divendres, d’agost 28, 2009

El cel aquest mes de... Setembre


Júpiter segueix sent, durant el mes de Setembre, el rei de la nit. És inconfusible, brillant més que qualsevol altre objecte del cel de la nit... excepte Venus a la matinada i.... la Lluna és clar!

Precisament, la nit del 29 de Setembre tindrem una conjunció de la Lluna amb Júpiter: els dos estaran molt junts, i serà una bona visió. En l'esquema podem veure la posició de la Lluna el dia 28 i el 29, cal a les 9 i mitja del vespre (després de la posta de Sol) i mirant cap al Sud-Est.

És una bona ocasió per a ensenyar-li als vostres (als nens) la lluentor de Júpiter i explicar-lis que no és una estrella, sinò un planeta.
Però és que, a més, la Lluna jugarà també amb Venus la matinada del dia 16. Aquest diar, estarà amb conjunció amb Venus, veient-se els dos molt propers a la matinada, just abans de la sortida del Sol. Si Júpiter brilla, espereu a veure a Venus!!!! És una passada de lluentor.

Per a tots aquells que us lleveu d'hora, mireu cap a l'Est durant els dies 15, 16 i 17, i veureu a Venus al costat de la Lluna.

diumenge, d’agost 23, 2009

Què son les constel·lacions?

Atenció, aquí pots escoltar l'àudio del podcast "La Terra és plana" del programa El Suplement de Catalunya Ràdio on explico què són les constel·lacions: "Les històries rere les constel·lacions".

-----------------------

Les constel·lacions son agrupacions d’estels, que les antigues civilitzacions reconeixien en el cel nocturn i que associaven a formes, figures, o personatges mítics.



En realitat, les estrelles que formen una constel·lació no estan de cap forma relacionades entre elles. És simplement un efecte de perspectiva visual. Moltes vegades, aquestes estrelles es poden trobar centenars d’anys llum de distància unes de les altres.

Si les constel·lacions son només un efecte de perspectiva, per què son importants?


Ens serveixen de molt bona referència per a conèixer el cel nocturn, orientar-nos i situar els objectes de forma relativament senzilla.


Per exemple, serà típic que llegim que tal o qual galàxia està situada a la constel·lació de, per exemple, el Cigne. Això ens permet de forma aproximada situar la galàxia mentalment en l’esfera celeste. (però recordeu el què hem dir: que la galàxia estigui en una constel·lació només implica que des de la Terra la veiem en perspectiva projectada en una zona del cel que els nostres avantpassats van anomenar amb el nom del Cigne, en aquest cas de l’exemple)

Quan us estireu a mirar les estrelles, veureu que és molt útil anar aprenent el nom i la forma de les constel·lacions. D’aquesta forma podreu reconèixer estrelles individuals, i a més localitzar altres constel·lacions, utilitzant trucs de l’estil de.... “si allargues el mànec del gran carro et trobes a l’estrella polar”.

La història de les constel·lacions sembla ser que es remunta a èpoques molt antigues. Algunes de les constel·lacions més conegudes ja varen rebre nom dels mesopotamis.

És fascinant veure la imaginació que tenien aquests pobles, que eren capaços de reconèixer figures mitològiques increïbles en el cel. Intenteu vosaltres veure aquestes figures també!

Per cert, que com moltes d’aquestes civilitzacions van viure en l’hemisferi Nord, resulta que les constel·lacions pròpies del Sud varen rebre noms molt segles més tard, i porten noms molt menys mitològics (com ara “telescopi”).

En èpoques contemporànies, la Unió Astronòmica Internacional va delimitar exactament les constel·lacions i les va “estandarditzar”.


De totes les constel·lacions del cel (88 per a ser exactes), n’hi ha unes quantes que són especialment rellevants. Per exemple, tenim les 12 constel·lacions que formen els signes del zodíac. Aquestes constel·lacions tenen en comú que ocupen un lloc al cel pel qual es va desplaçant el Sol en el seu recorregut anual (bé, ja sabeu que és la Terra qui es desplaça en realitat). I no tan sols el Sol: els dotze signes del zodíac reben a la Lluna i als planetes també.


Altres constel·lacions importants han servit de sempre com a fars o referències d’orientació. És el cas del Gran Carro, que ens ajuda a trobar a l’estrella Polar en l’hemisferi Nord. O de la Creu del Sud, en l’hemisferi Sud.

Un planisferi és un estri molt barat i interessant per a conèixer el cel i reconèixer a les constel·lacions. Us recomano que n’aconseguiu un i practiqueu. O que aprofiteu, si esteu amb algú que les conegui, per a que us les ensenyi!
Ara a l'estiu: intenteu reconèixer el Cigne, la Lira i l'Àliga. Els estels més brillants d'aquestes tres constel·lacions formen el triangle estival (el veureu ben amunt). Veieu el Gran Carro? I la W de Cassiopea mirant cap al Nord? I el gran cavall alat Pegaso mirant a l'Est?

De seguida passareu de veure simplement un conjunt de punts brillants en el cel a reconèixer gegants, animals mitològics, i figures fascinants que donaran sentit i vida al cel de la nit.


Vols llegir més sobre constel·lacions? 



·    
· 

·       

dilluns, d’agost 17, 2009

Astronomia fàcil, astronomia difícil

La idea per escriure aquest article em va venir l’altra dia, mentre m’estava barallant amb el meu telescopi a Falset.

Resulta que, quan et vas aficionant a això de l’astronomia et vas sofisticant, com sempre passa amb les aficions. Van passant els anys, i vas millorant els teus equips, pots fixar-te objectius cada cop més ambiciosos, i aconsegueixes fites que potser mai no havies pensat de poder arribar a assolir. És molt gratificant.

A això li diré astronomia difícil. Per què difícil? Doncs per què a mida que et vas sofisticant, també creixent els problemes tècnics, les dificultats, i el temps i esforços que necessites dedicar per anar superant els reptes, cada cop més complicats.

Un cop estàs dins la roda, gires amb ells de forma frenètica. Llegeixes cada cop més. Et subscrius a cada cop més revistes i blogs especialitzats. Estàs a la última en equipament. I fins i tot acabes tenint una llista de coses que compraràs quan tinguis més diners per a millorar encara més el teu observatori.

L’astronomia difícil necessita temps, diners, i sacrificis. No sempre tens el què t’agradaria tenir (sempre hi ha equips millors i més cars!). No sempre te’n surts (els reptes són cada cop més complexos).

També és molt agraïda: la satisfacció de veure un treball ben fet, una fita assolida, unes dificultats superades.


L’astronomia difícil, però, té un inconvenient enorme, que sincerament no m’havia parat a considerar... fins l’altra dia.


Com bé sabeu (perquè estava publicat en aquest blog :-) ), fa poques nits hi va haver la pluja d’estels de les Persèides (les llàgrimes de Sant Llorenç familiarment parlant). Aquest tipus d’esdeveniments són ideals per a gaudir del cel en companyia.

En el meu cas, amb la meva dóna, les meves filles, i uns amics a Falset, tots estirats en còmodes hamaques, i gaudint d’un cel fosc i espectacular.

Mentre esperàvem al següent estel fugaç, repassàvem el cel. Ajudat d’un punter làser, jo anava explicant les constel·lacions, les seves formes, el lloc per on passava la Via Làctia, el nom dels estels més brillants, etc.

Va ser una nit magnífica en companyia. Va ser astronomia fàcil.

La nit següent, vaig tornar a la meva “rutina” d’observació habitual. El telescopi, l’ordinador i la càmera CCD connectada, els càlculs, les proves... La meva sessió aquella nit va durar fins a les 3 de la matinada, i el meu objectiu era aconseguir fotografiar amb color i nítidament una galàxia modesta (és el què parlava abans de fixar-se objectius complexos!).

Tot semblava anar bé. A les 3, amb la feina feta, vaig desmuntar-ho tot i me’n vaig anar a dormit, amb ganes de poder processar les fotografies al dia següent.

Doncs bé, vaig descobrir que un canvi sobtat (i segurament minúscul) de condicions de temperatura en la meva modesta càmera CCD va omplir les meves fotografies de “brossa electrònica”... Total, que les hores de treball de la nit anterior no havien servit de gaire. Em vaig sentir frustrat i enfadat amb mi mateix.

Veieu la diferència? Astronomia fàcil versus difícil.

El dia de la pluja d’estels vàrem fer astronomia fàcil. No calien equips, només els nostres ulls (bé, el tema del làser s’hagués pogut obviar... tot i que és molt recomanable!!!!). Només una nit tranquil·la, una horeta o dues d’observació, estirats, amb família, amb amics.

Ja quasi ho havia oblidat! Dedicat a l’astronomia difícil, ja no recordava què era una nit estirat, mirant a dalt, sense fer res més, preguntant-me què hi ha allà dalt, i deixant volar l’imaginació.

Preocupat pel telescopi, la CCD, l’ordinador, les fotos, .... feia molt i molt temps que no “mirava” i prou. De fet, ara, amb l’equip que tinc, ja ni miro a dalt... en tot cas miro abaix, a la pantalla de l’ordinador!

No es tracta de renunciar a l’astronomia difícil. És el meu hobby, i el recomanaria sempre a tothom.

Es tracta més aviat de saber “desconnectar-se” de vegades de les especialitzacions, escapar-se d’elles, per a poder simplement gaudir d’un espectacle incomparable, que està a l’abast dels nostres ulls, i que, a més, no costa diners!

El cel nocturn, ple de sols. Els planetes. Algunes nebuloses visibles a simple vista. La impressionant presència de la Via Làctia en una nit d’estiu fosca. El tintineig de les estrelles en una nit freda d’hivern. Una pluja d’estels. La Lluna, absolutament espectacular (hey, quan fa que no mireu la Lluna, sense instruments, simplement asseguts i gaudint d’ella?). Els eclipsis.

I tot això, si a més complementem amb uns prismàtics... uffff, és que ni ens ho acabem!

Us proposo que dediquem una mica més del nostre temps a l’astronomia fàcil, i que ho fem en companyia. Descobrirem (o re-descobrirem alguns) una magnífica activitat.

dissabte, d’agost 08, 2009

L'aportació dels aficionats a la ciència

Quan veiem els telescopis dels observatoris famosos, el primer que pensem és en la potència que deuen tenir aquests aparells, i la quantitat de coses que es poden estudiar amb ells.

Telescopis gegants, situats en llocs impressionats. Satèl·lits dedicats a estudiar l’univers. Telescopis espacials. Radiotelescopis enormes.... Hi ha lloc per a l’aficionat?

Descobriments com cometes, asteroides, supernoves, o, l’últim d’ells, l’impacte d’un cometa contra Júpiter fa només uns dies avalen que si que n’hi ha de lloc per a ells. Però...com és possible?


Les dimensions de l’univers juguen a favor dels aficionats. És tant el que veure, el que estudiar, que la ciència professional no pot abastar-ho. I cada cop més, el paper de l’aficionat juga un rol complementari, promogut fins i tot per la pròpia comunitat científica.

Xarxes d’observadors aficionats, ben organitzades, i liderades moltes vegades per científics professionals, o universitats, formen avui en dia autèntiques “antenes” que ajuden als observatoris professionals amb multitud de dades.... i de vegades, de descobriments.

No és tant important l’equipament, sinó la constància, la disciplina, i el mètode.

Us parlaré d’alguns casos, que poden servir com exemple del què es pot fer.

Fa poc, vaig llegir l'història d'un "aficionat" japonès. Cada dia, abans d’anar-se’n a dormir, connecta el seu telescopi a l’ordinador, i mitjançant uns programes que s’ha fet, deixa el telescopi tota la nit fent fotografies de centenars de galàxies. Té triades les galàxies, i les fotografia nit rera nit, i així durant mesos.

Quan es lleva al matí, abans d’anar a la feina, fa una ullada ràpida a les fotos, en les què no busca precisament l’estètica... sinó explosions de supernoves! Si creu que en detecta una (un estel super-lluminós en un lloc on abans no s’hi veia res), ho comunica de seguida al centre internacional d’astronomia, a través d’un e-mail, annexant les fotografies.

D’aquesta forma, aquest home ja ha descobert dos supernoves. El més important de tot és que els fenòmens de supernoves, que ja hem explicat en el blog que són la mort apocalíptica d’alguns estels, són events que duren hores o, màxim, dies. De l’estudi d’aquests fenòmens se’n treu moltíssima informació rellevant per a la ciència. Amb l’avís del descobriment, multitud d’instruments professionals deixen el què estaven fent i apunten al lloc del descobriment, aprofitant d’aquesta forma les hores de durada que quedin.

Un altre event en el què els aficionats estan jugant un paper important és en l’estudi de planetes fora del nostre sistema solar. Resulta que els científics descobreixen aquests planetes mesurant baixades infinitessimals de lluentor dels estels just quan el planeta en qüestió passa pel davant de la seva estrella. Aquestes baixades de llum són molt, molt petites. I és essencial mesurar-les amb precisió. I com més observadors voluntaris reportin les seves mesures, millor.

En el camp de l’estudi dels cometes ens tornem a trobar amb una aportació enorme de l’astrònom aficionat. Els cometes de vegades presenten comportaments anormals, no previstos. És improbable que hi hagi un telescopi científic observant tots els cometes en el moment precís. Però “sempre” hi ha algun aficionat observant a aquell cometa que, de sobte, es torna “boig” i comença a brillar com un condemnat.

Quan la Lluna oculta un estel brillant, fenomen bastant infreqüent per cert, es necessita medir el moment exacte de l’ocultació des de tots els llocs de la Terra que es pugui. Només amb aquestes dades, enviades per milers d’aficionats, poden els científics anar afinant els paràmetres de l’òrbita de la Terra i de la Lluna.

El fet que estiguem parlant de milers d’aficionats, arreu del món, cobrint per tant 24 hores al dia d’observació, connectats per internet i rebent alertes quasi a l’instant, amb equipaments que, fa 30 anys, eren els que hi havia a molts observatoris professionals, i a més coordinats i guiats per agències científiques proporciona un potencial de contribució a la ciència enorme.


Durant quan de temps seguiran els aficionats podent contribuir tan directament als estudis científics? Podrà la tecnologia científica desplaçar-los definitivament en el futur? De moment, aquesta possibilitat sembla encara quedar lluny.

I, en tot cas, MAI un ordinador podrà imitar el sentiment d’admiració i emoció de l’aficionat a l’astronomia cada cop que apropa l’ull a l’ocular del seu telescopi.

dissabte, d’agost 01, 2009

Ara, a l'estiu, mireu la Via Làctia!

L’estiu és un magnífic moment per a estirar-se sobre d’una bona hamaca i mirar al cel nocturn. En silenci, i amb un bon airet fresc, les vistes dels estels de l’estiu sempre són espectaculars, i amb el premi especial de veure algun estel fugaç.

Però és que el cel de l’estiu ens permet observar quelcom absolutament espectacular: la Via Làctia.

Només necessitem un lloc fosc, sense gaire pol·lució lumínica, i una nit fosca sense Lluna. I no cal pujar als Pirineus! Molts llocs, a prop dels grans nuclis urbans, tenen les condicions necessàries. Si viviu a Barcelona capital, una petita excursió nocturna a la zona, per exemple, del Moianès farà.

I si viviu o estiuegeu en un entorn rural... mireu al cel... potser teniu les condicions necessàries i no ho sabíeu! (des de Falset, al Priorat, es veu perfectament).

A més de les condicions de foscor, necessiteu habituar uns minuts els vostres ulls a la foscor. Res de llums a prop (idealment, si hi ha fanals al carrer, intentem situar-nos per sobre d'ells, per exemple en una terrassa elevada), i si necessiteu llanternes intenteu utilitzar-les amb llum vermella. En qualsevol cas, fins passats uns 5 o 10 minuts d’estar en la foscor, mirant el cel, els vostres ulls no estaran al 100%.

Mireu a dalt mateix vostre, a sobre (per això és important que estigueu còmodes... o patiran les vostres cervicals!). Si teniu les condicions, veureu un “núvol” que recorre el cel més o menys de Nord a Sud.

Mirareu i.... us semblarà veure aquest núvol... primer no gaire clar. I com més el mireu més clar l’anireu veient. És la Via Làctia!

La seva visió sempre és espectacular. Si sabeu reconèixer les constel·lacions, localitzeu al Cigne: la Via Làctia la veureu passar just per sobre del seu coll allargat!

Què és la Via Làctia? Ara veureu com encara és més espectacular veure-la, quan se sap què s’està veient.

El nostre Sol, i els planetes que giren al seu voltant, inclosa la Terra, es troba dins una galàxia. Les galàxies són agrupacions d’estels que més o menys giren totes elles al voltant d’un centre de masses comú. Ummmm... sabeu quantes estrelles hi ha en una galàxia comuna? Si. De l’ordre de mil milions!


Doncs bé, la Via Làctia és la nostra galàxia. Vivim en una galàxia espiral (bé, en realitat no és una espiral científicament parlant, sinó una espiral barrada... però pel que volem parlar en aquest article aquesta petita diferència no ens aportar res).

En la fotografia podeu veure com és una galàxia en espiral. Maca, no? Aquesta que veieu podria semblar-se a la nostra. El nostre Sol (i per tant nosaltres) està situat en un dels braços de la galàxia, i bastant apartat del centre.

I ara,... què veiem doncs al cel? La “Via Làctia” que esteu veient és, ni més ni menys, que la nostra galàxia vista de canto!!!!!!! És així de magnífic!

Imagineu-vos-ho per un moment. Fixeu-vos com és una galàxia en espiral. Imagineu que, a efectes pràctics, la galàxia és més o menys plana. I ara poseu-hi el Sol i la Terra en un punt de la galàxia un xic (bastant) apartat del centre. Què veuríem des d’aquesta Terra que us heu imaginat si miréssim cap al centre de la galàxia? Doncs la galàxia de canto.



Aquí teniu una fotografia d’una galàxia vista de canto (bé, ... quasi de cantó!). És justament el què veiem, amb la “petita” diferència que estem veient la nostra pròpia galàxia... i que l’allargada del “núvol” que veiem és enorme, i creua el nostre cel de nord a sud!


El "núvol" que veiem, per tant, és la lluentor de la nostra galàxia.
En aquesta altra fotografia espectacular podeu veure part de la Via Làctia (no pretengueu veure-la així de bé, eh? que això és una fotografia amb exposició llarga i ves a saber des de quin paratge natural està feta!)

Com us podeu ja imaginar, no sempre veurem la Via Làctia. Per exemple, si des de la Terra que heu posat en la vostra imaginació en la galàxia espiral mireu cap a “fora” i no cap al centre de la galàxia.

Això fa, per a entendre’ns, que si l’estiu és una època ideal per a veure-la, durant l’hivern, per contra, no la podrem veure.
Bé... ara sortiu fora i gaudiu de la vista d’aquesta meravella. I quan l’estigueu veient, penseu en el què és en realitat.

I deixeu volar l’imaginació.

(hey, escriviu-me sis plau amb els vostres comentaris si la veieu, val? I no oblideu que heu de triar nits sense Lluna... per tant als voltants de la Lluna nova)

El cel aquest mes ... d'Agost

(feu click en l'imatge per a ampliar-la)


El rei absolut d'aquest mes d'Agost és Júpiter. Amb la seva lluentor, serà l'objecte més brillant, amb molt, del cel nocturn (exceptuant la Lluna, és clar!)

Simplement, alceu la vista al cel, a partir de els onze de la nit, en direcció Est-Sudest... i allà el veureu. Cap altre objecte us el pot fer confondre... serà el punt més brillant que veureu.

Amb prismàtics, podreu observar fàcilment el ball continu dels seus satèl·lits, que en poques hores (minuts) van canviant de posició, de vegades amagant-se darrera o davant del planeta, i reapareixent hores després per l'altre costat. Recordeu que esteu veient els 4 satèl·lits més brillants de Júpiter, que ja van ser descoberts per Galileo (Io, Europa, Ganímides i Calixto).

Si podeu observar amb un petit telescopi, la visió serà meravellosa. El tamany del disc del planeta, vist des de la Terra, és considerable, i veureu les taques i bandes de color de la seva atmosfera gasosa.
I atenció a la pluja d'estels més famosa: les conegudes "llàgrimes de Sant Llorenç", o "Persèides". Aquest any, el seu moment culminant serà la nit del 12 d'Agost. No us la perdeu.


Com observar? Acomodeu-vos en una hamaca o similar, i simplement mireu al cel., preferentment en direcció Nord. Conteu els estels fugaços que veieu per hora, val? Tot i que NO ESTÀ GARANTIT res (cada any és diferent, i hi ha factors con la pol·lució lumínica, si hi ha Lluna o no, núvols, etc., que afecten), aquesta pluja d'estels acostuma a portar unes quantes desenes d'estels fugaços per hora.
Si voleu saber què són en realitat les pluges d'estels, llegiu en aquest blog l'article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/que-son-les-pluges-destels.html

Categories

Estels i Planetes

TOP