribarà.