dilluns, de setembre 28, 2009

El cel aquest mes.... d'Octubre

Aquest mes us proposo una observació mol, molt senzilla amb prismàtics. La galàxia d'Andròmeda.


Per què us ho proposo?


Si pensem en la distància que ens separa dels objectes que veiem a simple vista, ens trobem amb diferents "escales".


Una primera escala seria la dels objectes que formen part del nostre Sistema Solar (el Sol, els planetes, la Lluna, els cometes, etc.). Estem parlant d'objectes que estan a distàncies que medim en milions de quilòmetres.


La següent escala la formen els objectes que estan a distàncies que medim en desenes o centenes d'anys llum: són els estels que veiem quan mirem al cel. Aquestes estrelles formen part de la nostra galàxia, i de fet són uns poquets dels milers de milions d'estrelles que tenim "a prop".


Una altra escala serien els fenòmens que estan a distàncies que medim en milers i desenes de milers d'anys llum. Encara dins la nostra galàxia, els què podem veure a simple vista són només un grupet molt petit. L'exemple més bonic és el de la gran nebulosa d'Orion, al cel de l'hivern.

Doncs bé, amb prismàtics us proposo de saltar a la següent escala: una altra galàxia. Distància: 2,5 milions d'anys llum! (i tot i així és de les galàxies més properes a la nostra!). La gran galàxia d'Andrómeda.


És fàcil (molt fàcil) de trobar, així que proveu, eh? (els perses ja la veien.... i sense ajut òptic!)



En el dibuix següent veieu com localitzar-la.
Necessiteu una nit fosca (preferentment sense Lluna), .... i uns prismàtics és clar.
Localitzeu a simple vista la constel·lació de Pegasus. És senzill: és un gran quadrat, format per 4 estrelles molt brillants, que veureu ben a munt mirant cap a l'est (si mireu a primeres hores de la nit) o cap al sud (si mireu a mitja nit).
Allargant el "cap" del "cavall", com he assenyalat en l'esquema, veureu dos estrelles més o menys en línia.


Bé, ara agafeu els prismàtics i mireu just per sobre de la segona estrella. No patiu, la galàxia es veu perfectament i no us la passareu per alt, de forma que moveu els prismàtics suaument i "escombreu la zona".


Veureu una taca blanca, inconfusible. Estareu veient una galàxia que és com una rèplica de la nostra. La llum que us arriba fa 2,5 milions d'anys que va sortir d'allí. Fascinant, oi?






També per a aquest mes d'Octubre us recomano que mireu a simple vista a l'est a primera hora del matí (7 o 7.30), a meitats de mes.
Veureu una conjunció interessant de planetes, amb la Lluna decreixent (quasi nova), amb Saturn i Venus (aquest darrer molt, molt brillant).
Per a qui pugui gaudir d'una vista a l'est sense obstacles, pot intentar de veure també Mercuri (tot i que estarà molt baix a l'horitzó i serà un objectiu molt difícil).









Ah! I el 21 d'aquest mes tenim el màxim previst per a la pluja d'estels de les "oriònides". Aquesta pluja d'estels és provocada per les restes del famòs cometa Halley. Tot i que no són (ni d'aprop) tan espectaculars com les llàgirmes de Sant Llorenç, de vegades es poden obtenir bones observacions. Us aconsello mirar lleugerament cap a l'est i a mitja nit (no hi haurà Lluna).



Comenteu-me que us ha semblat la visió d'Andròmeda, i si veieu la pluja d'estels, val?

divendres, de setembre 25, 2009

Llàgrimes i alta tecnologia

Dos astronautes es mouen amb gran delicadesa al voltant del gran instrument, sota l’atenta mirada dels seus companys que no es perden detall des de dins del transbordador espacial Altantis.

Treballen amb cura sobre un equip que han de desmuntar i substituir. Els 110 cargols que han de retirar fan de l’operació un infern, ja que en condicions d’ingravidesa qualsevol d’aquests diminuts cargols, si circulessin descontroladament, podria provocar una catàstrofe en els delicadíssims instruments i mecanismes de l’instrument reparat.

L’atenció dels dos mecànics espacials és màxima. Apenes tenen un instant per a separar la vista del què estan fent, per a gaudir d’un espectacle meravellós, únic. Al davant seu, i per darrera del gran aparell, transita el Golf Pèrsic, cobert per núvols. La imatge és la d’una esfera de color blau i blanc, amb els continents perfectament dibuixats.

És una sort que els astronautes hagin estat entrenats tant bé, per què un altre humà, en aquestes condicions, deixaria “caure” el què portés a la ma, i quedaria bocabadat amb aquesta imatge, incapaç de moure’s, notant com se li posa la pell de gallina, i deixant anar una llàgrima involuntària, els ulls vidriosos.

La reparació, la quarta, del telescopi espacial Hubble ha estat tant espectacular com les anteriors.



Un aparell increïble, posat en òrbita el 1990 i en servei quasi ininterromput des de llavors. L’ull més potent de la humanitat, ha fet els descobriments més increïbles dels darrers anys, ultrapassant de molt les expectatives que els propis científics tenien dipositades en aquest telescopi.

Com sabeu, però, la seva història no ha estat exempta de problemes, el primer dels quals es va posar de manifest a la primera de canvi: un error, inexplicable en un projecte com aquest, va fer que el telescopi necessités ulleres!

En efecte, un cop ja era a l’espai, els científics se’n van adonar que el mirall principal del telescopi presentava un defecte de fabricació que provocava imatges no nítides. Tot i que l’error era minúscul (un defecte 50 vegades més petit que el gruix d’un paper), el resultat amenaçava de ser catastròfic, en un projecte que s’havia començat a preparar al 1981.



Afortunadament, la NASA va desenvolupar ràpidament un remei, consistent en l’equivalent a unes “ulleres” per a corregir el defecte de vista del Hubble. Aquest mecanisme es va col·locar en la primera missió de reparació, al desembre del 1993, i el resultat va ser perfecte.

Podeu veure l'eficàcia de la reparació en les fotografies de la galàxia 100, abans i després. No està malament, oi?




Des de llavors, han estat vàries les missions de reparació del Hubble. No només reparació, sinó que en algunes d’elles s’ha aprofitat per a instal·lar-hi nous aparells, substituint als antics, permetent així aplicar els darrers avenços en tecnologia a un telescopi que, a data d’avui, encara no té rival.

El fet d’estar fora de l’atmosfera el permet gaudir d’una capacitat de visió extraordinària. Universitats i centres d’investigació cotitzen quantitats de diners importants per a disposar de minuts d’observació del Hubble, que no té un moment de descans.

Uns giroscopis de precisió el permeten apuntar perfectament als seus objectius, i les baixíssimes temperatures de l’espai permeten als seus instruments, i especialment a les seves cámeres, funcionar amb un rendiment màxim. Dos pannells solars el proveeixen de l’energia necessària per a operar.


Planetes al voltant d’altres estrelles, el naixement d’estrelles en la nostra Galàxia, els objectes més distants mai vistos, ...

Per a la seva jubilació, la NASA encara no té un pla de retorn definitiu. Una de els possibilitats és deixar que l’instrument vagi caient a la Terra, fent òrbites en espiral, fins a estavellar-se en un lloc control·lat. Però cada cop hi ha més veus crítiques, que reclamen un final més apropiat per a aquesta icona de la ciència.

De fet, en la darrera missió de servei, s’ha instal·lat un dispositiu que permetria remolcar el telescopi, potser una pista del què podria ser una alternativa de retorn més digne, i que faria que el Hubble descansés tranquil·lament en un museu sota la mirada fascinada dels visitants.

El seu successor serà el telescopi espacial Webb. Molt més potent, equipat amb instruments de darrera generació, a partir del 2014 a ben segur trencarà fàcilment els rècords que el veterà Hubble ha establert.

Però el Hubble sempre serà el primer telescopi espacial de la humanitat, el què va ser el nostre primer ull fora del planeta.

Fa uns dies, estava llegint un article sobre la darrera missió de servei, article que em va inspirar aquest comentari en el blog.

No podia separar la meva mirada de les fotografies. Fotografies tan espectaculars com aquesta que veieu, i en la què apareix l'astronauta John Grunsfeld observant com el seu company Andrew Feustel, damunt del braç robòtic de l'Atlantis, el fotografia.

Al davant de Grunsfeld, el seu company, el telescopi Hubble, .... i la Terra, preciosa.

Allà, al tren de Sant Cugat, em vaig quedar bocabadat. No em podia moure.

Vaig notar com se’m posava la pell de gallina.


I ...., si, vaig deixar anar més d’una llàgrima (que vaig dissimular amb les ulleres de sol!), emocionat, intentant imaginar-me les sensacions que els astronautes devien sentir treballant allà dalt, sols, rodejats de res, i amb la visió extraordinària del planeta més bonic i espectacular que segurament hi ha en tota la Galàxia.

Us ho imagineu?

diumenge, de setembre 20, 2009

Una època de cataclismes

El nostre planeta no sempre ha estat el lloc tan acollidor que coneixem.

Durant la seva vida, la Terra ha passat per molts períodes de cataclismes i transformacions infernals, que només podem imaginar. Si, imaginar... i tot això amb prou feina. O qui és capaç d’imaginar un impacte tan brutal com per arrencar part de la Terra per a formar la Lluna?

Però avui parlarem d’impactes molt més recents que el que va crear la Lluna.

Fa uns 4 mil milions d’anys, els planetes interiors (és a dir, Mercuri, Venus i la Terra), juntament amb Mart, varen patir un llarg període d’impactes catastròfics de cometes i de asteroides. És la que es coneix com l’època del “Darrer Gran Bombardeig”.


Encara no està clara l’explicació del per què, però hi ha evidències clares que durant aquesta època multitud de cossos varen impactar contra els planetes.

Els científics calculen que la Terra, durant un període d’uns quants centenars de milions d’anys, va rebre com ara més de 20.000 impactes que provocaven cràters més grans que 20 quilòmetres, uns 40 impactes amb cràters de 1.000 quilòmetres, i alguns impactes de cràters de 5.000 quilòmetres!!!

Costa d’imaginar, oi? Per a que ens fem una idea, els científics calculen que el cometa que fa 65 milions d’anys va provocar l’extinció dels dinosaures (i de moltíssimes espècies en la Terra) “només” tenia 10 quilòmetres de diàmetre (un impacte com aquest potser provocaria un cràter de, diguem, aproximadament 30 quilòmetres? 50 potser?)

D’aquesta època són alguns dels cràters més famosos de la Lluna. I el mateix hem pogut veure a Mercuri.

A diferència d’aquests altres móns, geològicament “morts” des de fa milers de milions d’anys, la Terra és un lloc geològicament activíssim. Els volcans, els grans moviments tectònics, etc., han anat esborrant les enormes cicatrius que a ben segur presentava el nostre planeta al final d’aquest període. Això devia ser un autèntic infern!

Com deia abans, encara no està del tot clar el per què es va produir aquest fenomen.

La teoria que potser està més acceptada és que, per alguna raó, els grans planetes (Júpiter i Saturn) van anar canviant d’òrbita, i van “envair” el terreny ocupat per una gran població d’asteroides. Aquesta invasió va trencar l’harmonia de les seves òrbites, i milers d’asteroides, de tots els tamanys, van anar impactant contra els pobres planetes interiors.

Afortunadament, allò es va acabar, i els impactes es van anar fent cada cop menys freqüents.

La qual cosa no vol dir que estiguem absolutament segurs.

Fa poc hem pogut veure l’impacte d’un cometa contra Júpiter. I a començaments del segle XX, a Tunguska (Rússia), un cometa, de només unes desenes de metres de diàmetre, va impactar (de fet no va arribar a tocar terra, i va explotar a uns pocs quilòmetres d’alçada) i va destrossar uns 80 milions d’arbres en una explosió 1.000 vegades més potent que la de Hiroshima.

I al 2029 passarà ben a prop nostre l’asteroide Apophis, que té uns 250 metres de diàmetre. Tan a prop que es podria convertir en l’objecte més brillant del cel durant uns dies. I tan, tan a prop que qualsevol petita desviació en la seva òrbita el podria conduir directament cap a nosaltres.

Però això ja ho veurem. Queden uns quants anys i molts càlculs que s’han de refinar.

De moment, el nostre petit món està gaudint d’un llarguíssim període de tranquilitat. Des de l’extinció dels dinosaures, les espècies animals i vegetals han proliferat i colonitzat aquest planeta que anomenem Terra.

I, en qualsevol cas, el perill més gran al què ens enfrontem no és la col·lisió d’un cometa, sinó la destrucció d’ecosistemes i la desaparició progressiva de moltes espècies per culpa de l’home.

diumenge, de setembre 13, 2009

L'objecte més antic conegut


Us heu preguntat mai quin és l’objecte més antic que es coneix?


Una primera resposta és l’univers. Efectivament, aquesta “cosa” que anomenem univers té una edat calculada d’aproximadament 13,7 mil milions d’anys. Uau... si, això és ser vell, noi!


Bé, però algú ens podria dir que l’univers no és un “objecte”, sinó més aviat un envoltori, una mena de “recipient”.
D’acord... anem a pel segon candidat a objecte més antic.

Podria ser la radiació còsmica de fons, que és el “soroll” de fons resultant del Big Bang, o moment d’inici de l’actual univers. Aquesta radiació va ser emesa uns 380.000 anys després del Big Bang,
El que és més impressionant de tot és pensar que encara rebem ara, de forma clara, aquest “soroll”, que ja va ser descobert al 1964. En aquell any, dos radioastrònoms varen culminar un llarg treball que va començar amb l’observació que, independentment de cap a on s’orientés una antena, es rebia sempre una radiació de fons constant. Això era totalment inesperat, ja que normalment una radiació té direccionalitat, és a dir, “senyala” la direcció cap a on es troba la font que la provoca.

Molt bé, ara podem tornar a rebre una objecció similar a l’anterior: “home, una radiació és un “objecte”?”. Seguim buscant.


Descartats el propi univers, i la radiació còsmica de fons, ja anem directament a “objectes”, és a dir, estrelles, galàxies, etc. I aquí el tema es torna encara més fascinant!

Com ja vàrem veure en l’article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/mirar-cap-al-passat.html d’aquest blog, degut a que la velocitat de la llum, tot i ser immensa, és al final finita, com més lluny estigui un objecte més triga la llum en arribar-nos. I quan la seva llum ens arriba, ens està arribant informació (llum) de com era aquest objecte quan la VA EMETRE.

Doncs bé, si som capaços d’observar una galàxia, posem pel cas, que es troba a 1 milió d’anys llum, podrem estudiar com eren les galàxies fa un milió d’anys (que és justament la informació que ens porta la llum que ara ens arriba d’aquesta galàxia).

Tirem més enllà d'un milió d'anys? Com quan més enrera?


S’acaba de descobrir l’explosió d’una estrella (la mort d’una estrella supergegant) que ha trencat TOTS ELS RECORDS. Ni més ni menys que una explosió la llum de la qual es va emetre 625 milions d’anys després de la creació de l’univers... és a dir, fa uns 14 mil milions d’anys!!!!!!!!!!!!!!!! Espectacular, no?

Pensem una mica. Si som capaços d’analitzar la llum d’aquesta estrella (cosa que s’està fent a partir del seu recent descobriment), podem saber coses com la composició dels elements químics que la formen. I fent aquest estudi, en realitat, estarem estudiant, “veient” si em permeteu el símil, COM ERA L’UNIVERS FA 13 MIL MILIONS D’ANYS! O, en altres paraules, com eren les PRIMERES GENERACIONS D’ESTRELLES DE L’UNIVERS!!!!!

Podem veure coses que han passat fa milers de milions d’anys. Podem veure el passat. El nostre passat.

Aquesta estrella és, doncs, l’objecte més antic que es coneix. Bé, en realitat el que hem vist és el moment de la seva mort. El seu nom és GRB 090423.

Ja sabem quin és l’objecte més antic que es coneix.

Però cura! Que en els propers anys, amb els nous satèl·lits d’investigació que hi ha previstos, es trencarà aquest record a ben segur. Pensem que, abans del descobriment de GRB 090423, el record estava en un altre objecte només 155 milions d’anys més recent.

Fins on podrem tirar enrera en el passat? No ho sabem. De fet, s’estima que hi ha un límit, ja que l’univers, en el seu inici, era opac a la radiació. És a dir, la radiació (llum inclosa) generada per les estrelles era ràpidament absorbida pel mitjà interestel·lar, que era super dens. Aquest límit el marca precisament l’edat de la radiació còsmica de fons que hem comentat anteriorment.

Ja veurem què passa, però de moment ja podem dir que hem vist el passat fa 13 mil milions d’anys.

M’agradaria que, després d’haver llegit aquest article, tanquéssiu un moment els ulls, i reflexionéssiu uns instants en tot això. Deixeu volar la imaginació. Mirar al passat.

Com més lluny puguem mirar amb els nostres instruments, més enrera en la història de l’univers podrem anar.


I pels curiosos, un altra dia explicaré com podem saber els anys que fa que la llum d’un objecte va ser emesa (potser al llegir l’article anterior us ho haureu preguntat, però, creieu-me, és una de les coses que millor i de forma més senzilla podem saber), i què son aquestes famoses explosions que assenyalen la mort d’algunes estrelles (esperem que cap d’aquestes explosions passin en el racó de la galàxia on vivim, és a dir, en uns quants centenars d’anys llum al voltant, per què la seva radiació és tant brutalment intensa que ens eliminaria instantàniament)

dissabte, de setembre 05, 2009

Un planeta germà a simple vista?

Venus podria ser un planeta germà de la Terra.


Bé, o això es creia fins que es varen enviar les primeres sondes en la segona meitat del segle passat.

Per dimensió, similar al nostre planeta, i per posició dins el Sistema Solar (Venus és el segon planeta per distància al Sol, i la Terra ve a continuació) es pensava que aquest món podia presentar característiques semblants a les què existeixen aquí.


La realitat és molt diferent.
Venus té una atmosfera extraordinàriament densa, formada per una mescla de gasos entre els que es troben alguns fortament corrosius, com l’àcid sulfúric. Aquesta atmosfera actua amb un enorme efecte hivernacle, que fa que les temperatures s’enfilin més enllà dels 500 graus.


De fet, les primeres sondes que s’hi van enviar varen ser destrossades per la bestial pressió exercida per l’atmosfera de Venus. Es calcula que les sondes Venera, enviades per la URSS allà pels anys 70, van morir esclafades quan encara les faltaven uns 20 Kms per a aconseguir tocar la superfície (on la pressió encara és més gran!).


Bé, doncs sembla que de germà de la Terra... res de res!


Anem al tema pràctic: com identificar Venus en el nostre cel.

Començaré dient que, precisament gràcies a la densa atmosfera i a la seva composició, la capacitat que té aquest planeta de reflexar la llum del Sol és molt gran... la qual cosa, unida a la relativa poca distància que el separa de nosaltres (“només” 41 milions de Kms en el moment de màxim apropament), el converteix en un extraordinari far del cel.

Res, excepte la Lluna i el Sol, brilla més en el cel que Venus. La seva llum és impressionant, i he arribat a llegir que en alguns anys de màxim apropament la llum que rebem d’ell ha arribat a produir ombra.


Com planeta inferior que és (anomenem “inferiors” als planetes que estan més a prop del Sol que nosaltres), Venus ens presenta fases (com la Lluna). Això és molt fàcil de visualitzar amb l'ajut del dibuix: quan Venus passa “pel davant” del Sol, vist des de la Terra, no el veiem (equivalent a la Lluna nova). Si el poguéssim veure quan passa “pel darrera” del Sol el veuríem tot il·luminat (com la Lluna plena).




El fet és que Venus “juga” amb al Sol. És clar, això és un efecte de la nostra perspectiva. A mesura que Venus es mou al voltant del Sol, va canviant la seva posició relativa: unes vegades precedeix al Sol en el nostre cel (és a dir, es mostra en el cel ABANS de la sortida del Sol), i d’altres vegades segueix al Sol (és a dir, es mostra després de la posta de Sol).

Mai no se separarà gaire del Sol, vist des de la Terra. Precisament, per ser un planeta inferior, es mourà entre la dreta i l’esquerra del Sol, en el nostre cel, però ben apropet d’ell.

No busqueu mai, per tant, Venus a mitja nit! Sempre a la posta de Sol (i poques hores després), i a la sortida del Sol (i poques hores abans).

Per a cada període, serà necessari consultar webs especialitzades, revistes, o programes de càlcul i simulació per a saber si l’hem de buscar de vespre o de matinada. En una secció que properament obriré en el blog us aniré informant de forma senzilla de la posició en el cel dels planetes.

Finals del mes de Setembre és un bon moment per a veure’l brillar a la matinada, mirant cap l’Est, just abans de la sortida del Sol.

No us podreu confondre: la seva lluentor us fascinarà immediatament. A més, si us fixeu, la llum que veureu és fix, és a dir, no “tremola” com fa la llum que veieu de les estrelles (aquest “tremolor” és un efecte físic, degut a l’enorme distància que ens separa de les estrelles, i que no es produeix en la llum que rebem dels planetes).

Molta gent ha confós la lluentor de Venus amb fenòmens exòtics. Com ara l’ex-president dels EEUU, Jimmy Carter, que el va confondre en una ocasió amb un OVNI!

No us perdeu l’observació de Venus a simple vista. Busqueu-lo ara a la matinada mirant a l'est. I la propera primavera anoteu-vos de veure’l al vespre (fàcil, eh?) mirant a ... bé, hores d'ara ja ho sabeu, no? a l’oest i després de la posta de Sol!

Categories

Estels i Planetes

TOP