La NASA anuncia la troballa de guèisers d'aigua al satèl·lit Europa

Avui, dilluns 26 de setembre de 2016, la NASA ha comunicat una extraordinària i sorprenent notícia.

Divendres passat, dia 23, la NASA va convocar una roda de premsa sobtada, per avui, anunciant que es tractava d'una descoberta espectacular sobre el satèl·lit de Júpiter, Europa.

Les apostes eren clares: sabem que Europa està cobert per una capa de gel d'aigua, que creiem és molt gruixuda (segurament de quilòmetres). Per sota, teníem moltes raons per sospitar que hi havia un mar d'aigua líquida, la qual cosa convertia aquest satèl·lit en un món prioritari per a ser explorat (la foto de la dreta mostra la superfície gelada, amb quantitat de marques que "demostraven" que per sota hi hauria una massa líquida que mouria el gel i el fracturaria).

Total, que pensàvem que la notícia era la confirmació d'aquest mar salat. Però vet aquí que les apostes s'han quedat curtes (jo he saltat de la cadira quan, seguint en directe la roda de premsa per internet, han anunciat la troballa).

S'ha anunciat la descoberta (indirecta) no només del mar, sinó (directa) de guèisers (amb molta probabilitat d'aigua) escapant a través de les múltiples fissures de la capa de gel del satèl·lit.

Per què això és tan important?

La primera missió a Europa tindrà lloc dins la propera dècada. Actualment, els científics i enginyers estan començant a discutir com es podrà fer possible l'exploració del mar d'Europa. Perforar una capa de gel de quilòmetres de gruix per una nau d'una forma desatesa no sembla senzill.

La descoberta de guèisers d'aigua permetria accedir a aquesta aigua, i analitzar-la, sense necessitat de perforar el gel. Això és extraordinari, perquè simplifica moltíssim una missió que semblava ciència ficció. A més, l'existència d'aquestes ejeccions d'aigua podrien ser degudes a activitat geològica, cosa extraordinària en un satèl·lit (activitat segurament provocada pels efectes de marea de Júpiter).

La veritat és que penso que ningú s'esperava aquesta notícia.

La NASA, però, ha deixat clar a la roda de premsa que no tenen el 100% de confirmació, tot i que estan bastant segurs de la descoberta.

Anteriorment, se sabia de l'existència de guèisers a Encèlad, un satèl·lit de Saturn. Però, a diferència d'Europa, Encèlad no tindria un mar líquid, la seva superfície és rocosa, i els seus guèisers ejectarien més aviat partícules de gel. Tot això converteix la troballa a Europa com un fet extraordinari.

Com s'ha fet la descoberta? Doncs mitjançant observacions del llegendari telescopi espacial Hubble. Aprofitant els trànsits d'Europa per davant Júpiter (un trànsit és quan un satèl·lit circula pel davant del disc del seu planeta vist des de la nostra perspectiva). En alguns dels trànsits (no tots), el Hubble ha pogut detectar unes ejeccions que quedaven contrastades sobre la llum del disc de Júpiter. No es pot saber amb certesa absoluta si són d'aigua, ... però l'aigua és el màxim sospitós. L'anàlisi de la llum també és compatible amb que sigui aigua. En definitiva, ja ens hi podem apostar un pèsol.

Pel que han explicat avui, fa anys que la NASA estava al darrera d'aquest tema. Han esperat a tenir més dades i una major certesa. Les observacions varen ser fetes ni més ni menys que l'any 2014!

Han volgut ser molt clars respecte la possibilitat de vida a Europa. El fet que hi hagi aigua, activitat geològica, etc., no implica l'existència de vida. De l'aigua a la vida hi va un enorme salt. Però en tot cas sí que es tracta d'una descoberta emocionant i prometedora. Si haguéssim d'apostar per explorar algun lloc en busca de vida microbiana, després d'avui triaríem amb tota seguretat Europa (després de Mart, que ja fa temps que explorem i que hem de seguir explorant els propers anys). A Europa, per què no, podríem ser capaços algun dia de respondre una de les qüestions que més necessitem contestar.

De moment em sumo, però, a la cautela de la NASA. Ja és molt el que avui s'ha anunciat. Quedem-nos amb això, i ara a fer feina. A aconseguir una missió tan aviat com sigui possible en la dècada propera, per poder visitar un dels móns més prometedors del nostre veïnat.

---------------

Si voleu escoltar l'entrevista que em fa Catalunya Ràdio el dia següent a l'anunci de la NASA, en la que explico la importància del descobriment, ho podeu fer aquí:

https://www.youtube.com/watch?v=ArtSz0_zupA&feature=youtu.be

---------------

Feliç aniversari, Hubble!

Pocs instruments científics han quedat tan marcats en la ment de la gent com el telescopi espacial Hubble.

La setmana passada, aquesta joia va complir 25 anys. Un quart de segle fa que va ser llançat a l’espai, en una òrbita al voltant de la Terra, ben allunyat dels efectes distorsionadors de l’atmosfera.

25 anys de descobriments i inspiracions constants. Les imatges ja han passat a formar part de la història de la ciència. Imatges inigualables en la seva precisió i detall. Amb un modest ull de “només” 2 metres i 40 centímetres, el Hubble ha superat als gegants de 10 metres dels millors observatoris de superfície. És l’avantatge de no tenir atmosfera per sobre, ni contaminació de cap tipus.

Però no tot va ser senzill. Com acostuma a passar amb els grans projectes, les dificultats no varen ser poques.

La construcció va ser llarga i costosa, i s’hi van dedicar més diners dels previstos. Quan finalment es va acostar el moment del llançament, va esdevenir la catàstrofe del Challenger, al 1986, en la que varen morir 7 astronautes. La NASA va aturar tot el programa espacial, i el Hubble, que havia de ser posat en òrbita per un transbordador similar al que havia esclatat, va haver d’esperar uns anys. Quatre, ni més ni menys, en una sala especial, amb atmosfera neutra de nitrogen, i temperatura controlada, esperant el seu viatge.

Per fi, l’any 1990 el Hubble va ser posat en òrbita. I, de seguida, el segon problema. Un de ben greu.

Resulta que les primeres imatges que va enviar mostraven que... era borni. Tanta cura, tantes especificacions, en la construcció del seu mirall, un mirall que es considerava el més perfecte mai dissenyat per l’home, i l’havien espifiat.

Les imatges mostraven una qualitat molt inferior a l’esperada. Allò era catastròfic. La investigació va demostrar que l’empresa encarregada de polir el mirall havia comés un error, un error minúscul, però suficient com per esgarrar la visió del rei dels telescopis.

La NASA va ser objecte de crítica severa i de bromes. Em puc imaginar que més d’un ho devia passar bastant malament. Com sempre, els motius de l’errada sembla que varen venir de retallades en despeses: el projecte s’havia anat encarint per sobre del pressupost. L’empresa subcontractada va, diguem-ho polidament, voler controlar els costos. I carai que els va controlar!

Immediatament, els científics es van posar a discutir la millor forma de superar aquesta dificultat.

Afortunadament, el Hubble havia estat dissenyat per ser el primer telescopi espacial que podia ser intervingut a l’espai, mitjançant el que s’anomena missions de servei, en les que els astronautes poden accedir als instruments i reparar-los o modificar-los.

Era clar que el Hubble necessitava ulleres. Sí, ulleres. Aquesta va ser la solució: la instal·lació d’un corrector òptic que anul·lava perfectament el defecte del mirall principal. Les ulleres varen ser instal·lades al Hubble l’any 1994. Un veritable èxit de missió. Us afegeixo una de les fotografies dels astronautes treballant per reparar el Hubble. Impressionant.

Amb les ulleres, el Hubble va aconseguir ser el que tothom esperava. Les imatges eren, ara sí, claríssimes i espectacularment detallades.

La resta més o menys ja la coneixeu. Fotografies i descobriments impressionants. I, sobre tot, una font d’inspiració per a la humanitat. Gràcies a les fascinants imatges de l’univers, les nostres ments han volat per galàxies i móns allunyats i exòtics. Forats negres, estrelles de neutrons, supernoves, i fins i tot les primeres galàxies que varen existir a l’univers han estat visitades per les nostres imaginacions tot mirant, bocabadats, les fotografies del Hubble. Des dels fons de pantalla de molts dels nostres ordinadors personals, a pòsters, les imatges del telescopi espacial han passat a formar part de la nostra vida quotidiana.

El Hubble se’ns fa vell. Ha estat reparat i millorat 5 cops a l’espai. El darrer va ser l’any 2009. Tot i que segueix funcionant a la perfecció, els seu substitut, un imponent telescopi espacial de 6 metres i mig de mirall, anomenat James Webb, està en construcció, i podria ser llançat al 2018.

Mentre tant, és probable que el Hubble comenci a tenir problemes derivats de la seva edat. Alguns dels equipaments fallaran. Aquest cop, però, no hi haurà cap missió de reparació. Els diners estan avocats al James Webb.

Què li passarà al Hubble? Si no es fa res, en uns 20 anys entrarà a l’atmosfera, i quedarà destruït. Parts d’ells sobreviuran aquesta entrada, i podrien suposar un perill segons on caiguin. Però, de debò que volem aquest destí pel que haurà estat la icona dels telescopis? És aquest el final que es mereix?

S’està discutint molt sobre el tema. Una solució, que espero que sigui la que s’acabi imposant, serà enviar un transbordador espacial per a rescatar-lo, i baixar-lo, sa i estalvi, a la Terra. Retirar-lo, amb tots els honors, a un museu, on les generacions futures puguin admirar aquell enginy que la humanitat va enviar a l’espai per a intentar entendre millor el seu origen i el perquè de tot plegat.

Felicitats, Hubble. I moltes gràcies per fer-nos vibrar i emocionar amb les teves imatges.

Vellet, amb ulleres i vista cansada, ell esperarà pacientment, funcionant fins el darrer moment. Esperarà tornar. Poder veure de nou el cel blau. I els nens que el fotografiaran. Descansant per sempre en el lloc d’honor en un dels millors museus del planeta.

Només espero que no el fallem.