dijous, de setembre 12, 2019

L'helicòpter amb nom de drac que buscarà vida en un món taronja


Si allà hi ha quelcom viu, i ha desenvolupat la capacitat d’escoltar sons, el sentirà venir.

I si té ulls, la capacitat de veure, el veurà volar.

I si també té la capacitat de sorprendre’s, segur que ho farà, perquè mai abans haurà vist ni escoltat res igual.

La nau Dragonfly de la NASA explorarà Tità, el satèl·lit més gran de Saturn, volant per sobre de les valls, planures i muntanyes, de forma similar a com fa un helicòpter.

La missió, en fase de disseny, té data. S’enlairarà cap a la lluna de Saturn l’any 2026, i arribarà allà el 2034.



La Dragonfly tindrà la mida d’una segadora de gespa, i portarà 8 rotors, que l’aixecaran del gèlid terra i la permetran desplaçar-se per l’aire de Tità. Un “aire” força diferent al nostre, però. Format principalment per nitrogen, però sense rastre d’oxigen. I amb força gas metà.

Per què Tità?

El 14 de gener de l’any 2005 hi va aterrar la sonda Huygens de l’Agència Espacial Europea, que hi havia viatjat transportada per la Cassini de la NASA.

La Huygens va penetrar la densa atmosfera de Tità, un món 50% més gran que la nostra Lluna, i de color taronja producte de la interacció entre la llum del Sol i els hidrocarburs de l’atmosfera. Al llarg del seu descens, primer en caiguda lliure i escut tèrmic i després frenada per un paracaigudes, va fer que els seus instruments científics no paressin de funcionar, recollint dades. I també va fer que els seus ulls, les seves càmeres, no paressin d’observar.

Va ser una caiguda fascinant. Poc a poc, els aparentment impenetrables núvols taronja es van anar obrint, i donant pas a formes que semblaven... Sí, allò eren muntanyes i valls, que s’anaven perfilant de forma cada cop més clara.



I la claredat de les imatges provocava boques obertes de sorpresa en tot l’equip tècnic i científic, a 1.400 milions de quilòmetres de distància, quan varen aparèixer marques, en les vessants de les muntanyes, que recordaven erosions. Eren rierols secs! Però no provocats per l’aigua, ja que aquell món és extraordinàriament fred (-180 C), sinó per gas metà liquat!

La Huygens va tocar terra i es va balancejar suaument. Per sobre d’ella, el paracaigudes, que ja s’havia desprès, va volar i va projectar la seva ombra sobre el terreny proper. I la feble escalfor de la nau va fer que el metà gelat de sota s’evaporés, creant una boirina momentània al voltant de la nau.

Allà al davant de Huygens es desplegava un paisatge increïble, pintat amb l’omnipresent color taronja. A tocar de la sonda, es veien pedres de diferents mides, però totes elles de formes arrodonides. Formes idèntiques a les que podríem trobar a qualsevol riu de la Terra.

La nau va estar recollint i enviant dades durant uns 72 minuts, el temps que Cassini, la nau mare que l’havia deixat caure, romania visible en el cel de Tità. Un cop Cassini es va perdre per l’horitzó, l’exploradora Huygens quedà inert, acabada la seva missió.

Observacions i estudis posteriors, fets per la mateixa Cassini, durant els 13 anys d’exploració del sistema saturnià, i també amb pel telescopi espacial Hubble, han completat el coneixement que actualment tenim de Tità. Els instruments han aconseguit veure llacs i rius de metà, que en el moment i lloc de l’aterrament de la Huygens es devien haver evaporat.

Un cicle complert, d’evaporació, núvols i boira, i pluja de gas metà (i potser també età).

Des de fa anys, Tità ha encapçalat la llista de llocs on s’hi ha de tornar a explorar. I també a buscar vida. El satèl·lit és ric en aigua (gelada en superfície). De fet, en té molta més que la Terra! Qui sap si, protegida per les capes gèlides superficials, aquesta aigua pot formar mars subterranis, escalfada pel nucli i potser també per l’atracció gravitatòria de Saturn. De forma similar a com hem descobert mars líquids sota la superfície d’Europa (satèl·lit de Júpiter).

I, en qualsevol cas, aquest cicle estacional de metà... què pot suposar? Seria el primer lloc on anar a detectar formes de vida no basades en l’aigua?

La missió Dragonfly de la NASA ens haurà de donar respostes, i potser sorpreses.

La nau aprofitarà la gran densitat de l’atmosfera de Tità, unes 4 més que la nostra, i la menor gravetat per a volar sense a penes esforç. Així aconseguirà desplaçar-se centenars de quilòmetres, i explorar d’aquesta forma diferents regions del satèl·lit. Podrà aterrar sobre una espècie d’esquís que el permetran mantenir l’equilibri sobre la superfície gelada.


I, és clar, en aquella densa atmosfera el soroll dels motors de la Dragonfly es transmetrà potent. Le tènue escalfor que generarà l’electrònica dels seus instruments segurament la rodejarà d’un halo fantasmagòric. Quina visió serà, observar-la volar!

La Dragonfly arribarà inicialment a prop de l’equador de Tità, a un camp de dunes conegut com Shangri-La. Allà recollirà mostres i explorarà, desplaçant-se en vols de fins a 8 quilòmetres. Però el seu destí final serà un cràter anomenat Selk, on tenim evidències d’aigua líquida en un passat molt llunyà, quan l’impacte que va crear el cràter va elevar les temperatures. També hi ha compostos orgànics en aquesta ubicació, de forma que és un excel·lent lloc per a cercar-hi vida antiga.

Potser la nau voldrà visitar també el lloc on descansa Huygens. Però aquesta no podrà alçar els seus ulls, ni parar les orelles per a gaudir de l’espectacle. Si ho pogués fer, ens enviaria una imatge extraordinària. La d’una espècie d'enorme insecte volant amb 8 motors giratoris, rodejat de núvols taronges. I molt més a munt, dibuixant-se en el cel, la inspiradora imatge del gran Saturn, el senyor dels anells.


Fa res que hem començat a esgarrapar el Sistema Solar. Estem explorant Mart amb robots, i hem enviat sondes a Plutó i més enllà. Però hi ha tant per fer! Han passat només 62 anys des que l’Sputnik 1 es va enlairar.

Som a les portes de grans missions. Fascinants projectes cap a Mart, cap a Europa i Tità. Cap a Encèlad (un altre dels satèl·lits de Saturn). Seguirem cavalcant sobre asteroides i cometes, amb naus molt més avançades que la japonesa Hayabusa-2 i l’americana OSIRIS/REX (que actualment són en òrbita al voltant de 2 asteroides). I cercarem contestar la gran pregunta de la vida durant els propers anys.

Penso en el futur i no puc evitar una fugaç ombra de tristor. Com m’agradaria fer avançar la fletxa del temps de l’exploració espacial, per poder saber el que sabrem d’aquí a unes desenes d’anys!


dilluns, d’agost 05, 2019

Guia per gaudir de la pluja d'estrelles de les Llàgrimes de Sant Llorenç


La pluja d’estrelles més esperada de l’any.
La més vista.
La més fàcil d’observar.
La més famosa.
I també la que més ens recorda el nostre efímer pas pel cosmos.


Les Llàgrimes de Sant Llorenç, tècnicament conegudes com els Perseids són aquí, com cada mes d’agost, per a arrossegar-nos a l’exterior, i gaudir no tan sols de les fugisseres, sinó també del cel nocturn en general.


Els que em seguiu ja coneixeu el símil que m’agrada emprar per explicar, de forma senzilla, què són les pluges d’estrelles. Imaginem que anem circulant per una autopista amb el nostre cotxe. El vehicle serà la Terra, i la carretera l’òrbita del planeta al voltant del Sol. Ah... i el parabrises serà la nostra atmosfera.

Només ens fa falta un altre element per a l’explicació. Aquest element serà un eixam de mosquits que creua l’autopista just pel lloc que estem a punt de transitar. Els insectes faran de petits fragments, molts d’ells minúsculs, que ha deixat al darrera un cometa (o un asteroide) que va passar per allà fa temps.

Quan creuem el núvol de mosquits, aquests mosquits impacten, en gran quantitat, contra el parabrises del cotxe, i observem les seves marques contra el vidre. Quan la Terra, en la seva òrbita al voltant del Sol, creua el pas d’un antic cometa, que l'ha sembrat de pols i petits fragments, aquests entren a l’atmosfera a gran velocitat i es desintegren deixant un rastre de llum fugaç que observem fascinats.
Aquesta és la raó per la qual les pluges d’estrelles (que n’hi ha unes quantes al llarg de l’any) sempre es produeixen en unes dates concretes. Justament quan el nostre planeta travessa aquell pas de cometa (o asteroide).

Com gaudir de les Llàgrimes?

La primera cosa que es necessita és paciència. No és gens difícil veure’n un parell de fugisseres força seguides, només amb uns instants d’observar el cel. Però si es vol veure la pluja, és a dir, se’n volen veure forces, cal tenir paciència. I això implica un lloc on poder estar còmodes, mirant el cel (i evitant el mal de coll!). Una cadira, un matalàs...

El lloc: evidentment, com més fosc, més probabilitats de veure’n. Però en definitiva, tireu ma del lloc que més a la vora tingueu, sense tampoc obsessionar-vos. Durant molts anys, jo havia anat a veure-les a la Serra de Collserola, a tocar de Barcelona.

Si sou en nucli urbà rural, intenteu deixar la llum dels carrers per sota vostre, observant des d’una terrassa elevada, per exemple.

Les dates: aquesta pluja d’estrelles dura molts dies. De fet, ja se’n poden observar. Però el màxim s’espera les nits de l’11, 12 i 13 d’agost. Heu de saber que enguany tindrem Lluna, cosa que no afavoreix gaire, perquè la seva llum esborra els traços més fins i febles. Però això no és excusa! Quantes vegades hauré gaudit dels Perseids en nits amb Lluna!

La Lluna estarà en fase creixent, i serà plena la nit del 15. Per tant, intenteu observar la pluja d’estrelles com més aviat millor. Per exemple, podeu intentar-ho ja el 8, 9 o 10.

En qualsevol cas, doneu sempre l’esquena a la Lluna. No importa la direcció en què mireu. Busqueu un lloc de cel obert, com més obert millot. I us situeu d’esquena a la Lluna, mirant la part de cel que no està envaïda pel nostre satèl·lit.

Si voleu tenir màximes probabilitats de visió, i no haver-vos de preocupar per la Lluna, observeu de matinada, quan aquesta s’hagi amagat per l’horitzó oest. La nit del 9 al 10 això passarà a la 1:30 de la matinada. I cada nit que passi, podeu afegir aproximadament una hora a aquesta xifra.

Què hem de veure? Doncs fugisseres! Arriben sense avisar, i sempre, sempre, ens sorprenen. Quedem bocabadats quan el traç de llum s’ha dibuixat al cel, i encara ens sembla veure’l durant una estona fins i tot després que ja s’hagi apagat. De vegades, passen minuts sense cap ni una. I, tot de sobte, en vénen 2 o 3 de seguides.

Mentalment, allargueu el traç lluminós cap al seu origen (és a dir, tireu una línia recta que segueixi la direcció de la fugissera però cap al darrere), i veureu que totes elles, amb independència de quin hagi estat el lloc del cel on les hagueu caçat, semblen provenir d’un mateix punt. Aquest punt s’anomena radiant, i dóna nom a la pluja d’estrelles. En el cas de les Llàgrimes, el seu radiant en troba a la constel·lació de Perseu.

Hi ha gent que pensa que és cap a aquest punt, el radiant, on s’ha de mirar. Però això no té per què ser així. Els traços de llum es poden veure en qualsevol lloc del cel, i de fet com més allunyats del radiant apareguin, tindran tendència a ser més llargs.

Normalment, els Perseids acostumen a tenir un color amb una certa tonalitat groga i, de vegades, lleugerament ataronjada. Costa molt de descriure el color, però ara mateix, mentre escric, tinc perfectament gravat al meu cervell com és el traç d’una Llàgrima de Sant Llorenç. Vull dir que un cop n’hagueu vistes unes quantes, gravareu també en la memòria el seu color peculiar.

Mentre espereu, podeu petar la xerrada amb familiars i amics... però no deixeu de mirar el cel, eh? La famosa Llei de Murphy diu que en el moment en què us despisteu i no mireu passarà la gran fugissera de la nit que tothom, menys vosaltres, veurà.

També podeu deixar volar la imaginació, mentre observeu les pampallugues de les estrelles. Si mireu de matinada, sense Lluna, tindreu l’espectacular Via Làctia a sobre.

Per acabar, us voldria explicar això que deia a l’inici del nostre pas efímer per l’univers.

De la descripció de pluja d’estrelles queda clar que hi ha d’haver un objecte mare que ha deixat els fragments al llarg de la seva òrbita, i que nosaltres ens creuem amb aquesta òrbita (hi ho fem en els dies que es produeixen les pluges). Una petita reflexió condueix a la conclusió que aquests objectes mares, cometes o asteroides, són potencialment perillosos, i que algun dia pot tocar la rifa. Poden coincidir Terra i cometa en el mateix punt i en el mateix moment!

El cas dels Perseids és, també, espectacular des d’aquest punt de vista.

El cometa que els produeix s’anomena Swift-Tuttle, i, atenció, és l’objecte més perillós conegut actualment per la humanitat. Es tracta d’una enorme roca d’uns 26 km de grandària! Pensem que la que va extingir els dinosaures podia tenir entre 5-10 km. Així que ja podeu imaginar què passaria si el Swift-Tuttle impactés. Segurament esterilitzaria de vida aquest planeta!

Les probabilitats que això passi, però, són petitíssimes, i de fet els càlculs indiquen que en els propers milers d’anys segur que no passarà. I és possible que tampoc passi en les properes desenes de milers d’anys, o centenars de milers... qui sap. Però algun dia potser tocarà, a no ser que el cometa, que retorna cada 133 anys, desaparegui abans.

Així que, quan mireu les fugisseres de les Llàgrimes de Sant Llorenç, penseu en tot això. Estem de pas, perquè la natura ens ha posat aquí, en aquest racó de l’univers, i ens ha donat vida. 

I la mateixa natura decidirà el moment en què un nou catastròfic impacte canviï per sempre més la història del planeta, que seguirà potser sense nosaltres. 

Tot plegat, la fortuna i gratitud de ser vius.

Bona cacera a tothom!




dimecres, de juliol 24, 2019

Uns cataclismes que pensàvem que enteníem

Segurament no hi ha un cataclisme més desitjat pels científics que la mort explosiva d'una estrella. I, en especial, d'una estrella de tipus solar.

Són les famoses Supernoves de tipus Ia, l'explosió d'una nana blanca, la resta del que un dia va ser una estrella de massa similar al Sol.

I és que aquest tipus de supernoves permeten als astrònoms calcular distàncies còsmiques. Si es detecta una SN Ia en una galàxia llunyana, analitzant la llum de l'explosió es pot estimar com de lluny es troba la galàxia que l'alberga. A més, com que aquestes explosions són immenses, durant unes hores o dies la supernova arriba a brillar quasi tant com tota la galàxia que la conté, de forma que la seva llum és visible des de milers de milions d'anys llum de distància.

Però recentment, les coses s'estan posant encara molt més interessant, amb això de les SN de tipus Ia. És la història d'un puzle que es complica com més sabem, en lloc de simplificar-se.

Traslladem-nos al darrer quart del segle passat. Llavors els astrònoms varen començar a entendre què eren aquestes explosions. L'espectre de la seva llum no mostrava cap indicació de la presència, en l'astre moribund, d'hidrogen o heli, de forma que l'estrella que explotava no podia ser "normal" (aquests 2 elements químics són els més abundants de la natura i els que composen la major part de la massa d'una estrella).

Quan una estrella similar al Sol es queda sense combustible nuclear al seu interior, es desencadenen un seguit de mecanismes, governats per la gravetat, que marquen el final de la vida de l'astre. En primer lloc, l'estrella s'expandeix extraordinàriament (el Sol ho arribarà a fer tant que, en la seva vellesa, s'engolirà uns quants planetes, Terra inclosa). Aquesta expansió està marcada per un refredament de les capes externes de l'estrella, de forma que la seva llum vira cap al vermell. L'astre s'ha convertit en una gegant vermella.

Les darreres reaccions de fusió nuclear en l'interior de la gegant són efímeres, i tracten de guanyar temps a un destí inevitable. La fusió de l'heli per formar carboni i oxigen dura relativament poc (desenes de milions d'anys), i quan aquesta font d'energia s'apaga, la gravetat agafa completament el control.

L'estrella s'expandeix encara més, refredant-se, i acaba no podent retenir les zones més esteses de la seva estructura, que s'escapen a l'espai formant el que coneixem com una nebulosa planetària. Sense reaccions de fusió que generin energia, i despullada de gran part de la seva massa, l'estrella agonitza.

El que queda d'ella és la part més interna. Un nucli, format per carboni i oxigen, molt calent i que brilla només per aquest fet, gràcies a la seva gran temperatura. Hem batejat aquest fòssil d'estrella amb el nom de nana blanca, i el seu destí final serà refredar-se durant bilions d'anys fins a apagar-se completament.

Però quelcom pot trencar aquest procés de jubilació, i convertir-lo en un infern.

Els científics de finals del segle XX havien arribat a la conclusió que les SN de tipus Ia corresponien a les morts explosives de nanes blanques, quan aquestes robaven material d'una estrella companya.

La cosa funcionava així. Imaginem un sistema binari, 2 estrelles que giren al voltant d'un centre de masses comú (aproximadament el 50% de les estrelles de la nostra galàxia formen aquest tipus de sistemes múltiples). La vida de les 2 estrelles evoluciona a ritmes diferents, en funció de la massa que tenien al néixer. Suposem que una de les estrelles, que era similar al Sol, s'ha convertit en una nana blanca al final de la seva vida.

Les nanes blanques són petites, sí, però extraordinàriament compactes i denses. Pot passar que si la segona estrella s'ha inflat, en forma de gegant vermella per exemple, la poderosa gravetat de la nana blanca comenci a robar material de les capes més externes de l'astre company. Material que va caient, en trajectòries d'espiral, cap a la nana blanca durant milions d'anys.

Un nana blanca se sustenta contra la seva pròpia gravetat gràcies tan sols a la resistència dels àtoms a comprimir-se més enllà d'un cert punt. Però si la massa de la nana blanca creix descontroladament, ni la mateixa pressió dels àtoms serà capaç d'aguantar el pes. Arribat un cert límit, anomenat de Chandrasekhar, la resistència dels àtoms cedeix, la nana blanca es desploma, la temperatura es dispara, i s'engega una reacció nuclear en cadena que fusiona el carboni i l'oxigen i que condueix a la gran explosió que esmicola, en qüestió de segons, la nana blanca.

El fet que totes les explosions de SN Ia es produeixin així, és a dir, quan una nana blanca assoleix un mateix llindar de massa (el límit de Chandrasekhar) és el que les ha convertit en vares de mesurar distàncies.

És com dir que totes les SN Ia són bombetes de, posem pel cas, 100 watts. Totes elles. De forma que si mesurem com de brillant es veu una supernova d'aquest tipus, podem saber la distància a la que està (perquè coneixem que la seva lluentor intrínseca és de 100 watts).

Aquesta era la teoria, i semblava funcionar extraordinàriament bé. Fins que ho va deixar de fer.

A mesura que es tenien instruments més precisos, ja entrat el nou segle, es va començar a veure que no totes les SN Ia eren iguals. Les corbes de llum d'algunes d'elles eren peculiars, i s'apartaven de la resta. Però, sobre tot, cap instrument havia aconseguit identificar, al costat d'una SN Ia a una estrella companya. Segons el model anterior, ben a la vora de l'explosió devia quedar la gegant vermella, aquella que havia proveït de material a la nana blanca provocant la seva mort. On s'amagaven aquestes companyes?

Poc a poc, el dibuix es va anar complicant, tal com es va entendre que una nana blanca pot morir, pot esdevenir supernova, d'altres maneres.

Per exemple, la fusió directa de 2 nanes blanques també produiria una supernova d'aquest tipus. De nou, un sistema binari, en el que els seus 2 components hagin acabat com a nanes blanques i que, lentament, girin apropant-se cada cop més. Quan cauen una sobre l'altra, l'explosió està servida. És, també, una supernova de nana blanca, però el mecanisme que l'ha produït no és el mateix.

Aquest segon escenari es considerava, però, poc significatiu. Es pensava que la major part de les SN Ia provenien del mecanisme "estàndard", de la caiguda de material fins al límit de Chandrasekhar.
Però, ves per on, les tornes s'han girat, i actualment els astrònoms comencen a considerar que segurament el mecanisme més habitual és el de la fusió de nanes blanques. En part pel que deia abans, la dificultat de trobar una estrella companya en el lloc de l'explosió.

I, quan semblava que la qüestió ja estava clara, apareix un tercer mecanisme! Una mena de combinació d'escenaris: la possibilitat, de nou en un sistema binari format per 2 nanes blanques, que una d'elles robi material de l'altra (avui sabem que les nanes blanques estan rodejades d'una fina capa d'heli residual) i que acabi superant, així, el famós límit de Chandrasekhar.

Aquest nou escenari quadraria amb el fet que s'han començat a detectar nanes blanques que es mouen a enormes velocitats. Serien les companyes expulsades del lloc dels fets per la gegantina empenta de l'explosió de la SN Ia.

Així que, ara per ara, els científics tenen obertes les 3 possibilitats, i totes 3 semblen reals i amb evidències de la seva existència (sí, finalment s'han detectat companyes gegants al costat d'algunes SN Ia). 3 mecanismes diferents que generen les explosions de les supernoves Ia (tot i que sempre es tracta, al final, de la mort explosiva termonuclear de nanes blanques).

Ara les investigacions van en la línia de saber com de probables són aquests mecanismes. Quin d'ells és el més freqüent. I, com avançava, el que semblava ser l'únic escenari fa uns anys ara s'està convertint només en secundari (o vés a saber si terciari!).

Si en aquests moments estàs pensant que això és un desastre ja que malmet la utilitat de les SN Ia per calcular distàncies, estigues tranquil. Els astrònoms, sense encara entendre exactament els mecanismes implicats, han après, per experiència, a "normalitzar" diferents corbes d'explosions SN Ia i a extraure'n informació comuna, que és perfectament utilitzable com a etiqueta de potència de bombetes.

Seguirem emprant les SN Ia com a cintes de mesurar distàncies, i gràcies a elles continuarem fent descobriments tan fonamentals com saber que l'univers s'expandeix acceleradament. Només que ara caldrà entendre millor com funciona un dels espectacles cataclísmics més impressionants de tot l'univers. Un model que se'ns ha anat complicant com més coses hem aconseguit saber.


És ben bé allò de com més sabem, més ens adonem del poquet que sabem.



dijous, de maig 23, 2019

L’energia que estira l’univers bé mereix un disc




Dins sa teva mà veig
tots els camins.
Em porten a llocs
on no he estat mai.
Com el teu cos nu,
tanta llum, tanta pau.
D'on surt tot aquest temps.
Tant me fa, dius "tant me fa".
Energia fosca.
Tu tens la llum
de totes les coses.

Energia fosca, El Petit de Cal Eril 2019.



L’univers s’expandeix, i no hi ha res que puguem fer. Només contemplar-ho i intentar entendre el per què. Ah, i escriure un disc.

El cosmos era un lloc bastant avorridot a començaments del segle XX, quan tothom creia que era estàtic. Però vet aquí que el genial Einstein va formular la relativitat general, que explica com funciona la gravetat, i el resultat de l’aplicació de la nova i revolucionària teoria a l’univers donava com a resultat que aquest no podia ser estàtic, i que s’havia d’expandir o contraure.

Suposo que el mateix Einstein va quedar tan sorprès que no s’ho va creure. Potser per primer cop, i únic, a la seva vida va dubtar de les seves fórmules, i les va obligar artificialment a produir un univers estàtic. Les va modificar introduint una constant cosmològica que evitava el dinamisme del cosmos.

Varen ser altres físics, com ara George Lemaitre, un clergue blega, que emprant les equacions d’Einstein van veure que allò no podia ser, que l’univers no podia ser estàtic, i que les fórmules deien la veritat, per sorprenent que semblés.

Poc a poc, la imatge d’un univers en moviment es va anar estenent entre la comunitat científica. I la confirmació va arribar l’any 1929. Aquell any, Edwin Hubble publica un famosíssim article en el que demostra l’expansió de l’univers en base ja no a prediccions, sinó a resultats experimentals.

L’astrònom americà observà galàxies, i en mesurà 2 propietats. Per una banda, la velocitat a la que es mouen, apropant-se o allunyant-se de nosaltres. Això va ser possible gràcies als químics que, molt abans, havien descobert que cada element químic deixava una empremta única en la llum que emetia quan s’escalfava en el laboratori. Aquesta empremta, en forma de bandes fosques dins l’espectre de la llum (la llum descomposta per un prisma) era deguda a la radiació que era robada per l’element químic en qüestió quan la utilitzava per excitar els seus electrons.

De forma similar a com el so d’una moto canvia el to quan s’apropa i després s’allunya de nosaltres, passant de l’agut al greu, la llum també està sotmesa a un efecte semblant. Quan la galàxia en qüestió s’apropa, la seva llum apareix desplaçada cap al color blau, que equivaldria al to agut del so. I quan s’allunya, veiem la llum desplaçada al vermell. Doncs bé, observant com les bandes fosques, les empremtes, dels principals elements químics de les estrelles quedaven mogudes cap al blau o cap al vermell, es podia estimar la velocitat a la que aquella galàxia es movia.

L’altra propietat que en Hubble va mesurar va ser la distància. Emprant el mètode ideat per Henrietta Swan-Leavitt, va emprar una classe d’estrelles variables, anomenades Cefeides, per a calibrar la distància de les galàxies que observava.

El resultat va ser un gràfic que dibuixava una simple línia en pendent. Una innocent línia inclinada que, ni més ni menys, cridava deient-nos que l’univers s’expandia.


Sempre he emprat l’exemple del globus per a explicar-ho, entenent, però, que és una simplificació (que ningú no es pensi que el cosmos té forma de globus, eh?)

Suposem que dibuixem, sobre la goma del globus, punts de color, que representaran les galàxies. Si inflem el globus, observarem que tots els punts de color se separen uns dels altres. De fet, ens podríem situar sobre un dels punts, i veuríem que nosaltres estem immòbils mentre que són els demés punts que s’allunyen de nosaltres. Potser, per un instant, ens podrà passar pel cap que som al centre de l’univers, però ràpidament, i pensant en el globus, abandonarem aquesta pretensiosa idea: qualsevol dels punts podria reclamar ser el centre, qualsevol d’ells observarà el mateix.

Ara fixem-nos com, en el globus, com més allunyat és un punt del nostre, més ràpidament s’allunya. És un efecte de l’estirament de la goma del globus.


Doncs això és l’expansió de l’univers. Tot s’allunya de tot (és una aproximació, ja que a “curta” escala la gravetat guanya la partida a l’expansió i, per exemple, la gran galàxia d’Andromeda s’apropa en via de col·lisió amb la nostra Via Làctia). I com més lluny és una galàxia, la seva llum apareix desplaçada més cap al vermell. Aquesta és la línia de Hubble, una relació increïblement simple entre la distància a la que es troba una galàxia i la velocitat a la que sembla allunyar-se de nosaltres. A doble distància, doble velocitat.

Observeu com he dit “a la que sembla allunyar-se”.Hubble, al començament, va cometre l’error de pensar que allò que mesurava eren velocitats. Però, en realitat, els punts de color del globus no es mouen. Se separen perquè es crea goma entre ells, però no pas perquè tinguin cap moviment propi. Per tant, el que mesurem són velocitats aparents de les galàxies.

La confirmació de l’expansió de l’univers va donar vida a la teoria del Big Bang. Si l’univers s’expandia, era lògic pensar que rebobinant en el temps arribaríem a un moment de màxima concentració de matèria i energia. Un moment zero.

Amb els anys, tot aquest puzle ha anat encaixant d’una forma prodigiosa. Hem acumulat més evidències de l’expansió, i del mateix Big Bang. Fins i tot hem arribat a captar la llum de poc després del naixement de l’univers i a poder calcular la seva edat.

Ens queden detalls, sempre en quedaran afortunadament. Però hi ha un enigma que no podem catalogar precisament de detall. Qui està inflant el globus?

Energia fosca és el nom que els científics han posat a aquesta bufera. 

És una energia desconeguda, que encara no podem explicar. Tenim diverses hipòtesis sobre la seva naturalesa, però hores d’ara cap d’elles és gens satisfactòria. Som realment molt lluny de saber què és.

Des de finals del segle passat, és a dir ahir, sabem que l’espai no només s’expandeix, sinó que ho fa acceleradament. Al cap i a la fi, la recta de Hubble no ho és tan recta com ens pensàvem!

Això vol dir que la bufera ha vençut la resistència de la goma del globus, i sembla que ja res no la podrà aturar. L’univers, aparentment, se seguirà expandint eternament.

La qüestió de l’energia fosca és, doncs, una de les fronteres actuals de la ciència. Però no només de la ciència. Ara també de l’art.

Estava jo tranquil·lament escoltant als meus companys de El Suplement de Catalunya Ràdio un dissabte, quan l’entrevista que li estava fent en Roger Escapa i la Núria Graham al Petit de Cal Eril va fer que saltés del sofà.

En Roger li preguntava al cantant sobre el motiu del títol del seu nou disc, Energia Fosca. Innocentment, sense sospitar-ho, li deia a l’artista: “saps que els diumenges tenim una secció de divulgació científica amb en Joan Anton on hem explicat algun cop això de l’energia fosca?”



En Joan Pons, El Petit de Cal Eril, interromp al Roger amb un “espera! Éreu vosaltres?”. I explica que va escoltar un dels nostres programes de La Terra és Plana mentre anava en cotxe. Un programa en el que parlàvem de l’energia fosca i l’expansió de l’univers. En Joan va anotar-se ràpidament al seu mòbil algunes idees i conceptes, i això el va inspirar en la composició del nou disc.

Jo no podia donar crèdit, i de seguida em vaig intercanviar missatges de whats amb els companys de Catalunya Ràdio. Quina il·lusió! Art i ciència! Què més podia demanar?

En l’entrevista, el Petit de Cal Eril deia que ens hauríem de conèixer, cosa que activaré ràpidament i amb molt de gust. En un moment donat va parlar fins i tot de pop quàntic. Ummm... crec que això m’enganxarà.


Com són les coses de l’energia fosca, que el dia següent d’escoltar al Joan Pons jo dedicava casualment el programa de La Terra és Plana a l’expansió de l’univers! Una coincidència? O seran coses de l’energia fosca?





dimecres, d’abril 10, 2019

Una imatge per a la història. Així és un forat negre.


L'anunci fet avui, dia 10 d'abril de 2019, en vàries rodes de premsa simultànies arreu del món, marca un abans i un després en el món de l'astrofísica. Per primer cop, s'ha fotografiat un forat negre.

En concret, s'ha obtingut una imatge del forat negre súper massiu que viu al centre de la galàxia M87, situada a uns 53 milions d'anys-llum de distància.

Recordem ràpidament què és un forat negre. I ho farem amb el meu exemple favorit.

Imaginem una tela elàstica, que simularia l'espai (temps). Si sobre aquesta tela hi col·loquem una bola pesada, la tela s'enfonsarà al seu voltant, creant una depressió. Si un objecte passa per allà a prop, tindrà tendència a caure-hi. Se'n podrà escapar si es mou a molta velocitat, això sí, sortint amb una trajectòria desviada. Doncs bé, segons la relativitat general de l'Einstein aquesta deformació de l'espai (temps) seria, en realitat, el que anomenem gravetat.

Si ara sobre la tela hi posem una petita bola extraordinàriament pesada, podem visualitzar fàcilment una profundíssima deformació del teixit, tan pronunciada que res que hi caigui en podrà sortir, sense importar quina sigui la seva velocitat. Això equival a dir que el missatger més ràpid de la natura, la llum, tampoc no se'n podrà escapar.




Podem entendre per què mai abans s'havia aconseguit retratar un forat negre. Com que ni la llum pot sortir del seu interior, un forat negre és... negre. Res a fotografiar, doncs.

Res? Bé, la seva ombra sí que es pot capturar. I això és el que s'ha fet.

Fins aquest moment, sabíem de l'existència d'aquests objectes pels efectes que produeixen al seu voltant. És a dir, els detectem de forma indirecta. Però mai n'havíem vist un directament.

S'ha aconseguit combinant l'observació de diversos radiotelescopis repartits per tot el món, que junts han simular un telescopi, atenció, de la mida de la Terra! La resolució assolida ha estat equivalent a poder llegir un diari situat a Nova York des de Barcelona! El projecte s'anomena EHT ("Event Horizon Telescope").

El candidat ha estat, com deia, un forat negre súper massiu. De forats negres, en coneixem, en llibertat, de 2 tipus.

El primer neix com a conseqüència de la mort explosiva d'una estrella amb molta més massa que el Sol, una supernova. Són forats negres que anomenem estel·lars, fent referència al seu origen. Acostumen a empaquetar una massa equivalent a uns quants Sols (unes desenes) en un espai molt reduït (com la mida d'una ciutat!).

El segon tipus és el dels súper massius. Com el seu nom indica, aquestes bèsties tenen masses de milions de vegades el Sol. Els trobem en el centre de la majoria de les galàxies (inclosa la nostra), i encara no entenem del cert com neixen. En concret, el forat negre de la galàxia M87 és dels més grans que es coneix, amb una massa aproximada de més de 6.500 milions de vegades el Sol, i amb una mida de 1,5 dies-llum (uns 40.000 milions de Km).



Aquest forat negre, a més de ser enorme, és un magnífic candidat, perquè està actiu. És a dir, està devorant matèria! I aquest fet ha estat clau per poder-lo fotografiar.

Si hi ha grans concentracions de material a prop d'un forat negre, si hi ha algun fenomen que alimenta a la bèstia, la poderosa gravetat d'aquest estira el material i l'atrau. Com en un desguàs gegantí, el material cau arremolinat, girant a velocitats increïbles, properes a la de la llum, i escalfant-se a milers de milions de graus de temperatura, emetent llum en diversos formats (rajos X, però també de ràdio).

Els forats negres tenen el que anomenem horitzó d'esdeveniments, que vindria a ser la frontera, el punt de no retorn. Tot el que la creui, no en sortirà. Si ara pensem en la llum que genera el disc que està alimentant el forat negre, els rajos que són emesos per la matèria que és a punt de creuar l'horitzó d'esdeveniments seria la llum que just s'escapa, pels pèls. Un mil·límetre més enllà, i la llum també es perdria dins el forat. Sí, s'escapa però enormement desviada, en trajectòries molt corbades. Tant, que fins i tot part de la llum provinent del darrere del forat negre és corbada al voltant d'aquest fins sortir pel davant!

Aquesta llum que s'escapa just abans de creuar l'horitzó d'esdeveniments és la que s'ha capturat, per retratar l'ombra del forat negre, el perfil de l'horitzó d'esdeveniments.

Aquesta és la històrica imatge:



El forat negre gira, i la part més brillant que es veu a la imatge correspon a la llum que, en el seu moviment, es mou en direcció a nosaltres, de forma que, com passa amb el so d'una moto quan s'apropa i el percebem més agut, aquesta llum és desplaçada cap a energies superiors.

Les observacions es van realitzar l'any 2017 durant uns quants dies seguits, combinant, com explicava, la feina de diversos observatoris (entre els que hi ha Sierra Nevada), en un projecte anomenat EHT ("Event Horizon Telescope", és a dir, telescopi de l'horitzó d'esdeveniments). En aquests pocs dies, es van recollir més dades que en qualsevol altre estudi científic fet fins ara. El volum de dades equival, segons han dit els científics responsables del projecte, a 5.000 anys seguits de música MP3.

Em preguntaven, a l'entrevista a Catalunya Informació, si aquesta fita canviarà el nostre enteniment de l'univers. I la cosa és que penso que no gaire. Perquè, pel que sembla, tot en la fotografia quadra amb les prediccions de la relativitat general i de les simulacions que fins ara s'havien fet.


Això no treu importància al descobriment, ja que les dades obtingudes s'utilitzaran no només per generar una imatge, sinó per a posar a prova la relativitat general en els seus més petits detalls, en el laboratori més extrem que pot existir a l'univers. Si ho supera, com tot sembla indicar, ens confirmaria la ja sabuda genialitat de l'Einstein i l'extraordinària precisió de les seves fórmules. Si no, tindrem al davant una revolució de la física, cosa que seria excitant.

Segur que en els propers mesos anirem tenint més informació, i ja veurem.

diumenge, de març 10, 2019

El meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies". Us espero el 21 de març a Alibri (Barcelona), i el 22 a Adserà (Tarragona)


"Has sortit a la terrassa i t’ha sorprès una nit estrellada, com feia temps no veies. Totes aquelles llumetes fent pampallugues, penjades allà dalt. Tantes que decideixes estirar-te per tal de contemplar-les i evitar el mal de coll. Mentre els teus ulls salten d’una estrella a l’altra, et preguntes com de lluny són. Si tenen planetes. I si algun d’ells és especial, tan especial com el nostre.

Intentes identificar figures, constel·lacions que algú et va explicar. Tires línies que uneixen estrelles, per dibuixar les mateixes formes que varen crear els teus avantpassats. Històries eternes, de batalles, de déus i animals fascinants.

Amb les pupil·les ben habituades a la foscor, ara distingeixes una banda blanquinosa i subtil que creua el cel per sobre del teu cap. Com no t’hi havies fixat mai? La Via Làctia, ni més ni menys que la teva galàxia. Proves de respirar tanta llum com puguis. No la vols deixar escapar, saps que ha viatjat durant molt de temps per arribar als teus ulls.

Tot d’una, una fugissera il·lumina el cel. Ha estat efímera, però no has pogut reprimir una exclamació d’admiració i sorpresa. Et sembla veure encara el seu traç de llum gravat sobre la foscor de la nit. Recordes que has de demanar un desig.

Resseguint el cel, et crida l’atenció una estrella molt potent. Brilla diferent,... sembla que no centelleja com les altres. Deu ser un planeta? Té color? Ataronjat, si! Potser és Mart? El mires i t’imagines aquell món. Et venen al cap imatges que has vist per Internet dels paisatges marcians. I dels heroics robots que l’exploren.

Notes que ha passat el temps perquè el cel ha girat, s’ha mogut. Les estrelles s’han desplaçat un xic de la posició que ocupaven quan has començat a observar. Ah! I una claror a l’horitzó est delata que la Lluna és a punt de sortir. I ho fa increïblement ràpid, per sobre d’aquella muntanya, en qüestió de segons! La seva llum et transmet serenor.

Un calfred et recorre l’esquena. No saps si a causa de la brisa de la nit, o per l’emoció de saber-te part d’alguna cosa. Una cosa gran i plena de meravelles. Una cosa que és un bocí de la teva història. Et sembla que l’univers et parla a través del firmament.

Es fa tard i has de plegar. Decideixes que buscaràs un llibre que et guiï i t’ajudi a interpretar millor allò que veus i a gaudir-ne. Sí, en uns dies hi tornaràs. I potser acabaràs portant aquells vells i oblidats prismàtics".


Aquesta és la introducció del meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies", publicat per Cossetània Edicions. L'he transcrit aquí perquè descriu l'objectiu i esperit amb el que l'he escrit.


Quan Cossetània me'l va encarregar, ara fa un any aproximadament, vaig partir d'una pregunta que em feia a mi mateix: com m'hagués agradat, quina informació hagués volgut trobar, quan vaig començar a aixecar la vista al cel, en una guia pràctica? Una guia que m'ajudés a identificar objectes i a gaudir de l'observació a simple vista?

El terme "per a nois i noies" en el títol no apareix en va. Perquè mirar el cel no té edats, i el llibre està adreçat a tothom, des de noies i nois de 7 als 107 anys.

Què conté aquesta guia?

El llibre comença amb unes explicacions bàsiques per entendre tot allò que podem veure allà dalt el cel a ull nu. Què són i com funcionen les estrelles. Com neixen i com moren. Per què la seva llum fa pampallugues. Com es mou el cel al llarg de les hores i per què.



Com que el focus del llibre és l'observació del cel sense necessitat d'instruments, s'explica també què són les constel·lacions i quina és la seva funció.

La part més pràctica del llibre es concreta en els mapes visuals del cel per a cada estació de l'any i direcció d'observació. En aquestes il·lustracions destaco els principals objectes a veure en cada cas. Però, a més, convido al lector a realitzar exercicis senzills, que l'ajudaran a aprendre i a captar detalls que d'altra forma podrien passar desapercebuts. També acompanyo les làmines del cel amb històries mitològiques de les principals constel·lacions.



El Sol, la Lluna i els planetes del Sistema Solar tenen, per suposat, el seu propi capítol. Com observar-los, i quins moments són els més idonis. Per exemple, per a cada planeta s'acompanya una taula amb les millors dates per veure'ls fins l'any 2025, així com la seva ubicació al cel. El lector també hi trobarà les dates de les superllunes, o dels eclipsis solars i lunars.


Els planetes comparteixen protagonisme en el llibre amb les pluges d'estrelles: què són, quines tenim al llarg de l'any, i com i quan observar-les.

La guia està farcida d'il·lustracions i fotografies. Pel que fa a les primeres, he comptat amb l'art d'en Roc Olivé. I per a les imatges he recorregut al meu propi arxiu per a la gran majoria de les que apareixen al llibre. Ho he volgut fer així per a compartir amb el lector algunes de les fotografies que un pot fer amb una càmera normal, i les que, un xic més avançades, es poden aconseguir amb equipaments més o menys potents.



Faré la presentació del llibre el dijous dia 21 de març, a les 19 hores, a la llibreria Alibri de Barcelona (Balmes 26), i divendres dia 22, també a les 19 hores, a la llibreria Adserà de Tarragona (Rambla Nova 94). Hi esteu tots convidats!

El llibre ja es pot trobar a les llibreries. Si en voleu més informació, podeu consultar la pàgina de Cossetània: "Guia d'observació del cel per a nois i noies".


dijous, de febrer 07, 2019

Enguany, 50 de l'arribada de l'home a la Lluna. Però... de debò hi vàrem arribar?


Sabeu quina és la pregunta que mai falla a les conferències que faig?

M'encanta que me la facin. Principalment perquè em sé la resposta! Bé, de debò, la cosa és que m'agrada perquè em permet contribuir, amb un petit granet de sorra, a que la gent s'interessi un xic més per l'exploració de l'espai i per uns esdeveniments que van ser històrics.


Situem-nos mentalment a finals de la dècada dels 50 del segle passat.

Eren moments de guerra freda. Les 2 grans superpotències competien pel domini del món. També a l'espai. Però no només era una cosa de domini militar. Hi havia l'orgull de país.

Els científics i enginyers de la URSS portaven sens dubte la davantera, liderats per en Korolev, el principal dissenyador del programa espacial soviètic. Els cops van ser durs pels americans. Primer, l'Sputnik 1, l'octubre de l'any 1957, el primer satèl·lit en òrbita. Seguit per l'Sputnik 2, un mes després, amb la gossa Laika com a tripulant.

Els americans van accelerar el seu programa, però la cosa no començava gens bé. El seu primer intent de col·locar un satèl·lit en òrbita explotava davant les càmeres en el moment del llançament.

Els soviètics van seguir colpejant les pretensions americanes. El Luna 2 impactava contra la Lluna, convertint-se en el primer objecte humà que hi arribava. I finalment, la gran ferida. El vol d'en Yuri Gagarin, l'abril de l'any 1961, primer home a l'espai.




Aquell any, Kennedy fa un històric discurs en què comprometia que abans no s'acabés la dècada, els EEUU portarien l'home a la Lluna. No només va ser un discurs, és clar. A partir d'aquell moment, gran part de la indústria americana s'hi va posar, arrossegada per una recent creada NASA que rebia un 4% del pressupost total anual del país. En els moments de glòria de l'agència, aquesta arribaria a tenir més de 400.000 persones, ja fos directament en nòmina o treballant per tercers. Mai més la NASA ha tingut tants diners i personal com llavors.



La tragèdia del primer Apollo

El programa Gemini, successor del Mercury, posaria els fonaments del que seria el major programa espacial de tots els temps: l'Apollo. Un programa però que començava amb drama.

Som ja a l'any 1967. La NASA compta amb un equip selecte d'astronautes amb experiència, entrenats a consciència i alguns dels quals ja han visitat l'espai amb les naus Gemini. Els serveis d'espionatge americans intenten aconseguir informació de l'enemic i dels seus plans per anar a la Lluna. Fa un any que ha mort en Korolev, i sembla que el programa espacial soviètic ha quedat força tocat.

El programa Apollo comença de la pitjor forma possible. Un incendi dins la càpsula mata els 3 astronautes mentre s'estan entrenant a Cap Canaveral. Un munt d'errors de disseny fan que una espurna es propagui rapidíssimament dins un habitacle ple d'oxigen i material inflamable. La porta no es va poder obrir, ja que ho feia cap a dins. Quan els equips de rescat aconsegueixen perforar les parets, fa estona que la tripulació ha mort calcinada. Aquesta és la gravació del moment (escolteu a partir del minut 1:00). Posa la pell de gallina: 
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Apollo_One_Recording.ogg


Fotografia de l'interior de la càpsula de l'Apollo 1, després de l'accident que va causar la mort dels 3 tripulants (NASA).

Aquella tragèdia va marcar l'esperit del programa americà. Encoratjats pel lema mai més, apliquen millores de disseny sota estrictes paràmetres de seguretat.

L'octubre de 1968 arriba l'Apollo 7, que aconsegueix posar els 3 astronautes en òrbita. Segueix el 8, que dóna el tomb a la Lluna (un dels tripulants seria més tard el comandant del famós Apollo 13).

La cursa és esbojarrada. S'acaba la dècada i els soviètics han enviat missions a la Lluna tripulades per bèsties diverses. L'Apollo 9, el març de 1969, prova l'acoblament del mòdul lunar. El mes de maig, l'Apollo 10 fa baixar el mòdul lunar fins a una alçada de 15 Km de la superfície de la Lluna.



Tot a punt, ho farem a la primera

Tot és a punt. Només una prova de cada gran procés, però els americans consideren que ha arribat l'hora. El 20 de juliol de 1969, Armstrong i Aldrin arriben a la Lluna, mentre en Collins els espera a la càpsula de comandament en òrbita. Unes hores després, l'home posa per primera vegada el peu a la Lluna.

Tot just aconseguit l'èxit, comencen les retallades. Cau el pressupost, però la NASA té pràcticament a punt els Apollo 12, 13, 14, 15, 16 i 17, de forma que el programa segueix endavant.

Com recordareu, l'Apollo 13 no hi arriba, i escriu un dels episodis més emocionants i afortunadament amb final feliç de tota la cursa espacial. Però sí que ho fan els demés. En total, 12 persones han deixat les seves empremtes a la Lluna. Les darreres, l'any 1972.




Aldrin a punt de posar peu sobre la Lluna. Moment capturat pel seu company Armstrong (NASA).

Fins aquí, la història. Explicada molt ràpid, ja em disculpareu.



Una conspiració a escala galàctica

A partir de llavors, comencen les especulacions. Ens han enganyat els ianquis? És clar, hi havia un compromís presidencial (tot i que en Kennedy, com bé sabeu, feia temps que ja no hi era), un orgull nacional, i una cursa contra el major enemic. S'hi valia tot? Fins i tot les trampes?

I així es com, poc a poc, es va anar desenvolupant una elaborada teoria de la conspiració, que diu que, en realitat, mai no hem caminat sobre la Lluna.

Aquesta teoria, amb infinites variants, es basa en diverses afirmacions i "evidències", algunes de les quals no mereixen ni un minut d'atenció. Però anem a repassar les principals.


"És impossible. No estaven preparats"

Sí, és sorprenent el recorregut, a penes setmanes entre les missions, sense temps per a més que una prova sobre cada element crític. Però el cert és que les proves varen ser intensives. Els dissenys tècnics dels elements impecables. Com d'impecables? El coet Saturn V, una immensa bèstia, no va fallar mai. Tampoc ho va fer el fràgil mòdul lunar, una nau lleugera, sense seients, amb parets finetes de fulls d'alumini. Aquest increïble meravella de l'enginyeria no només va servir d'ascensor per baixar i pujar de la Lluna, sinó que també va ser el bot salvavides de la tripulació de l'Apollo 13, funcionant molt més enllà de les capacitats per a les que havia estat dissenyada.

Però certament tot això no és cap prova. Així que seguim endavant.


"Tot es va rodar dins un estudi de TV"

Una de les teories favorites, sustentada per factors com ara que el joc d'ombres que apareix a les imatges no quadra, que la senyera americana oneja, o que hi ha pedres que, augmentades, mostren números de sèrie o marques d'atrezzo.

Abans no rebatre algunes de les proves que utilitzen els que fan aquestes afirmacions, començo directament pel cop de gràcia. La Lluna, actualment, ha estat visitada i fotografiada per multitud de sondes (no tripulades) de països com ara Rússia, Japó, Índia i Xina. Per suposat també per part de la NASA i de l'Agència Espacial Europea (ESA). Tots aquests països han pogut recollir imatges de les restes abandonades sobre la Lluna. La "brossa" dels Apollo. També de les petjades dels astronautes, de les marques de les rodes dels vehicles, dels instruments instal·lats allà, ...

Realment seria una veritable conspiració a escala planetària (còsmica?) pensar que totes aquestes nacions s'han posat d'acord per seguir l'engany dels americans. De fet, seria una extraordinària col·laboració, com mai s'hauria vist, entre els ianquis i els russos i xinesos.

Adjunto una de les moltes fotografies que tenim, on s'aprecien les restes de l'aterratge de l'Apollo 17. Els caminets marcats pels astronautes van cap a l'esquerra. El recorregut del petit vehicle que varen emprar es veu cap a la dreta. El cotxet està aparcat en el punt assenyalat amb les lletres LRV (Lunar Rover Vehicle). Li hauran posat una multa d'estacionament els ETs?




Imatge del lloc d'aterratge de l'Apollo 17, captat per la sonda LRO de la NASA. La fase de descens va quedar abandonada allà, i apareix al centre de la foto. El cotxe és a la dreta (LRV).


Sabíeu que algunes de les tripulacions Apollo varen deixar, sobre la Lluna, uns miralls? Contra ells fem rebotar feixos de llum làser, per conèixer amb precisió mil·limètrica com va variant la distància Terra-Lluna. Aquesta és la foto d'un d'aquests miralls.




Mirall instal·lat per la tripulació de l'Apollo 11 (NASA)



"Com és que oneja la bandera?"

Dit això... anem pel vent que fa moure la senyera. Evidentment, a la Lluna no hi ha aire, tal com diuen els escèptics. Així que ens engayen els americans, ja que la senyera oneja. Per gravetat, la tela hauria de caure, oi?




Fotografia feta per Neil Armstrong, mostrant el seu company Aldrin al costat de la bandera recent col·locada (NASA).

La realitat és que la bandera no oneja. Està ben quieta, la qual cosa es pot comprovar mirant varis dels fotogrames existents. A més, si un s'hi fixa, a la part superior hi ha una barra horitzontal, que serveix per mantenir desplegada la tela. En altres paraules, per tal de mantenir la tela com si estigués onejant.

Aquesta vareta té moviment, rota una mica sobre el pal. De forma que la vibració provocada justament després de clavar la senyera al terra fa que el sistema es bellugui.


"Mireu les ombres!"

Les ombres. Certament, apareixen, en algunes imatges, petites ombres secundàries. Però no cal pensar en focus d'estudi. L'explicació rau en el reflex de la llum solar contra pedres i altres elements de superfície. A més, penseu que algú seria capaç de fer tal nyap en una producció pensada per enganyar tot el món durant desenes d'anys?



"Aquí està la prova definitiva! Roques falses, d'estudi!"

I, en aquesta línia, l'atrezzo. És molt divertit. El Photoshop permet coses espectaculars. Pedres marcades amb números de sèrie!

Però el cert és que en cap imatge original de la NASA apareix res que s'assembli a una matrícula marcada en una roca! El contra argument serà: "és clar que no! ELLS han manipulat les imatges" (ELLS en majúscula, i pronunciat amb fort accent, per suposat)... al que jo responc "ahhhh... és veritat, sou vosaltres qui teniu les imatges originals!".




Una de les roques, era, en realitat, una bossa de lloguer d'un camp de golf, com indiquen les lletres gravades. O al menys això diuen els escèptics.



Segons sembla, l'estudi de gravació no estava a Hollywood, sinó dalt el volcà Mauna Kea, a Hawaii. Els defensors d'aquesta tesi diuen que, després de molta investigació, es va aconseguir localitzar el lloc, com es pot observar a la fotografia següent.


Aquest és l'escenari del crim.


Home, no calia investigar gaire! Els astronautes de la NASA es varen estar entrenant, certament, a Mauna Kea, a més de 4.000m d'alçada. Això no era cap secret. Per cert, com quants llocs al món podríem trobar amb similituts de paisatge? Si busquem, en localitzarem uns quants. Segur.


Els astronautes de l'Apollo 15 fotografiats durant unes proves a Mauna Kea, Hawaii, l'any 1970 (NASA)


"Per què no s'hi ha tornat?"

No hi hem tornat des de l'any 1972. És cert. Mai més l'home ha tornat a trepitjar la Lluna. Però la raó no cal buscar-la en un hipotètic engany, sinó en una qüestió monetària. Les missions tripulades costen pel cap baix 10 vegades més que les no tripulades, a part del risc que suposen. Per què tornar a enviar l'home si podem explorar amb robots? Dit això, tornarem a veure l'home a la Lluna en els propers anys, com a pas previ per anar a Mart. El govern americà ja ha instruït a la NASA en aquest sentit.




"Un atac nuclear, per a amagar evidències"

Per acabar, recordo, en un programa de ràdio, em va trucar un oient afirmant que l'Armstrong havia declarat, poc abans de morir, que quan hi varen arribar van trobar restes de construccions extraterrestres. Que els americans llavors varen bombardejar la superfície de la Lluna amb armes nuclears per esborrar aquelles proves. I que aquesta era la raó per la qual no s'hi havia tornat. Perquè la Lluna és ara radioactiva. Fascinant.


Sí, estic segur que la informació al món no és totalment transparent, i que els governs la gestionen curosament. Segur que ens amaguen coses. Però en ciència, actualment, els equips són mutidisciplinars i grans. Formats per centenars (de vegades milers) de persones de diferents nacionalitats. És molt difícil que les coses grans quedin amagades, no creieu? Això no vol dir que aquests equips no competeixin entre sí pels recursos econòmics que sostenen les seves investigacions, i guardin les descobertes zelosament fins al moment de la seva publicació.

Una vegada, li van preguntar a l'irònic Stephen Hawking sobre l'existència d'extraterrestres i si el govern britànic ho amagava. Ell va contestar que, de ser així, el govern estava fent un magnífic treball, molt millor que amb qualsevol altra cosa.


Categories

Estels i Planetes

TOP