divendres, d’abril 29, 2011

Què són les constel·lacions del Zodíac

Realitat i mite. Astronomia i astrologia. En aquest article intentarem entendre què són les constel•lacions del Zodíac.

Per començar, direm que la definició del Zodíac és diferent en el món de l’astronomia i en el de l’astrologia. Com bé sabeu, la primera és una ciència, i no m’atreviré a definir la segona, per no ferir cap sensibilitat.

Per cert, parlant d’astronomia i astrologia, recordo, com anècdota que em va fer riure molt, una història que explicava en un dels seus llibres Robert Kirshner, un dels científics que més ha estudiat les supernoves.

El tema era que, sent volador freqüent, havia aprés a intentar esbrinar com de distret podia ser xerrar amb la persona que se seia al seu costat a l’avió. Un cop tenia formada una opinió, esperava la pregunta clau, que al cap d’una estona, ineludiblement, el seu veí li feia, en veure la mena de llibres que Kirshner llegia. La pregunta era: “a què es dedica vostè?”. Llavors la resposta del científic variava. Si pensava que el seu veí seria una persona avorrida o pesada, contestava la veritat: “soc astrofísic”. Amb la qual cosa, la conversa s’acabava segur. En canvi, si li venia de gust xerrar, contestava diferent: “soc astrònom”. A lo que l’altra persona immediatament replicava: “Ah! Astròleg! I què en pensa, doncs, dels Leo?”. I la conversa s’animava.

Tornem al Zodíac, perdoneu!

El Sol, en el seu recorregut anual pel cel (anomenat “eclíptica”), tal i com l’observem des de la Terra, va passant per diferents zones de l’esfera celeste. En astronomia, es coneix com a Zodíac a aquesta franja que recórrer el Sol, i que, lògicament, dóna la volta a l’esfera celeste.

Com que tot el cel està dividit en constel•lacions, com si es tractés d’un mapamundi amb fronteres i països, el Zodíac, o el què és el mateix, la franja per on es mou el Sol al llarg de l’any, travessa diferents constel•lacions, que són, per tant, les constel•lacions del Zodíac.

Com sabeu, les constel•lacions són un “invent” molt antic, que s’ha mantingut, com una forma de dividir el cel i disposar de referències, tot i que, com també sabeu, les diferents estrelles que formen una constel•lació no guarden cap relació entre elles (és a dir, és un pur efecte de perspectiva, llegiu més a "Què són les constel·lacions").

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar: i per què el Sol, al llarg de l’any, es “mou” per l’esfera celeste, i no sempre està al mateix lloc? Si ho penseu bé, torna a ser un tema de perspectiva.

Quan nosaltres “mirem” al Sol, el veiem “projectat” contra un fons concret (les constel•lacions que hi hauria “al darrera”). Però com que ens movem al voltant del Sol, quan el tornem a mirar al cap d’uns dies, per efecte de la perspectiva, el veiem projectat sobre constel•lacions de fons diferents. Aquesta explicació senzilla, és una simplificació, ja que hi ha altres efectes, més subtils i complexos, que també influeixen en com veiem “projectat” al Sol (podeu veure-ho en el gràfic).

L’eclíptica, que com dèiem és el camí aparent que fa el Sol en aquest viatge anual, travessa doncs les constel•lacions del Zodíac. I donat que l’eix de rotació de la Terra està inclinat respecte a la seva òrbita, l’eclíptica també ho està respecte a l’horitzó de l’observador.

Tots els planetes del nostre Sistema Solar, a l’orbitar més o menys en un mateix pla, es mouen també per la franja del Zodíac.


Ok, tot plegat sembla complicat, però no ho és. Recopilem:

- El Sol es “mou” al llarg de l’any, tal i com el veiem projectat sobre el fons d’estrelles (en realitat som nosaltres qui ens movem, és clar!). El camí que recórrer el Sol es coneix com l’eclíptica.

- L’eclíptica travessa unes constel•lacions. Aquestes són les anomenades constel•lacions del Zodíac.

- Els planetes del Sistema Solar també es mouen per sobre, o per sota, de l’eclíptica, i per tant també travessen les constel•lacions del Zodíac.

- Finalment, l’eclíptica, i el Zodíac, estan inclinats respecte a l’horitzó, perquè l’eix de la Terra també ho està.

Quantes constel•lacions zodiacals hi ha? Doncs el Sol travessa 13 constel•lacions, que corresponen amb les 12 que segurament tots coneixem (els “signes” del Zodíac), més una altra que es diu Ophiuchus.

I, per acabar, algunes curiositats:

- El nom d’eclíptica bé pel fet que és sobre d’aquesta “línia” on es produeixen les eclipsis (per força, ja que, per definició, el Sol transita sempre aquesta línia, i per tant les eclipsis s’han de produir obligatòriament “sobre de la línia”)

- Hem dit que els planetes del nostre Sistema Solar orbiten al voltant del Sol més o menys en el mateix pla. Casualitat? No, gens. És conseqüència del procés de formació d’un sistema solar (és a dir, d’un “sol” més uns planetes que l’orbiten), a través de la condensació d’un “disc” de matèria més o menys pla que gira (en un altre article ja en parlarem amb més detall)

Quan els antics babilonis van posar nom a les constel•lacions del Zodíac, ciència i mite eren el mateix. Avui, però, noms com ara “Aries”, “Bessons” o “Lleó” donen molt de si, malauradament per raons bastant allunyades de la ciència.


Espero no haver-vos decebut amb aquest article, en no haver pogut dir-vos si acabareu sent rics aquesta setmana, o si són bons dies per a que us enamoreu, o per a escriure un llibre!


dilluns, d’abril 11, 2011

El 10 de maig tenim cita amb Saturn: segona observació de seguidors del blog

Saturn està en situació perfecte per a ser observat.

Després d’un 2010 en el què els anells del gran planeta varen quedar de perfil, vistos des de la Terra, en aquest any ja es comencen a obrir i a oferir la imatge típica del planeta que va despistar a Galileo.

Un gran avantatge en la seva observació, per part de públic en general, és que no és necessari un cel especialment fosc o de gran qualitat per a poder gaudir de l’espectacle que aquest planeta ens ofereix.

Farem coincidir l’observació amb una fase lunar creixent, de forma que podrem, també, observar la Lluna a gran augment, cosa que sempre és garantia d’espectacularitat.

El dia programat és el 10 de maig, dimarts.

El lloc serà el mateix en el què vàrem realitzar la primera observació, Bellaterra. Igual com llavors, quedarem a la plaça de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Bellaterra, a les 10 de la nit, i d’allà anirem amb els cotxes un xic més endins del bosc, a 5 minuts.


L’adreça exacta del lloc d’observació, per a qui prefereixi venir directament, és: Carrer Amadeu Vives s/n, Bellaterra (GPS: N 41.50663 E 2.07609) Tot i que el gran objectiu serà Saturn, que observarem a diferents augments, aprofitarem, si la nit ho permet, per a veure algun altre objecte senzill. I, com l’altra vegada, compartirem coneixements bàsics: com orientar-nos amb el cel nocturn, constel•lacions típiques, com canvien les constel•lacions que veiem en funció de l’hora o de la data, etc.


L’observació la farem amb un telescopi de 200mm d’obertura.

Si no heu vist mai Saturn i els seus anells, aquesta és l’ocasió. Ah! I els nens hi són benvinguts.

Tot i que no és necessari que confirmeu assistència, si ho feu millor (ho podeu fer publicant un comentari al blog).

I, sobre tot, estigueu atents al blog, on anirem confirmant l’observació amb algun dia d’antelació. En cas que es preveiés mal temps, publicaria un avís i reprogramaria l’observació.


De forma que us espero a tots, eh? Si algú s’anima a portar també el seu telescopi, perfecte!

divendres, d’abril 01, 2011

Saturn sota la llum d'una Lluna immensa

Fa uns dies jo era a la terrassa de Falset, treballant amb el meu telescopi. La nit era molt neta, tot i que una enorme Lluna plena feia que poca cosa podria fotografiar aquell dia. Tot i això, tenia una llista de tasques interminable, per tal d’anar afinant la capacitat de seguiment del telescopi, la resolució de la nova càmera CCD, etc.

Ocupat estava jo en aquestes coses quan es va obrir la porta de la terrassa i van aparèixer dos veïns, bons amics, coneixedors de la meva afició i amb ganes de xerrar del tema i d’observar. Els atreia, sobre tot, la Lluna, i la possibilitat, amb aquella Lluna tan grossa i el meu equipament, de poder tenir visions magnífiques del nostre satèl•lit.
Jo els vaig explicar que la Lluna plena és la pitjor per a ser observada (bé, quasi la pitjor... després de la Lluna nova és clar!): els rajos del Sol hi cauen perpendiculars, i no produeixen ombres. Això fa que no es pugui veure relleu. La imatge és “plana” totalment, sense gaire interès.

En la seva cara es va dibuixar la decepció. I en la meva l’enfado amb mi mateix, per ser tan animal.

De seguida, vaig desmuntar tota la parafernàlia d’instruments que tenia muntats en el telescopi (cables a dojo, dues càmeres CCD, un ordinador, el seguiment, ....) i vaig col•locar els oculars per poder fer observació visual. (observació visual!!! Feia temps! Amb tanta càmera i ordinador, vaig perdent el costum de, simplement, observar!).

Havien vingut a veure la Lluna. Doncs és clar que veurien la Lluna! Per què no?

Amb l’ocular de 250 augments, la Lluna apareixia immensa. Bé, de fet només es veia un petit boci, ja que tota no hi cabia.

Per mi, la imatge era plana i avorridota. Però ells van llençar una exclamació de satisfacció quan la varen observar. Jo anava explicat que allò no era res, que tornessin un dia amb Lluna creixent o decreixent i que podrien veure les muntanyes i els cràters com si els miressin des d’un avió, etc. Però crec que ells no m’escoltaven, i seguien mirant per l’ocular.

Jo em vaig engrescar. A veure... què els podia ensenyar ara?

Vaig de seguida descartar objectes de “cel profund”, és a dir, nebuloses o galàxies, perquè amb la llum de la Lluna plena no els veuríem. També això els vaig explicar... “no, amb aquesta llum no hi ha res a fer,.... no, no, és que el que veieu a les meves fotografies és el resultat de molts minuts, de vegades hores, d’exposició, aquests objectes no es veuen així de macos quan els observes....”.
Tampoc no m’escoltaven.

El meu perfeccionisme era irritant, fins i tot per mi!

Vinga! Us vaig a ensenyar una sorpresa!

Amb unes senzilles instruccions als comandaments del telescopi, aquest va començar a girar, cosa que sempre és espectacular per a qui no ho ha vist mai. Es va anar aturant, fins que un “beep” em va indicar que ja havia arribat al seu objectiu.

Vaig posar-hi l’ull, i... allí estava! Magnífic com sempre, Saturn. És increïble, però per més vegades que el miri, mai no me’n cansaria. Per mi, és l’objecte més espectacular que es pot veure de forma fàcil. La primera vegada que el veus no l’oblides mai. I això és el que passaria amb els meus convidats.

Amb pocs augments (75) la visió era impressionant. El planeta, amb el conjunt d’anells al voltant, com una figureta delicada a punt de trencar-se.

Qui és el primer? Un d’ells es va apropar i hi va posar l’ull. Una exclamació de fascinació va captar immediatament l’atenció del seu company (el seu pare). “No li diguis què és, espera't a que ho miri”, li vaig cridar jo.

Pare i fill varen estar intercanviant-se i mirant-lo amb sorpresa. Les preguntes les anaven formulant seguides, quasi sense pausa. Jo encara no acabava de respondre’n una i ja tenia la següent entrant per les meves orelles. No preguntaven, disparaven!

A 250 augments, el planeta mostrava les seves bandes equatorials de color. Un cop més, exclamacions i preguntes.

Ells acabaven de veure per primera vegada Saturn, i em varen donar les gràcies un munt de cops. En la seva cara s’hi veia l’expressió de satisfacció d’aquell que ha aconseguit quelcom important.

Els vaig convidar a una copeta de vermut de Falset, boníssim, que de seguida va fer els seus efectes, i la conversa va ràpidament derivar a temes trascendentals, sense possible resposta, amb teories de l’univers, el nostre origen, del nombre de dimensions que hi ha a l’univers, ...

Quan van marxar, més gràcies. Jo em sentia content, perquè ells s’emportaven una experiència magnífica.

Assegut al menjador, jo pensava, ... o ho intentava, a pesar dels efectes de la segona copeta de vermut que havíem pres. Jo no hagués donat un duro per observar visualment aquella nit, i pels meus amics allò va ser excepcional.

Però, sabeu què? Per mi també. També perquè vaig fer el que més m’agrada: divulgar, parlar del meu tema preferit, compartir. I perquè ells van sortir contents (i no només per efecte del vermut!).

Amb tanta tecnologia, tanta càmera CCD refrigerada, tanta precisió per a fer fotografies cada cop més difícils, perdo de vegades la perspectiva del què significa compartir una observació amb companys amb ganes de veure.

Amics, veïns, companys. Seguiu demanant-me observacions si us plau! No feu gaire cas del meu perfeccionisme, insistiu-me!

Ah! I acabarem amb una copeta de vermut, val?

Categories

Estels i Planetes

TOP