dimecres, de juny 20, 2012

La meva fotografia de fa 47 milions d'anys

Fa uns dies vaig fotografiar aquest objecte espectacular. La seva llum ha estat viatjant durant més de 47 milions d’anys per a acabar sent recollida pels detectors de la meva càmera.


És una galàxia, vista de perfil.

Les galàxies són enormes congregacions d’estrelles (amb els seus planetes), pols, i gas. Tot aquest material es troba vinculat per efectes de la gravetat mútua, i gira al voltant del centre de gravetat comú.

Nosaltres també ens trobem dins una galàxia. La nostra l’hem anomenada la Via Làctia.

La que veiem a la foto té un nom molt menys poètic. És la NGC4565.I, igual que la Via Làctia, aquesta gran ciutat espacial conté milers de milions d’estrelles.

Com deia al començament de l’article, de fet, estem veient cóm era aquesta galàxia fa uns 47 milions d’anys. Tot i que ens sembli molt de temps, en l’escala còsmica això és, només, un sospir.

Degut a que la velocitat de la llum, la nostra missatgera preferida, és finita, resulta que, quan més lluny veiem, més al passat mirem.

Els científics, amb instruments com el Hubble, poden observar galàxies que varen existir fa milers de milions d’anys. Objectes que segurament ja no existeixen.

Mentre la meva càmera recollia els fotons emesos per la NTGC4565, jo intentava gaudir de la nit claríssima de Falset, amb un ull al cel i un altre a la pantalla de l’ordinador que controlava els diferents instruments (és sorprenent la quantitat de petites coses que poden anar malament i malbaratar les hores de treball que es necessiten per a aconseguir una fotografia!)

Allà, mirant el cel, reflexionava sobre aquest tema de la llum i del temps, i de la sort que tenim que la llum no viatgi infinitament ràpida.

Sí, perquè imagineu-vos si fos així. La informació es perdria. Esdeveniments passats que, justament per passats, quedarien ocults per a nosaltres. Penso que la supernova que explota, en un dels espectacles més exuberants de l’univers, ho fa sabent que la seva potent llum, tot i que devastadora per als infortunats móns propers, recorrerà l’univers de punta a punta durant milers de milions d’anys, per a l’admiració de futures generacions.

El passat ens envia imatges, que podem analitzar, de les què podem gaudir, amb les què ens podem emocionar. Imatges que ens mostren cóm érem de petits, què fèiem.

El cel és una extraordinària pantalla de cinema, per on va desfilant el documental més magnífic mai fet. El documental de la creació, i vida, de l’univers.

dissabte, de juny 16, 2012

Les primeres observacions per a entitats

La línia d’activitats d’observació que vàrem endegar fa temps des d’aquest blog té com a principal objectiu, ja ho sabeu, la divulgació pràctica de l’astronomia. Pretenem despertar l’interès i la curiositat respecte aquesta temàtica, ja sigui amb nens o amb adults.


Des que vàrem començar a organitzar-ne, les sessions han anat augmentant en volum d’assistència, la qual cosa ens ha motivat a introduir novetats per a fer encara més atractives les sessions, com ara l’ús d’una càmera de vídeo i la possibilitat que els assistents “naveguin” sobre la Lluna controlant ells el telescopi.

Poc a poc, el famós “boca-orella” també ha anat funcionant, i amb això anem ampliant també la tipologia de les sessions, entrant ja en contacte amb entitats diverses que ens mostren el seu interès.

En aquest sentit, em plau comunicar-vos que aquest blog organitzarà una observació per al Club Bellaterra (club d'esports), dins dels actes que l'entitat organitza aquest mes de juny per als seus abonats (en concret, el divendres dia 29).

Amb l’activitat observacional en augment, estem treballant amb més novetats, que ja us anirem explicant, per a incorporar-les a les sessions.

dimecres, de juny 13, 2012

Més dibuixos de nens!

Seguim rebent més dibuixos del les nenes i nens que varen assistir a la darrera observació per famílies.


Aquí tenim la creativitat amb la què la Paula ens representa a la Lluna, tal i com ella la recorda a través del telescopi:



















Felicitats, Paula! Ah... i seguiràs mirant, de tant en quant, al cel?






dissabte, de juny 09, 2012

Si rebem senyals de vida intel:ligent... què fem?

La notícia, impactant, va creuar el planeta com un llamp. Va omplir edicions especials dels diaris, i va aturar les programacions normals de les televisions.

 
Els màxims dirigents del planeta s’afanaven a acabar els seus discursos tranquil•litzadors. No hi havia hagut temps de fer-ho abans, ja que la situació s’havia descontrolat de seguida. Des dels primers moments es va veure que els intents d’amagar la notícia, ni que fos temporalment fins a poder analitzar-ne les conseqüències, serien inútils.


No feia ni 48 hores que una radioantena de la xarxa de recerca de vida intel•ligent havia detectat un senyal que havia posat la pell de gallina als científics. Els ordinadors l’havien aïllat del soroll de fons, soroll en gran part provinent de la interferència de multitud d’emissions que s’escapen del nostre planeta. Aquests mateixos ordinadors havien disparat els protocols d’alarma que feia tan de temps s’havien programat amb l’esperança que algun dia fossin d’utilitat: el senyal repetia una seqüència en cicle, amb una precisió tan elevada que es podia descartar qualsevol causa natural.

Aquesta història, simulada, algun dia, potser, cobrarà vida en la realitat. Les capacitats científiques, en el camp de la detecció, són aclaparadores respecte a les què teníem fa només uns pocs anys.

Per mi, la pregunta no és si detectarem mai un senyal de vida intel•ligent, sinó més aviat què se suposa que hem de fer llavors, tal i com discuteix un recent article aparegut a la prestigiosa revista Astronomy.

Només a la nostra galàxia, milers de milions d’estrelles, la majoria d’elles amb planetes al voltant amb molta probabilitat, semblen voler demostrar-nos, amb el seu número ingent, que, ni que sigui per un tema purament estadístic, no devem estar sols. Jo, simplement, no em puc imaginar un univers buit de vida. Per què hauria de ser així?

De les primeres reflexions que venen al cap, en el cas que es detectés senyal intel•ligent provinent de l’espai en algun moment de la nostra història propera, és pensar que, amb molta seguretat, els emissors serien tecnològicament més avançats que nosaltres.

En efecte, la llum, la missatgera més ràpida que existeix, té una velocitat finita. Si pensem en la Terra, les primeres emissions que vàrem deixar escapar a l’espai potser van iniciar el seu camí fa... ummm... sent molt benèvol, uns 100 anys, amb les primeres estacions de radio i després de televisió. Aquests senyals involuntaris, delators de la nostra presència, hauran recorregut, per tant, una distància molt petita (menys de 100 anys-llum), comparada amb les distàncies típiques a la gran majoria d’objectes de la nostra galàxia (centenars, milers, centenars de milers d’anys llum).

Els senyals que algun dia detectarem hauran hagut de recórrer distàncies bastant considerables. Seran, dons, senyals del passat, senyals que ens arribaran, potser, milers d’anys després de ser emeses. Si aquella civilització encara existeix, com d’avançada serà quan nosaltres rebem el seu “hola”?

Una altra reflexió és la òbvia pregunta “què diuen”. Pot ser que el senyal rebut sigui simplement un beep-beep, una espècie de crit “som aquí!”, o bé un missatge complex, ple d’informació, ple de zeros i uns, que trigarem anys, si és que mai ho aconseguim, en desxifrar.

En el cas d’un missatge d’aquest estil, és de suposar que els emissors hauran codificat en el propi senyal la clau per desxifrar-lo, una mena de protocol basat en aspectes universals, com ara les matemàtiques, o en la descripció de models bàsics, com ara el d’un àtom d’hidrogen.

És clar que en el temps que triguéssim en desxifrar el missatge, ens assaltaria la tercera reflexió. Hem de contestar?

Ja em puc imaginar el magnífic caldo de cultiu que aquesta qüestió seria per a sectes de tot tipus, grups ideològics, religions, cultures, etc. Des d'alertes anunciant la fi apocalíptica del món, fins a manifestacions donant la benvinguda, flors a les mans, a no-sabem-encara-qui.

Per sobre d’aquest espectacle, la pregunta en qüestió mereix pensar-la uns moments. En primer lloc, quina seria la nostra capacitat real de contestar?

Si contestem avui, la nostra resposta arribarà al seu destí al cap d’uns quants centenars o milers d’anys. Sembla, doncs, que serà impossible poder mantenir una conversa mínimament en condicions!

Per altra banda, contestar significa delatar la nostra presència. Al cap d’uns milers d’anys, la nostra resposta pot fer concentrar tota l’atenció d’una civilització remota en el nostre humil planeta.

És clar que, degut a la distància, una invasió alienígena provinent d’aquell món seria bastant inviable, a no ser que els éssers en qüestió haguessin descobert la forma de viatjar per l’espai a més velocitat que la llum. I, si fos així, no valdria ja la pena que ens preocupéssim gaire.

Per què no contestar, doncs? Els humans som gregaris. Necessitem comunicar-nos (quantes vegades heu pensat allò de “hauria d’haver tancat la boca!”).

I què els direm? Si depenem que els nostres polítics es posin d’acord per tal de consensuar el missatge més important de l’història de l’humanitat ja ens podem asseure. Al cap i a la fi, no seria suficient respondre amb un repetitiu, simple i primitiu beep-beep-beep? Ostres, però així perdríem uns altres milers d’anys en poder rebre, i contestar, la següent frase de la conversa: més val, doncs, que omplim d’informació la nostra primera resposta, no?

Tanco els ulls, i puc imaginar-se un senyal viatjant entre nebuloses i estrelles. Un senyal provinent d’un món remot. Un senyal que, potser, és ja de camí, a punt d’arribar a un petit planeta blau que habita un racó de la Via Làctia.


dimecres, de juny 06, 2012

Per què la Lluna ens mostra sempre la mateixa cara?

Aquesta és una de les qüestions que més sovint ens pregunten en les observacions que fem, i la intentarem explicar aquí en termes senzills (i, per tant, de forma molt simplificada).

Com bon satèl•lit que és, la Lluna gira al voltant de la Terra. Aquest gir, similar al que la Terra fa al voltant del Sol, el realitza amb el conegut període de 27 dies aproximadament.

Doncs bé, al mateix moment que la Lluna gira al voltant de la Terra, també gira al seu voltant. I, justament, triga en girar sobre si mateixa el mateix que triga en desplaçar-se al voltant nostre, és a dir, uns 27 dies.

En els esquemes adjunts, ho simulem igual com ho fem, jugant, amb els nens que assisteixen a les nostres observacions. En el primer dels dibuixos, fem que la Lluna, simulada per una persona, giri al voltant de “la Terra”, però sense girar sobre si mateixa. El resultat, com veieu, és que la Lluna (la persona) ens va mostrant, vista des de “la Terra”, totes les parts de la seva superfície (en el cas de la persona, del seu cap: el podem veure de front, de perfil, i fins i tot li podem veure en clatell).



En el segon dibuix (en vermell), fem que la Lluna (la persona) giri al voltant de “la Terra”, però que ho faci de forma que no deixi de mirar sempre a la Terra. Així és com ho fa en realitat la Lluna. Fixem-nos que això s’aconsegueix fent que la Lluna completi un gir sobre si mateixa al mateix temps que completa un gir sobre la Terra.

Finalment, en el tercer dibuix, fem que la Lluna faci varis girs sobre si mateixa mentre es mou al voltant de la Terra. En aquest cas, la Lluna ens mostra, igual que en el primer cas, totes les parts de la seva superfície.

En el cas del nostre planeta, la Terra, girant al voltant del Sol, tindríem un esquema similar al tercer. Triguem 365 dies (aproximadament) en donar un tomb complert al Sol, i només 1 dia (aproximadament) en girar sobre nosaltres mateixos. Per tant, fem uns 365 tombs sobre nosaltres mateixos per cada volta al Sol (la qual cosa, per cert, és perfecte per a permetre un escalfament més o menys uniforme del planeta).

Però la Lluna correspon al segon esquema (en vermell). Ella gira al nostre voltant amb el mateix període amb el que gira sobre seu. El resultat: sempre la veiem igual, sempre li veiem la mateixa cara.

Però, perquè això és així?

Aquest comportament no és únic de la Lluna. En general, la “captura de la rotació” es produeix per l’efecte gravitatori que exerceix un cos de molta massa sobre un altre menor, i quan existeix algun efecte de fricció que alenteix la rotació del cos menor sobre si mateix.

En el dibuix següent, exagero visualment aquest efecte de fricció: un dels cossos és deformat per la intensa gravetat exercida pel cos major (la deformació apareix en color verd, el planeta s’aixafa i s’allarga en direcció al cos major). Això situa a la deformació lleugerament “més a prop” del cos major, i, per tant, "nota" més l'efecte de la gravetat. El gir del cos menor sobre si mateix haurà de vèncer, dons, la resistència que li oposarà l'atracció del cos major sobre la part deformada.
Aquest efecte, acumulat al llarg de milions i milions d’anys, va frenant la rotació del cos menor, i acaba fent-lo coincidir amb seu període de translació.

En el cas Terra-Lluna, la deformació mútua es genera per efectes com les marees dels mars del nostre planeta, o les deformacions que es produeixen fins i tot en l’escorça sòlida dels dos cossos.

Per cert, que aquest efecte de fricció també afecta a la Terra, alentint poc a poc el seu moviment de rotació. En altres paraules, la durada del dia s’allarga uns 0,002 segons cada segle.

La mateixa cara sempre. Contemplant-nos fixament, sense desviar la mirada. La Lluna, enamorada per la bellesa del nostre planeta blau.


dilluns, de juny 04, 2012

Rebem els primers dibuixos de l'observació del divendres

Si ens va fer il•lusió organitzar l’observació per nens , més il•lusió encara ens està fent rebre ja els primers dibuixos, igual com va passar en l’observació anterior.

Aquests són els magnífics dibuixos de l’Alèxia, de l’Oriol, del Iago, i de la Jana.






































Felicitats a tots ells per la creativitat! La Lluna i Saturn segur que estaran contents de veure’s tan ben dibuixats!!!

Alèxia, Oriol, Iago, Jana: sabreu aquests dies tornar a reconèixer al planeta Saturn i a Mart mirant el cel del vespre? Us heu fixat que la Lluna està més plena aquests dies que quan la vàrem observar divendres? No deixeu de sentir curiositat pel cel, eh?

Gràcies pels dibuixos!

dissabte, de juny 02, 2012

Èxit de participació en l'observació d'ahir! Esperem, ara, els vostres dibuixos!

Ahir divendres, al vespre, vàrem poder realitzar l’observació per a nens i famílies que havíem programat. I, la veritat, és que estem molt (molt) satisfets i contents.

En primer lloc, per l’assistència. Una assistència que, un cop més, va superar totalment les nostres expectatives, i també les capacitats logístiques amb les què comptem. Calculem que entre 50 i 70 persones ens vàrem aplegar al voltant del telescopi.

Tot i que aquesta gran assistència provoqués cues per a poder observar, nosaltres, que ho fem amb un objectiu de divulgació, ho veiem com un incentiu més per a continuar aquest tipus de sessions i, si podem, poc a poc, anar ampliant el nostre arsenal de material per tal de poder donar millor servei.

En segon lloc, ahir varen venir molts nens i nenes. Però molts!. I a nosaltres ens agraden molt els nens i nenes. Però molt!

Sempre hem pensat que és amb els nens quan pots despertar una petita llavor d’interès sobre un tema tan apassionant com aquest de l’astronomia. I ara estem parlant “d’astronomia” de la senzilla. D’aquella d’aixecar la vista al cel, i poder assenyalar un planeta, o una determinada constel•lació. D’aquella que, els nostres avis o rebesavis si que feien, i que nosaltres, atrafegats tots pel ritme del dia a dia, hem deixat de fer.

Amb ells vàrem jugar sobre la gespa del parc, per a simular coses tan divertides com el moviment de la Lluna al voltant de la Terra (i el perquè ens mostra sempre la mateixa cara), o la posició i moviment dels planetes del nostre Sistema Solar.

Nens i nenes que vàreu venir, i que ens vàreu fer tantes i tantes preguntes: si teniu ganes, dibuixeu alguna de les coses de les que més us van agradar ahir, i si ens les envieu per correu electrònic (estelsiplanetes@gmail.com) us les publicarem al blog.

En tercer lloc, sent com és el nostre objectiu la divulgació, el millor que et pot passar és que la gent (nens inclosos) et facin preguntes. I ahir en vàrem intentar respondre moltes de preguntes. I, en alguns moments, no va ser fàcil, especialment davant algunes qüestions extraordinàriament intel•ligents que els nens i nenes ens varen fer.

En quart lloc, vàrem introduir, per primer cop, i amb èxit absolut, un nou material que ens obre un món de possibilitats per a poder fer aquestes sessions més entretingudes i vistoses. Una petita càmera de vídeo connectada al telescopi, que ens projectava les imatges de Saturn, o de la Lluna en una pantalla d’ordinador (adjuntem una de les imatges de Saturn que ahir es va poder veure, i que en cap cas fa justícia a la impressionant vista que aquest planeta ens va oferir observat directament a través del telescopi).
Potser una de les coses amb les què vàrem veure que els nens gaudien més va ser quan eren ells mateixos els que governaven el telescopi i “navegaven”, com si pilotessin una nau espacial, per la superfície de la Lluna, mirant tots la pantalla de l’ordinador i descobrint pel camí cràters espectaculars, ombres allargades de cadenes muntanyoses, o altres característiques vistoses.
Aquí us deixem un petit vídeo que vàrem enregistrar i que il•lustra una d’aquestes “navegacions” que els nens van poder fer.
La introducció de la càmera de vídeo ens promet, a partir d’ara, més novetats que ja us anirem explicant .

Ja veieu que tenim molts motius per a estar contents.

Us volem agrair a tots el vostre suport. A tots els que heu vingut a alguna de les observacions. I a tots els què llegiu aquest blog.

Aprofitem per a recordar-vos que també ens podeu seguir a través del twitter (@estelsiplanetes).

Seguirem publicant articles, esforçant-nos en ser fidels als principis del blog (divulgació senzilla, adreçada a tots els públics, sobre temes d’astronomia i curiositats relacionades). I seguirem organitzant observacions, algunes d’elles per nens i famílies, com la d’ahir. I d'altres adreçades a un públic més adult, en nits fosques, per a mostrar objectes “més avançats”, com ara nebuloses o galàxies.

Categories

Estels i Planetes

TOP