dijous, de febrer 20, 2014

2024: l'home a Mart? Sabrem evitar l'infern de Juràssic Park?

La terra tremola en mig de la foscor de la nit. Tot sembla aturar-se front aquells cops. Sabem el que signifiquen, tot i que ens costa d’acceptar-ho. Un crit, i correm. No sabem com, però el Tiranosaure Rex s’ha escapat, i allò que va començar com una aventura única s’ha convertit en un maleït malson.

La pel·lícula d’Spielberg és una mostra magistral del gènere que anomenem Ciència Ficció. Sí. La ciència ficció, que ens explica històries humanes amb un rerefons de ciència. Com va fer al segle XIX el mestre, en Julius Verne.

En l’argument de Juràssic Park, una gran idea, com és la de reconstruir, a mode de museu vivent, la vida de criatures que van viure fa 70 milions d’anys es malmet quan l’espectacle, el “show”, es vol interposar a la ciència.

Només és una pel·lícula, sí.

Si parlem de l’exploració de l’espai, potser us heu preguntat alguna vegada quan veurem un home a Mart. La pregunta també podria ser per què encara no s’hi ha anat?

S’hi han enviat diverses sondes i robots, alguns dels quals estan explorant la seva superfície i enviant fotografies espectaculars. Què impedeix, doncs, que l’home hi vagi? No seria aquest el pas lògic després de la “conquesta” de la Lluna?

El viatge tripulat al planeta roig és inevitable. Sí, és el següent pas, el lògic. Cap altre món del Sistema Solar és més senzill. Però això no vol dir que sigui trivial.

Disposem pràcticament de tota la tecnologia necessària per anar-hi. Sabem que si es realitza el llançament en el moment apropiat, el viatge d’anada es pot escurçar a un xic més de 8 mesos. De fet, en estacions espacials com l’antiga Mir, o l’actual estació internacional, l’home ha experimentat ja amb llargues estances a l’espai.

Un dels perills més importants és que, quan un s’allunya de la Terra, perd l’escut protector que el seu camp magnètic brinda, i llavors és bombardejat per infinitat de partícules carregades que el Sol llença a tota velocitat a cada moment. El vent solar és letal, i si no es protegeix bé la nau durant el viatge (i no solsament durant el viatge! Mart no té a penes camp magnètic que pugui protegir!) la probabilitat de sortir il·lès després d’un any de contínua exposició és més aviat nul·la.

Bé, però tenim la tecnologia per a protegir la nau. Què ve després?


L’aterratge. Aquest sí que seria un autèntic repte. Fer tocar terra, de forma suau, a una nau que entrarà en els dominis del planeta a unes desenes de milers de quilòmetres per hora no sembla senzill. No valen només els paracaigudes, amb una atmosfera quasi inexistent. Fins ara, el que s’hi ha enviat ha aterrat amb mètodes, direm, un xic “primitius”. El paracaigudes no ha faltat, com a primera mesura de frenar una mica, treient suc a la feble atmosfera. I a continuació fer rebotar la nau sobre coixins d’aire, esperant que finalment, quan s’aturi el rebot, aquella estigui intacte (i va funcionar!). O utilitzar l'espècie de grua que va dipositar suaument a la sonda Curiosity l'any 2012. Però, és clar, aquests mètodes van funcionar per a naus que pesaven una fracció del que pesaria la missió tripulada. Clarament, aquesta part de tecnologia s’hauria de desenvolupar.

Bé, però suposem que ja hi hem arribat a Mart. Llavors s’ha de pensar cóm mantenir condicions de vida durant un temps més o menys llarg per als tripulants. Perquè tornar s’haurà de fer quan la finestra de temps torni a ser favorable per a que el viatge duri el menys possible, i això vol dir esperar un parell d’anys en el pitjor dels casos. I si no s’ha de tornar, és a dir, si es vol establir una base permanent, les dificultats són encara majors. A la nau tripulada l’hauran d’acompanyar, potser anticipant-se uns anys abans, altres missions no tripulades que deixin allà el material necessari, des d'aire per als habitacles, a menjar, a aigua.

Què? No es veu tan fàcil, oi? No només tecnologia, sinó diners. Quantitat d’ells. Recursos que, ara mateix, les agències espacials i els governs no tenen.

“Mars One” (http://www.mars-one.com/) és una companyia privada que s’ha proposat enviar els primers humans a Mart l’any 2024. Ja hi estan treballant, perquè, com hem vist, hi ha tecnologia a desenvolupar i provar, i també logística a planificar. “Mars One” espera llançar la primera nau de càrrega en direcció al planeta l’any 2018.

Però el tema es complica. Sí, perquè podria tenir la pinta de voler ser un negoci ràpid. Un projecte així és, segurament, la iniciativa més espectacular de la humanitat fins el moment. I podrien tenir temptacions de convertir-ho en un “reality show”.

Des de la selecció dels astronautes (que ja ha començat), el seu entrenament, les proves, les missions de trasllat de material. Anys de show, amb càmeres de TV seguint cada segon de la vida dels membres de la missió. Us ho imagineu? “Va! Poseu ja la tele, que no ens podem perdre el capítol d’avui! Ahir el John va pegar a la Mai, i avui... avui pot ser la bomba! I és que això d’estar a Mart destroça el cervell de qualsevol”

Sí, pot ser d’allò més edificant.

Bromes a part, ja podeu anar veient la relació amb la pel:lícula de l’Spielberg. Una bona idea científica, que es podria malmetre si cau en mans del món del “business” més despietat. Pot anar bé. Però, igual que a la illa dels dinosaures, a la que els interessos del “show” comencin a manar sobre la ciència, o sobre l’assumpció de riscos, tot podria acabar en tragèdia.

En un projecte científic es poden cometre errors, és clar. Però en un projecte que podria convertir-se en una màquina extraordinària de fer diners ja no parlaríem d’errors, sinó de decisions basades en el que els espectadors, o els accionistes, desitgen.


Personalment, no sé cóm s’enfocarà el projecte “Mars One”. Potser estic posant la vena abans de la ferida, però sembla que l’opció del “reality show” està sent contemplada. I és que és molt temptadora.

Espero que un pas tan important (que deixaria en ridícul a aquell petit gran pas del 1969) es gestioni científicament i en benefici de tota la humanitat. Si ho ha de fer la iniciativa privada, com sembla inevitable, endavant. Però sota l’ètica i el rigor.


Només pensar en poder viure, des de desenes de milions de quilòmetres de distància, com el primer humà posa el peu en la que serà la propera frontera de l’exploració em posa la pell de gallina. Però desitjo que llavors no haguem de córrer en ple pànic, sacsejats per la tremolor de les petjades d'una bèstia insaciable. 

dissabte, de febrer 15, 2014

Per què el cel és blau?



T’ho has preguntat mai? És un fet tan quotidià que a penes hi prestem atenció.

En principi, la llum solar és blanca. Si la descomponem amb un prisma, veiem que, en realitat, la llum blanca és la combinació de diversos colors, els de l’arc de Sant Martí.

La llum està formada per unes partícules anomenades fotons. Aquestes partícules es comporten com a ones, que ens les podem imaginar avançant ondulants, amb les seves crestes i valls. La llum de color blau té més densitat de crestes i valls que la llum vermella. És llum més energètica.

L’altre protagonista d’aquesta història és l’atmosfera.

L’atmosfera, com sabeu, està formada per diversos gasos, entre els que predomina el nitrogen, l’oxigen, el diòxid de carboni, i el vapor d’aigua. La combinació de gasos de la nostra atmosfera és transparent, és a dir, no té color. Una ampolla de vidre buida, és a dir, plena d’aire, no ens mostra pas cap color blau.

Però les molècules de l’aire tenen la propietat de dispersar la llum. En aquest procés de dispersió, la llum, quan xoca contra una molècula de gas de l’atmosfera, és absorbida i immediatament emesa de nou, però en una direcció diferent a la que portava originalment.

Resulta que el procés de dispersió és més eficient com més energètica la llum. Això vol dir que la llum blava, que, com hem dit abans, porta més energia, és especialment afectada per la dispersió de l’atmosfera.

Tenim, doncs, que la llum provinent del Sol (llum que des de l’espai veuríem blanca) travessa l’atmosfera, i el seu component blau va xocant contra les molècules de gas i va sent dispersada en totes direccions, mentre que els demés components (colors grocs, ataronjats, vermells...) passen sense més dificultat. El resultat és que quan aixequem la vista al cel, el veiem tintat de color blau degut als rajos de llum blaus que han estat dispersats en totes direccions.

De nit, el cel és fosc (bé, hauria de ser fosc si no fos per la contaminació lumínica). Falta la potent llum del Sol, i per tant no hi ha dispersió que puguem observar.

Tot plegat, el bonic color del nostre cel és producte de la potent llum del Sol i de l’efecte dispersador de l’aire. Sol i atmosfera pinten el cel de blau i ens donen vida.

dimecres, de febrer 12, 2014

Practica amb el teu telescopi el dia 8 de març



Tens un telescopi al que no acabes de treure’n partit?
Et varen regalar un telescopi i no en saps què fer?
Penses que el teu telescopi és massa senzill?
Tens problemes en fer funcionar el teu telescopi?
El teu telescopi s’ha convertit en un moble ornamental?
O, pitjor encara, en un lloc per penjar la roba abans de planxar-la?


Doncs ja li pots treure la pols i preparar-lo per a sortir de passeig!

El dissabte dia 8 de març, al Parc Arboretum de Sant Cugat, a partir de les 8 del vespre, podràs portar-lo i el revisarem plegats. Aprofitant la Lluna creixent, i un Júpiter ben formós, el provarem i jugarem amb ell.

Potser et sorprendràs del que pots arribar a veure.

Fins i tot amb un petit instrument, es pot gaudir de la magnífica Lluna, i dels grans planetes. També d’alguns objectes de cel profund. Però, de vegades, un no sap per on començar. Cóm posar-lo en funcionament? A lo millor és qüestió de pràctica. Potser cal completar amb un ocular més apropiat per a la seva configuració, o estabilitzar el trípode, o ...

Sigui el que sigui, et convido a venir el dia 8 de març amb el teu telescopi, per a una sessió pràctica.

Si vols venir, només cal que enviïs un correu electrònic a estelsiplanetes@gmail.com, on pots indicar el teu nom i, si les coneixes, les característiques del telescopi.

Així que fora mandra i excuses, i rescata el teu telescopi! Ah... i no et preocupis, que també el podràs seguir utilitzant per penjar-hi la roba!

diumenge, de febrer 09, 2014

Un cap de setmana d'observacions

Ha estat un cap de setmana amb doblet. Dues observacions una divendres i l’altra dissabte. La del divendres per famílies de l’escola Joan Maragall de Sant Cugat, i la de dissabte per membres del Banc del Temps.

Començaré per comentar la de divendres. L’assistència va ser força nombrosa. Nenes i nens extraordinàriament atents i interessats, amb edats que devien oscil·lar entre els 6 i 10 anys, i que varen convertir aquella sessió en una de les més satisfactòries per a qui us escriu.
El meu amic, en Xavi, i jo ens vàrem multiplicar per a poder atendre a les intel·ligents preguntes de la canalla.
Les imatges de la Lluna i de Júpiter varen ser força espectaculars, a pesar dels núvols fins i alts que enteranyinaven el cel. Personalment, mai me’n cansaré d’escoltar les exclamacions dels menuts quan veuen els cràters de la Lluna per primera vegada. Els seus pares i mares també varen poder seguir les explicacions i observar pel telescopi.

Haig de dir que el nivell de coneixements dels nens que varen venir era sorprenent per la seva edat. Felicitats als nens i nenes, als seus pares i mares, i a l’escola!

La Júlia és la primera que ens ha fet arribar el seu dibuix, inspirada, com diu el seu pare, pel que va veure la nit de divendres. Una Lluna creixent, plena de cràters, estrelles, i el planeta Júpiter. Gràcies, Júlia, ... m'han agradat molt els teus dibuixos i les preguntes que vares fer, i t’espero en properes sessions, val?




Encara amb el bon gust de boca de l’observació comentada, vàrem afrontar un dissabte meteorològicament complicat. A l’hora prevista per a l’observació plovia finament a Sant Cugat. Tot el dia havia estat molt tapat. L’observació semblava impossible.
Però vet aquí que el grup d’assistents que venien des de Barcelona ja estaven en camí, i després de rebre’ls a l’estació de ferrocarrils, i a la vista que començaven a formar-se algunes clarianes al cel, vàrem decidir esperar una estona, en una cafeteria, a l’evolució del temps. Una hora després plantàvem el telescopi,  i començàvem una sessió improvisada per a un petit grup d’unes 10 persones.
A pesar dels núvols, els assistents varen poder gaudir de la Lluna i de Júpiter, amb imatges força correctes, que els varen impressionar. Vàrem parlar dels moviments del cel, de les immenses distàncies, de la formació de la Lluna, i dels cometes. Tot això mentre fèiem cua per mirar pel telescopi, o repassàvem algunes fotografies realitzades des del meu observatori de Falset.



Em sap molt de greu per a les persones del Banc del Temps de Sant Cugat que s’havien apuntat i que, en vistes de l’estat del cel, varen decidir no sortir de casa. El que finalment poguéssim observar s’ha de considerar un fet afortunat, i personalment no hagués recomanat a ningú desplaçar-se en aquelles condicions. Dit això, la deessa de la fortuna va premiar als que es van presentar. Per a tots aquells que no vàreu poder venir, no us preocupeu, que repetirem convocatòria.
Vull agrair a tots els assistents a les sessions que organitzem el seu interès i suport. És gràcies al seu entusiasme que seguim fent aquestes observacions. Ens donem per ben pagats mirant les cares de sorpresa, o escoltant les exclamacions d’admiració quan la gent mira a través de l’ocular.

Ara fa ja 6 anys que mantinc, de forma ininterrompuda, aquest blog. Per celebrar-ho hem estrenat targetes d’Estels i Planetes:


Espero que us agradin!

dijous, de febrer 06, 2014

Actualització sobre les observacions del divendres 7 i dissabte 8


A continuació actualitzo la darrera informació sobre les activitats d’observació previstes per aquest divendres dia 7 i dissabte dia 8 a Sant Cugat.
Les previsions meteorològiques no són, precisament, per tirar coets. Per divendres ens prediuen un cel mig ennuvolat, amb forces clarianes. La previsió de dissabte sembla un xic pitjor, però sense pluja.
L’avantatge que tenim és que el tipus d’observació que farem els dos dies és d’objectes amb molta llum, com són la Lluna i el planeta Júpiter, i no necessitem un cel transparent i seré. Fins i tot amb presència de núvols podem observar... sempre i quan, és clar, no estigui tot tapat i hi hagi suficients clarianes com per a que aquests dos objectes es puguin veure.
Dit això, de moment, seguim endavant amb les dues activitats. Us recomano, però, estar atents als twitter @estelsiplanetes, que és on podrem actualitzar la informació i emetre qualsevol avís necessari.
Recordem que divendres 7 l’observació que fem és a petició de l’AMPA de l’escola Joan Maragall de Sant Cugat, i tindrà lloc al parc Arboretum de la ciutat a partir de les 20.30 hores.
L’activitat de dissabte dia 8 també es farà al parc Arboretum de Sant Cugat, i començarà a les 20 hores. Aquesta observació es realitza per als membres del Banc del Temps. Per aquelles persones que venen de fora de Sant Cugat, una persona d’Estels i Planetes les esperarà a les 19:45 a la plaça de l’estació de FFCC de la ciutat per acompanyar-los al lloc de l’observació.
Atenció per tant al nostre compte twitter, que serà el canal que a partir d’ara emprarem per avisar de les novetats que es puguin produir.

diumenge, de febrer 02, 2014

Es va rebre un missatge de vida intel·ligent?

A les 23 hores i 16 minuts exactament, les radioantenes de l’observatori del Big Ear, a l’estat d’Ohio als Estats Units, van captar un senyal provinent de l’espai.

Va durar 72 segons. Era un senyal clar, que destacava 30 vegades per sobre del soroll de fons que omple l’espai. A més, era altament direccional, és a dir, provenia d’un punt concret del cel.
Això va passar el 15 d’agost de 1977, i l’esdeveniment, únic en el seu gènere, va ser batejat com “The WOW signal!” (que vindria a ser “El senyal UAU!”).

El fet va ser extraordinari, i a data d’avui no té explicació. Anem als fets:
  • com deia abans, el senyal era molt clar, i apareixia en una freqüència concreta, sense generar estàtics en les freqüències properes, com passaria en la gran majoria de senyals produïdes per fenòmens naturals
  • la freqüència on es va detectar és molt especial. Es tracta d’un espai radioelèctric ben conegut pels astrònoms, i només se sap d’un fenomen natural que produeix radiació en aquesta freqüència
  • resulta que és justament l’hidrogen, l’element natural més abundant a l’univers, el que radia en aquesta freqüència, i ho fa de forma ben estudiada, res a veure amb el que es va detectar
  • així com l’espectre radioelèctric està ple de radiació en moltes freqüències provinent d’esdeveniments i processos naturals a l’univers, aquesta de la que parlem és com una sala buida i silenciosa, només pertorbada per un remor de fons (que és la radiació de l’hidrogen neutre). Per tant, emetre en aquesta freqüència és com llançar un senyal inconfusible. Seria la freqüència que qualsevol triaria per emetre.
Per més que s’ha intentat, mai més s’ha tornat a escoltar res semblant. Des de llavors, els principals esforços per a la recerca de vida intel·ligent (l’anomenat projecte SETI) s’han centrat en escombrar tot el cel principalment en aquesta freqüència. Però res, la qual cosa fa encara més extraordinari l’enregistrament del 77.

Què va ser aquell senyal? Quin era el seu origen? Si es tractava d’un fenomen natural desconegut, cóm és que mai més s’ha tornat a rebre en cap part del cel? Per altra banda, si es tractava d’un senyal intel·ligent, cóm és que va emetre només 72 segons?
Moltes preguntes sense resposta.

Pels que estem convençuts que no estem sols a l’univers, rebre un senyal és qüestió de temps. Cóm serà, aquest senyal? El sabrem desxifrar? Només en la nostra galàxia és possible que senyals de civilitzacions ja extintes estiguin viatjant des de fa milions d'anys cap a nosaltres. Cada dia que passa, aquestes emissions estan més a prop nostre.

Serà demà, o potser d'aquí 10 anys. Només és qüestió de temps.

Categories

Estels i Planetes

TOP