dilluns, d’agost 05, 2019

Guia per gaudir de la pluja d'estrelles de les Llàgrimes de Sant Llorenç


La pluja d’estrelles més esperada de l’any.
La més vista.
La més fàcil d’observar.
La més famosa.
I també la que més ens recorda el nostre efímer pas pel cosmos.


Les Llàgrimes de Sant Llorenç, tècnicament conegudes com els Perseids són aquí, com cada mes d’agost, per a arrossegar-nos a l’exterior, i gaudir no tan sols de les fugisseres, sinó també del cel nocturn en general.


Els que em seguiu ja coneixeu el símil que m’agrada emprar per explicar, de forma senzilla, què són les pluges d’estrelles. Imaginem que anem circulant per una autopista amb el nostre cotxe. El vehicle serà la Terra, i la carretera l’òrbita del planeta al voltant del Sol. Ah... i el parabrises serà la nostra atmosfera.

Només ens fa falta un altre element per a l’explicació. Aquest element serà un eixam de mosquits que creua l’autopista just pel lloc que estem a punt de transitar. Els insectes faran de petits fragments, molts d’ells minúsculs, que ha deixat al darrera un cometa (o un asteroide) que va passar per allà fa temps.

Quan creuem el núvol de mosquits, aquests mosquits impacten, en gran quantitat, contra el parabrises del cotxe, i observem les seves marques contra el vidre. Quan la Terra, en la seva òrbita al voltant del Sol, creua el pas d’un antic cometa, que l'ha sembrat de pols i petits fragments, aquests entren a l’atmosfera a gran velocitat i es desintegren deixant un rastre de llum fugaç que observem fascinats.
Aquesta és la raó per la qual les pluges d’estrelles (que n’hi ha unes quantes al llarg de l’any) sempre es produeixen en unes dates concretes. Justament quan el nostre planeta travessa aquell pas de cometa (o asteroide).

Com gaudir de les Llàgrimes?

La primera cosa que es necessita és paciència. No és gens difícil veure’n un parell de fugisseres força seguides, només amb uns instants d’observar el cel. Però si es vol veure la pluja, és a dir, se’n volen veure forces, cal tenir paciència. I això implica un lloc on poder estar còmodes, mirant el cel (i evitant el mal de coll!). Una cadira, un matalàs...

El lloc: evidentment, com més fosc, més probabilitats de veure’n. Però en definitiva, tireu ma del lloc que més a la vora tingueu, sense tampoc obsessionar-vos. Durant molts anys, jo havia anat a veure-les a la Serra de Collserola, a tocar de Barcelona.

Si sou en nucli urbà rural, intenteu deixar la llum dels carrers per sota vostre, observant des d’una terrassa elevada, per exemple.

Les dates: aquesta pluja d’estrelles dura molts dies. De fet, ja se’n poden observar. Però el màxim s’espera les nits de l’11, 12 i 13 d’agost. Heu de saber que enguany tindrem Lluna, cosa que no afavoreix gaire, perquè la seva llum esborra els traços més fins i febles. Però això no és excusa! Quantes vegades hauré gaudit dels Perseids en nits amb Lluna!

La Lluna estarà en fase creixent, i serà plena la nit del 15. Per tant, intenteu observar la pluja d’estrelles com més aviat millor. Per exemple, podeu intentar-ho ja el 8, 9 o 10.

En qualsevol cas, doneu sempre l’esquena a la Lluna. No importa la direcció en què mireu. Busqueu un lloc de cel obert, com més obert millot. I us situeu d’esquena a la Lluna, mirant la part de cel que no està envaïda pel nostre satèl·lit.

Si voleu tenir màximes probabilitats de visió, i no haver-vos de preocupar per la Lluna, observeu de matinada, quan aquesta s’hagi amagat per l’horitzó oest. La nit del 9 al 10 això passarà a la 1:30 de la matinada. I cada nit que passi, podeu afegir aproximadament una hora a aquesta xifra.

Què hem de veure? Doncs fugisseres! Arriben sense avisar, i sempre, sempre, ens sorprenen. Quedem bocabadats quan el traç de llum s’ha dibuixat al cel, i encara ens sembla veure’l durant una estona fins i tot després que ja s’hagi apagat. De vegades, passen minuts sense cap ni una. I, tot de sobte, en vénen 2 o 3 de seguides.

Mentalment, allargueu el traç lluminós cap al seu origen (és a dir, tireu una línia recta que segueixi la direcció de la fugissera però cap al darrere), i veureu que totes elles, amb independència de quin hagi estat el lloc del cel on les hagueu caçat, semblen provenir d’un mateix punt. Aquest punt s’anomena radiant, i dóna nom a la pluja d’estrelles. En el cas de les Llàgrimes, el seu radiant en troba a la constel·lació de Perseu.

Hi ha gent que pensa que és cap a aquest punt, el radiant, on s’ha de mirar. Però això no té per què ser així. Els traços de llum es poden veure en qualsevol lloc del cel, i de fet com més allunyats del radiant apareguin, tindran tendència a ser més llargs.

Normalment, els Perseids acostumen a tenir un color amb una certa tonalitat groga i, de vegades, lleugerament ataronjada. Costa molt de descriure el color, però ara mateix, mentre escric, tinc perfectament gravat al meu cervell com és el traç d’una Llàgrima de Sant Llorenç. Vull dir que un cop n’hagueu vistes unes quantes, gravareu també en la memòria el seu color peculiar.

Mentre espereu, podeu petar la xerrada amb familiars i amics... però no deixeu de mirar el cel, eh? La famosa Llei de Murphy diu que en el moment en què us despisteu i no mireu passarà la gran fugissera de la nit que tothom, menys vosaltres, veurà.

També podeu deixar volar la imaginació, mentre observeu les pampallugues de les estrelles. Si mireu de matinada, sense Lluna, tindreu l’espectacular Via Làctia a sobre.

Per acabar, us voldria explicar això que deia a l’inici del nostre pas efímer per l’univers.

De la descripció de pluja d’estrelles queda clar que hi ha d’haver un objecte mare que ha deixat els fragments al llarg de la seva òrbita, i que nosaltres ens creuem amb aquesta òrbita (hi ho fem en els dies que es produeixen les pluges). Una petita reflexió condueix a la conclusió que aquests objectes mares, cometes o asteroides, són potencialment perillosos, i que algun dia pot tocar la rifa. Poden coincidir Terra i cometa en el mateix punt i en el mateix moment!

El cas dels Perseids és, també, espectacular des d’aquest punt de vista.

El cometa que els produeix s’anomena Swift-Tuttle, i, atenció, és l’objecte més perillós conegut actualment per la humanitat. Es tracta d’una enorme roca d’uns 26 km de grandària! Pensem que la que va extingir els dinosaures podia tenir entre 5-10 km. Així que ja podeu imaginar què passaria si el Swift-Tuttle impactés. Segurament esterilitzaria de vida aquest planeta!

Les probabilitats que això passi, però, són petitíssimes, i de fet els càlculs indiquen que en els propers milers d’anys segur que no passarà. I és possible que tampoc passi en les properes desenes de milers d’anys, o centenars de milers... qui sap. Però algun dia potser tocarà, a no ser que el cometa, que retorna cada 133 anys, desaparegui abans.

Així que, quan mireu les fugisseres de les Llàgrimes de Sant Llorenç, penseu en tot això. Estem de pas, perquè la natura ens ha posat aquí, en aquest racó de l’univers, i ens ha donat vida. 

I la mateixa natura decidirà el moment en què un nou catastròfic impacte canviï per sempre més la història del planeta, que seguirà potser sense nosaltres. 

Tot plegat, la fortuna i gratitud de ser vius.

Bona cacera a tothom!




Categories

Estels i Planetes

TOP