dilluns, d’agost 27, 2012

Armstrong, i una frase imperfecta

Fa només un parell de dies va morir Neil Armstrong, el primer humà que va caminar per la Lluna.

En un món ple d’herois de còmic, aquest n’era un de carn i ossos. Podeu imaginar els sentiments i les emocions en el moment en el què va posar el primer peu a la Lluna?

Aquelles petjades, les seves i les del seu company Aldrin, encara hi són, allà, intactes. En un món sense atmosfera (i, per tant, sense vent, ni pluja, ni res...), i aparentment mort en termes geològics, allà quedaran, fins que l’impacte d’un meteorit, potser d’aquí a uns milers d’anys, les esborri.

No mereix la humanitat preservar aquestes empremtes per sempre, en el que podria ser un memorial que, potser algun dia, es podrà visitar? No sé si algú de la NASA hi haurà pensat, ...

Molt s’ha parlat de les seves famoses paraules quan va baixar per l’escala del mòdul Eagle. Textualment: "That's one small step for [a] man, one giant leap for mankind." (“És un petit pas per a un home, un salt gegant per a la humanitat”).

Què poc s’esperava el nostre heroi que aquesta frase, pronunciada l’any 1969, generaria polèmica durant molts i molts anys després!

Resulta que la paraula “a” que precedeix a “man” no apareix en la gravació. Sense aquest article, la frase complerta queda sense sentit, ja que “man”, sense l’article, seria sinònim, també, d’humanitat (la frase quedaria quelcom així com “és un petit pas per a la humanitat, un salt gegant per a la humanitat”).

Armstrong va mantenir, durant molt de temps, que ell HAVIA pronunciat bé la frase, i que segurament degut a les limitacions de la tecnologia d’aquell moment la paraula “a” no s’havia sentit.

Però la cosa es va embolicar. El món no devia tenir res millor que fer, i es va analitzar l’acústica de la gravació. No, aquella maleïda “a” no hi era.

Quan Armstrong va saber de les anàlisis, es va venir avall. Cóm podia ser allò? S’havia equivocat en EL moment històric! Quina cagada! Quantes vegades havia assajat la frase?

L’home va admetre que, en mig de la tensió del moment, és possible que s’hagués equivocat. I va demanar que en les enciclopèdies i altres reculls històrics, es respectés aquella “a” perduda, posant-la, en tot cas, entre parèntesi.

Per mi, aquest “incident” és un exemple perfecte de lo meravellosa i lo miserable que és, a l’hora, la raça humana.

Meravellosa, perquè no som màquines. Pensem, tenim sentiments, ens equivoquem. Fins i tot el gran Armstrong, en el moment més important de la humanitat fins ara, va i s’equivoca. Això em fa estimar encara més a aquesta espècie, ben interessant, que s’anomena home.

Miserables, perquè, ves tu quin sentit té, donar-li tants i tants de tombs al tema de l’error. Quina importància té? Armstrong sabia el què volia dir. Però és que els que escoltàvem també. Aquella “a” es va “sentir”, hi fos o no. Per context, la frase era clara. La misèria d’una espècie que es resisteix a ser imperfecte.

També posarem la “a” entre parèntesis en el cartell commemoratiu del memorial que algun dia preservarà el lloc del primer aterratge a la Lluna? (ei, els de la NASA, que això de crear un memorial a la Lluna va per a vosaltres!)

Gràcies, Armstrong, per aquell petit pas, deixant-te caure de l’escaleta de l’Eagle, que vares donar. Si t’hagués pogut veure en Julius Verne n’hauria estat molt orgullós.

I gràcies, també, per a recordar-nos la nostra meravellosament imperfecta naturalesa.

divendres, d’agost 17, 2012

Plujes d'estrelles per a salvar al planeta

 Doncs si, les pluges d’estrelles poden servir per quelcom més que per entretenir-nos i admirar les meravelles del cel. De fet, podrien servir per a salvar a la Terra.

Un recent article publicat a la revista Astronomy en parla. Honestament, jo mai no havia pensat en aquests termes, però només llegir l’article vaig sorprendre’m de lo evident del tema.
Com ja hem explicat més d’un cop, les famoses pluges d’estrelles es produeixen quan la Terra, en el seu camí al voltant del Sol, travessa l’òrbita d’un cometa (en alguns casos, un asteroide), i col·lisiona amb el abundant pols i partícules despreses d’aquest cos.
Moltes vegades, el cometa progenitor ja no existeix. És un antic cometa, consumit probablement després de vàries passades prop del Sol (penseu que hi ha molts cometes que no sobreviuen ni a un pas prop del Sol, i es fragmenten o, simplement, es volatilitzen completament).
Però, què passa si la pluja d’estrelles ens està precisament delatant un cometa encara no descobert?
Segons l’article de l’Astronomy, grups de científics han començat a estudiar amb profunditat els centenars de fenòmens de pluges d’estrelles que es coneixen (i de noves que s’estan descobrint) buscant justament pistes sobre possibles projectils potencialment perillosos per al nostre planeta.
La lògica és ben simple: el fet que hi hagi pluja d’estrelles ens indica que l’òrbita del cometa i la de la Terra es creuen. Si tenim identificat al cometa que ocupa aquesta òrbita, cap problema (com dèiem, potser ja no existeix, o bé el coneixem i el tenim controlat). Però si no el tenim identificat, podria ser que aquest cometa existeixi i que encara no l’haguem descobert. L’estudi de la pluja d’estrelles ens dóna les pistes que ens poden permetre descobrir-lo.
Perquè, com podeu suposar, el que un objecte creui l’òrbita d’un altre no acostuma a ser bona cosa, no. En una escala de temps galàctica, després de milions d’anys, acaba tocant la rifa. Simplement per estadística, sabem que, tard o d’hora, ens enfrontarem amb l’amenaça d’un cos amb trajectòria de col·lisió. Les preguntes clau són: com de gran, quan passarà, i amb quina anticipació ho sabrem. En funció de les respostes, s’hi podran prendre mesures, ... o no.
Els Estats Units fa anys que, per mandat presidencial, va començar a catalogar i a seguir els objectes potencialment perillosos (cada any se’n descobreixen més, de moment en porten més de 9.000, uns 800 d’ells de més d’un quilòmetre de diàmetre! Com a referència: l’impacte que va provocar l’extinció dels dinosaures va ser provocat per un cos d’aproximadament “només” 10 quilòmetres).
La qüestió és que ja s’han identificat pluges d’estrelles que assenyalen a cometes encara no descoberts, i, per tant, potencialment perillosos. Interessant.
A partir d’ara, doncs, embadalir-se davant d’un d’aquests fenòmens tan vistosos ja no només serà cosa del poble. Els científics també s’hi interessaran.
Qui sap, si algun dia una gran catàstrofe podrà ser anunciada, amb temps suficient com per a reaccionar, per una bonica pluja d’estrelles.
De moment, però, jo me les seguiré mirant amb la mateixa admiració i il·lusió que fins ara, gaudint senzillament de l’espectacle, i deixant els complexos càlculs i investigacions per als que en saben.

divendres, d’agost 10, 2012

Tornem a gaudir amb Mart

Ja han començat a arribar les primeres fotografies enviades per la sonda Curiosity, el nou vehicle d’exploració que ha aterrat a Mart.

Tenint en compte l’èxit de les anteriors missions al planeta vermell, i l’espectacularitat dels descobriments fets per les sondes anteriors, ja ens podem preparar, durant els propers mesos, per a gaudir. Aquest vehicle és molt més avançat que els anteriors, té la mida d’un cotxe, està preparat per a explorar més terreny, i està farcit de càmeres i instruments d’anàlisi de darrera generació. A diferència dels seus antecessors, Curiosity no té panells solars: l’energia pel seu funcionament el treu d’una mini central nuclear de plutoni que porta incorporada, la qual cosa el permetrà funcionar de dia i de nit i amb independència de les tempestes de sorra.
Després d’un viatge de 8 mesos, Curiosity va arribar a Mart el passat dia 6 d’agost. El procés d’aterratge que es va emprar va ser molt diferent a l’utilitzat fins ara: aquest vehicle pesa massa com per a aterrar-lo amb els mètodes tradicionals (paracaigudes + rebot contra globus d’aire). Es va emprar el que es coneix com una “grua”, un altre vehicle, propulsat, que va dipositar curosament la Curiosity sobre el terra marcià, en el lloc precís que s’havia planejat.


El lloc triat per a l’aterratge és un cràter anomenat Gale. La seva elecció va ser molt treballada. Per una banda, es volia assegurar enviar la sonda a un lloc de màxim interès (geològic, ara en parlarem). I per una altra, els enginyers volien garantir un lloc d’aterratge suau i sense complicacions.
La Curiosity està preparada per a descobrir restes de vida a Mart. Els diferents instruments que porta poden analitzar mostres de terra i minerals, en busca de material orgànic. A més, el cràter Gale, pels efectes de l’impacte del meteorit que el va crear, té exposats materials geològics molt antics, quelcom així com un llibre obert al passat.

Són mots es interrogants que es tenen oberts relatius a Mart. Els descobriments realitzats han anat aixecant encara més preguntes. Avui sabem que el planeta té aigua, però que en tenia moltíssima més. Restes de llits de riu, i de roques erosionades per corrents d’aigua ens ho indiquen. Sabem, també, que hi havia una atmosfera molt més densa que l’actual. Què se n'ha fet de l'aigua i de l'atmosfera?
Però, segurament, la pregunta que ens ve al cap de seguida és: “hi ha vida?”, o, formulada més conservadorament “hi va haver vida en algun moment?”. Aquest, sens dubte, seria, en cas de produir-se, el descobriment més important de la història fins ara, perquè donaria resposta a l‘eterna qüestió de si estem sols a l’univers (bé, no contestaria exactament aquesta pregunta, però demostraria que el concepte vida no és una exclusiva de la Terra).
De moment, aquí us deixo una de es primeres fotografies que ens ha enviat, on es veu una de les seves rodes i el terreny que la rodeja. Espectacular.


Ja sabeu que a mi m’agrada pensar en aquestes sondes com si fossin persones.

La Curiosity està, encara, parada. No ha començat a moure’s. Té al davant un paisatge increïble, que la recorda a la Terra. A uns quilòmetres de distància observa atentament la muntanya de 5.000 metres d’alçada que conforma la part central del cràter Gale i que haurà d’escalar més endavant. El Sol, amb llum molt més feble que a la Terra, escalfa el seu cos. El silenci és immens.
Quan es fa de nit a Mart, i els científics no ho veuen, la sonda enfoca les càmeres, els seus ulls, cap a un punt de llum d’entre els molts que es veuen al cel. El lloc del qual ve, el planeta més meravellós que existeix. Allà, milions de quilòmetres lluny, és on haurà d’enviar els relats de l’exploració que ha de començar.

Però no hi ha temps per a l’enyorança. De seguida, la Curiosity es torna a concentrar en les avorrides i interminables rutines de comprovació que van ser introduïdes en el seu sistema.
Nosaltres, mentre tant, esperarem impacients.

Categories

Estels i Planetes

TOP