diumenge, de març 10, 2019

El meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies". Us espero el 21 de març a Alibri (Barcelona), i el 22 a Adserà (Tarragona)


"Has sortit a la terrassa i t’ha sorprès una nit estrellada, com feia temps no veies. Totes aquelles llumetes fent pampallugues, penjades allà dalt. Tantes que decideixes estirar-te per tal de contemplar-les i evitar el mal de coll. Mentre els teus ulls salten d’una estrella a l’altra, et preguntes com de lluny són. Si tenen planetes. I si algun d’ells és especial, tan especial com el nostre.

Intentes identificar figures, constel·lacions que algú et va explicar. Tires línies que uneixen estrelles, per dibuixar les mateixes formes que varen crear els teus avantpassats. Històries eternes, de batalles, de déus i animals fascinants.

Amb les pupil·les ben habituades a la foscor, ara distingeixes una banda blanquinosa i subtil que creua el cel per sobre del teu cap. Com no t’hi havies fixat mai? La Via Làctia, ni més ni menys que la teva galàxia. Proves de respirar tanta llum com puguis. No la vols deixar escapar, saps que ha viatjat durant molt de temps per arribar als teus ulls.

Tot d’una, una fugissera il·lumina el cel. Ha estat efímera, però no has pogut reprimir una exclamació d’admiració i sorpresa. Et sembla veure encara el seu traç de llum gravat sobre la foscor de la nit. Recordes que has de demanar un desig.

Resseguint el cel, et crida l’atenció una estrella molt potent. Brilla diferent,... sembla que no centelleja com les altres. Deu ser un planeta? Té color? Ataronjat, si! Potser és Mart? El mires i t’imagines aquell món. Et venen al cap imatges que has vist per Internet dels paisatges marcians. I dels heroics robots que l’exploren.

Notes que ha passat el temps perquè el cel ha girat, s’ha mogut. Les estrelles s’han desplaçat un xic de la posició que ocupaven quan has començat a observar. Ah! I una claror a l’horitzó est delata que la Lluna és a punt de sortir. I ho fa increïblement ràpid, per sobre d’aquella muntanya, en qüestió de segons! La seva llum et transmet serenor.

Un calfred et recorre l’esquena. No saps si a causa de la brisa de la nit, o per l’emoció de saber-te part d’alguna cosa. Una cosa gran i plena de meravelles. Una cosa que és un bocí de la teva història. Et sembla que l’univers et parla a través del firmament.

Es fa tard i has de plegar. Decideixes que buscaràs un llibre que et guiï i t’ajudi a interpretar millor allò que veus i a gaudir-ne. Sí, en uns dies hi tornaràs. I potser acabaràs portant aquells vells i oblidats prismàtics".


Aquesta és la introducció del meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies", publicat per Cossetània Edicions. L'he transcrit aquí perquè descriu l'objectiu i esperit amb el que l'he escrit.


Quan Cossetània me'l va encarregar, ara fa un any aproximadament, vaig partir d'una pregunta que em feia a mi mateix: com m'hagués agradat, quina informació hagués volgut trobar, quan vaig començar a aixecar la vista al cel, en una guia pràctica? Una guia que m'ajudés a identificar objectes i a gaudir de l'observació a simple vista?

El terme "per a nois i noies" en el títol no apareix en va. Perquè mirar el cel no té edats, i el llibre està adreçat a tothom, des de noies i nois de 7 als 107 anys.

Què conté aquesta guia?

El llibre comença amb unes explicacions bàsiques per entendre tot allò que podem veure allà dalt el cel a ull nu. Què són i com funcionen les estrelles. Com neixen i com moren. Per què la seva llum fa pampallugues. Com es mou el cel al llarg de les hores i per què.



Com que el focus del llibre és l'observació del cel sense necessitat d'instruments, s'explica també què són les constel·lacions i quina és la seva funció.

La part més pràctica del llibre es concreta en els mapes visuals del cel per a cada estació de l'any i direcció d'observació. En aquestes il·lustracions destaco els principals objectes a veure en cada cas. Però, a més, convido al lector a realitzar exercicis senzills, que l'ajudaran a aprendre i a captar detalls que d'altra forma podrien passar desapercebuts. També acompanyo les làmines del cel amb històries mitològiques de les principals constel·lacions.



El Sol, la Lluna i els planetes del Sistema Solar tenen, per suposat, el seu propi capítol. Com observar-los, i quins moments són els més idonis. Per exemple, per a cada planeta s'acompanya una taula amb les millors dates per veure'ls fins l'any 2025, així com la seva ubicació al cel. El lector també hi trobarà les dates de les superllunes, o dels eclipsis solars i lunars.


Els planetes comparteixen protagonisme en el llibre amb les pluges d'estrelles: què són, quines tenim al llarg de l'any, i com i quan observar-les.

La guia està farcida d'il·lustracions i fotografies. Pel que fa a les primeres, he comptat amb l'art d'en Roc Olivé. I per a les imatges he recorregut al meu propi arxiu per a la gran majoria de les que apareixen al llibre. Ho he volgut fer així per a compartir amb el lector algunes de les fotografies que un pot fer amb una càmera normal, i les que, un xic més avançades, es poden aconseguir amb equipaments més o menys potents.



Faré la presentació del llibre el dijous dia 21 de març, a les 19 hores, a la llibreria Alibri de Barcelona (Balmes 26), i divendres dia 22, també a les 19 hores, a la llibreria Adserà de Tarragona (Rambla Nova 94). Hi esteu tots convidats!

El llibre ja es pot trobar a les llibreries. Si en voleu més informació, podeu consultar la pàgina de Cossetània: "Guia d'observació del cel per a nois i noies".


dijous, de febrer 07, 2019

Enguany, 50 de l'arribada de l'home a la Lluna. Però... de debò hi vàrem arribar?


Sabeu quina és la pregunta que mai falla a les conferències que faig?

M'encanta que me la facin. Principalment perquè em sé la resposta! Bé, de debò, la cosa és que m'agrada perquè em permet contribuir, amb un petit granet de sorra, a que la gent s'interessi un xic més per l'exploració de l'espai i per uns esdeveniments que van ser històrics.


Situem-nos mentalment a finals de la dècada dels 50 del segle passat.

Eren moments de guerra freda. Les 2 grans superpotències competien pel domini del món. També a l'espai. Però no només era una cosa de domini militar. Hi havia l'orgull de país.

Els científics i enginyers de la URSS portaven sens dubte la davantera, liderats per en Korolev, el principal dissenyador del programa espacial soviètic. Els cops van ser durs pels americans. Primer, l'Sputnik 1, l'octubre de l'any 1957, el primer satèl·lit en òrbita. Seguit per l'Sputnik 2, un mes després, amb la gossa Laika com a tripulant.

Els americans van accelerar el seu programa, però la cosa no començava gens bé. El seu primer intent de col·locar un satèl·lit en òrbita explotava davant les càmeres en el moment del llançament.

Els soviètics van seguir colpejant les pretensions americanes. El Luna 2 impactava contra la Lluna, convertint-se en el primer objecte humà que hi arribava. I finalment, la gran ferida. El vol d'en Yuri Gagarin, l'abril de l'any 1961, primer home a l'espai.




Aquell any, Kennedy fa un històric discurs en què comprometia que abans no s'acabés la dècada, els EEUU portarien l'home a la Lluna. No només va ser un discurs, és clar. A partir d'aquell moment, gran part de la indústria americana s'hi va posar, arrossegada per una recent creada NASA que rebia un 4% del pressupost total anual del país. En els moments de glòria de l'agència, aquesta arribaria a tenir més de 400.000 persones, ja fos directament en nòmina o treballant per tercers. Mai més la NASA ha tingut tants diners i personal com llavors.



La tragèdia del primer Apollo

El programa Gemini, successor del Mercury, posaria els fonaments del que seria el major programa espacial de tots els temps: l'Apollo. Un programa però que començava amb drama.

Som ja a l'any 1967. La NASA compta amb un equip selecte d'astronautes amb experiència, entrenats a consciència i alguns dels quals ja han visitat l'espai amb les naus Gemini. Els serveis d'espionatge americans intenten aconseguir informació de l'enemic i dels seus plans per anar a la Lluna. Fa un any que ha mort en Korolev, i sembla que el programa espacial soviètic ha quedat força tocat.

El programa Apollo comença de la pitjor forma possible. Un incendi dins la càpsula mata els 3 astronautes mentre s'estan entrenant a Cap Canaveral. Un munt d'errors de disseny fan que una espurna es propagui rapidíssimament dins un habitacle ple d'oxigen i material inflamable. La porta no es va poder obrir, ja que ho feia cap a dins. Quan els equips de rescat aconsegueixen perforar les parets, fa estona que la tripulació ha mort calcinada. Aquesta és la gravació del moment (escolteu a partir del minut 1:00). Posa la pell de gallina: 
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Apollo_One_Recording.ogg


Fotografia de l'interior de la càpsula de l'Apollo 1, després de l'accident que va causar la mort dels 3 tripulants (NASA).

Aquella tragèdia va marcar l'esperit del programa americà. Encoratjats pel lema mai més, apliquen millores de disseny sota estrictes paràmetres de seguretat.

L'octubre de 1968 arriba l'Apollo 7, que aconsegueix posar els 3 astronautes en òrbita. Segueix el 8, que dóna el tomb a la Lluna (un dels tripulants seria més tard el comandant del famós Apollo 13).

La cursa és esbojarrada. S'acaba la dècada i els soviètics han enviat missions a la Lluna tripulades per bèsties diverses. L'Apollo 9, el març de 1969, prova l'acoblament del mòdul lunar. El mes de maig, l'Apollo 10 fa baixar el mòdul lunar fins a una alçada de 15 Km de la superfície de la Lluna.



Tot a punt, ho farem a la primera

Tot és a punt. Només una prova de cada gran procés, però els americans consideren que ha arribat l'hora. El 20 de juliol de 1969, Armstrong i Aldrin arriben a la Lluna, mentre en Collins els espera a la càpsula de comandament en òrbita. Unes hores després, l'home posa per primera vegada el peu a la Lluna.

Tot just aconseguit l'èxit, comencen les retallades. Cau el pressupost, però la NASA té pràcticament a punt els Apollo 12, 13, 14, 15, 16 i 17, de forma que el programa segueix endavant.

Com recordareu, l'Apollo 13 no hi arriba, i escriu un dels episodis més emocionants i afortunadament amb final feliç de tota la cursa espacial. Però sí que ho fan els demés. En total, 12 persones han deixat les seves empremtes a la Lluna. Les darreres, l'any 1972.




Aldrin a punt de posar peu sobre la Lluna. Moment capturat pel seu company Armstrong (NASA).

Fins aquí, la història. Explicada molt ràpid, ja em disculpareu.



Una conspiració a escala galàctica

A partir de llavors, comencen les especulacions. Ens han enganyat els ianquis? És clar, hi havia un compromís presidencial (tot i que en Kennedy, com bé sabeu, feia temps que ja no hi era), un orgull nacional, i una cursa contra el major enemic. S'hi valia tot? Fins i tot les trampes?

I així es com, poc a poc, es va anar desenvolupant una elaborada teoria de la conspiració, que diu que, en realitat, mai no hem caminat sobre la Lluna.

Aquesta teoria, amb infinites variants, es basa en diverses afirmacions i "evidències", algunes de les quals no mereixen ni un minut d'atenció. Però anem a repassar les principals.


"És impossible. No estaven preparats"

Sí, és sorprenent el recorregut, a penes setmanes entre les missions, sense temps per a més que una prova sobre cada element crític. Però el cert és que les proves varen ser intensives. Els dissenys tècnics dels elements impecables. Com d'impecables? El coet Saturn V, una immensa bèstia, no va fallar mai. Tampoc ho va fer el fràgil mòdul lunar, una nau lleugera, sense seients, amb parets finetes de fulls d'alumini. Aquest increïble meravella de l'enginyeria no només va servir d'ascensor per baixar i pujar de la Lluna, sinó que també va ser el bot salvavides de la tripulació de l'Apollo 13, funcionant molt més enllà de les capacitats per a les que havia estat dissenyada.

Però certament tot això no és cap prova. Així que seguim endavant.


"Tot es va rodar dins un estudi de TV"

Una de les teories favorites, sustentada per factors com ara que el joc d'ombres que apareix a les imatges no quadra, que la senyera americana oneja, o que hi ha pedres que, augmentades, mostren números de sèrie o marques d'atrezzo.

Abans no rebatre algunes de les proves que utilitzen els que fan aquestes afirmacions, començo directament pel cop de gràcia. La Lluna, actualment, ha estat visitada i fotografiada per multitud de sondes (no tripulades) de països com ara Rússia, Japó, Índia i Xina. Per suposat també per part de la NASA i de l'Agència Espacial Europea (ESA). Tots aquests països han pogut recollir imatges de les restes abandonades sobre la Lluna. La "brossa" dels Apollo. També de les petjades dels astronautes, de les marques de les rodes dels vehicles, dels instruments instal·lats allà, ...

Realment seria una veritable conspiració a escala planetària (còsmica?) pensar que totes aquestes nacions s'han posat d'acord per seguir l'engany dels americans. De fet, seria una extraordinària col·laboració, com mai s'hauria vist, entre els ianquis i els russos i xinesos.

Adjunto una de les moltes fotografies que tenim, on s'aprecien les restes de l'aterratge de l'Apollo 17. Els caminets marcats pels astronautes van cap a l'esquerra. El recorregut del petit vehicle que varen emprar es veu cap a la dreta. El cotxet està aparcat en el punt assenyalat amb les lletres LRV (Lunar Rover Vehicle). Li hauran posat una multa d'estacionament els ETs?




Imatge del lloc d'aterratge de l'Apollo 17, captat per la sonda LRO de la NASA. La fase de descens va quedar abandonada allà, i apareix al centre de la foto. El cotxe és a la dreta (LRV).


Sabíeu que algunes de les tripulacions Apollo varen deixar, sobre la Lluna, uns miralls? Contra ells fem rebotar feixos de llum làser, per conèixer amb precisió mil·limètrica com va variant la distància Terra-Lluna. Aquesta és la foto d'un d'aquests miralls.




Mirall instal·lat per la tripulació de l'Apollo 11 (NASA)



"Com és que oneja la bandera?"

Dit això... anem pel vent que fa moure la senyera. Evidentment, a la Lluna no hi ha aire, tal com diuen els escèptics. Així que ens engayen els americans, ja que la senyera oneja. Per gravetat, la tela hauria de caure, oi?




Fotografia feta per Neil Armstrong, mostrant el seu company Aldrin al costat de la bandera recent col·locada (NASA).

La realitat és que la bandera no oneja. Està ben quieta, la qual cosa es pot comprovar mirant varis dels fotogrames existents. A més, si un s'hi fixa, a la part superior hi ha una barra horitzontal, que serveix per mantenir desplegada la tela. En altres paraules, per tal de mantenir la tela com si estigués onejant.

Aquesta vareta té moviment, rota una mica sobre el pal. De forma que la vibració provocada justament després de clavar la senyera al terra fa que el sistema es bellugui.


"Mireu les ombres!"

Les ombres. Certament, apareixen, en algunes imatges, petites ombres secundàries. Però no cal pensar en focus d'estudi. L'explicació rau en el reflex de la llum solar contra pedres i altres elements de superfície. A més, penseu que algú seria capaç de fer tal nyap en una producció pensada per enganyar tot el món durant desenes d'anys?



"Aquí està la prova definitiva! Roques falses, d'estudi!"

I, en aquesta línia, l'atrezzo. És molt divertit. El Photoshop permet coses espectaculars. Pedres marcades amb números de sèrie!

Però el cert és que en cap imatge original de la NASA apareix res que s'assembli a una matrícula marcada en una roca! El contra argument serà: "és clar que no! ELLS han manipulat les imatges" (ELLS en majúscula, i pronunciat amb fort accent, per suposat)... al que jo responc "ahhhh... és veritat, sou vosaltres qui teniu les imatges originals!".




Una de les roques, era, en realitat, una bossa de lloguer d'un camp de golf, com indiquen les lletres gravades. O al menys això diuen els escèptics.



Segons sembla, l'estudi de gravació no estava a Hollywood, sinó dalt el volcà Mauna Kea, a Hawaii. Els defensors d'aquesta tesi diuen que, després de molta investigació, es va aconseguir localitzar el lloc, com es pot observar a la fotografia següent.


Aquest és l'escenari del crim.


Home, no calia investigar gaire! Els astronautes de la NASA es varen estar entrenant, certament, a Mauna Kea, a més de 4.000m d'alçada. Això no era cap secret. Per cert, com quants llocs al món podríem trobar amb similituts de paisatge? Si busquem, en localitzarem uns quants. Segur.


Els astronautes de l'Apollo 15 fotografiats durant unes proves a Mauna Kea, Hawaii, l'any 1970 (NASA)


"Per què no s'hi ha tornat?"

No hi hem tornat des de l'any 1972. És cert. Mai més l'home ha tornat a trepitjar la Lluna. Però la raó no cal buscar-la en un hipotètic engany, sinó en una qüestió monetària. Les missions tripulades costen pel cap baix 10 vegades més que les no tripulades, a part del risc que suposen. Per què tornar a enviar l'home si podem explorar amb robots? Dit això, tornarem a veure l'home a la Lluna en els propers anys, com a pas previ per anar a Mart. El govern americà ja ha instruït a la NASA en aquest sentit.




"Un atac nuclear, per a amagar evidències"

Per acabar, recordo, en un programa de ràdio, em va trucar un oient afirmant que l'Armstrong havia declarat, poc abans de morir, que quan hi varen arribar van trobar restes de construccions extraterrestres. Que els americans llavors varen bombardejar la superfície de la Lluna amb armes nuclears per esborrar aquelles proves. I que aquesta era la raó per la qual no s'hi havia tornat. Perquè la Lluna és ara radioactiva. Fascinant.


Sí, estic segur que la informació al món no és totalment transparent, i que els governs la gestionen curosament. Segur que ens amaguen coses. Però en ciència, actualment, els equips són mutidisciplinars i grans. Formats per centenars (de vegades milers) de persones de diferents nacionalitats. És molt difícil que les coses grans quedin amagades, no creieu? Això no vol dir que aquests equips no competeixin entre sí pels recursos econòmics que sostenen les seves investigacions, i guardin les descobertes zelosament fins al moment de la seva publicació.

Una vegada, li van preguntar a l'irònic Stephen Hawking sobre l'existència d'extraterrestres i si el govern britànic ho amagava. Ell va contestar que, de ser així, el govern estava fent un magnífic treball, molt millor que amb qualsevol altra cosa.


diumenge, de desembre 09, 2018

Arriba una de les millors pluges d'estrelles de l'any


Molt menys conegudes que les Llàgrimes de Sant Llorenç, i, en canvi, una de les fites anuals obligades per poder caçar fugisseres. Arriben els Gemínids!

Al llarg de l'any es produeixen nombroses pluges d'estrelles. La majoria passen quasi desapercebudes, ja que la seva activitat és molt baixa (per activitat em refereixo a la quantitat de meteors, de fugisseres, que generen). Però n'hi ha unes quantes que acostumen a ser força regulars i amb una producció nombrosa d'estrelles fugaces. Entre elles, els Persèids, coneguts popularment com les Llàgrimes de Sant Llorenç, a l'agost. I també els Gemínids del desembre.

Anem a pams.

Recordem, primer, què és una pluja d'estrelles.

L'òrbita de la Terra travessa, al llarg de l'any, zones de l'espai que contenen molts petits (diminuts) fragments de pedres i pols. Han estat sembrats pel pas de cometes i asteroides, objectes (especialment els cometes) que es caracteritzen per deixar rere seu un enorme rastre de material que es desprèn quan aquests viatgers s'apropen al Sol i s'escalfen. Molta part d'aquest material forma les típiques i espectaculars cues dels cometes.

Afortunadament per nosaltres, la gran majoria de cometes i asteroides no passen a prop de l'òrbita del nostre bonic planeta. Ni molt menys la creuen. Però justament les excepcions a la norma, els objectes que poden representar un perill d'impacte perquè la seva òrbita s'apropa a la nostra, són els que ens regalen les pluges d'estrelles.


Com deia, quan la Terra passa relativament a prop del camí del cometa, sembrat de material, molts fragments xoquen i entren a l'atmosfera, desintegrant-se per fricció i dibuixant al cel un espectacular traç de llum.

A mi m'agrada comparar-ho amb l'exemple del cotxe circulant per l'autopista. El cotxe seria Terra, i la carretera la nostra òrbita. Atenció, perquè els vidres del vehicle són l'atmosfera (ara entendreu la raó d'aquesta comparativa). Òbviament, nosaltres, que anem dins, som... bé, som nosaltres, que viatgem amb la nau Terra.

De tant en tant, enganxem un pobre insecte, que s'esclafa contra el parabrises. Bé, això equivaldria a una fugissera, vista en una nit qualsevol. Un petit trosset de material que vagava per l'espai i que ha tingut l'infortuni de creuar-se amb la Terra en el moment menys oportú per ell.

Però hi ha moments en què ens topem amb un dens núvol d'insectes. Pobrets, n'escombrem molts en pocs instants. Això seria la pluja d'estrelles, una concentració en poques hores, i alguns cops dies, de moltes fugisseres (el rastre del cometa).

Per on impacten ens insectes? Al parabrises, oi? No pas al vidre del costat, o al del darrera. Doncs, de forma similar, l'entrada dels fragments a l'atmosfera es realitza per un punt del cel, el que apunta a la direcció en la que es produeixen els impactes. Aquest punt s'anomena radiant.

Per què radiant? Perquè tots els traços de llum semblen provenir d'aquella zona del cel, com si radiessin d'allà en totes direccions. És important entendre que, en realitat, el traç de llum pot aparèixer en qualsevol lloc del cel, que indicaria el punt on s'ha inflamat i desintegrat. Però si allarguem amb la imaginació la trajectòria de la fugissera que acabem de veure cap al darrera veurem que totes, amb independència d'on les haguem vist, provenen del mateix punt. El radiant (i si alguna no ve d'allà, és que era una fugissera que no pertanyia a la pluja en qüestió).

El radiant és, també el que dóna nom a la pluja d'estrelles. Així, els Persèids semblen venir de la constel·lació de Perseu. I els Gemínids, de la constel·lació dels Bessons.

Bé, abans d'entrar en quan i com gaudir dels Gemínids d'enguany, vull disculpar-me per emprar el cruel exemple dels insectes. Se'm va acudir fa anys i crec que és força gràfic per entendre com funcionen les pluges d'estrelles, però espero no ferir cap sensibilitat.

Com explicava a l'inici, aquesta pluja d'estrelles és coneguda per la seva regularitat i la densitat de fugisseres que genera. Al produir-se al desembre, quan les nits són fredes i humides, no rep ni la meitat d'atenció que altres pluges menys espectaculars.

El progenitor és, en aquest cas, un asteroide, anomenat 3200 Phaeton.


Atenció, perquè el màxim d'activitat està previst per a la nit del 13 al 14 de desembre.

Quantes fugisseres veurem? Ahhh... si ho sabés.... Les prediccions són molt inexactes, perquè depenen de molts factors. Com per exemple, com a prop ens creuem amb alguna de les òrbites antigues de l'objecte, unes òrbites que es van expandint amb els anys i desdibuixant. Evidentment, també depenen de qüestions relatives amb la meteorologia (hi ha núvols?) i per suposat amb el lloc d'observació (és un lloc ben fosc, i sense obstacles que ens permetin abastar molt cel?).

I la Lluna. Perquè quan hi ha Lluna, la seva llum ens amaga les fugisseres més petites.

Però aquest any estem de sort. Al menys pel que fa a la Lluna. Estarà creixent, la qual cosa vol dir que s'amagarà abans de la mitjanit. Les millors hores per a l'observació del cel, doncs, de matinada.

Com veure-les?

El primer consell és paciència. De vegades et pots passar una estona (que es fa llarga) sense veure'n cap, i tot de sobte en caces vàries seguides.

Trieu un bon lloc. El més apartat de les llums dels nuclis urbans que pugueu. Si no podeu evitar aquest aspecte, al menys intenteu situar-vos per sobre de l'enllumenat dels carrers, en terrasses. I si quan comenceu a mirar el cel encara hi ha Lluna, doneu-li l'esquena.

Poseu-vos ben còmodes. Estireu-vos i mireu a dalt. Com més regió del cel pugueu abastar amb la mirada, millor. Evidentment, aneu preparats pel fred i la humitat.

Paga la pena? Sabeu allò de la Llei de Murphy? En aquest cas vindria dir que l'any que no mireu, serà l'any en què l'espectacle sigui sorprenent i espectacular. En altres paraules, jo no m´ho perdria, per si un cas. I molt menys tractant-se dels Gemínids.

Si el temps no acompanya, no perdeu l'esperança i observeu les nits anteriors o posteriors. Segur que en caçareu, ja que aquesta pluja acostuma a allargar-se dies pel davant i pel darrere dels màxims previstos.

Si voleu més informació, consulteu la secció "La Terra és plana" de El Suplement de Catalunya Ràdio emès avui diumenge dia 9 i que dedico precisament als Gemínids:





Bona cacera a tothom!


dimarts, de novembre 27, 2018

El relat d'un aterratge espectacular


Passaven uns minuts de les 2 de la tarda a Elyssium Planitia, prop de l'equador. El cel era clar, sense sorra en suspensió. Un temps magnífic, perfecte pel que havia de succeir a continuació.

De sobte, l'immens silenci que regnava en aquell indret, es va trencar quan un estrany enginy, mai vist per allà, va engegar uns sorollosos coets retropropulsors que varen frenar una caiguda lliure que havia durat 1 esfereïdor minut.

La sonda va desaccelerar fins als 50 metres d'alçada, on va iniciar un suau descens a velocitat constant de menys de 9 Km/h fins a dipositar-se sobre un terreny pla i sense roques al voltant.

Tan ràpidament com havia desaparegut, el silenci va retornar a la planura. El núvol de pols aixecat durant la maniobra començava a caure com una fina pluja, cobrint lleugerament aquella andròmina metàl·lica.

Els minuts marcians varen passar lentament. Un clic va anunciar que la sonda era viva, i si allà hi hagués hagut observadors, aquests haurien vist amb sorpresa, i potser terror, com uns grans dispositius es desplegaven al voltant de la sonda Insight. Eren els seus panells solars.

7 minuts abans, aquesta sonda de la NASA havia entrat a l'atmosfera del planeta roig a 20.000 Km per hora, després d'uns 6 mesos de viatge. Començaven els coneguts com a "7 minuts del terror", el temps que trigaria Insight, si tot anava bé, en tocar mart.



La maniobra havia estat autònoma, sense cap possibilitat de rectificació o d'intervenció humana, ja que en aquells moments qualsevol senyal hagués trigat 16 minuts en anar i tornar de la Terra. Una maniobra composada per centenars de passos, cada un d'ells crític i fonamental per tal d'evitar un nou fracàs, com ha passat amb un 50% de les missions marcianes.

Insight s'havia desprès de la fase de navegació, que l'havia transportat durant el llarg viatge. A continuació, havia girat per tal d'orientar perfectament el seu escut tèrmic en direcció a l'atmosfera. L'angle d'entrada hauria de ser de només 12 graus. Si entrava un xic més vertical, la sonda es cremaria. Si ho feia amb més inclinació, rebotaria contra l'atmosfera i sortiria disparada cap a l'espai.

A uns 125 Km d'alçada, la fricció amb l'atmosfera havia escalfat l'escut tèrmic fins als 1.500 graus aproximadament, i aquest fregament havia funcionat com el primer i brusc fre. Al cap de 4 minuts, Insight desplegava un gran paracaigudes, a 11 Km d'alçada, i expulsava ben lluny l'escut tèrmic. La velocitat havia baixat a 1.400 Km/h.

Uns segons més tard, s'activava el radar que començava a prendre dades d'elevació i velocitat.

A 1 Km d'alçada, la nau de 360 Kg de pes s'havia desfet del paracaigudes, que l'havia frenat fins als 216 Km/h. S'iniciava un minut terrorífic de caiguda lliure, durant el qual Insight havia de mantenir l'equilibri amb les seves potes desplegades.

Finalment,els coets retropropulsors s'havien engegat, en el moment precís, frenant la caiguda i governant els darrers metres del descens.

Tal com havia estat programada, la Insight enviava una primera fotografia cap a la Terra. Una imatge que va fer esclatar d'alegria a tot l'equip de la NASA i que els va arribar 8 minuts més tard. Era una foto feta amb un ull de peix, cobert encara per una lent protectora que havia quedat parcialment coberta de sorra, en la que es veia un terreny suau i pla al davant de la nau.

Tota l'operació havia estat vetllada per 2 petits satèl·lits (els MarCO), que provaven una nova tecnologia de construcció barata, i que havien viatjat al darrera de la Insight durant tot el trajecte. Des de l'òrbita de Mart, la seva funció era la de rebotar les senyals de la nau cap a la Terra. Els científics havien decidit aquesta solució quan els càlculs inicials de la missió havien demostrat que en el moment de l'aterratge cap dels satèl·lits permanents que tenim al planeta vermell estaria ben situat al cel marcià per a cobrir l'esdeveniment.

Els petits acompanyants van complir amb perfecció la seva tasca, i per acomiadar-se varen enviar una darrera imatge inspiradora de Mart (fotografia on es veu part de l'estructura del MarCO B).

Després de l'èxit de l'aterratge, la segona prova a superar va ser el desplegament dels panells solars. La NASA hauria d'esperar a certificar aquesta operació unes 5 hores i mitja després, quan la Insight entrava en zona de cobertura del satèl·lit Mars Odyssey.


L'aterratge s'havia produït a les 20:53 hora catalana del 26 de novembre de 2018. La confirmació del desplegament dels panells solars havia arribat de matinada.

Era el primer cop des de l'any 2012 que un enginy humà aterrava amb èxit sobre Mart, després del fracàs de la nau Schiaparelli de l'ESA l'any 2016.

Què vindrà a partir d'ara?

La missió de la Insight és estudiar l'interior del planeta. Porta un braç articulat amb una càmera, que analitzarà el terreny al voltant. Els científics decidiran on desplegar els instruments i on fer un forat. Un forat de 5 metres de profunditat que farà un trepant acoblat al braç articulat, i on la nau hi deixarà unes sondes de temperatura. A més, Insight dipositarà un sismògraf uns metres més enllà.


Volem saber si hi ha activitat geològica, com per exemple mart-trèmols. A través de l'estudi de les ones sísmiques, es podrà analitzar la composició de la part interna de Mart, i saber com és el seu nucli metàl·lic. De fet, és la primera missió enfocada a conèixer Mart per dins, després que totes les anteriors s'hagin centrat en estudiar l'atmosfera i la superfície.

La Insight ha estat construïda per durar uns 2 anys terrestres, equivalents a 1 any marcià, i se la considera un pas important cap a una futura missió tripulada.

En aquests moments, per tant, tenim 2 dispositius actius sobre la superfície marciana, amb el robot Curiosity que segueix explorant. Potser són 3, si s'aconsegueix despertar al robot Opportunity, cobert de pols després de la gegantina tempesta de sorra del passat juny, i que podria haver mort després de 14 anys de missió heroica (quan estava dissenyat per a 3 mesos!). A més de 6 satèl·lits en òrbita permanent, un d'ells d'origen indi.

I és que Mart seguirà sent la nostra següent frontera. L'home es va atrevir a conquerir la Lluna, desafiant un cop més la natura. Mart representa un gran repte, i no ens podrem resistir a jugar aquesta partida. Allà hi buscarem vestigis de vida amb 2 nous robots avançats que arribaran entre els anys 2020 i 2021.

Mart és la nostra gran aposta, un dels pocs llocs propers, al nostre abast, on podem intentar contestar si la vida és una propietat de la Terra.

Ah... voleu saber el cost d'aquesta missió? Per sota dels 1.000 milions de dòlars, es paga amb 2 avions de combat F-22. I amb un bombarder B-2 es poden enviar... fins a 12 missions com aquesta! Nosaltres triem.


dijous, de novembre 15, 2018

De debò que ens ve a sobre un huracà de matèria desconeguda? Hem de buscar aixopluc?


Aquests darrers dies, la notícia ha saltat a primera plana de l'actualitat, amb titulars un xic sensacionalistes que diuen que una gran tempesta de matèria fosca s'apropa a la Terra.

Com era d'esperar, les xarxes socials han bullit... amb molta especulació. Pel que fa al meu entorn, algunes persones se m'han adreçat, amb una mescla de sorpresa i preocupació, demanant aclariment sobre la notícia.


Escric, doncs, aquest article per tal d'intentar, modestament, posar les coses a lloc.

La nostra galàxia, la Via Làctia, és una enorme ciutat d'estrelles, una de les ciutats més grans d'aquesta regió de l'espai (juntament amb la galàxia d'Andròmeda, encara més gran). Igual com passa amb les nostres ciutats, les galàxies tenen tendència a empassar-se i fusionar galàxies més petites, que es desdibuixen i queden subsumides dins la gran galàxia principal. És la llei del més fort imposada per la gravetat.

Tenim dades que indiquen que aquest ha estat el cas de la Via Làctia durant la seva història, fagocitant petites galàxies satèl·lit en moltes ocasions. Com que l'espai buit a l'espai domina extraordinàriament sobre la matèria, aquestes fusions no impliquen xocs de cap tipus entre estrelles o planetes (en altres paraules, les distàncies entre les estrelles d'una galàxia són tan bèsties que la fusió d'e 2 galàxies es pot considerar més aviat com una mescla).

Fa temps, els astrònoms varen identificar una mena de corrent, de flux, d'estrelles dins la galàxia que presentaven moviments diferenciats de la resta, i això podia indicar que eren el resultat d'una fusió.

Les dades que està enviant el satèl·lit Gaia, de l'Agència Espacial Europea, són súper precisos, i semblen confirmar aquesta hipòtesi. Es tractaria, doncs, d'un riu d'estrelles, un filament, que seria el que queda d'una antiga galàxia satèl·lit. Aquest núvol o filament es va anomenar S1.

Els científics saben, tenen indicis suficients des de fa quasi un segle, que entre la poca matèria que hi ha al cosmos existeix una varietat que es va anomenar matèria fosca i que és majoritària sobre la matèria ordinària formada per àtoms (l'ordinària és la que forma tot el que veiem, les estrelles, els planetes, les pedres, els mosquits o les persones). La matèria enigmàtica es va dir fosca perquè no emet llum ni quan s'escalfa, ni tampoc interacciona amb la matèria ordinària de cap forma excepte a través de la gravetat.

Mai no hem pogut tenir "entre mans" matèria fosca. Mai hem pogut capturar-ne, ni tampoc fabricar-ne els acceleradors de partícules. De fet, no sabem de què està feta, només que no són àtoms.

Malgrat tot, hem pogut detectar la seva presència gràcies a la gravetat que exerceix en el seu voltant. Així és com sabem que les galàxies estan rodejades per enormes quantitats de matèria fosca, que ajuden a mantenir unida les grans ciutats. I també coneixem que les galàxies petites, nanes, acostumen a tenir encara més proporció de matèria fosca respecte matèria ordinària.

La deducció sembla clara: si S1 està formada per les restes d'una antiga galàxia engolida per la gran Via Làctia, segurament, a més d'estrelles, contindrà importants quantitats de matèria fosca.


Vet aquí que nosaltres, el nostre Sistema Solar, es troba en mig del camí d'aquest núvol. És més, possiblement ja som a dins d'ell.

Aquest fet obre grans possibilitats per a la comprensió, finalment, de la naturalesa de la matèria fosca. Perquè, a pesar que estem convençuts que és per tot arreu (ara i aquí, entre nosaltres), el fet que puguem estar "dins" d'una zona enriquida per la matèria fosca del fòssil d'una galàxia nana augmenta les nostres possibilitats de detectar-la i "capturar-la" en el futur.

Vull remarcar que no és que aquest enorme núvol ens porti un ingredient que no tinguem, sinó "simplement" que si visquéssim en un altre lloc de la Via Làctia per on no passés el núvol la densitat de matèria fosca seria segurament menor i encara ens costaria més detectar-la.

I això és tot. És a dir, molt rellevant per a la ciència, que a mesura que es millorin els detectors i instruments més possibilitats tindrem d'acabar entenent de què està feta aquesta matèria misteriosa (tenim hipòtesi sobre la seva naturalesa, però necessitem "tenir-ne" per a tancar l'assumpte). Però gens rellevant per a la nostra vida quotidiana.

Ni huracà. Ni tempesta. Ni cal que reforcem portes i finestres. Ni que fem acopi d'aliments.

Ni ho notarem. I, tal com deia, potser ja som dins d'aquest núvol des de fa alguns milions d'anys.

Com a conclusió, voldria donar 2 recomanacions.

La primera seria triar bé les fonts, una cosa essencial en plena era de la informació i la comunicació.

La segona és no quedar-se mai només amb els titulars. Perquè és cert que els divulgadors busquem elements que atreguin l'atenció del públic, i de fet considero que un dels avenços més rellevants de la divulgació científica ha estat apropar-se a la gent a través de conceptes simples i atractius. Però de vegades ens passem. Si s'ha triat bé la font, entrar en la notícia ens permetrà interpretar-la correctament i entendre el sentit del titular.

No us faci por llegir, escoltar, o veure ciència. Afortunadament, al nostre país tenim excel·lents mitjans de comunicació que tenen clara la seva funció informativa alhora que cultural i educativa.

S'ha avançat molt en el camp de la divulgació, i cada cop, entre tots, dediquem més esforços en posar la ciència a l'abast de tothom, intentant millorar un ofici que es mou en un delicat equilibri entre la precisió i la simplificació didàctica.



dissabte, de novembre 10, 2018

Hem estat visitats per les restes d'una nau extraterrestre?


Les xarxes socials, i també la comunitat científica, s'han inflamat aquesta setmana com a conseqüència de la publicació, prevista pel dilluns dia 12 de novembre, d'un article signat per 2 astrofísics de la Harvard-Smithsonian sobre l'enigmàtic objecte 'Oumuamua.

Al setembre ja vaig escriure un article sobre 'Oumuamua (llegiu-lo aquí) en què explicava les seves peculiaritats. Es tracta del primer objecte descobert que prové de fora del nostre Sistema Solar, és a dir, un veritable vagabund de l'espai.

La seva forma,  mai vista en cap asteroide o cometa, extraordinàriament allargada com un cigar, i el fet que girés estranyament com un pal llançat a l'aire, van acabar d'envoltar aquest objecte amb misteri quan se'l va descobrir ara fa un any.


Primer es va pensar que es tractava d'un cometa, cosa que es va descartar poc després ja que no es va poder detectar cap de les emissions de gas i pols que són tan típiques d'aquest tipus de cossos. Va passar a ser un asteroide, però sens dubte únic, per la seva forma i moviment (i lògicament també per la seva procedència).

Per acabar de donar interès a la cosa, es va observar que quan es començava a allunyar del Sol, després de passar a prop d'ell, s'accelerava gradualment.

Ja des dels primers moments, una de les hipòtesi que es va posar sobre la taula va ser que es tractés d'un enginy construït per alguna civilització. Simplement una de les vàries possibilitats, tot i que molt poc probable, d'explicar la naturalesa de 'Oumuamua (per cert, nom hawaià que significa el primer missatger provinent de molt lluny).

Doncs bé, ara els 2 científics americans, en el seu article, aprofundeixen en aquesta hipòtesi, i defensen que 'Oumuamua podria ser una vela solar (igual com les veles que impulsen els vaixells amb el vent, les veles solars poden accelerar una nau amb la pressió de la radiació del Sol actuant com si fos vent).

El seu raonament es basa en varis punts. Un d'ells és l'acceleració en el seu camí de sortida. En l'article calculen les dimensions que una vela solar tindria per tal de provocar aquesta acceleració, que seria resultat de l'acumulació progressiva de pressió provinent de la llum del Sol. Els càlculs són compatibles amb la morfologia tan peculiar de 'Oumuamua.


Arriben a demostrar que una vela solar d'aquesta mida (parlen d'unes dimensions d'unes desenes de metres i menys d'un mil·límetre de gruix) sobreviuria un viatge a través del mitjà interestel·lar, sense ser malmesa per l'impacte amb el material que podria trobar al llarg del seu extraordinàriament llarg trajecte.

Raonen, també, que cap instrument va poder detectar cap signe de gasos o pols despresos de l'objecte, com hagués estat el cas si l'acceleració s'hagués generat per l'emissió de material esclafat al passar al voltant del Sol.

Un altre pilar del seu plantejament és la baixíssima probabilitat que un objecte provinent d'un altre sistema solar ens visiti de tan a prop (va passar a poques desenes de milions de quilòmetres de la Terra).

En definitiva, no demostren pas que 'Oumuamua sigui una vela solar impulsant una nau (o bé la resta d'una sonda destrossada, com també comenten). És simplement impossible demostrar-ho, com també és impossible demostrar el contrari, ja que l'objecte va ser detectat massa tard, quan ja començava la marxa a tota velocitat del Sistema Solar. El que fan en l'article és demostrar que 'Oumuamua és compatible amb una vela solar, és a dir, defensen aquesta hipòtesi.

Tot i això, crec que hi ha raons de sobra per pensar que aquesta no és l'explicació. I mira que em sap greu, ja que seria el primer que voldria que ho fos.

Al meu parer, varis dels seus plantejaments estan poc fonamentats. Per exemple, el fet que no s'hagi detectat emissió de gasos no vol dir pas que no n'hi hagués. Simplement que no els vàrem poder detectar. Cal no oblidar la naturalesa tan peculiar de l'objecte, el primer que hem observat provinent de fora i podria presentar propietats físiques poc usuals. L'acceleració s'explicaria fàcilment amb aquest comportament.

Les veles solars són, certament, enginys extraordinaris, que estem investigant a la Terra. El seu funcionament es basa, igual que les dels vaixells, en la seva superfície i poc pes. Com més grans, com més àrea, més capacitat d'acceleració. Així, ...per què fabricar veles solar tan petites com unes poques desenes de metres? La pressió de la llum d'una estrella és relativament feble, i es necessiten superfícies molt grans per a aconseguir accelerar força. Si algú volgués viatjar molt lluny, equiparia la nau amb una vela molt més gran.

A més, recordem que hem observat com 'Oumuamua gira com un pal (sobre el seu eix allargat). D'acord, tal com diuen els autors podria ser la part despresa d'una nau, una escombraria navegant caòticament... però llavors l'efecte de vela es perdria, al menys parcialment.

Per altra banda, quan l'objecte va ser descobert es va apuntar amb diversos instruments per a intentar detectar qualsevol possible emissió radioelèctrica, volguda o erràtica provinent d'equipament electrònic. I res.

Però per sobre de tot això, hi ha el raonament de les probabilitats. L'espai ha d'estar abarrotat per trilions d'objectes, de totes les mides i formes, que vaguen entre les estrelles. Restes de les formacions dels sistemes estel·lars expulsades degut a la interacció amb planetes. Quina seria, doncs, la probabilitat que el primer objecte que detectem provinent de fora del Sistema Solar fos, justament, un enginy artificial?

Com deia en Carl Sagan (per cert, un dels defensors de l'existència de vida fora de la Terra), "afirmacions extraordinàries requereixen evidències extraordinàries". I aquí, malauradament, no en tenim cap d'evidència. Cap ni una.


Dit això, sempre he defensat que científicament mai no s'ha de descartar cap possibilitat fins que les proves ens obliguin a fer-ho. Tenir oberta la ment és saludable, i no podem caure en l'immobilisme i en els pensaments conservadors. Però, tal com deia, en aquest cas no tenim evidències, i per tant es tracta d'una de les diverses hipòtesi per tal d'intentar explicar 'Oumuamua. Una hipòtesi en tot cas poc probable degut a les preguntes obertes que deix l'article comentat.

'Oumuamua ja es troba molt lluny, girant com una branca llançada a l'aire. Fos el que fos, segur que es devia impressionar quan va veure la Terra. Segur que es va emocionar, potser mai havia visitat les immediacions d'un món tan bonic com el nostre. Segur que s'hi hagués volgut quedar.

Amb ell viatgen els nostres dubtes i hipòtesis. La nostra esperança que algun dia, desitjo que no molt llunyà, puguem finalment demostrar que no estem sols a l'univers.

De moment, però, haurem de seguir esperant.



diumenge, d’octubre 28, 2018

Atenció Mart... que arriben reforços!


Si hi ha un planeta intensament explorat, a part de la Terra és clar, aquest és Mart. Més de 50 missions des que la humanitat va iniciar els programes espacials l'han visitat, ja sigui passant força a prop, entrant en òrbita, o aterrant.

Les raons, ja les coneixeu: Mart sembla el lloc més prometedor per a establir-hi bases en el futur (és relativament a prop, i no és pas l'infern que és Venus). La cerca de vida, fòssil o fins i tot actual, és un al·licient enorme que impulsa la seva exploració. Entendre què li ha passat a un planeta que, antigament, tenia abundant aigua líquida en superfície, a més d'una atmosfera molt més densa que la present. 

I, per si tot això no fos suficient, Mart ha fascinat l'home des de l'antiguitat. És com un iman. El planeta roig. El lloc on vivien els marcians, que en més d'una ocasió ens han envaït en novel·les i pel·lícules.

La sonda de la NASA Insight va sortir de la Terra el més de maig, aprofitant que durant 2018 s'ha produït una d'aquelles configuracions favorables, que només es repeteixen cada 2 anys aproximadament, en què Mart i el nostre planeta se situen a distància mínima.


El proper mes de novembre, en principi programat el dia 26, Insight aterrarà sobre la superfície del planeta.

A diferència d'altres enginys, Insight no és un ròver, és a dir, no es mourà. Allà on toqui terra, perdó, mart, es quedarà.

El seu aterrament es farà, en primer lloc, mitjançant un escut tèrmic protector, que reduirà l'enorme velocitat de la sonda. Després s'emprarà, com ja és habitual, un gran paracaigudes. Quan ja falti poc per tocar terra, uns retropropulsors permetran un descens suau. Finalment, Insight desplegarà unes potes articulades que absorbiran l'impacte.

L'objectiu que té Insight és estudiar l'interior del planeta. Entre altres instruments, porta un sismògraf per a detectar si a Mart hi ha mart-trèmols, cosa que podria indicar activitat geològica interessant. Aquest instrument és milers de vegades més sensible que els que durant el segle passat van transportar algunes de les sondes marcianes. És tan tremendament sensible que Insight el dipositarà curosament i el protegirà amb una mena d'escut en forma de mitja bombolla que l'amagui del vent i dels canvis de temperatura que són tan freqüents a Mart.

També transporta una sonda de temperatura, que clavarà i enfonsarà a uns 5 metres de profunditat, per tal d'analitzar les possibles variacions tèrmiques sota la superfície.

Però això no és tot el que converteix aquesta missió en especial.

Creuant l'espai, al darrera de Insight, seguint-li l'estela, naveguen 2 dispositius del tipus CubeSat. Són satèl·lits, ridículament petits i barats, de la mida d'una capça d'uns 30 cm de llarg (en realitat, els CubeSats aïllats són encara més petits, d'uns 10 cm! Però els 2 enviats a Mart estan formats, en realitat, per varis CubeSats units).

És el primer cop que aquest tipus de dispositius s'envien fora de l'òrbita de la Terra. L'objectiu és fer-los entrar en l'òrbita de Mart, i utilitzar-los com a satèl·lits de comunicacions, enviant els senyals de Insight cap al nostre planeta.

A ben segur, Insight i els 2 CubeSats ens donaran titulars de notícies durant les properes setmanes.

I ja que parlem (novament) de Mart... deixeu-me que us expliqui les inquietants novetats que s'han produït darrerament.

Com a conseqüència d'una gegantina tempesta de sorra que va començar el mes de juny, el robot Opportunity va deixar de comunicar amb la Terra. Aquest petit heroi, que va ser dissenyat per a sobreviure un xic més de 3 mesos i ja porta 14 anys explorant Mart, depèn de la llum del Sol per carregar les seves bateries. Tot i que durant aquests 14 anys ha patit en vàries ocasions els efectes de les tempestes de sorra, que cobreixen els seus panells solars i el fan entrar en mode d'hivernació, aquesta darrera tempesta ha estat especialment greu, i pel que sembla l'explorador s'ha quedat sense energia.

Cada dia, des de juny, la NASA intenta despertar-lo, enviant-li, atenció, cançons d'autors com ara Queen, David Bowie, Led Zeppelin, ... però ni així respon. De forma que, en uns dies possiblement, s'abandonaran els intents, entre d'altres coses perquè no es vol desviar l'atenció que ara ha d'estar centrada en Insight. Se seguirà escoltant, però. Una petita esperança rau en el fet que una ventada aixequi la sorra dels panells i les bateries es tornin a carregar. A pesar d'aquesta esperança, però, són moltes les coses que podrien haver malmès permanentment les bateries, especialment si s'haguessin descarregat del tot i no haguessin pogut protegir l'electrònica del robot de les baixes temperatures.

Si no el recuperem, Opportunity quedarà allà, com un petit monument a l'exploració de l'espai, igual com, en un altre indret de Mart, reposa el seu robot bessó, l'Spirit, que també va arribar a Mart l'any 2004 i va deixar d'emetre el 2010.

Més problemes. L'altre robot que viu a Mart des de fa 6 anys, el Curiosity, una màquina de la mida d'un cotxe, va patir una fallida en el seu cervell (ordinador) durant el mes de setembre, i des de control de Terra es va haver d'iniciar l'ordinador de recanvi (afortunadament, portava un altre cervell per si un cas, que ja havia estat operatiu anteriorment però que també havia fallat). Tot sembla indicar que el robot s'ha recuperat i torna a estar operatiu.


L'exploració de Mart donarà un altre tomb espectacular l'any 2020, quan és previst que arribin 2 nous robots de tecnologia avançada i especialistes en la cerca de vida. Els enviaran la NASA i l'ESA. 

També el 2020, la Xina planeja enviar-hi un aterrador, i els Emirats Àrabs la seva primera missió espacial amb un orbitador.

Tot això fa que alguns científics hagin alçat la veu per a fer notar que aquesta enorme atenció a Mart fa que s'estigui descuidant Venus. Aquest planeta ha estat molt poc analitzat. Evidentment, no presenta l'escenari tan inspirador que sí té Mart. Però no deix de ser un món interessant per saber què és el que li pot passar a un planeta quan s'escalfa, convertint-se en un veritable infern.

Personalment sempre defensaré diversificar. Però us haig de confessar que sóc un enamorat de Mart. Ho he dit moltes vegades, i no me n'amago. El meu desig és veure l'home caminar sobre el planeta vermell, cosa que pot passat durant la dècada dels 30 (bé, si l'Elon Musk no ens dóna una sorpresa i compleix la promesa que va fer d'enviar astronautes durant la dècada dels 20!).

De moment, seguirem l'Insight, així com els 6 satèl·lits que tenim allà orbitant (incloent una nau de l'India).

I, per suposat, els 2 robots, tot esperant que l'heroic Opportunity es recuperi.



Categories

Estels i Planetes

TOP