dijous, de novembre 26, 2009

Altres Sols, altres planetes

Fa només 20 anys, la ciència especulava amb la possibilitat de l’existència de planetes al voltant d’altres estrelles.

Semblava clar que n’havien d’existir de planetes en altres sistemes solars, però ens preguntàvem com i quan els podríem descobrir. També ens preguntàvem com serien, i, molt important, si entre aquests planetes podia haver-hi “Terres”.

Fins a la data d’avui, es porten ja descoberts més de 300 planetes aliens al nostre sistema solar. Són els coneguts com a “exo-planetes”.

Aquesta xifra no deix de ser impressionant. I, atenció, la xifra creix ràpidament i està a punt, a ben segur, de disparar-se, ja que fa molt poc s’ha llençat a l’espai un telescopi que s’especialitzarà en descobrir-ne de nous.

Aquests descobriments, juntament amb les dades que ens aporten, ens han permès anar completant una història de la qual encara ens falten algunes peces. Com es formen els planetes? Es formen junt a l’estrella de la qual “depenen”, o molt després? Què es necessita per a formar una “Terra”?

Quan una estrella es forma, ja sabeu que ho fa a partir de la “condensació” per gravetat d’una gran massa d’hidrogen (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-estrella-que-nos-da-vida.html). En aquest procés de formació, l’estrella recent nascuda queda rodejada de una enorme quantitat de restes de material, que orbita com si fos un immens disc al voltant seu.

Aquests discs, que vindrien a ser les restes del procés de formació de l’estrella (el què ha sobrat?) ocupen enormes espais (de fet, en el cas del nostre Sol, el seu disc de “residus” ocupava fins la òrbita dels grans planetes externs).

És a partir d’aquests discs, que es “condensen” els planetes, en un procés que sembla ser és molt més ràpid del què es pensava. De forma que un sistema solar nou podria quedar format al cap de pocs milions d’anys del naixement de l’estrella.

Però, com us deia, ens falten encara peces d’aquest puzzle complex. Peces que, en pocs anys, segurament quedaran complertes.

I com són els planetes que hem descobert?

Doncs la majoria són anomenats “super-Júpiters”... per què són immensos, del tamany de Júpiter o més grans encara.

Per a entendre per què, veiem com es descobreixen.

Fins fa molt poc, la tecnologia de la què disposàvem no ens permetia veure realment un exoplaneta. Això ha anat canviat, i ja existeixen les primeres fotografies de grans telescopis que mostren un puntet girant al voltant d’una estrella. Però no és així com els descobreixen.


La forma més típica de descobriment es produeix quan, per efectes de la perspectiva, el planeta en qüestió CREUA davant de la seva estrella vist des de la Terra. Avui podem detectar (i mesurar) el petitíssim canvi de lluentor de l’estrella (el planeta, al creuar, bloqueja una petita part de la llum de l’estrella que ens arriba). Podem mesurar a més la durada d’aquesta “micro-eclipsi”, i deduir coses com el tamany del planeta i la seva distància al seu sol.

Potser el més impressionant de tot és que aquesta tècnica està avui en dia a l’abast dels aficionats! De fet, molts exo-planetes estan sent descoberts per aficionats. Les càmeres CCD que s’utilitzen en astrofotografia permeten mesures molt fines de les lluentors de les estrelles, i detecten aquests canvis subtils.

Què deduïm d’això?

En primer lloc, que descobrim NOMÉS els planetes que, per perspectiva visual, creuen davant de la seva estrella vistos des d’aquí. Vol dir que segurament hi pot haver altres planetes, en aquella mateixa estrella, que no “veiem” per què, simplement, no passen pel davant.

En segon lloc, ens és més fàcil descobrir grans planetes que petits. És obvi, ja que un gran “júpiter” produirà un canvi de lluentor del seu sol molt més gran que una “terra” (els canvis de lluentor, però, són de l’ordre del 0.x% per a què us feu una idea, poca broma en la precisió que tenen per tant els equips de mesura)

És per aquesta raó que hi ha més “júpiters” que “terres”? No ho sabem. Segurament si, però no tenim prova definitiva. Tot i això, ja s’han descobert exoplanetes del tamany de la Terra també, tot i que molts menys que els què es podria esperar.

Ara comencen a aparèixer noves tècniques, no basades en el creuament del planeta per davant del seu sol, que faran créixer exponencialment els descobriments.


I com són aquests planetes? Aquí podem deixar volar la imaginació!!!

N’hi ha que orbiten tan extraordinàriament a prop de la seva estrella que, en el seu cel, el Sol és unes 60 vegades més gran que el nostre. N’hi ha un que, a més, ensenya sempre la mateixa cara a la estrella, de forma que les temperatures deuen ser de milers de graus en aquesta cara, mentre que a l’altra (en permanent nit), si no hi ha atmosfera que pugui atenuar i distribuir el calor per tot el planeta, les temperatures poden ser properes al zero absolut (!!!!! brutal, menys de 270 graus sota zero!).

Dels demés, poca cosa sabem. Però, si en menys de 20 anys hem passat de 0 a 300, en res començarem ja a tenir dades més riques d’algun d’ells.


Pot semblar un tema trivial, però el descobriment dels exoplanetes ha estat fonamental per a anar arrodonint un discurs còsmic que ens diu que potser no som tan especials...

... O si?






divendres, de novembre 13, 2009

2012: La fi del món


Divendres, 13. El dia de la mala sort pels anglosaxons. També el dia que s’estrena a tot el món la pel•lícula 2012.

En els propers anys, estarà de moda parlar del tema de la fi del món. Veurem aparèixer teories de suposats cometes que venen directament cap a nosaltres, alineacions malignes dels planetes, i perillosos forats negres que han d’aparèixer al costat de casa.

Acabo de llegir un article molt interessant a la revista Sky & Telescope. Parla d’això, i de les probabilitats que una mega-catàstrofe passi.

Què entendríem per mega-catàstrofe? Doncs una de tal magnitud que realment perillés la continuïtat de la raça humana a la Terra. Per tant, descartaríem nimietats com ara el xoc de cometes “petits” (com ara el que va devastar un bon tros dels boscos siberians a començaments del segle XX) o d’asteroides de pocs centenars de metres de diàmetre.

Aquests incidents "menors" provocarien catàstrofes, en les què segurament moriríem millions de persones, directa o indirectament, i sempre en funció de la zona on es produïssin. Però per a fer perillar la vida a la Terra es necessitaria un event major, és a dir, una mega-catàstrofe.

El xoc d’un cometa o asteroide de gran tamany (uns quants quilòmetres de diàmetre) per exemple. O l’explosió d’una supernova (d’un estel gegant en la seva etapa final de la vida) a uns pocs anys llum de la Terra. O que el Sol s’expandís sobtadament i ens engollís.

La probabilitat que això passi en els propers, diguem, milers d'anys és baixíssima. Els objectes “grans” estan més o menys controlats, i el què ens han ensenyat les pel•lícules, allò d’intentar desviar l’objecte, no seria descabellat amb la tecnologia que tenim actualment.

No hi ha cap estel gegant a prop de la Terra. L’explosió de supernova que tindrem més a prop es produirà quan l’estel gegant Betelgeuse, que forma part de la constel•lació d’Orió, exploti, cosa que podria passar en els propers milers d’anys. Tot i que serà un espectacle increïble, visible a plena llum de dia, els més de 600 anys llum que ens hi separen són tota una garantia de seguretat.

I al nostre Sol li queden uns quants milers de milions d’anys per a donar signes d’envelliment (HEY! Pensem en això, no és casualitat que estiguem aquí, al voltant del Sol! Només una estrella estable, tranquil•la, amb vida prevista de molts milers de milions d’anys pot donar el temps suficient a la lenta evolució de la vida en un dels seus planetes)

De què hem de témer, doncs?

Sembla ser que res del què deien els gals en els contes d’Asterix. No sembla que la mega-catàstrofe hagi de venir del cel. Mirem, en canvi, al nostre propi planeta.

Resulta que l’event natural amb més possibilitats de succeir, i de carregar-se gran part de les espècies vives del planeta, seria l’explosió de l'enorme caldera (l’anomenat super-volcà) que resideix a sota del gran parc de Yellowstone, als EEUU.

Sabíeu que Yellowstone alberga més de ¾ parts de tots els fenòmens termals de la Terra? Això és així perquè a pocs quilòmetres de la superfície es troba una enorme bossa de material magmàtic. De fet, pràcticament tot el parc és una gran caldera (el parc té uns 8.000 quilòmetres quadrats... a part d’això és una meravella... no podeu deixar de visitar-lo, eh?)

Es calcula que aquesta caldera explota cada 700.000 anys aproximadament. Les restes, en forma de sediments, que s’han analitzat d’anteriors explosions dibuixen un escenari realment catastròfic. Dipòsits de sediments que arriben a cobrir tota Nordamèrica.

Una explosió d’aquest tipus mouria entre 1.200 i 2.500 quilòmetres cúbics de material, que cobriria el cel a tot el planeta durant... anys?


Entre les catàstrofes que no arribarien a ser “mega”, però que serien molt sonades, n’hi ha algunes que tenim ben a prop. Resulta que grups de científics estan estudiant el volcà Cumbre Vieja, a la illa de la Palma (si, si, a les illes Canàries!).




Sembla que aquest volcà està donant algun signe de moviment, i per la seva estructura podria simplement desmuntar-se i caure a l’oceà, provocant un enorme tsunami que, atenció, es calcula que avançaria cap a les costes americanes en 6 o 7 hores. No hi hauria temps d’evacuar les grans ciutats costeres, i megàpolis com ara Nova York podrien desaparèixer.

Les previsions són, però, que el volcà romandrà estable encara per uns quants milers d’anys.



De moment, sembla que el maleit “doomsday”, o dia del fi del món, encara esperarà una mica, i que podrem seguir gaudint de pel•lícules espectaculars (em moro per veure 2012!) menjant una també molt espectacular bossa de crispetes.

dimarts, de novembre 03, 2009

El cel aquest mes de ... Novembre

Bé, aquest mes tenim un event que promet. Ep, no hi ha res assegurat, eh? (no accepto reclamacions!)

La pluja d'estels de les Leònides (associada al comete Temple-Tuttle) ha estat molt (molt) espectacular algun dels anys recents. La raó és que el camí d'aquest cometa és molt estret, i està ple de fragments i pols. Els anys que la Terra creua exactament per aquest caminet estret, l'entrada de petits fragments a l'atmosfera és constant. I aquest any sembla que això passarà.

Anem a les previsions. La data és el 17 de novembre, entre les 10 i les 11 de la nit aproximadament.
Fixeu-vos: a diferència d'altres pluges d'estels, com les llàgrimes de Sant Llorenç, aquesta està molt concentrada: només unes poques hores abans i després, i un moment calculat de màxim.
Com a tret diferencial, aquests meteors acostumen a ser de recorregut visual més lent i més brillants. I, per a acabar-ho d'arreglar, la nit del 17 serà sense Lluna!!!! No ens ho podem perdre, val?
Alguns científics, que ho han calculat amb precisió, prediuen una bona pluja d'estels. És cert, però, que n'hi ha d'altres que diuen que no serà res de l'altre món. Els primers, de moment, són més nombrosos... així que els hi donarem crèdit.

A més d'aquesta pluja anunciada, aquest més podreu veure la Lluna ben a propet de Saturn (efecte visual, és clar!!!! :-) )

Els dies a mirar, quan aneu a la feina o estigueu portant els nens a escola, són el 12, 13 i 14, direcció sudest. Veureu la Lluna minvent, a prop d'un "estel" bastant brillant: és Saturn.


Bon cel a tothom!

Categories

Estels i Planetes

TOP