dijous, de juny 30, 2011

Telescopis al carrer: "Voleu mirar? És gratis!"




Anava jo en tren, com de costum, llegint el darrer exemplar de la revista americana Astronomy, una de les més prestigioses del tema, i que em compro habitualment i devoro cada mes.

En la editorial, em va cridar l’atenció l’escrit del director de la revista. Resultava que la revista, i l’editorial Kalmbach que és qui la publica, llençaven un programa, anomenat “Discover the Universe”. A través d’aquesta iniciativa es demanava als aficionats a l’astronomia que agafessin els seus telescopis i sortissin al carrer, per a convidar a la gent a mirar-hi, amb la intenció de fomentar, així, l’interès per aquesta afició.

La revista seleccionaria voluntaris que s’hi prestessin, i els faria arribar un “pack” informatiu per a poder repartir entre els curiosos. A canvi, es demanaria als astrònoms aficionats un petit “reportatge”, amb fotografies, de l’esdeveniment, amb el què, m’imagino, la revista voldrà muntar quelcom.

Ostres! Sortir al carrer amb el telescopi es pot fer sempre, no cal subscriure’s a cap programa. Però que això s’acompanyés d’un pack informatiu ja era una altra cosa. Per què no?

Com que conec el tema, i als americans, sabia dues coses. La primera: que la iniciativa segur que l’havien dissenyat pensant en els Estats Units i prou. La segona: que justament per això, per a poder ”desmentir” aquesta sospita, els faria gràcia que hi hagués voluntaris internacionals, i que no seria difícil, per tant, ser seleccionat si “venies” de fora.

No vaig ni esperar arribar a l’oficina, i amb la blackberry, i amb dos dits, vaig redactar un email, prestant-me com a voluntari.

Van respondre en qüestió d’hores. Entusiasmats. Em feien omplir uns qüestionaris, però ja es veia, pel to de la resposta, que seria un pur formalisme abans de dir si. I així va ser.

El pack ja ha arribat a casa, unes tres setmanes després del primer email. Com era d’esperar, és material en anglès, però molt interessant i adreçat a tothom. Mapes de la Lluna, i exemplars de la revista Astronomy.

Ara em toca a mi, doncs.

Amb l’ajut, com és habitual, del meu amic, i aficionat com jo, en Xavi, plantarem el telescopi a la plaça de l’estació de Sant Cugat el dijous dia 7 al vespre, si el temps acompanya (la Lluna creixent, i Saturn seran els principals convidats). Com que no es tracta de cap observació “formal” i prèviament convocada, si el temps no és bo simplement improvisarem i canviarem de dia (nit!).

Tot i que he tinc certa experiència en organitzar sessions d’observació, mai no he fet això de sortir al carrer i convidar a qui passi a mirar, d’una forma espontània.

Tinc ganes de fer-ho, i d’explicar-vos-ho en aquest blog.

dimecres, de juny 22, 2011

Supernova capturada en fotografia!

Els lectors del blog ja coneixeu el que és una supernova: és la mort, violenta i espectacular, d’una estrella.

Aquí us ensenyo una fotografia, feta per mi el passat cap de setmana, on es veu la darrera supernova descoberta pels astrònoms el dia 3 de juny.


El punt assenyalat, la supernova, és una estrella situada en la galàxia M51, que veieu de fons, espectacular. Es troba a uns 23 milions d’anys llum de la Terra (molt a prop, per tant, pel que a distàncies intergalàctiques es refereix).



Us he posat, en la mateixa fotografia, en el requadre inferior dret, una d’antiga de la mateixa galàxia, on no apareix el punt lluminós.

Fixeu-vos: TOTES les estrelles que veieu en la fotografia pertanyen a la NOSTRA galàxia (estrelles situades, potser, al voltant dels centenars o milers d’anys llum, dins la Via Làctia). Però la supernova està a M51, ... per tant més de 20.000 vegades més lluny, ... i tot i així sembla, per la seva lluentor, una estrella més. Imagineu com deu ser la seva explosió!

En aquest tipus de fenòmens, l’estrella, en la seva mort, arriba a emetre tanta llum com milers de milions d’estrelles. De vegades, tanta llum com tota la galàxia en la què viu.

Qualsevol món relativament a prop d’aquesta supernova (a prop voldrà dir a menys d’unes poques desenes d’anys llum) en patirà les conseqüències. I des d’altres punts d’aquella galàxia, la visió serà absolutament espectacular.

La darrera explosió observada d’una supernova a la nostra galàxia es va produir l’any 1604. Es calcula que cada any en deuen explotar unes dues en la Via Làctia, però els núvols de pols de la nostra galàxia ens les oculten.

Recordeu que és gràcies a aquests cataclismes que existim: en les explosions es formen, i s’alliberen, tots els elements químics dels què estem fets. És, per tant, una mort que porta vida.

Un pensament final: els fotons (partícules) de llum de la supernova han viatjat per l’espai durant 23 milions d’anys, i alguns d’ells han entrat pel telescopi i gravat la imatge en la càmera. I és quan penses en això que et sents insignificant però, a l’hora, molt afortunat.










Vols llegir més sobre les supernoves?
- Què és i com funciona una supernova: Grans explosions a l'univers, espectacles increïbles pels humans
- Les restes de les supernoves: Aquest estrany univers: les estrelles de neutrons
- Estem formats de pols d'estrelles: La increïble història d'un glòbul de sang

dijous, de juny 09, 2011

Les màquines també poden ser herois

Avui tornem a revisar, i actualitzar, una de les temàtiques preferides d’aquest blog: les sondes que estan explorant Mart.

Ja sabeu com d’al•lucinants són els descobriments que han fet. Però avui ens fixarem més en la vessant heroica de l’aventura d’una de les dues sondes, la Spirit (em deixareu, per tant, que la tracti com si fos humana!).

El passat mes de maig, els científics varen donar per morta Spirit, després de més de 6 anys de missió. Havent intentat comunicar amb ella durant mesos, amb més de 1.200 enviaments de l’ordre per a que es despertés de la hibernació amb la què afrontava el seu sisè hivern marcià, es va, finalment, perdre tota esperança.



En una zona freda de Mart, atrapada en mig d’un terreny insegur, Spirit dorm, coberta completament pel pols del planeta. Les seves antenes han rebut, durant mesos, un “beep” insistent, provinent del planeta blau que anomenem Terra. El senyal per a obrir els ulls, com qui crida a un gos. Però amb les seves bateries totalment esgotades, el sistema central de la sonda és incapaç de respondre. Ara és ferralla.

Spirit, junt a la seva germana Opportunity, va arribar a Mart per a durar 3 mesos. Això és el què els seus constructors preveien, ja que ni tan sols un aparell dur i metàl•lic seria capaç de sobreviure un sol hivern sobre el planeta roig. Les baixíssimes temperatures, que arriben quasi als 90 graus sota zero durant l’any que dura el seu hivern, farien estralls en els aparells més delicats: no oblidem que les sondes són laboratoris mòbils, amb sofisticats instruments d’anàlisi.

Però, molt pitjor que l’hivern, les temudes tempestes de sorra de Mart cobririen els panells solars, que es trencarien degut al pes acumulat, o bé simplement deixarien de rebre llum per poder carregar les bateries.

Després del seu primer hivern, allà devia ser, com està ara, coberta de sorra i congelada, immòbil. Però, amb enorme alegria, els científics van veure com els primers “beeps” enviats per a treure-la de la hibernació eren immediatament resposts, i, tot d’una, els instruments de l’Spirit es despertaven, i la sonda es posava en marxa.

Dissenyada per a recórrer un quilòmetre, va ser capaç d’explorar-ne quasi 8. Fins i tot, amb una de els seves rodes espatllades.

Aquest fet, que va fer encara més complicada la seva supervivència, va afegir dramatisme i espectacularitat a algunes de les fotografies que enviava (com la que afegeixo aquí), on es veia el rastre profund que la roda espatllada deixava en la sorra marciana.

La sonda, que ha lluitat contra condicions atmosfèriques terribles, que ha sofert pujant muntanyes i superant terrenys complexos amb la seva roda malmesa, ens ha deixat un llegat magnífic: nombrosos experiments químics completats, immensa quantitat de dades que encara s’estan analitzant, i més de 120.000 fotografies, a quina més impressionant.

Les postes de sol a Mart deuen ser de color vermellós, degut al pols en suspensió. I donen pas a les nits, de vegades clares i netes, altres emboirades per la sorra.

La Spirit deu contemplar ara aquell cel, en silenci, possiblement amb les seves antenes, mig trencades i immòbils, enfocades cap a un punt molt lluminós, que destaca entre els altres. La llum d’un món enyorat i llunyà, del qual va sortir fa uns quants anys, i del què han deixat d'arribar senyals que la sonda era incapaç de contestar.



Un planeta bellíssim i únic, al què, potser, algun dia tornarà.


Voleu llegir més sobre Mart?
-
Què té Mart que ens fascina tant?
-
Atrapats en la sorra d’un món remot.
-
La carícia del vent de Mart, ... o com un humà pot arribar algun dia a notar el vent marcià contra la seva cara!

Categories

Estels i Planetes

TOP