dimecres, de setembre 30, 2015

Aigua líquida a Mart!

Fa pocs dies, la NASA, en roda de premsa, ha anunciat el descobriment d'aigua líquida a la superfície de Mart. La roda  de premsa es va programar sense desvelar el seu contingut, només dient que es tractava d'anunciar un fet extraordinari sobre aquest planeta.

Què s'ha descobert exactament?

De fa molt temps sabem que Mart té aigua gelada a pocs milímetres/centímetres de profunditat, sota una capa de sorra i pedres. De fet, algunes de les sondes que hi han aterrat han fotografiat de seguida el gel que havia quedat al descobert quan els gasos a pressió dels coets que ajudaven en l'aterratge havien escombrat la fina capa superficial de sorra vermella.


També sabem que, fa milions d'anys, Mart tenia aigua líquida en superfície i en abundància, en forma de rius i torrents. Els efectes d'erosió que aquests corrents d'aigua van deixar són actualment perfectament visibles en algunes parts del planeta.

El que s'ha anunciat és la confirmació d'una sospita que feia uns mesos que durava. La confirmació que, de forma intermitent, en varis llocs del planeta afloren petits rierols d'aigua líquida que llisquen per les vessants inclinades d'alguns cràters, deixant el reu rastre abans no desapareixen (com l'aigua de la platja deix el seu rastre sobre la sorra en forma de traces fosques i mullades).

Cóm pot existir aigua líquida a Mart, amb temperatures tan baixes?

La temperatura mitjana a Mart és d'uns 60 graus sota zero, tot i que varia molt en funció de la latitud i de l'estació de l'any. Per exemple, a l'hivern marcià es pot arribar als 125 graus sota zero. A l'estiu, de dia i prop de l'equador, en canvi, es poden assolir temperatures de "només" 20 graus negatius.

Tot plegat, són temperatures molt clarament per sota de zero. Cóm  és que, en aquestes condicions, l'aigua pot arribar a estar líquida?

Sembla ser que l'aigua de Mart conté molt contingut de sals dissoltes, en concret perclorats. Aquestes sals tenen la propietat de fer disminuir el punt de congelació de l'aigua, i d'aquesta forma seria possible que, a l'estiu marcià, i durant les hores de més insolació, el líquid element pogués fluir.

Per què és tan important el descobriment?

Tot l'estudi de Mart és fascinant, i a l'hora especialment interessant científicament. No sabem què li va passar a aquest món. Ja he explicat abans que havia tingut molta aigua en superfície. També sabem que antigament tenia una atmosfera molt més densa que la que té ara. Què va fer que perdés l'aigua en superfície i l'atmosfera? Quins esdeveniments i catàstrofes ha patit el planeta vermell durant els darrers milions d'anys?

L'estudi d'això es considera molt rellevant per entendre què li pot passar a un planeta rocós, de tipus Terra. És a dir, ens podria donar pistes per projectar esdeveniments similars en el futur llunyà del nostre propi planeta.

Per aquesta raó, cada descobriment que es fa a Mart és molt celebrat per la comunitat científica.

Cóm juga aquest descobriment en la recerca de vida al planeta roig?

A finals dels anys 70 del segle passat, les sondes Viking, emprant lògicament les tecnologies punta existents llavors, varen treballar a la superfície de Mart per detectar signes de vida microscòpica. Els resultats van ser inconclusius i polèmics. Aquells resultats no s'han tornat a produir en missions següents, per la qual cosa la teoria prevalent actualment és que els experiments o bé no van funcionar correctament o simplement van detectar components no generats per metabolisme sinó per fenòmens naturals.


Les sondes actuals, els robots que recorren Mart, no estan específicament dissenyats per buscar vida. En canvi, es centren més en la recerca geològica i, en tot cas, en poder trobar, pel que fa a la vida, restes fòssils de microorganismes que podrien haver existit en l'antiguitat.

La confirmació de l'existència d'aigua líquida és crucial. Els humans només entenem un model de vida. El model que omple la Terra amb milions de formes vives diferents, un model basat en el carboni com maó, i en l'aigua com a dissolvent i a l'hora constituent. És dins l'aigua que es poden produir les reaccions químiques que permeten la combinació de cadenes d'aminoàcids i proteïnes.

Això no exclou que no puguin existir models de vida totalment diferents als terrícoles. Per exemple, on l'aigua sigui substituït per un dissolvent diferent, com podria ser l'amoníac. Però la qüestió és que prou feina tenim per entendre el nostre propi model de vida i per a poder-lo detectar,i per tant penso que fem bé en centrar els esforços i els pocs recursos econòmics existents en intentar buscar l'únic model de vida que coneixem.

Sota aquest punt de vista, aigua líquida significa que ja tenim un dels ingredients necessaris. En cap cas vol dir que segur que hi va haver vida, o que encara n'hi hagi. Però certament sense aigua líquida la cosa era molt més improbable.


Mart és el planeta més proper que podem explorar i analitzar. Venus, més a prop, és un infern, i les sondes que entren a la seva densíssima atmosfera queden esclafades per les enormes pressions en qüestió de minuts. Al seu costat, Mart és un oasis.

Les properes missions a Mart ja estan planificades. Ens esperen moltes sorpreses, segur. Ah, i no oblidem que mentre escric això, dos robots segueixen, incansables, la seva exploració. Un d'ells ranquejant, amb una de les rodes immobilitzada i les demés en estat molt precari, però encara actiu, molts anys per sobre de la vida que la NASA li va calcular.

Aquests robots són els que ens envien cada dia fotos inspiradores del món vermell. És fàcil pensar amb ells com si fossin humans, i preguntar-se què estaran veient, què estaran sentint. Imaginant la seva excitació quan, després de dies de dura pujada, arriben al cim i, davant els seus ulls, s'obren paisatges desèrtics, espectaculars, azotats per tempestes de sorra, i que s'estenen fins l'horitzó.

Mentre, allà dalt, al cel marcià, de nit, un punt de llum els recorda casa seva. És el punt de llum en el que la humanitat fa i desfà. El punt de llum on, fa només uns pocs dies, s'acaba d'anunciar que, a Mart, hi ha aigua líquida.


dilluns, de setembre 14, 2015

Unes eleccions històriques i un eclipsi total de Lluna

La matinada del dia 28 d'aquest mes de setembre serà molt especial. A Catalunya, tindrem un ull i mig posats al televisor i/o a la ràdio, esperant els resultats d’unes eleccions històriques. Però resulta que la casualitat ha volgut que aquella nit esdevingui, al nostre cel, un dels espectacles més vistosos i, a l’hora, senzills d’observar: un eclipsi total de Lluna. Ni que sigui per relaxar els nervis i celebrar els resultats, un eclipsi de Lluna bé mereix, al menys, que hi dediquem el mig ull que ens queda lliure, oi?

Els eclipsis de Lluna es produeixen quan el nostre satèl·lit natural s'endinsa en el con d'ombra que projecta la Terra. Geomètricament, això implica que Sol, Terra i Lluna s'alineen, en aquest ordre. L'ombra del nostre planeta tapa, així, la Lluna.

És fàcil notar que un eclipsi de Lluna implica obligatòriament una Lluna plena. Com hem vist en el paràgraf anterior, la Lluna se situa en la direcció contrària al Sol, vista des de la Terra, la qual cosa és sinònim de Lluna plena. Malgrat això, no tota Lluna plena coincideix amb un eclipsi de Lluna. Això és degut a la  inclinació que presenta el pla orbital de la Lluna respecte del pla orbital de la Terra al voltant del Sol. En la majoria de Llunes plenes, aquesta passa per sobre o per sota del con d'ombra projectat pel nostre planeta (he intentat representar això gràficament en l’esquema: en les 2 primeres figures, la Lluna plena passa per sobre i per sota del con d’ombra de la Terra, i només en la tercera figura es produeix l’eclipsi).


Què es pot veure en un eclipsi de Lluna?

Tal com la Lluna es va introduint en la part d'ombra, es produeix un efecte que podria recordar a una fase normal de la Lluna: aquesta queda "mossegada" pel costat en el que toca a l'ombra de la Terra. La mossegada avança lentament, fins que tapa completament a la Lluna. Al cap d'una estona, la mossegada va deixant pas, de nou, a una Lluna cada cop més plena. Tot plegat, força similar a la imatge que tenim al cap quan pensem en el germà gran dels eclipsis, el de Sol.

Però aquí acaben les similituds entre els dos tipus d'eclipsis. A diferència dels de Sol, on la fase de totalitat dura escassos minuts i només són visibles al llarg de recorreguts molt concrets i estrets, els eclipsis de Lluna s'allarguen unes hores i són visibles des de tot arreu on sigui de nit.

Per què no desapareix totalment la Lluna?

En un eclipsi de Lluna, l'ombra que projecta la Terra bloqueja el pas dels rajos del Sol cap a la Lluna, i semblaria, doncs, que aquesta hauria de desaparèixer completament de la nostra visió mentre dura l'eclipsi. Però no és així, i la Lluna s'apaga considerablement, però acostuma a quedar dibuixada al cel com un fantasma de color vermellós molt feble. Aquest efecte és degut a la presència d'atmosfera a la Terra. Els rajos del Sol, efectivament, són bloquejats pel nostre planeta, però no totalment. Vist des de la Lluna, pel perfil del nostre planeta s'escapa llum del Sol: són els llocs en els que s'està produint l'alba i l'ocàs, i l’estreta atmosfera difon aquesta llum, que acaba il·luminant a la Lluna, impedint que aquesta desaparegui del tot.

Quines són les efemèrides de l’esdeveniment?

La fase interessant, que és quan la Lluna començarà a tapar-se, s'iniciarà cap a les 3:07 de la matinada del dia 28 (nit del 27 al 28), i es prolongarà fins dos quarts de set del matí, amb el màxim de l’eclipsi cap a les 4:47.

Cóm el podem observar?

A ull nu. No necessitem instruments. Simplement aixecar la vista al cel.

Qui s’atreveixi, pot intentar fotografiar l’esdeveniment. Si no coneixeu la fotografia nocturna del cel, us recomano que ho practiqueu abans, amb la Lluna creixent, ja que és un tipus de fotografia bastant diferent de la que podem fer de dia.

A tall de curiositat, dir que aquest eclipsi de Lluna coincideix amb dos altres fets interessants. Per una banda, es produeix en un moment de “super-Lluna”, és a dir, quan la Lluna es troba en el seu punt més proper al nostre planeta i les seves dimensions, per tant, són un xic més grans que normalment (cura amb les informacions enganyoses: una “super-Lluna” és un xic més gran, imperceptible, en cap cas es tracta d’un efecte espectacular). I per una altra banda, és el darrer eclipsi d’una sèrie de 4 seguits separats per 6 mesos i que van començar al 2014. És cert que d’aquests, només el del proper dia 28 haurà estat ben visible des de casa nostra, ja que els altres 3 es varen produir quan era de dia a Catalunya. La cadena de 4 eclipsis totals de Lluna es coneix com a tètrada, i ha donat lloc a tota mena de prediccions apocalíptiques, anunciant grans canvis i catàstrofes a la Terra. Mai no falten els que aprofiten aquestes coses per a escampar por o buscar titulars sensacionalistes. En realitat, més enllà de la curiositat de ser 4 eclipsis separats per 6 mesos, no hi ha res més, es miri per on es miri.

Però justament de mirar es tracta. Així que anoteu la data a l’agenda i pregueu-li una ullada a la Lluna mentre mireu la tele i païu els resultats del 27S.

No sempre es produeixen coincidències tan espectaculars com unes eleccions històriques i un eclipsi total de Lluna. Perquè... serà una coincidència, oi?


Descuideu, que ja hi haurà qui ho lligui i ens digui que tot estava escrit, i que el darrer eclipsi de la tètrada era un senyal. I aquest cop ho tindrà més fàcil, perquè després del 27S res serà igual que abans.

diumenge, de setembre 06, 2015

Les aurores d'Islàndia

Acabem d'arribar d'un espectacular viatge a Islàndia. Un paradís de la natura. Paisatges irrepetibles i sorprenents. Terra de contrastos i d'aventura. I terra, també, d'aurores.

No havíem plantejat el viatge amb l'objectiu principal de veure aurores boreals. De fet, les probabilitats no eren, en principi, favorables. L'espectacle de l'aurora requereix un cel destapat de núvols i hores de foscor, i aquests dos ingredients eren escassos.



Afortunadament, estàvem a finals d'agost i inicis de setembre, moment en el que comença a haver-hi unes poques hores de foscor a la nit, després d'un estiu en el que la llum diürna no abandona el paisatge massa estona. Però l'altra condició, cels destapats, es va demostrar com la més complexa. Tenir un dia o una nit clara a Islàndia és cosa ben difícil.

Al nostre favor jugava el fet que viatjàvem en autocaravana. Això ens permetia passar la nit lluny de tot, en el mig del no-res, cosa que augmentava les possibilitats. Afegirem també el sistema de guàrdies que ens vàrem assignar els membres familiars. En varis moments de la nit i matinada sonava un o altre despertador, i l'encarregat havia de guaitar. Us haig de confessar que s'havia de vèncer la temptació de seguir tapadet i calentó. Un havia d'aixecar-se a tastar l'intens fred de la nit islandesa, un fred inesperadament agut, difícilment suportable sense un bon anorac, guants i gorra de llana.

En vàrem caçar 3, d'aurores. I es van succeir en ordre creixent d'espectacularitat.

Les aurores són fenòmens relacionats amb l'activitat solar i amb l'existència, al nostre planeta, de camp magnètic. El Sol, com a part de la seva activitat, a més de la llum que ens escalfa (bé, és un dir, perquè a  Islàndia no ens va escalfar gaire, la veritat) i que ens dóna vida, produeix altres emissions, com, per exemple, gran quantitat de partícules carregades elèctricament. Protons i electrons es precipiten a l'espai, a grans velocitats, com a projectils. Projectils que arribarien a ser letals si la Terra no disposés d'un eficaç escut protector, creat pel seu camp magnètic.

El nostre planeta, com sabeu, gira sobre seu en aproximadament un dia, i en el seu cor, en el seu interior, s'amaga un nucli de ferro i altres materials conductors de l'electricitat que, degut a les altres pressions i a la calor provinent de la descomposició d'elements radioactius, es troben en estat fluid. Aquests dos, rotació i material conductor fluid, són els ingredients d'un gegantí efecte dinamo. La Terra, com si fos un enorme iman, crea un camp magnètic al seu voltant que atrapa les partícules carregades elèctricament que provenen del Sol i les condueix cap a les zones polars. Això es produeix a gran alçada.

De tant en tant, i normalment coincidint amb moments de major activitat solar, les nits clares de les zones àrtiques i antàrtiques es tenyeixen dels colors del que els humans anomenem aurora (boreal al nord, austral al sud) degut a la interacció de les partícules carregades, atrapades per l'escut magnètic de la Terra, amb els àtoms dels gasos que composen les capes més altes de la nostra atmosfera.

Vols saber alguna altra cosa interessant de les aurores?

Es produeixen de dia i de nit, amb cel tapat o clar, i en qualsevol estació de l'any. A una aurora li és ben bé igual tot això. Una altra cosa és que les puguem veure. Veure-les és el que requereix cels clars i nits fosques. Com deia a l'inici de l'article, a l'estiu boreal abunda la llum i escasseja la foscor, i aquesta és la raó per la qual en aquesta estació és més difícil poder veure-les. Tot i això, no és impossible, com hem demostrat nosaltres.

Algunes llegendes urbanes diuen que, a més, la nit ha de ser sense Lluna, per tal de poder disposar de foscor suficient. Doncs això no és del tot cert. Efectivament, una nit sense Lluna ens pot fer destacar més l'aurora, però per altra part la Lluna ens permet il·luminar paisatge i, fins i tot, veure escenes magnífiques, com ara la llum canviant de l'aurora jugant amb la Lluna (vegeu el vídeo que us penjo).

Una altra llegenda diu que les aurores es produeixen en nits molt fredes. Un cop més, a l'aurora li és igual si fa fred o calor. Una altra cosa és que, habitualment, les nits destapades de núvols acostumen a ser més fredes que les ennuvolades, i aquest en tot cas podria ser el motiu de relacionar la visualització d'aurores amb la fredor de la nit.

Vols saber cóm és la contemplació d'una aurora?

És una experiència magnífica, emotiva, i quasi mística. Allà, mirant un cel  il·luminat per llums que van canviant. És el ball de l'aurora. Llocs del cel que es van encenent, com si algú pugés la intensitat, per minvar després i guanyar força en una ubicació propera. L'aurora no balla precipitadament. Balla a ritme de vals. De vals d'Strauss, majestuós, ni massa ràpid ni massa lent. La variació dóna temps a percebre-la, a dir "oh! mireu allà!", i contemplar. No ho puc descriure millor, disculpeu, però sempre recordaré aquest ritme. Com, d'una forma elegant, una part del cel s'encén i es mou, fent formes sorprenents.

Fotografiar l'aurora no és cosa fàcil, creieu-me. Es necessiten uns quants coneixements i pràctica de fotografia del cel, a més d'una bona càmera i, essencial, d'un trípode robust. Les configuracions automàtiques de les càmeres no serveixen, i un ha de tirar ma dels paràmetres manuals. Coses tan habituals per a tots nosaltres com ara la capacitat de les càmeres per enfocar automàticament no funcionen en aquestes condicions de foscor.

Però aquest és el meu camp, amics. La fotografia del cel nocturn, amb i sense telescopi és, com sabeu, una de les meves aficions. Així que no vaig deixar escapar cap de les 3 nits sense documentar-les, amb més o menys fortuna.

La primera de les nits va ser gèlida, amb glaç a l'exterior de la nostra autocaravana. Érem absolutament sols en una petita carretera per la qual no va passar cap vehicle en tota la nit. La sensació al sortir de la caravana era sobrecollidora. Un paisatge quasi desèrtic que s'estenia fins l'horitzó. I allà, quan es va fer fosc, el cel se'ns va il·luminar per primer cop. Era la primera aurora que veiem mai. I com a primera va ser molt especial. Després de molta estona gaudint-ne, passada la mitja nit l'aurora va desaparèixer del cel. Jo vaig tornar a sortir a la 1 i a les 3  de la matinada, i ni rastre. Només silenci i un cel clar i destapat, il·luminat per una Lluna plena. I moltíssim fred. Moltíssim.

La segona ens va sorprendre en un petit i precari càmping. Els nostres veïns, una parella d'alemanys, s'haurien perdut l'espectacle si no els haguéssim avisat. L'aurora no s'anuncia. És un espectacle que no fa sonar cap timbre ni alarma. Simplement, has d'estar atent i anar guaitant.

Aquesta segona aurora va ser molt més intensa que la primera, a pesar que les prediccions d'intensitat que es trobaven publicades a internet predeien el contrari.

I la tercera ens va visitar de nou quasi al final del viatge, quan érem sols, en una zona de descans, i ens preparàvem per passar allà la nit. El dia havia estat plujós i totalment ennuvolat, i res feia sospitar que l'aurora sortís a passejar. I a passejar va sortir. I quina passejada! El cel il·luminat en un gran arc que anava d'un horitzó a un altre. Es-pec-ta-cu-lar!

Us deixo alguns retrats dels esdeveniments comentats. Em consta, perquè així em va avisar algun amic des de Catalunya, que una de les piulades al twitter que vaig fer amb alguna d'aquestes fotos va ser comentada al programa del Matí de Catalunya Ràdio, tot i que, en el moment d'escriure aquest article, a l'avió de tornada a Barcelona, no ho he pogut escoltar personalment.

Crec que trigaré unes setmanes en poder anar processant tot el  material gràfic que vaig recollir. Espero poder-vos mostrar més coses properament.

Tot i que, com astrònom, en aquest article m'he centrat en l'aurora, no vull acabar sense dir que Islàndia és fascinant. Un entorn natural increïble. Un destí absolutament recomanable pels amants de la natura.


Espero que us agradin les imatges. Per nosaltres sempre seran les imatges que ens evocaran una aventura familiar plena de moments i d'anècdotes.

Categories

Estels i Planetes

TOP