No defallim i seguim buscant. No podem estar sols a l'univers!

Cada cop observo que hi ha més veus, en el món científic, que dubten de l'existència d'altres civilitzacions a l'univers.

Tot i que afortunadament el gruix de la comunitat científica segueix pensant positivament, o al menys és prudent, haig de confessar que aquestes posicions crítiques em desconcerten força.

En què es basen les veus crítiques per a suposar que estem sols al cosmos? Bàsicament, en dos grans factors.

El primer d'ells, potser el més important i el que està fent que entrem en el dubte i el desànim, és el perquè encara no hem rebut cap senyal alienígena. Segons el pensament crític, hores d'ara ja hauríem d'haver rebut comunicacions perdudes. L'univers hauria d'estar bàsicament inundat amb senyals, que s'haurien emès fa centenars o milers de milions d'anys, i que vagarien eternament pel buit de l'espai.

El cert és que ja portem uns quants anys escoltant, i excepte una mesura sospitosa l'any 1975, que mai s'ha pogut repetir ni explicar, i que per tant no pot constituir prova de res, no hem captat senyals.

A aquest argument li sumen el fet que actualment sabem ja de l'existència de gran quantitat de planetes orbitant al voltant d'altres estrelles. Només a la nostra galàxia, podríem estar parlant de milers de milions de planetes. Amb tant món allà fora, com és que de cap d'ells ens ha arribat indicació de civilització?

El segon argument, un xic antic, és el que es refereix a la singularitat de la Terra. Aquest argument defensa que la extraordinària combinació de factors que han fet possible l'aparició i el desenvolupament de la vida al nostre planeta seria única. Des de les dimensions de la Terra, del Sol, la distància a què orbitem, la presència d'un camp magnètic que ens protegeix, l'activitat de plaques tectòniques que ha permès regular secularment el clima, la inclinació de l'eix de rotació i l'existència d'estacions,... Una llista ben llarga de factors, és cert. Quina serà la probabilitat que, en algun altre indret del cosmos, s'hagin conjurat tants factors positius?

Segons el meu humil criteri, aquests arguments només contemplen una visió parcial de la realitat, i responen més a la desesperació de qui busca i no troba que a una teoria amb base suficient.

Fixeu-vos. Per començar podem compartir una declaració que és difícilment rebatible. En ciència, les coses s'han de demostrar, i les probabilitats de demostrar que no existeix vida intel·ligent fora de la Terra són... bé, són cero. Són cero perquè mai podrem explorar tot l'univers, fins a tots els seus racons. Vivim en un univers immens, del qual només coneixem una molt petita part. Gran part d'aquest univers es troba fora totalment del nostre abast, ja que ni desplaçant-nos a la velocitat de la llum hi podríem arribar mai. Fins no haver explorat tots els llocs, no podrem demostrar la inexistència de vida. I fer això és impossible. En canvi, en teoria, sí que existeix la possibilitat de demostrar la presència de civilitzacions, i això passaria per detectar senyals inequívoques, la qual cosa és factible.

Sobre la qüestió del perquè no hem rebut res encara, es poden dir moltes coses. Certament, sembla difícil, sinó impossible, que puguin existir civilitzacions avançades en sistemes solars propers al nostre. Si fos així, si existissin, ens haurien escoltat, i nosaltres a ells. Però, novament, les dimensions de l'univers juguen un paper determinant en aquesta discussió.

La humanitat està enviant senyals a l'espai (de ràdio, de televisió) des de fa, posem, ...100 anys? Són senyals que s'escapen, i amb el desenvolupament de la tecnologia aquests senyals són cada cop més potents i clars. Què hi tenim, a 100 anys-llum de distància? Doncs unes 15.000 estrelles, cada una d'elles, possiblement amb planetes. Però per molt que ens semblin, aquestes 15.000 estrelles no són ni una petita fracció de la ingent quantitat de sols que viuen a la nostra galàxia. Es calcula que només a la Via Làctia s'ubiquen més de 2.000 milions d'estrelles.

Posem pel cas que existís una civilització com la nostra, en el mateix punt de desenvolupament tecnològic, a l'altre extrem de la galàxia. Ells, aplicant el mateix argument de "no hem rebut res, per tant estem sols" ens estarien ignorant totalment. Els nostres senyals, involuntaris i també els voluntaris (que vénen a dir "ei! som aquí!") no han recorregut ni el 0,2% del camí fins a l'altre costat de la galàxia. És clar que encara no ens haurien rebut.

Haig, però, de reconèixer que, en una anàlisi global, tenint en compte l'edat de l'univers, hi hauria hagut temps sobrant per a que senyals de civilitzacions molt antigues i potser desaparegudes ens haguessin arribat. Però que no les haguem detectat no vol dir que no existeixin. Sí, fa uns 100 anys que emetem, però fa molt menys que escoltem. I la tecnologia de les nostres radioantenes potser és encara massa primitiva com per poder descobrir els senyals que ens arriben.

Les xifres desmunten, penso, el segon argument negacionista. La teoria de "la Terra única" crec que difícilment pot suportar el pes dels números. Milers de milions d'estrelles i planetes en la nostra galàxia. I milers de milions de galàxies en l'univers conegut. Com lluites contra això?

Per molt baixes que siguin les probabilitats de disposar d'un indret apte per a la vida i pel seu desenvolupament, quan multipliques per quantitats tan ingents el resultat no és menyspreable. Potser sí que és molt i molt difícil que existeixi un lloc com la Terra a prop, al nostre barri. Però és que la ciutat és immensa. I allà, lluny, divisem gran quantitat de ciutats remotes, mirem on mirem.

Tot i la necessitat d'ajustar pressupostos i inversions, en un món cada cop més injust i menys solidari, hem de seguir buscant, escoltant. Hem de resoldre el dubte. Perquè aquest fet pot tenir unes enormes implicacions en la humanitat, en tots els sentits. Potser marcaria l'inici d'una revolució en la pròpia civilització. El fet de saber que no estem sols podria canviar moltes coses.

La llegenda diu que quan l'equip d'Edison va dubtar, després de portar 1.000 intents fallits per fer funcionar la bombeta, l'inventor els va esperonar dient que mai havien estat tan a prop d'aconseguir-ho com llavors, havent ja descobert 1.000 formes de com no havien de construir la bombeta.

Així que, a seguir escoltant. Qui sap. Potser el senyal que ho canviarà tot és a punt d'arribar. Potser demà, o l'any proper.

Mentre tant, jo em seguiré resistint a pensar que estem sols. Visc en un pis petit, i no puc concebre disposar d'un indret tan gegantí com l'univers per a mi solet.

La sonda Philae i el comandant Tom ja dormen eternament a l'espai

El 12 de novembre de 2014, a les 08:35 hores, Philae va saltar al buit.

Davant seu tenia un abisme de 22,5 quilòmetres d'espai fred. Aquesta era la distància que separava Rosetta, la seva nau nodrissa, de la superfície del cometa 67P Churyumov-Gerasimenko. Un salt quasi tan important com el salt de centímetres que, l'any 1969, Neil Armstrong havia fet des de la seva escaleta a la Lluna per marcar una fita històrica. Era el primer cop que un enginy humà es posaria sobre un cometa.

La missió era molt ambiciosa. Per a l'Agència Espacial Europea, l'ESA, el projecte era emblemàtic. Un esforç ingent, de tecnologia punta, per a poder començar a desvetllar alguns dels enigmes d'aquests cossos tan fascinants que són els cometes.

Es creu que els cometes són restes prehistòriques, veritables fòssils, de la creació del Sistema Solar. Pràcticament purs des de la seva formació, el seu estudi és fonamental per entendre la nostra infantesa. Fins i tot, per comprendre coses tan bàsiques com d'on va venir tot l'aigua que hi ha al nostre planeta, o, encara més impactant, cóm va aparèixer la vida a la Terra, ja que els blocs constituents de les proteïnes i de l'ADN podrien haver cavalcat a lloms dels cometes.

Pot semblar que el salt que havia de fer la sonda Philae era trivial, si el comparem amb el que la missió havia assolit fins aquell moment. Rosetta, amb Philae a la panxa, havia recorregut 400 milions de quilòmetres pel Sistema Solar durant 10 anys, en estat d'hivernació, i, amb una precisió astoradora, s'havia col·locat delicadament al costat del gran cometa. Però aquell salt era un repte impressionant. Tot i ser una roca enorme de més de 4 kilòmetres i 10 mil milions de tones, el 67P a penes té gravetat. Philae podia simplement rebotar contra la superfície del cometa, i sortir disparada cap a l'espai insondable per sempre més. Per acabar-ho d'arreglar, tant Rosetta com el cometa s'estaven desplaçant a una velocitat de 60 mil Km/hora. Poca broma.

El món va contenir l'alè durant el salt. Jo recordo aquells moments, connectat a internet, seguint nerviós els detalls de la missió.

Quelcom va fallar. Per impedir el rebot, Philae portava uns arpons que s'havien de disparar un cop toqués cometa i l'havien de fixar a la superfície de forma segura. Els arpons no van funcionar, i Philae va rebotar. Com deia abans, podria haver passat que allà hagués acabat la missió de la valenta sonda, però la sort va jugar a favor.

L'impacte va ser el just com per a que el rebot, un rebot de, ni més ni  menys, mil metres d'alçada, no enviés la sonda a l'espai per molt poquet.

Philae va tornar a caure sobre el cometa, aquest cop de forma descontrolada. Es van produir un parell més de rebots, i, finalment, la sonda va quedar immòbil, tremolant tots els seus instruments.

Sí, s'havia aterrat sobre un cometa per primer cop a l'història. Però els científics havien perdut la pista de Philae. La seva situació era desconeguda, i per més esforços que es van fer durant els dies i setmanes següents, emprant els instruments de Rosetta, que seguia en òrbita al voltant del cometa, mai més hem aconseguit ubicar la sonda.

Però  l'èpica de Philae no acaba aquí. De seguida de tocar terra, vull dir cometa, va iniciar els seus experiments programats, que incloïen perforar el sòl, prendre dades de l'entorn, i enviar fotografies. A pesar dels rebots, i d'estar perduda en un ambient inhòspit, Philae era viva.

Les primeres imatges van posar en evidència el perill que ara amenaçava la missió. Philae semblava estar en una situació molt precària, inclinada sobre terreny inestable, i quasi tocant una paret de roca que l'amagava dels febles rajos del Sol. El cor de la sonda bategava gràcies a les seves bateries, però aquestes havien de ser recarregades amb energia solar. Els panells solars, però, havien quedat sota l'ombra de les parets, en aquella ubicació desconeguda. Si no s'aconseguia carregar bateries, Philae entraria de forma automàtica en un estat programat d'hivernació, esperant que en algun moment futur les condicions milloressin.

Després d'unes poques hores de treball, Philae es va dormir, a les 00:36 hores del 15 de novembre.

L'esperança dels científics era que el cometa 67P es dirigia a tota pastilla cap al Sol, de forma que cada dia que passés la insolació sobre la superfície del cometa s'incrementaria. Amb sort, els angles de l'ombra que ara tapava Philae canviarien, i la poca llum que li arribava als panells augmentaria d'intensitat. Sí, amb sort Philae despertaria de nou.

L'esperança va renéixer quan el 13 de juny de 2015 es va rebre el beep de Philae. La sonda s'havia despertat, i durant instants esporàdics va començar a enviar dades, indicant que estava bé de salut, i operant a 35 graus sota cero. Però tota comunicació es va tornar a perdre el 9 de juliol.

Els repetits intents de trucar-la, durant els 7 mesos que han passat des d'aquell moment, han fracassat. Aquesta mateixa setmana s'han fet els darrers intents. El cometa és ara molt lluny, cada cop més distant del Sol. Ja és poca la llum que li arriba, i les temperatures baixen per sota dels valors que necessita Philae per poder sobreviure.

Somnolenta i anèmica, la sonda Philae potser ha escoltat com se la cridava. Potser li ha semblat distingir uns crits afeblits i llunyans, que s'han confós amb el seu somni. Sense forces per obrir els ulls o per entrar en un estat de lucidesa, el somni s'ha anat allargant i aprofundint, i dins del seu cervell els desesperats crits que arriben dels seus creadors s'han tornat ja imperceptibles.

Mentre tant, Rosetta segueix en òrbita i enviant tones i tones de dades i imatges. La missió, en global,  ha estat, és, un èxit aclaparador. Molts anys trigarem encara per poder processar totes les dades i extraure tot el suc. De moment, però, ja tenim sobre la taula resultats sorprenents, com per exemple la quasi confirmació que l'aigua de la Terra no prové dels cometes (potser prové d'impactes d'asteroides, però molt probablement no dels cometes).

Philae dorm un somni etern, a bilions de quilòmetres de casa i amb temperatures inferiors als 50 graus sota cero, mentre s'allunya cap a les fronteres del Sistema Solar. Coberta de gel i pols, transportada per un cometa, convertida en un monument a l'enginy humà.

El comandant Tom tampoc va aconseguir contestar mai i aquesta setmana l'acabem de perdre per sempre. La crida "Can you hear me, Major Tom?" segueix omplint tossudament l'espai, sense ningú que contacti.

En la dolçor del seu somni, David Bowie i Philae floten a l'espai, molt per sobre de la Lluna. El planeta Terra és blau, i no hi ha res que ells puguin fer.

El canvi climàtic: no cal patir per la natura, cal patir per nosaltres

Els efectes del canvi climàtic són, actualment, i cada dia, als telenotícies i als diaris.

Estem veient comportaments climàtics anòmals des de fa temps. I és que la natura, com si hagués volgut recordar-nos la magnitud del que ens ve a sobre, està sent la protagonista un cop acabada la conferència de París.

Grans parts del nord del Regne Unit amb inundacions. Extrems als Estats Units, amb parts azotades per tempestes i grans tornados, i altres amb temperatures altes, mai vistes a Nadal.

Sabíeu que, al mateix Pol Nord aquests dies s'estan enregistrant temperatures increïblement altes respecte la mitja històrica? Estem parlant de més de 20 graus de diferència, i de forma sostinguda.

El fenomen anomenat "El Niño", característica secular que sembla haver existit "sempre", està, aquest any, comportant-se de forma més extrema.

Amb els pactes de París, la humanitat reconeix, potser per primer cop, la gravetat del tema, i accepta que la temperatura seguirà pujant durant el segle XXI tot i que el pla és intentar mantenir la pujada per sota dels 2 graus.

I és que ja hem fet tard, amics meus. I fa temps que ho sabem, però hem volgut mirar cap a un altre costat. Uns, perquè protegim el nostre estil de vida, ple de comoditats i serveis que donem per suposats. Altres perquè necessiten desenvolupar-se, i no consideren just que els països del tercer món hagin de quedar penalitzats quan els del primer món hem embrutat tot el que hem volgut, i més.

Quan escolto els parlaments dels polítics, qualsevol d'ells, sento expressions com "hem de salvar el planeta". Alguns, amb un esforç per a sensibilitzar, afegeixen coses com "preservar el món en el que hauran de viure els nostres fills". Penso, sincerament, que aquests termes són erronis.

El que es tracta no és pas de salvar el planeta, o la natura. Què pretensiosos que som! Ells es salven sols, no ens necessiten per res. La partida no va de salvar ecosistemes, espècies animals, ni tan sols salvar els recursos del planeta. Va de salvar-nos a nosaltres.

Crec que només si parlem de forma directa podrem començar a preocupar-nos de debò. Això va de nosaltres, de quines calamitats, amb quines condicions, ens tocarà viure. La natura ha funcionat, en aquest planeta, durant més de 4.000 milions d'anys, i seguirà funcionant fins que el planeta desaparegui. Les espècies vives han anat i vingut. Les que l'home ha fet desaparèixer són "calderilla" comparat amb les extincions massives que hi ha hagut al llarg de la història de la Terra.

Amb temperatures altes o baixes, la natura, el planeta, reaccionen. No els hem de compadir pas. Simplement, no ens necessiten.

Si fem tard, i crec que sí, el que ens quedarà, a part d'intentar reduir els efectes del canvi climàtic, serà aprendre a conviure amb ell. Un món diferent, en el que tot canviarà. Com dissenyarem els edificis i les infraestructures; on situarem ciutats i pobles; quines zones del planeta s'hauran d'abandonar; què menjarem; a quins nous reptes s'enfrontarà la medicina; quins enginys construirem i enviarem a l'espai per tal de frenar la insolació que rebem (amb les conseqüents afectacions als ecosistemes que aquests mecanismes produiran). Tot canviarà.

Però no sense patiment, és clar. Com sempre, les nacions més desfavorides estaran menys preparades per adaptar-se, i les catàstrofes naturals els feriran de forma cruel. Nosaltres tampoc no ens salvarem. Patrons climatològics extrems és el que es tornarà norma habitual. Grans tempestes i inundacions, seguides per llargues èpoques àrides i seques.

Fins ara, ens preguntàvem que quan es produiria tot això. Doncs bé, ja no preguntem més. Hi som de ple, només que a l'inici.

Amb aquests pensaments, us confesso que estic personalment desbordat. Què hem de fer, llavors?

No ens podem abandonar. Una cosa és acceptar que hem fet tard, i l'altra és no fer res per tal de minimitzar els efectes i fer que el ritme dels esdeveniments no es dispari. Sembla insignificant el que un sol de nosaltres pot fer contra aquesta maquinària, oi? I tot i així, hem de fer. Simples fets, com ara reciclar, ser curosos i estalviadors amb el consum elèctric (per exemple, aïllant bé les nostres llars, o apagant aparells innecessaris), fer durar un xic més les nostres joguines tecnològiques i no canviar-les abans d'hora (difícil això, eh?), aprofitar el màxim el menjar que comprem. En fi, multitud de petites coses, que totes sumades, i entre tots, conten.

És clar que nosaltres sols no farem res. Necessitem que els governs, els polítics, les grans empreses, els grans capitals, col·laborin. Pot semblar que això només ho puguem exigir, i que quedi fora de les nostres mans. Però això també canviarà. D'entrada, som nosaltres qui escollim als polítics i als governs. Les agendes polítiques hauran, cada cop més, de focalitzar-se en com ser més curosos amb el mitjà ambient, i, uns perquè hi creuen, i altres perquè no els tocarà més remei, s'hauran de posar les piles. També tenim, com instrument, els nostres hàbits de consum: a quines empreses comprem? cóm són i quins valors tenen? Potser ara mateix això et sembli llunyà, però arribarà el moment en el que, amb una consciència molt més activa sobre el tema, ens mirarem les marques, i farem que les empreses passin a ser "verdes" si volen seguir operant.

En un món que ja de per si és desigual, sotmès a la pressió del canvi climàtic, serà més necessària que mai la solidaritat amb els més desfavorits, que seran els que més patiran (encara més). Estarem a l'alçada?

Des del punt de vista astronòmic, el canvi climàtic és força irrellevant. El que li passi al clima d'un petit planeta rocós en un racó del cosmos no afectarà a l'univers.

Així que si no és a nosaltres, a qui més l'hi ha d'importar el nostre destí?

Les dues cues d'un cometa, la boira, i jo

La meva família sap que l'ofici d'astrofotògraf és sacrificat.

Amb mitja Catalunya coberta per boires, dins el radi d'acció del maleït anticicló, feia un parell de setmanes que, nerviós, no parava de consultar les previsions meteorològiques per poder trobar una oportunitat per caçar al cometa.

El cometa C/2013 US10 Catalina.

Aquesta roca de gel acabava de passar prop del Sol, i les fotografies dels observatoris mostraven dues magnífiques cues. No sempre els cometes ens ensenyen les 2 dues cues, i no em podia perdre aquesta oportunitat.

Un moment... dues cues?

La cua que estem més habituats a veure a les fotografies, aquella cua llarga i moltes vegades espectacular, és la que formen els petits fragments del cometa que es desprenen, al ser escalfats pel Sol, i el cometa deix al darrera de la seva òrbita. Aquests fragments llueixen quan els arriba la llum de l'astre rei.

A més d'aquesta cua, els cometes en desenvolupen una altra, que de vegades no és fàcilment apreciable, formada per gasos, també despresos del cometa. Els gasos queden carregats elèctricament per l'efecte del vent solar, i per tant s'orienten en la direcció del camp magnètic que crea el Sol.

Ah! Val! I ara... cóm fotografiar-lo a pesar de la boira?

Fa uns dies vaig veure que al meu estimat Montsec hi havia bones previsions de matinada, i que la boira que inunda les planes de Lleida no passaria del port d'Àger, cosa que el director científic del Centre d'Observació de l'Univers d'Àger em va confirmar.

Preparar-ho tot (no em podria emportar el telescopi: massa material i poc temps que tindria a la matinada per fotografiar; aniria amb la càmera Canon, un trípode, i un sistema de seguiment automàtic que contraresta la rotació de la Terra). Sopar a les 8 del vespre i a dormir (com els nens) amb el despertador a 2 quarts de dues de la matinada (com els pirats). Despertador que sona, dutxa ràpida en pla zombie, i a conduir. Una mica més de dues hores de boira omnipresent per la Nacional 2. Afortunadament, la carretera estava deserta a aquelles hores intempestives.

Va ser creuar el port d'Àger i obrir-se el cel. Un cel magnífic, en el que encara brillava la Lluna creixent.

Quan vaig arribar al lloc previst (al costat del Centre d'Observació de l'Univers), el termòmetre del cotxe marcava 0 graus, i la humitat era altíssima. Però el cel estava claríssim. Sí, aquella era la meva oportunitat!

Les fotografies havien de ser fetes un cop la Lluna s'hagués amagat i la foscor fos total. Llavors tindria unes dues hores fins a que la llum de l'albada no marqués el final de l'aventura.

Però no hi havia ni un minut a perdre. Mentre esperava que la Lluna marxés, proves i més proves. Que si  el trípode ben anivellat. Que si el mecanisme de seguiment automàtic de la càmera ben alineat. Proves amb diferents paràmetres de la càmera.

Un punter làser, muntat amb gomes de pollastre sobre la Canon, em va servir d'improvisada guia per a poder apuntar la càmera al lloc precís del cel on havia d'estar situat el cometa (ja que no és visible a ull nu).

Primera foto de 4 minuts d'exposició. Jo, mort de fred, dins el cotxe engegat. A veureeeee..... Sí! Les dues cues! Repetim-la, repetim-la. Amb diferents exposicions i paràmetres, per a treure'n al menys una d'aprofitable.

I així va arribar l'alba. Recollida ràpida, conducció prudent cap a Barcelona (carreteres encara plenes de boira), i directament a treballar.

Si t'atreveixes a observar-lo amb prismàtics, des d'un cel fosc, aquí va un petit esquema que he generat per a que el puguis trobar. Recorda: abans de la sortida del Sol, en direcció est.

A partir d'ara, quan vegis una foto de cometa, podràs fardar davant els amics amb el teu coneixement del nombre de cues d'aquests magnífics i encisadors viatgers gelats.

Vols venir a veure l'eclipsi total de Sol a Indonèsia?

El dia 9 de març de 2016 es produirà un esdeveniment magnífic. Una demostració espectacular de la natura. Un eclipsi total de Sol. A Indonèsia.

Com bé sabeu, els eclipsis de Sol es produeixen quan la Lluna (que obligatòriament està en fase nova) oculta el Sol des de la nostra perspectiva. La configuració geomètrica dels eclipsis de Sol fa que cada un d'ells només pugui ser observat des de determinades regions del nostre planeta. En efecte, a diferència dels eclipsis de Lluna, que són perfectament visibles des de tota la part nocturna de la Terra, la visibilitat d'un eclipsi de Sol quedarà circumscrita a franges geogràfiques molt estretes, que lògicament es poden calcular amb total precisió. De vegades, els pocs eclipsis de Sol que hi ha (normalment dos per any) són visibles en zones molt remotes del planeta. Alguns no toquen terra. Altres, queden restringits sobre les zones àrtiques o antàrtiques. Per acabar-ho d'arreglar, no tots els eclipsis de Sol són totals, i en alguns d'ells el disc solar queda menjat per l'ombra de la  Lluna però no tapat completament.

L'eclipsi del març proper serà total vist des de part d'Indonèsia, la qual cosa el converteix en un magnífic reclam turístic. Un viatge per combinar natura i cultura.

Durant un eclipsi total de Sol, el temps sembla aturar-se durant un parell de minuts. El dia es fa nit, fins al punt que algunes de les estrelles més brillants apareixen al cel a ple dia. La temperatura canvia. Els animals queden desorientats. El paisatge es transforma. I els humans que l'observen ho fan presos per l'emoció, en silenci, davant la impossibilitat d'articular paraula.

Tarannà viatges i un servidor us presentem un paquet per poder-hi anar, i gaudir d'aquest l'espectacle únic, amb l'afegit únic que ens ofereix l'entorn natural i cultural de la illa de Sulawesi. Un viatge de 11 dies, que podeu consultar a AQUÍ.

Durant el viatge, combinarem turisme i eclipsi. Com a astrònom acompanyant, explicaré amb detall cóm funciona un eclipsi, i donaré indicacions per poder gaudir-lo al màxim. Proporcionarem ulleres especials per poder veure l'eclipsi amb total seguretat. I fins i tot practicarem, amb qui vulgui, la fotografia de l'esdeveniment.

Disposarem de certa mobilitat dins la franja per la qual creuarà l'eclipsi, i d'aquesta forma intentarem situar-nos en el millor punt en funció de la meteorologia del dia en qüestió.

Què? Us animeu?

Uns bons regals pel Nadal: "El cel de Montserrat", una pluja d'estrelles, un cometa, i 3 planetes

Aquests propers dies serà un no parar. Millor que el cinema. I apte per tots els públics, sense que calguin telescopis.

A veure... per on començo, per on començo...

Començaré per la pluja d'estrelles de les Gemínides. Aha? Pensaves que només interessaven les Llàgrimes de Sant Llorenç eh? Doncs mira per on, les Gemínides són de les pluges d'estrelles més prolífiques de l'any, i des d'un lloc ben fosc, observant en els moments de màxima activitat, es podrien veure com unes 120 fugisseres per hora. Per si això fos poc, es  mouen bastant lentes pel cel, de forma que el seu traç acostuma a ser bastant espectacular. Gens malament, oi?

Què? Vols saber més? Les Gemínides funcionaran al màxim als voltants del 13 i 14 d'aquest mes, sent el millor moment previst el vespre del 14, un cop es faci fosc. I què necessites per gaudir-ne? Els teus ulls. Res de telescopis, ni prismàtics. Les pluges d'estrelles es gaudeixen mirant el cel obert.

Això sí, si no vols morir en l'intent, necessitaràs una bona manta. Perquè, com moltes altres coses a la vida, es necessita paciència. No és allò d'aixecar la vista al cel i esperar que aquest et caigui al cap. Estira't a un lloc còmode, i gaudeix del cel fosc. Espera que els teus ulls s'acostumin a la foscor, i... "allà! L'has vist aquella? Noooo? Però si era brillantíssima!!!". Tu tranquil, ni t'immutis, que sempre n'hi ha que ho veuen tot. Però si segueixes observant, amb paciència, n'acabaràs veient de fugisseres... i moltes.

Perquè, a més, aquest any toca la rifa. Aquelles nits no hi haurà Lluna, i això són condicions ideals per observar pluges d'estrelles. Sempre que la meteorologia acompanyi, això sí.

Allunyat tot el que puguis de les llums de les ciutats, que la llum molesta per aquestes coses. Com que es fa fosc tan d'hora, no caldrà, si no vols, pernoctar fins altes hores de la matinada. Un parell d'hores, i a sopar, calentó.

Per a que puguis fer-te el savi amb els companys d'observació, sàpigues que les pluges d'estrelles es produeixen quan la Terra, movent-se al voltant del Sol, travessa l'òrbita d'un cometa. Aquesta òrbita és plena de petits fragments que el cometa va deixar al seu pas. Però, atenció, que el progenitor de les Gemínides sembla que és un asteroide i no un cometa. I un asteroide bastant dolentot, de nom Faeton. És un tros de pedra que té una òrbita realment perillosa pel nostre planeta. De moment, però, no cal patir.

Bé, ja tens diversió per tota la família el 14 al vespre.

Seguim.

Parlàvem de cometes? Doncs en tenim un, visible amb prismàtics i des d'un cel fosc, de matinada. Es tracta del cometa C/2013 US10 Catalina. Busca'l abans la sortida del Sol, utilitzant l'esquema que adjunto, vàlid pels propers dies. El tindrem visible durant setmanes, i cada cop millor, ja que es mourà cap al cel de la nit i tindrem més hores per veure'l. Les fotografies que hi ha d'aquest cometa són molt espectaculars. Jo, personalment, encara no l'he observat, però ho penso fer. I, si puc, també el fotografiaré. Ja compartiré resultats.

Més coses...

T'has preguntat què dimonis és aquella estrella que brilla tan intensament al cel de l'est quan et lleves per anar a treballar? No és una estrella. És Venus. I per sobre seu, una altra "estrella" força brillant: Júpiter. Entre mig dels dos,  Mart, tot i que costa una mica més de veure. Tres planetes que fa setmanes que juguen al cel de matinada, i ho seguiran fent durant unes setmanetes més.

I m'he deixat pel final el regal de Reis. Sí, perquè si vols completar la carta a ses Majestats d'Orient, aquí va una proposta per passar un cap de setmana diferent, gaudint de cel, natura i història. Ni més ni menys que a la muntanya màgica.

Saps que m'encanta organitzar observacions de divulgació entre el públic en general. Doncs els Reis d'Orient ens porten una sorpresa, que inaugurem el dissabte 9 de gener: "El cel de Montserrat".

Aquesta és una iniciativa que comparteixo amb Sternalia, empresa amb la que col·laboro des de fa temps, i amb el Monestir de Montserrat. És un paquet que inclou una xerrada divulgativa, una observació del cel nocturn, el sopar i l'allotjament, l'esmorzar del dia següent, i un munt d'activitats per triar a preus de descompte. Tot això des de l'entorn únic que és Montserrat.

Com deia, inaugurem el dia 9 de gener, i tenim programades les activitats per la resta de 2016. Pots trobar més informació, les dates, i cóm fer la inscripció aquí.

Així que ja ho saps. Una experiència màgica a Montserrat, una pluja d'estrelles, un cometa, i tres planetes de matinada.

Què agraït és el cel oi?

Cóm pots dir que les estrelles moren, si no tenen cor? Una nit d'astronomia amb nois amb síndrome de Down

Fa mesos, la Coordinadora Síndrome de Down de Catalunya m'havia demanat participar en la seva trobada anual, que organitzen amb noies i nois afectats per aquest síndrome, amb la idea de fer una xerrada divulgativa sobre astronomia i, després del sopar, una observació amb telescopi.

Em va faltar temps per dir que sí. Trobo extraordinària la funció que aquesta organització realitza, i pensar en col·laborar amb ells, ni que fos de forma tan senzilla, m'il·lusionava molt.

El temps va anar passant, i va arribar la data. El darrer cap de setmana de novembre, a Vilanova i la Geltrú. I cap allà vaig anar, amb el meu telescopi i amb un nus a l'estómac. Cóm aniria? Funcionaria la xerrada que havia preparat? Cóm era adreçar-se, comunicar-se,  amb joves afectats pel Down?

Vaig arribar cap a les 19 hores a l'hotel on la Coordinadora realitzava la trobada. Durant dos dies, reunien a desenes de noies i nois de tota Catalunya, en una autèntica festa. Un esdeveniment, pel que vaig poder veure, molt desitjat pels participants. Una nit fora de casa, amb els col·legues d'estudis, i relacionant-se amb joves d'altres pobles i ciutats. La trobada incloïa diversos tallers i activitats, l'estrella de les quals era, m'ho van fer saber de seguida amb les cares il·luminades d'il·lusió, el ball de la nit. El ball, que volia dir, a més, anar-se'n a dormir ben tard, de matinada.

I  allà era jo, muntant el meu PC en una sala abarrotada de joves que seien  impacients com en un cinema. Els parlaria d'astronomia, i amb aquest objectiu portava una presentació de fotografies de l'espai, algunes molt espectaculars, que ens portarien en un viatge imaginari des de la Terra cap al cosmos,  visitant alguns dels planetes del  Sistema Solar, i volant encara més allà, per veure el  lloc on neixen i moren les estrelles.

El nus a l'estómac em va marxar immediatament. Perquè estava jo acabant de muntar el projector, i ja tenia preguntes. Algunes mans alçades, i fins i tot uns assistents que s'aixecaven i em venien a parlar directament.

"De què ens parlaràs, Joan Anton?"

"De planetes i d'estrelles. Anirem  a l'espai"

Una gran excitació va recórrer la sala. Les seves cares ho deien tot. Sí, definitivament aquella no seria una xerrada qualsevol. Seria molt especial, i abans de començar vaig saber que l'èxit estava assegurat.

Ja quasi estava tot preparat, quan un dels nois em va agafar suaument pel braç. "Joan Anton, hem de parlar, tinc un problema" em va dir molt seriós i preocupat. El seu problema, em va explicar, era que la seva xicota, una noia que se seia a primera fila, al seu costat, no podia mirar el cel i veure les estrelles sense recordar a la seva germana, que feia anys s'havia mort. "Què podem fer?" em preguntava, mirant-me directament als ulls. Vaig improvisar (allò era molt més que una xerrada, estava clar). "Mira", li vaig dir a la noia, "quan miris al cel i pensis en la teva germana, observa lo brillants i boniques que són les estrelles, i potser et marxarà tota la pena". La meva resposta va deixar al Tonet i a l'Esther satisfets, tot i que ja vaig intuir que aquell només havia estat el primer capítol.

Bé, projector i PC a punt, la sala plena, i els assistents tots asseguts i molt, molt impacients. Una breu presentació de l'organització, i allà vaig. Primera foto, on es veu una nau de la NASA en la que, els explico, imaginàriament volarem. Un gran "Ohhhhh", a  l'hora de sorpresa i de satisfacció, va omplir la sala.

Al llarg de la presentació les preguntes se succeïen contínuament. Mans alçades, això sí, guardant absolut respecte al torn de paraula que jo anava distribuint. Preguntes de tot tipus. I algunes que no eren preguntes, que eren directament explicacions o ampliacions sobre la matèria, nois que havien llegit, o els havien explicat, coses que tenien relació amb el que jo els presentava.

Però una de les preguntes estel·lars va arribar quan els vaig ensenyar una fotografia feta amb el meu telescopi, que ensenyava cóm moria una estrella. Un noi va alçar immediatament la ma. Mirant-me, enfadat, em va dir: "Tothom sap que les persones morim perquè tenim cor. Cóm ens pots estar dient ara que les estrelles moren, si no en tenen, de cor?" Sí, pel seu to i la seva cara es veia que estava enfadat. Ho vaig interpretar com un "per qui ens ha pres aquest tio? Pensa que pot venir aquí i dir el que li sembli?"

Es va fer el silenci. La sala esperava una resposta, i els ulls dels assistents havien passat de mirar-lo a ell a mirar-me a mi.

Reconec que vaig dubtar uns instants. Aquella pregunta estava carregada d'emoció. La vehemència del noi mostrava molts sentiments sobre la mort, i sobre les persones. "Tens tota la raó, disculpa" vaig explicar-me. "Quan dic que les estrelles moren, vull dir que deixen de funcionar, que s'acaben. Les estrelles, però, no tenen cor, i per tant no gaudeixen de la vida com la podem gaudir nosaltres". El noi, aparentment satisfet, es va asseure, i jo vaig intentar seguir la presentació mentre un munt de mans s'alçaven per la sala.

En varen regalar un gran aplaudiment al final. I cap a sopar!

Em vaig asseure en un lloc lliure, a una de les taules. Al meu costat dret, tres nois de Torredembarra, i a l'esquerra un noi de Tarragona. Al davant, una noia, molt tímida, que no va aixecar la vista del plat en tot el sopar. No sé el seu nom, ni de quina localitat venia. Mil vegades vaig estar temptat de dirigir-me a ella, i els mil cops vaig dubtar i decidir no fer-ho per no incomodar-la. És clar que de temps per pensar no en vaig tenir gaire. D'això ja s'encarregaven en Christian, en Joan o l'Eloi. De vegades, gamberros, amb les mateixes converses que uns nens entremaliats podrien tenir, només que els meus companys de taula devien tenir els vinc-i-pocs anys. Altres estones, amb converses desconcertants, que anaven des de recitar tots els déus grecs i romans (jo feia veure que me'ls  sabia mentre escoltava, al·lucinat), a preguntar-me quan em dutxava. Per uns moments vaig patir que el meu desodorant m'hagués abandonat, però de seguida vaig respirar tranquil en entendre que la preocupació sobre la dutxa tenia relació amb un problema que els nois s'havien trobat amb la regulació de l'aigua calenta de les dutxes de les habitacions.

Va arribar el torn de l'observació. Els monitors havien de pujar les noies i nois a la terrassa de l'hotel en grups de 25 o 30.

El telescopi ja era a punt, quan vaig sentir un soroll a l'escala d'accés a la terrassa. No era el primer grup. Allà drets, en Tonet i l'Esther. Volien ser els primers. D'aquesta forma, ell s'asseguraria que ella pogués controlar les emocions. "Tu fes-nos a nosaltres sols la classe, val?" em va proposar en Tonet, amb una mirada de complicitat. I així ho vaig fer. La parella va poder gaudir d'una magnífica Lluna, plena de cràters, a través del telescopi, i d'un recorregut amb punter làser pel cel. I l'Esther va poder contemplar les estrelles.

El primer grup va entrar a la terrassa. L'astronomia és màgica, mai no decep. La lluna al telescopi impressiona, siguis com siguis. I les històries sobre móns remots,  i estrelles que neixen i moren, mentre els ulls sorpresos dels assistents segueixen el punter làser pel cel, no fallen mai. Entre "ohhhhs" i"ahhhhhs", entre preguntes i explicacions aportades per ells mateixos, varen anar passant grup rere grup. Tot un èxit, tenint en compte que jo era el darrer obstacle entre ells i el tan desitjat ball.

Vaig recollir, satisfet. Em vaig acomiadar de l'organització, i vaig conduir cap a casa, pensatiu.

No sé si aquells nois i noies van aprendre molt o poc aquella nit amb l'astronomia, tot i que vull pensar, vaja, que estic quasi segur, que  els va ser de profit. El que sí us puc dir és que jo vaig aprendre molt. Vaig aprendre que els joves amb Down són extremadament sensibles i carinyosos. Són extraordinàriament agraïts, expressius, directes, i valents. Són camarades inseparables dels seus amics. I són innocentment transgressors.

He sentit, en alguna ocasió, pares i mares de persones amb la síndrome de Down proclamar cóm els seus fills els han omplert la vida de felicitat, i els han ensenyat a estimar. Els que no tenim familiars amb Down mai no podrem acabar d'apreciar la profunditat d'aquests sentiments. I moltíssim menys jo, amb la meva insignificant experiència d'un vespre sota les estrelles. Però el que sí que vull és seguir aprenent.

Així que, amics de Down Catalunya, quan fem la propera?

Ah! I company de la pregunta sobre les estrelles i el cor. En el calaix de les meves fotografies, he recuperat aquesta. El xoc de dues galàxies immenses. No, no m'hi havia fixat mai, però a partir d'ara sempre hi veuré un cor, que em recordarà l'enorme sort de tenir-ne un.