dimarts, de febrer 23, 2010

La desgràcia d'un planeta desterrat... o l'honor de ser el primer


Més enllà de la polèmica que es va despertar, i que encara ara dura, quan la Unió Astronòmica Internacional va decidir eliminar a Plutó de las llista de planetes, intentarem aquí aprendre la raó que hi ha al darrera d’aquesta decisió... sense entrar, però, a discutir sobre si la decisió és encertada o no.


Per què és tant important que repassem el tema? Doncs per què allà fora, en el buit immens i fred de l’espai, encara dins dels dominis del nostre Sol, hi ha un món no descobert encara, segurament ple de sorpreses, que, per a que ens fem una idea, es creu que amaga a milions d’objectes, alguns d’ells més grans que el pobre Plutó.

Quan el Sistema Solar es va crear, ara fa uns 4.500 milions d’anys, els planetes i altres cossos que giren al voltant de la nostra estrella es van formar a partir d’un disc enorme de matèria que va quedar rodejant al Sol. Eren les restes de la pròpia formació del Sol.

A base de col•lisions entre aquesta matèria, formada per partícules molt petites, es van anar formant objectes cada cop més grans. Primer, roques. Després, planetes.

Al començament, allò devia ser com un apocalíptica partida de billar que els déus jugaven. Els cossos que s’anaven formant començaven a tenir interaccions gravitatòries entre ells. Les col•lisions devien ser freqüents. I també freqüents havien de ser les roques i projectes de planetes que eren violentament expulsats a òrbites més llunyanes com a conseqüència d’aquestes interaccions.

Per a que ens fem una idea, es creu que Júpiter o Saturn, enormes boles gasoses, es van formar en realitat molt més a prop del Sol del què estan avui, i que posteriorment es van “moure” a les òrbites més estables que coneixem.

En aquest procés, encara no gaire ben conegut, es va formar la Terra. I es van formar, igual que ella, milers d’objectes que, en aquest joc diví van anar ocupant posicions estables. Si no estaves en una òrbita estable, en milers o milions d’anys acabaves xocant, o sorties rebotat fins a una altra òrbita.

Poc a poc, al llarg de milers de milions d’anys, el Sistema Solar que coneixem es va anar netejant de matèria. I tot va anar quedant endreçat i en ordre.

Els supervivents els coneixem. Són els planetes i els seus satèl•lits. Són els asteroides. Són els cometes.

Molt bé. Ara que hem repassat la formació dels planetes, anem a fixar-nos en el què va passar lluny de les òrbites dels planetes més llunyans que coneixem. Més enllà de Neptú.

En aquesta immensa zona, el disc de matèria que girava al voltant del Sol, i que va ser, com hem vist, l’origen dels planetes i altres cossos del Sistema Solar, era inexistent, o en tot cas massa poc dens com per a poder fer néixer objectes per simple col•lisió. Té sentit pensar que la formació dels objectes es produïa molt més a prop del Sol, on el disc de matèria era molt més dens.

En aquesta zona, doncs, no es van crear planetes ni gaires més coses. Però, a canvi, es va convertir en un terreny de ningú, al que milers i milers d’objectes, formats en l’interior del Sistema Solar van ser desterrats, i on van trobar tranquil•litat i pau. Un espai immens, en el què la feblesa de la gravetat del Sol encara permetia que aquests cossos giressin, en òrbites que triguen milers d’anys en completar-se. Aquesta zona es coneix com el cinturó de Kuiper, i és tant immensa que es calcula que s’estén fins a una distància del Sol aproximadament 300 vegades més llunyana que l’òrbita de Neptú!


Quan Clyde William Tombaugh va descobrir Plutó, l’any 1930, no sabia que, en realitat, estava descobrint el primer d’aquests cossos.

Però molt més recentment es van començar a descobrir molt més “planetes”, alguns d’ells més grans que Plutó. Cossos llunyans, gèlids i misteriosos, relíquies de les primeres etapes de formació del nostre sistema solar, confinats a aquesta zona d’oblit. Els “perdedors”.

Podem, doncs, imaginar l’origen de la discussió dels científics. Acceptar Plutó com a planeta de ple dret significaria començar a allargar la llista de planetes amb molts (molts!) nous noms, cada any. Objectes com Sedna, Quaoar, Makemake, Eris, Haumea, ... i centenars d’altres ja descoberts, sobre un conjunt estimat de milions. El fet que Plutó es descobrís es deu a que, entre aquests milions de cossos, ell és dels què més a prop està.



Ostres! Penseu en això! Després de Neptú, .... una zona amb milions d’objectes... alguns dels quals són més grans que Plutó.... i no sabem si també amagarà objectes com la Terra o més grans!

Aquest lloc és tan gran i llunyà que no podem ni somiar amb la tecnologia que es necessitaria per a estudiar-la bé. Ni els telescopis més potents que podem imaginar seran suficients. Això no deix de ser una paradoxa, ja que hem descobert més de 400 planetes en altres estrelles, a anys llum de la Terra.... i en canvi no serem capaços de descobrir què s’amaga en l’habitació del darrera del nostre Sistema Solar (el per què és molt més senzill que descobrim planetes en altres estrelles ho explico a http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/11/altres-sols-altres-planetes.html).

I enviar-hi sondes d’estudi? Ufffff... oblidem-ho de moment. Una sonda podria només estudiar una infinitesimal part de la zona de Kuiper, allà per on passés. Però és que, per acabar-ho d’arreglar, amb la tecnologia actual una sonda trigaria més de cent anys per a trobar-se “en mig” de la zona. (hey, i encara estem dins del Sistema Solar, eh?)

La glòria de Plutó és, per tant, la del seu descobriment, com a objecte fantàstic, rocós, no gasós com són els darrers planetes del Sistema Solar. Objecte format prop del Sol com nosaltres, i posteriorment castigat a orbitar en aquesta llunyania. La glòria de ser el primer d’aquests objectes en ser descobert.

No hi ha res, doncs, de vergonyós en Plutó. Jo el vaig estudiar, d’infant, com a planeta. I tot i que ara s’hagi decidit que no pertany més a aquesta categoria, Plutó sempre serà un descobriment fonamental en la història de l’astronomia.


El primer de la seva categoria. I ser el primer sempre és, i serà, un honor, no?

1 comentarios:

Anònim ha dit...

Hola Joan,
acabo d'entrar a la teva web i trobo que és al·lucinant.
Continua així!!!

Silviettta

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP