dimecres, de juny 14, 2017

Desenganyem-nos. No hi ha una segona Terra enlloc.

Aquesta és, si voleu, la mala notícia.

I és que tal com explicava a la introducció de la darrera conferència que vaig fer, titulada precisament "A la recerca d'una segona Terra", no n'hi ha, de Terra v2.0.

A la conferència, repassava l'estat de la tecnologia i la ciència pel que fa al descobriment de planetes similars al nostre, orbitant altres estrelles.

Planetes rocosos, com la Terra. De mida similar. En els que potser hi ha aigua, i aquesta és líquida en superfície. Girant al voltant d'estrelles longeves, que donen temps més que suficient com per a que la vida, en cas d'aparèixer, es pugui desenvolupar i evolucionar com aquí.

Les dimensions de la nostra galàxia són enormes. Potser 400.000 milions de Sols, cadascun segurament amb planetes. No tots seran similars al nostre, és clar. Alguns estaran formats per gas, com ara els gegants del nostre Sistema Solar (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú). N'hi haurà d'altres massa a prop de la seva estrella (com ara Mercuri de la nostra). Però en trobarem semblants a Venus (potser massa calent), Mart (potser massa fred), i la Terra (just a la fusta).

Actualment, hem identificat a penes una dotzena d'exoplanetes (planetes en altres estrelles) que podrien ser similars al nostre (en mida, i en distància justa a la seva estrella). Només un grapat, però perquè la tecnologia just ens permet ara començar a descobrir-los. La xifra es dispararà en el futur proper, ja veureu. Només a la nostra galàxia, ... de quants estaríem parlant? De centenars de milions? Potser de milers de milions? Les xifres són esgarrifoses.

És clar, amb tanta xifra, sembla que trobar la segona Terra ha de ser factible.

Penso que no. Penso que és impossible.

Què vol dir una Terra v2? Reflexionem uns instants.

Nosaltres, igual que totes les formes de vida en aquest planeta, hem evolucionat aquí. Som com som perquè la natura ens ha adaptat a la Terra.

La gravetat d'aquest planeta, els 9.8 m/s2, ha fet que tinguem l'estructura òssia que tenim, i els músculs que ens mouen.

Som així d'alts o baixos degut, també, a la gravetat. En un planeta més gran, amb major gravetat, o més petit, amb pes menor, seríem diferents. Hauríem evolucionat d'una altra forma.

Tenim els ulls que tenim perquè el Sol és com és. Aquest Sol, i també aquesta atmosfera. La natura ha fet que els ulls de totes les espècies que en tenen s'adaptessin per captar, per treure profit, de la radiació majoritària de la nostra estrella. Si haguéssim orbitat una estrella un xic més freda, per exemple, els ulls potser haurien evolucionat per poder veure en l'infraroig. Per què no? El que anomenem "llum visible" no és més que un petit rang de llum que els nostres ulls poden apreciar. Però hi ha molta més "llum" que la que els ulls poden veure.

Però anem més enllà. Pensem, sentim, i estimem adaptats a la Terra.

Tot dins nostre són reaccions químiques. Que encara no entenguem com funcionem no vol dir que ho fem degut a la màgia. Els processos químics en el nostre interior són complexíssims, i, un cop més, fets a mida d'aquest planeta. Proteïnes, aminoàcids, hormones... tot construït amb el material a disposició aquí, amb les proporcions que la natura va trobar adient emprar.

En un altre planeta, similar, però mai idèntic, al nostre, les abundàncies d'elements químics poden ser lleugerament (o molt) diferents. Els processos metabòlics poden haver evolucionat diferent, potser degut a petites diferències de temperatures mitjanes. Què vol dir tot això? Que els nostres sentiments, com deia, producte de reaccions químiques, estan fabricats aquí.

Terra, el que es diu Terra, només n'hi ha una.

Això no vol dir que no puguem trobar planetes similars, en els que migrar. Llocs nous on viure, crear colònies. És clar que sí. De móns habitables n'hi haurà moltíssims, tot i que el problema serà arribar-hi.

Però la qüestió de fons és que la nostra espècie evolucionarà diferent en aquells móns futurs. No serà qüestió d'una, ni de cinc generacions. Però a la llarga, l'ésser humà canviarà, per adaptar-se al nou planeta.

Arribarà un moment que haurem de marxar, sí. Potser perquè ens haurem carregat el planeta, o potser perquè no hi cabrem, o necessitarem explotar nous recursos. O tot plegat a l'hora.

Però mai no trobarem una segona Terra. Mai podrem replicar l'humil lloc on vàrem començar a ser fa més de 3.000 milions d'anys.


El món que ens ha fet com som. El planeta blau.



dijous, de juny 01, 2017

La NASA anuncia una missió cap al mateix infern. Anem al Sol!

Acostumats com estem a sentir que s'envien missions espacials cap a l'exterior del Sistema Solar (a Mart, a Júpiter, Saturn,...) potser sorprèn saber que la NASA acaba de desvetllar detalls sobre un vol que s'aproparà com mai s'ha fet al Sol.

Anomenada Parker Solar Probe, aquesta sonda partirà de la Terra l'estiu del 2018 en direcció a l'astre rei. El seu objectiu principal és estudiar la corona solar, que és una extensa regió que envolta el Sol més enllà de la seva superfície. Allà tenen lloc fenòmens que no acabem d'entendre, i que ens afecten molt.

Seria de sentit comú que la corona solar estigués més freda que la pròpia superfície de l'estrella. De fet, tal com viatges des de l'interior del Sol fins a la superfície la temperatura va baixant des dels increïbles 15 milions de graus fins als "modestos" 5.500. Però és que, en alguns llocs, la corona, aquesta regió externa, arriba als 1,7 milions de graus! Sospitem que aquest fet tan sorprenent té a veure amb l'efecte d'enormes camps magnètics que es generen, però no entenem bé el mecanisme.

A la corona, grans quantitats de partícules carregades elèctricament (la major part, protons i electrons) són accelerades a altíssimes velocitats i llançades a l'espai, formant el que coneixem com a vent solar.

Aquestes partícules són perilloses per a la vida, ja que poden produir danys als teixits i mutacions genètiques. Afortunadament per nosaltres, l'escut magnètic de la Terra ens protegeix del bombardeig constant, atrapant les partícules quan encara són a l'espai (i produint magnífiques aurores boreals o australs).

Però de vegades, ni el camp magnètic del nostre planeta se'n surt amb els esternuts del Sol.

Ocasionalment, la corona solar envia, tot d'una, enormes masses de plasma a l'espai, en mig d'explosions conegudes com ejeccions de massa coronals. Aquests immensos núvols, formats també per partícules carregades, triguen pocs dies en arribar a l'alçada de l'òrbita de la Terra. I, si per un casual, ens trobem al mig de la seva trajectòria, ...

La capacitat de protecció del camp magnètic del nostre planeta es satura, i es generen corrents que afecten als equipaments electrònics. Són les temudes tempestes solars.

Deixeu que us expliqui. 

Una de les tempestes solars més grans enregistrades es va produir al setembre de 1859. Les aurores van ser visibles des del nord d'Àfrica, i la xarxa mundial (Europa i EEUU) de telègraf va emmudir. Era un món a penes tecnificat. Però què seria actualment? Els efectes podrien ser devastadors.

Al març de 1989, la regió del Quebec es va quedar sense electricitat durant 9 hores, quan una tempesta solar moderada va impactar-nos. Novembre de 2003: li va tocar rebre a Suècia, que va quedar a les fosques durant una hora.

Aquestes van ser petitones.

Al juliol de 2012, una enorme tempesta va fallar per només 9 dies de marge. Si ens hagués tocat, els experts creuen que els seus efectes haurien estat globals, fregint satèl·lits de comunicacions, centrals elèctriques, i posant fins i tot en perill vols intercontinentals. S'estima que el món hauria trigat anys en recuperar-se!

Tempestes solars n'hi ha hagut sempre, però, com deia, el món mai havia sigut tan depenent de la tecnologia com actualment. Per tant, la qüestió no és "si ens tocarà el rebre", sinó "quan".

La sonda solar Parker ens pot enviar dades que ens ajudin a entendre com i per què es produeixen aquestes gegantines ejeccions de matèria. No les podrem evitar, però potser sí que les podrem predir i detectar a temps per a activar sistemes de contingència.

Al començament deia que la sonda s'aproparia molt al Sol. Ho farà a només 6,2 milions de quilòmetres, 7 vegades més a prop que qualsevol altre missió anterior. Porta un escut tèrmic de quasi 11,5 cm de gruix, capaç de suportar uns 1.400 graus de temperatura, i que ha de poder protegir els delicats instruments que viatjaran dins la nau.

La Parker anirà orbitant en una trajectòria molt elongada durant un xic més de 6 anys. En diferents encontres amb el planeta Venus, perdrà energia i s'anirà apropant cada cop més al Sol, fins arribar, al final de la missió, a aquests 6 i escaig milions de Km de distància de l'infern. En aquell moment, accelerada pel Sol la velocitat de la sonda serà bestial: més de 720.000 Km per hora (en 3 minuts donaria una volta sencera a la Terra!).

En els moments en què s'allunyi del Sol, la sonda aprofitarà per desplegar les seves antenes i enviar-nos les dades que hagi anat recollint.

Us deixo l'enllaç a l'entrevista que aquest matí m'ha fet la Mònica Terribas dins del programa "El Matí" de Catalunya Ràdio.



L'Agència Espacial Europea també té el seu programa de sonda solar, del que properament anirem coneixent més detalls.

I és que el Sol ho és tot per nosaltres. Ens il·lumina i escalfa amb la seva llum. Però quan s'enfada, més val que no interposar-se al seu camí. 

A veure si aquestes missions ens ajuden a comprendre les raons dels canvis d'humor de la nostra estrella, i potser així ens podem aixoplugar millor quan s'irriti.




dimarts, de maig 23, 2017

Mira que si fos cosa d'extraterrestres... Una misteriosa estrella ens porta de corcoll

Un misteri envolta l'estrella KIC 8462852, una de les 150.000 que el satèl·lit de la NASA Kepler ha estat estudiant durant anys. I és tanta la sorpresa que els més atrevits ja han llançat hipòtesis que impliquen la presència d'una civilització avançada prop de l'estrella!

La comunitat científica s'està prenent el comportament estrany d'aquesta aparentment innocent estrella, ubicada a uns 1.500 anys llum de distància, molt seriosament. I, com a línia de pensament, no descarten cap hipòtesi, per extravagant que pugui semblar.

Què passa amb aquesta estrella?

Kepler ha detectat canvis sobtats en la intensitat de la seva llum. Això, de fet, no hauria de suposar cap problema, ja que és gràcies a aquestes variacions en la llum que podem, per exemple, detectar planetes orbitant estrelles llunyanes. Però el veritable enigma és que el tipus de variacions que es produeixen, i la seva irregularitat, semblen descartar les explicacions més trivials i lògiques.

Les fluctuacions en la llum de l'astre, anomenat carinyosament com "l'estrella de Tabby", en homenatge a la investigadora que va aixecar la veu d'alarma, Tabetha Boyajian, són imprevisibles i de diferent magnitud. S'han detectat caigudes de llum que oscil·len en un rang enorme, de l'1 al 20%. Algunes d'aquestes baixades d'intensitat duren hores. Altres dies, o fins i tot setmanes.

Moltes estrelles a la nostra galàxia són variables. Exhibeixen oscil·lacions en la seva llum degut a fenòmens propis de l'astre. Però aquests canvis són periòdics, i a més regulars en la seva durada. Altres estrelles, com dèiem abans, fluctuen en la seva llum degut a planetes que les orbiten, i que just passen en front de l'estrella vistos des de la nostra perspectiva, amagant una petita part de la seva llum. Però, de nou, els efectes produïts per òrbites planetàries són periòdics, i responen a patrons que coneixem bé i que utilitzem per a caracteritzar exoplanetes.


Les estrelles en etapes joves de la seva vida són, també, molt variables. Les variacions, però, es produeixen en períodes de temps considerables. En milers o milions d'anys. A més, en el cas de l'estrella de Tabby, no ens trobem davant una estrella jove, sinó aparentment amb un astre madur, que hauria de mantenir la seva estabilitat.

Per acabar-ho d'arreglar, s'ha vist que, de fet, l'estrella està afeblint-se progressivament durant els darrers anys. És a dir, a més de les variacions sobtades, es detecta una tendència sostinguda, que ha fet que en els 4 anys que ha estat sota estudi per part del satèl·lit Kepler, Tabby s'hagi debilitat globalment en un 3%.

Sense una explicació clara, els científics han començat a analitzar altres possibilitats que podrien explicar el misteriós comportament de Tabby.

Una explicació podria ser la presència d'un disc nebulós de material al voltant de l'estrella. Un disc que podria tenir zones de densitat irregular, que bloquegessin la llum de l'astre. L'existència d'un disc de matèria orbitant una estrella madura és improbable, i és més típic de les joves. Però encara és més inversemblant pel fet que un disc de material hauria d'emetre radiació infraroja, com altres que coneixem, ja que la matèria, escalfada per la radiació estel·lar, irradia a l'espai. No cal dir que no hem detectat cap radiació d'aquest estil.

Una altra teoria apunta a l'existència d'un núvol de grans cometes orbitant l'estrella. Però, novament, on és la radiació que aquests cossos haurien d'emetre quan s'acostessin a l'estrella? Per altra banda, com de grans haurien de ser aquests cometes per bloquejar fins a un 20% de la llum de la seva estrella? Tampoc s'explicaria la tendència sostinguda de debilitament de llum que s'ha detectat.

Podria ser que algun objecte s'interposés entre l'estrella i nosaltres, a mig camí? Sí, podria ser. El problema  és que hauria de poder explicar tant les variacions sobtades com la tendència progressiva observada. Una concentració de gas opac, per exemple, podria obscurir la llum de Tabby. Però com explicaríem durades de les oscil·lacions de només hores? Un núvol que creués pel davant hauria d'afectar la llum durant molt més temps. I tornem a tenir el problema de la baixada sostinguda i progressiva de llum, que queda inexplicada per aquest supòsit.

Així les coses, una altra hipòtesi ha estat la de l'existència d'una civilització que està explotant la llum de la seva estrella. Aquesta possibilitat ja havia estat predita per Dyson, l'any 1960, que va imaginar que les necessitats energètiques de civilitzacions molt avançades serien, cada cop, més grans, fins al punt d'esgotar les fonts originals del seu món i haver de recórrer a l'inesgotable energia del seu Sol. Una energia que es perd a l'espai, i que aquestes civilitzacions intentarien aprofitar construint grans estructures al voltant de l'estrella, que captessin la llum i la transformessin en energia útil. Seria com posar gegantins panells solars al voltant de l'astre. Tan gegantins que, vistos des de lluny, bloquejarien part de la llum de l'estrella, i en funció de les seves mides i ubicacions podrien presentar patrons de bloqueig irregulars.


Ciència ficció? Segurament. Però, com deia, la comunitat científica prefereix, ara per ara, mantenir obertes totes les possibilitats. En aquest cas concret, de l'existència d'una explotació intel·ligent de la llum de l'estrella, s'han començat a buscar senyals de transmissions estranyes que poguessin provenir de la zona on s'ubica l'estrella. Només per si un cas, és clar.

Tot això perquè, de moment, aquesta estrella és única. El seu comportament és totalment diferent al de les altres 149.999 estudiades en deteniment per Kepler, i als milers més que hem estat observant durant dècades, estrelles variables incloses.

Els principals instruments de detecció que tenim, incloent els més potents telescopis, estan alerta per a girar-se cap a Tabby en el cas que es torni a detectar una sobtada variació de llum. S'espera que a mesura que s'acumulin dades de les variacions, i complementant les observacions amb nous instruments i tècniques, es pugui anar tancant el cercle, eliminant possibilitats.

Molt probablement, l'estrella de Tabby ens seguirà ocupant durant mesos, o potser fins i tot anys.


Amb què ens sorprendrà?


dissabte, de maig 13, 2017

Per què brillen les estrelles?

Estic convençut que aquesta pregunta ha degut obsessionar a més d'un dels nostres avantpassats, que devien mirar amb una mescla d'admiració i temor el cel.

Un dels primers personatges a la història que va donar en el clau en la comprensió del que eren, en realitat, les estrelles va ser el Giordano Bruno, a finals del segle XVI. Aquest clergue i teòleg va deduir que les estrelles eren altres Sols, com el nostre. O, dit a l'inrevés, que el Sol era simplement una estrella. No es va aturar aquí, i va seguir per dir que, igual com a la Terra hi habiten persones, potser en altres planetes al voltant d'altres estrelles podrien habitar éssers diferents. Quasi res, si es té en compte que en aquella època el model geocentrista era encara vigent, i que tot el que hi havia al cel havia estat posat allà per Déu pel nostre gaudiment.


Lamentablement, massa avançat pel seu temps, Bruno va ser jutjat per l'inquisició, i  cremat a la foguera, l'any 1600.

En els segles posteriors, la idea que les estrelles eren Sols es va anar consolidant. Però una qüestió quedava fora de tota comprensió. Com podien, les estrelles, il·luminar l'espai amb tanta potència?
Només cal sortir a l'exterior, qualsevol dia solejat, deixar que el nostre rostre sigui escalfat pel Sol, i pensar que l'objecte que ens envia aquesta calor ho fa des de 150 milions de quilòmetres de distància per entendre la immensa capacitat energètica d'aquests astres.

Els antics pensaven que el Sol cremava, amb foc, i no va ser fins al segle XIX que els científics varen deduir que si el Sol, si les estrelles, cremessin, aquest procés de combustió només podria durar uns quants centenars d'anys, a tot estirar uns pocs milers d'anys, abans no es consumís tot l'astre, per gran que fos.

Un físic alemany, Hermann von Helmholtz, va postular, llavors que la font d'energia de les estrelles era el col·lapse gravitatori. Eren els anys gloriosos de la termodinàmica, en els que els científics varen entendre que l'energia es pot transformar, sempre i quan es mantinguin els equilibris. El mecanisme, doncs, deia que tal com el material que formava una estrella queia cap a l'interior, impulsat pel seu propi pes, l'energia gravitatòria era transformada en calor.

Amb aquesta hipòtesi, el gran Lord Kelvin, que ja era un reconegut físic en aquell moment, va calcular quina seria l'edat del Sol, i va arribar a la conclusió que la nostra estrella havia nascut feia uns 30 milions d'anys. Si el Sol, deia ell, fos més vell, ja s'hauria d'haver apagat.


Més o menys per aquells anys, un altre gran de la ciència, però en un camp del coneixement totalment diferent, feia una troballa revolucionària. Era Charles Darwin, i la seva teoria de l'evolució de les espècies. Segons ell, 30 milions d'anys no eren a penes res per donar suport a l'evolució de les espècies a la Terra. Ell mateix, recolzat per càlculs de tipus geològic, va estimar que l'edat del nostre planeta, i, per tant, la del Sol, no podia ser inferior als 300 milions d'anys.

Sembla que això va irritar a Kelvin i, en general, als físics de l'època, que interpretaven els càlculs de Darwin i els seus seguidors com una intromissió en el camp de l'astrofísica.

La cosa va quedar sense definició, fins a començaments del segle XX.

Primer va ser el descobriment de la radioactivitat, i posteriorment la formulació de la teoria de la relativitat especial d'Einstein, que deia, entre altres coses, que energia i massa eren les dues cares de la mateixa moneda, i que una es podia transformar en l'altre.

El cop definitiu va venir al 1920, quan F.W. Aston va mesurar que el pes de 4 nuclis d'hidrogen era lleugerament superior al d'un nucli d'heli. Tot allò va il·luminar la ment de Sir Arthur Eddington, un dels grans de la història de l'astrofísica, que va deduir que el Sol, i totes les demés estrelles, obtenien la seva enorme lluminositat a partir de reaccions de fusió nuclear, convertint hidrogen en heli, i transformant el minúscul excedent de massa en energia.


Un minúscul excedent de massa, mesurat per Aston. Però que gràcies a les equacions d'Einstein es convertia en una de les formes més brutals que té la natura de produir energia.

Actualment sabem que el nostre Sol converteix, a cada segon, 600 milions de tones d'hidrogen en heli, alliberant energia suficient com per satisfer totes les necessitats energètiques del nostre planeta durant quasi un milió d'anys! Ho ha estat fent durant uns 4.500 milions d'anys, i ho farà durant 4.500 milions més.

Com veiem, la fusió nuclear no és tan sols una poderosíssima font d'energia, sinó que permet donar vida a les estrelles durant milers de milions d'anys.

Un petit (gran) triomf històric, doncs, dels biòlegs i geòlegs sobre els intocables físics del segle XIX. Aquells varen saber interpretar correctament els senyals amb els que el nostre planeta ens deia que havia nascut feia molt més temps, i que l'edat que els astrònoms predeien pel Sol havia de ser errònia.

Hem vist, doncs, com la recerca de la font de llum i energia de les estrelles, del Sol, va anar, durant força temps, íntimament lligada al desenvolupament del nostre coneixement sobre l'edat del nostre planeta. Posteriorment, mètodes de datació basats en l'acció dels isòtops radioactius ens han permès afinar molt l'antiguitat de la Terra, tancant el cercle.

Recorda al visionari Bruno, cremat viu, quan contemplis les pampallugues de les estrelles en una nit fosca. Pensa en els processos extraordinàriament energètics que les fan brillar tan intensament, des de distàncies immenses.


A les meves xerrades, m'agrada explicar que les estrelles són les fàbriques de la natura. Les indústries que necessitava l'univers per a crear tots els elements químics coneguts, excepte l'hidrogen, el qual ja va néixer amb el Big Bang. Eddington va ser el primer en entendre el procés, el magnífic joc de formar elements més complexos a partir dels més senzills, alliberant de pas ingents quantitats d'energia, de llum, que il·lumina el nostre dia i també la nostra nit.


dimarts, d’abril 25, 2017

Les naus més llunyanes que té la humanitat

Cada cop es troba més a prop. El que fa uns centenars d'anys era un punt lluminós, a penes indistingible dels molts que omplen l'espai, és ara una esfera de color vermellós que creix poc a poc. Un Sol, una estrella. La primera que visitarà des que va abandonar la Terra.

També es poden distingir uns punts brillants, força a prop de l'estrella. Segurament planetes.

Per fi! El viatge per l'espai buit i fred ha estat desesperadament llarg. Com seran els móns que s'obren al davant? N'hi haurà algun que vibri amb formes de vida desconegudes?

Els equipaments electrònics de la nau varen ser dissenyats amb la primitiva tecnologia del segle XX, de forma que no tenen emocions. Perquè si en tinguessin, estarien a ben segur emocionats. La seva antena tampoc va ser preparada per poder emetre des de tant lluny. En qualsevol cas, la nau ho provarà, i enviarà tot un seguit de senyals cap a la direcció de la qual prové. Bé, tampoc no importa gaire. Ni que el senyal fos molt potent i arribés al planeta blau, potser no hi hauria ningú per escoltar-ho.

Després de 40.000 anys de viatge, la sonda Voyager 1 haurà arribat finalment al sistema estel·lar Gliese 445, a 1,6 anys llum de la Terra. Una nana vermella, molt més freda que el Sol, que probablement tindrà planetes al voltant.

No, la Voyager 1 no va ser enviada a Gliese 445. Es simplement la ruta que segueix. Un camí etern, perduda en l'espai. Amb un disc d'or, per cert, que conté un seguit de missatges i esquemes que ara semblen còmicament ingenus.

Igual que la Voyager 1, tenim altres naus que, completades les seves missions, ara naveguen a tota velocitat cap a destins no planificats.

Quines són les sondes que la humanitat ha deixat escapar, com a ampolles de nàufrags, i quan arribaran a algun lloc?


A més de la Voyager 1, tenim a la seva germana, la Voyager 2. Aproximadament en 40.000 anys també, arribarà als voltants de l'estrella Ross 248, a 1,7 anys llum d'aquí. Porta, també, el disc d'or, amb sons del nostre món.

Aquestes dues sondes viatgen a uns 60.000 Km per hora, i van abandonar el nostre planeta l'any 1977.

Més antigues, tenim a les Pioneer 10 i Pioneer 11, que daten de 1972 i 1973 respectivament.

La Pioneer 10 arribarà, ni més ni menys, que a la gegant vermella Aldebarà, a la constel·lació del Taure, d'aquí a 2 milions d'anys.

La Pioneer 11 trigarà 4 milions d'anys en visitar l'estrella Lamdba de la constel·lació de l'Àliga.

Les dues Pioneer porten una placa amb dibuixos. Un missatge de nàufrag, encara més ingenu que els dels Voyager.

Us imagineu? Uns viatges eterns. Et fa pensar.

Per exemple, si estem parlant de 40.000 anys, per no dir de milions d'anys. Com serà llavors la Terra? Per qui estarà habitada? Haurà sobreviscut la nostra civilització? Quines catàstrofes, provocades per l'home o naturals, hauran castigat el planeta?

Un altre conjunt de preguntes interessants es refereixen a com deuen ser altres sistemes estel·lars. Estrelles amb planetes, possiblement molts d'ells amb condicions que anomenem habitables.

Un tema també força inquietant és pensar en l'interès i utilitat d'enviar naus a sistemes estel·lars propers. Les nostres naus seran ridículament antiquades comparades amb les que la tecnologia del segle XXII, per exemple, permetrà fabricar. Quin sentit té enviar, doncs, naus que seran atrapades a mig camí per nous enginys, molt més ràpids i avançats? Seguint aquesta línia de pensament, ens podem preguntar fins quan hem d'estar paralitzats per aquest fet. És a dir, en quin moment ens hem de decidir a enviar naus preparades per explorar altres estrelles i planetes, sense importar el fet que acabo de comentar. O, formulat diferent, quan considerarem que tenim la tecnologia adequada per a enviar naus que viatgin en temps raonablement curts?

És clar que encara no hi som, en aquesta aventura d'enviar naus lluny. Com us deia, les anteriorment comentades, les Voyager, i les 2 Pioneer, no van ser dissenyades ni preparades per explorar més enllà del nostre Sistema Solar, i s'han convertit en monuments a la tecnologia humana, que vagaran pel cosmos per sempre.


Però d'entre tots els interrogants, un és especialment inspirador per mi. Arribarà un moment en el que algú capturi un d'aquests enginys? No, no passarà en les properes desenes de milers d'anys. Ni segurament en els propers milions, o centenars de milions d'anys. Però en algun moment, molt enllà en el futur, una civilització avançada detectarà les naus? Ens podem imaginar la seva sorpresa. Servirà alguna de les nostres sondes per ajudar a aquella civilització a contestar la pregunta de si estan sols a l'univers?


I, posats a pensar, us imagineu si fóssim nosaltres els que demà detectéssim una ferralla còsmica provinent de les profunditats de l'espai?


dimecres, d’abril 19, 2017

Signatura de llibres per Sant Jordi al Passeig de Gràcia

Amics seguidors del blog,

estic molt content de compartir amb vosaltres que, aquesta propera diada de Sant Jordi, signaré els meus dos llibres a l'estand que la llibreria Horitzons tindrà al Passeig de Gràcia, davant del número 98 (és la illa de La Pedrera). Hi seré de 12 a 13:30.



Tindrem exemplars de "Retrats d'un univers sorprenent" (en català i en castellà), llibre de divulgació adreçat a tots els públics. Com funcionen les estrelles, què són les galàxies, com va començar tot, com acabarà, estem sols a l'univers, ...



I per suposat també tindrem el llibre que acabo de publicar sota segell Bambú a tot l'estat, en català i en castellà, "Projecte Galileu". Una novel·la juvenil d'aventures, il·lustrada pel Luís Bustos, i que incorpora píndoles científiques en mig d'una trama de misteri i suspens, ambientada a l'any 2052. El jove lector podrà entendre més sobre com funciona la gravetat, per què el nostre cel és blau, de si una brúixola serà útil a Mart, ... mentre llegeix l'aventura plena de perills i acció que viuen 3 adolescents.



Vull aprofitar per agrair el suport dels mitjans de comunicació, compromesos en ajudar als escriptors modestos. Ha estat el cas de Catalunya Ràdio i dels seus programes "El Matí de Catalunya Ràdio", i "La Nit dels Ignorants 2.0". I també del programa "El Matí de Barcelona" de Betevé. La notícia havia saltat, en forma del pas d'un asteroide força gran relativament a prop nostre, i també del descobriment espectacular fet a Encèl·lad, un petit satèl·lit de Saturn (que podria reunir les condicions per haver pogut desenvolupat vida en la profunditat del seu gran oceà subterrani). Tots dos mitjans, que m'han demanat intervenir per explicar aquestes notícies, no han dubtat en comentar sobre els llibres.

Aquí us deixo l'enllaç a les intervencions:






Vull agrair, també, l'interès de Radio Euskadi, i del seu programa "La Casa de la Palabra", que em va entrevistar, sobre el llibre "Projecte Galileu", fa uns dies:




Així que si passegeu per Barcelona diumenge i us passeu, em farà molta il·lusió poder saludar-vos personalment.


dilluns, d’abril 17, 2017

La visita segura de l'asteroide 2014 JO25 el proper dimecres

No, aquest cop no ens caldrà paraigües per sortir al carrer. L'asteroide 2014 JO25 passarà a quasi 2 milions de quilòmetres de distància.

He pogut llegir per internet alguns articles de to catastrofista, o, si més no, sensacionalistes. És veritat que des de l'any 2004 no ens visitava un objecte tan gran (l'asteroide en qüestió té unes dimensions que van des dels 600 metres al quilòmetre). I no tornarem a tenir una visita d'aquest calibre fins al 2027.


Però 2 milions de quilòmetres són un bon coixí, companys. Estem parlant de quasi 5 cops la distància que ens separa de la Lluna. Així que no cal patir.

El que sí que representa el pas que el JO25 farà dimecres dia 19 és un recordatori que, estadísticament, algun dia tocarà. Com ha tocat en el passat molt cops al llarg de la història del nostre planeta.

Comencem pel quotidià. Cada dia cauen petits fragments d'asteroides i cometes. Trossos minúsculs, la majoria dels quals no arriben a tocar terra i es desintegren a les capes altes de l'atmosfera. Altres, un xic més grans, arriben a la superfície del nostre planeta, i llavors és quan els anomenem meteorits.

Doncs bé: cada dia cau un per equivalent a uns 27 elefants adults! A l'any, això són més de 50.000 tones de material. Pensem-hi el proper cop que ens sorprengui el traç lluent d'una fugissera.

També cada dia passen ben a prop roques més grans. Objectes que es mesuren en desenes de metres. Alguns ens freguen a tota velocitat. I de vegades, un d'ells inicia una trajectòria de caiguda. Com va passar l'any 2013 a Chelyabinks, Rússia. Recordeu? Allò va ser un objecte que es calcula tenia uns 20 metres, i que es va fragmentar, en mig d'una gran explosió, a l'aire. Va haver-hi més de 1.500 ferits, degut a l'ona expansiva i al trencament de vidres. Afortunadament, no va anar a més, perquè tot i que 20 metres és una senyora roca, amb aquestes dimensions els meteoroides es trenquen amb la fricció amb l'atmosfera, i arriben a tocar terra en forma de fragments més petits.

Això que va passar al 2013 tornarà a passar, igual com ha succeït incomptables vegades en el passat. Com més gran, més destrosses evidentment. Però menys probable que passi. La cosa va així: infinitat d'impactes petits cada dia, però una probabilitat cada cop menor d'impacte com més gran sigui l'objecte (afortunadament, sinó ja no seríem aquí).

De quines destrosses estaríem parlant? Depèn de molts factors, entre els que podem citar la composició de l'asteroide, la velocitat i trajectòria amb la que impacta, i, evidentment, el lloc on cau (a l'oceà? o sobre una gran ciutat?)

Per a que ens fem una idea: un objecte de la mida d'un edifici de 20 pisos que caigués sobre una ciutat l'arrasaria completament. L'explosió seria equivalent a l'arma nuclear més potent que puguem tenir.

Si l'asteroide o cometa tingués uns 2 quilòmetres de mida, la destrucció seria total en un radi de més de 300 quilòmetres, i els efectes de l'ona expansiva provocarien destrosses molt importants fins a uns 1.500 quilòmetres de distància! La llum del Sol quedaria bloquejada durant molts mesos per la quantitat de pols que s'enlairaria, i moltíssimes espècies vegetals i animals desapareixerien.


Com deia abans, la probabilitat que això passi és molt petita. Però si agafem un període força llarg de temps, l'aposta sembla més que segura.

El cometa que va eliminar als dinosaures es calcula que tenia uns 10 quilòmetres de grandària. És curiós pensar que aquesta brutal extinció massiva va facilitar, per altra banda, el desenvolupament dels mamífers, que fins llavors havien estat uns actors secundaris en el joc de la vida.

Com alguna vegada ja he explicat en aquest blog, una agència americana té, com a missió, descobrir i controlar als objectes que tenen òrbites perilloses. Actualment portem descoberts més de 15.000 objectes en òrbites properes, i 900 d'ells tenen mides de més d'un quilòmetre, i quasi 8.000 de més de 140 metres! I la llista no para de créixer.

La pregunta és: n'hi ha algun dels grans que tingui una probabilitat no menyspreable de xocar contra nosaltres? Hores d'ara cap. D'aquesta gran llista d'objectes, no en tenim cap que es prevegi pugui impactar dins una franja de temps de, diguem, un segle. Però, és clar, estem parlant dels coneguts. Res impedeix que demà descobrim un objecte nou, provinent dels confins del nostre Sistema Solar, i que tingui trajectòria de col·lisió.

Què faríem, llavors? També n'hem parlant en el blog. Recordeu lo dels tractors gravitacionals? Posar grans naus orbitant ben a prop dels objectes, i durant molts anys anar-los desviant lentament de les seves trajectòries per l'efecte de l'atracció gravitatòria amb la nau. I recordeu els robots miners? Sembrar de petits robots la superfície de l'asteroide, que expulsin a gran velocitat terra excavada, provocant, així, un impuls invers que acabi també desviant gradualment l'atacant. Però cap d'aquests mètodes, ni altres, han passat del paper.

Justament, hi ha convocada una cimer de científics a Tokio a meitats del proper mes de maig. Allà "s'anunciarà" de descoberta (fictícia) d'un asteroide gran en via de col·lisió, amb probabilitat d'impacte de l'1% al 2027. AVISO, abans no us puguin arribar informacions falses: és una simulació, no és un objecte real. Volen, en aquesta cimera, discutir el cas hipotètic, i veure quines serien les opcions.

Bé, de moment veurem el pas del 2014 JO25 dimecres dia 19, com deia a 2 milions de quilòmetres de distància. I dic veurem perquè, aquells que disposin de petits telescopis, i sàpiguen on mirar, podran intentar veure'l, les nits del 18 i 19. Què veuran? Una minúscula estrelleta. Però que amb el pas de les hores en mourà apreciablement. No serà senzill d'observar, perquè, com explicava, serà un diminut puntet entre la munió d'estrelles que un telescopi mostrarà. Per aquesta raó, s'ha de saber distingir, i anar equipat amb un bon mapa estel·lar. A internet en trobareu uns quants, si esteu interessats (aquí hi ha una referència: http://www.virtualtelescope.eu/2017/04/11/potentially-hazardous-asteroid-2014-jo25-how-to-observe-it/)

Demà dimarts, 18, a les 8:15 del matí en parlaré breument al programa de El Matí de Catalunya Ràdio. I dimecres dia 19, cap a les 9 del matí, ho faré a BTV ràdio.

Per acabar: tot i que alguns intenten exagerar el fet per a crear impacte sensacionalista, penso que qualsevol fenomen que passi al cel i que ens faci reflexionar una mica sobre coses com el nostre origen, el nostre destí, la vida, la humilitat de la nostra posició, etc., paga la pena. Com dic sovint, el gaudiment del cel és una experiència excepcional, i aquestes coses donen municions per poder pensar i deixar volar la ment quan un és allà estirat, mirant un cel fosc i estrellat.


Així que benvinguda visita llunyana i segura del 2014 JO25, al qual desitgem tota la sort del món però sempre ben lluny de nosaltres. No volem haver d'agafar el paraigües durant molt i molt de temps.


Estels i Planetes

TOP