Buscaré una nova estrella dalt del cel

Se que vull escriure quelcom, però em costa més que mai trobar un fil coherent per a aquesta nota.

Formem part d’un món increïble, ple de meravelles. Tenim l’enorme fortuna de viure, de tenir sensacions, d’estimar, d’emocionar-nos.

Ho donem per fet, no hi pensem. Tan amoïnats com estem amb els problemes de la feina, cap amunt i cap avall, atrafegats amb la nostra vida quotidiana. Amb els nostres problemes, amb els què, més vegades de les que voldríem, ens bloquegem.

Vida com aquesta només en tenim una. I, malgrat quines siguin les circumstàncies del nostre entorn, depèn de nosaltres com la volem viure. I com volem seguir vivint quan ja no hi som.

Ell ha format part del nostre entorn, d’aquesta vida que només vivim una vegada. I ara ens adonem que ja no hi és. I, com acostuma a passar en aquests casos, ens sembla que és massa tard, que hem perdut el temps. Que hem desaprofitat els moments en els què el teníem.

Moments a la muntanya, en els què anaves ben segur quan el portaves de guia. Lliçons de natura i de cultura, ja que les excursions amb ell eren més que caminar. Una excursió s’havia de preparar, i en això no fallava mai.

Moments en família, ha estat referent de tots. Persona pacient, que t’escolta amb aquella tranquil•litat que el caracteritza. T’escolta, i després, igual de pacient i seré com abans, t’aconsella. Quantes vegades hem anat a compartir amb ell els nostres dubtes, o projectes!

Jo crec amb l’univers, i amb el cicle de la vida. Crec en l’home. Crec en les lleis de la natura.

Quan acabem la nostra vida, seguim vivint. Perquè quedem dins del pensament dels què ens han conegut. I queden els records de com érem, i del que hem fet.

I seguim formant part de la natura. La matèria de la qual estem fets, que vàrem agafar prestada un dia, retorna a l’univers. Matèria que potser formarà part d’altres organismes. El cicle de la vida.

Ara ell segueix vivint.

M’afanyaré en buscar una nova estrella dalt del cel. Potser em costarà de trobar, de tantes com n’hi ha. Però quan la vegi la reconeixeré. Ha de ser la mateixa estrella que varen encendre el meu pare i el meu germà.

I ara també serà l’estrella del Ton.

Atrapats en la sorra d'un món remot

En aquest bloc hem parlat vàries vegades de les missions que l’home està duent a terme, explorant planetes del nostre Sistema Solar.

La veritat és que no amago la meva fascinació davant això. Quan veig les fotografies rebudes, de Mart, o de Saturn. Quan penso en aquelles sondes, recorrent móns remots, descobrint cada dia coses noves. Quan m’imagino com deuen veure el nostre planeta blau des d’allà.

Ja sabíem de les meravelloses aventures de les ondes que estan recorrent Mart des de fa anys. També havíem parlat d’una de les sondes, l’Spirit, que seguia funcionant tot i arrossegant una de les seves rodes, que ja no girava. I fins i tot havíem compartir una fotografia on la pròpia sonda mostrava la traça que la seva pota trencada deixava sobre la terra del planeta roig.

Però, com han anat evolucionant aquestes sondes?

Spirit, amb la seva roda trencada, va tenir moltes dificultats per moure’s a finals de l’any passat. De fet, va quedar atrapada en una zona de sorra. Els científics van intentar alliberar-la tenaçment, però tot semblava ja perdut per a aquesta sonda.

Sortosament, es va alliberar i, ranquejant, va seguir el seu camí. Cap a on?

Doncs l’hivern marcià s’aproxima, i això fa que la radiació del Sol disminueixi notablement. Aquest fet és una amenaça temible per a les sondes, que, a més d’haver de suportar temperatures baixíssimes, veuen molt reduïda la recàrrega dels seus panels solars, que és la font d’energia que les fa funcionar. De forma que Spirit s’està movent per a situar-se el millor que pugui per a afrontar aquest dur hivern, en una zona en la què pugui rebre el màxim de radiació solar possible.

Fa dies que els científics han perdut, però, tota comunicació amb l’Spirit. Les sondes tenen un mecanisme que les fa entrar en estat de hibernació (de baix consum) quan el nivell de bateries cau per sota d’un mínim. Això podria haver passat, i la sonda podria estar ara recarregant desesperadament les seves energies amb els febles rajos de sol que li arriben. Si és així, els científics recuperaran la comunicació. Si no, la sonda s’haurà perdut per sempre.

L’altra sonda, Opportunity, segueix obstinadament la seva ruta cap a un cràter de Mart que els científics volen estudiar.

Res no ha estat fàcil, tampoc, per a aquesta andròmina. Les freqüents tempestes de sorra del planeta (immenses comparades amb les dels deserts de la Terra) han cobert les sondes vàries vegades de sorra, impedint així que els panells solars funcionessin.

La primera vegada que això va passar, allà per l’any 2005, els científics van creure que havien perdut les sondes. La sorpresa va ser, i ha estat sempre així des de llavors, descobrir que, dies o setmanes després, les sondes tornaven a la vida i emetien un “soc viu, soc aquí” que embogia d’alegria als equips de seguiment. El mateix vent que les havia cobert de sorra, les alliberava de la mateixa, i les sondes revivien amb la llum del Sol carregant les seves bateries una altra vegada.

En aquesta fotografia, pressa per una càmera situada en la part alta d’una de les sondes, es veu com els panells solars i la sonda es “camuflen” en el sol marcià, coberts per sorra roja.

No és impressionant?

Màquines de l’home funcionant i sobrevivint, molt més enllà de l’expectativa de temps que pensàvem, en móns desconeguts i remots.

Podeu llegir més informació, i veure fotografies espectaculars, a http://marsrover.nasa.gov/home/index.html

Però potser un dels majors èxits de l’exploració, sens dubte, és la missió Cassini a Saturn.

En òrbita des del 2004, i superats de molt els 4 anys que es pensava podia resistir, aquest satèl•lit ha fet descobriments i enviat fotografies i dades que han revolucionat el coneixement que teníem del planeta de l’anell.

Tan és així, que la NASA ha aconseguit pressupost addicional i ha allargat la vida de la missió uns quants anys més.

Descobriments sorprenents en els seus satèl•lits, com geysers d’aigua a Enceladus, pluges i mars de metà cobrint Titan (què hi haurà dins?), o la forma irregular i capriciosa d’alguns dels satèl•lits més petits.

I també sorprenents en el propi Saturn, com aurores boreals, tempestes amb llamps, o ciclons gegantins encara no explicats. I el descobriment d’una estructura d’anells molt més complexa i rica del què s’imaginava.

Mireu aquesta selecció de fotos.

Una dels anells, on es veu una estructura complexíssima. Els geysers d’Enceladus llençant columnes de vapor d’aigua a l’espai. La forma irregular de Prometeus. I la finíssima línia d’ombra que aquest satèl•lit projecte sobre els anells de Saturn (!!!!!)

En podeu veure més a http://saturn.jpl.nasa.gov/

En la immensitat de l’espai, en els recons del nostre Sistema Solar, una forma de vida, moguda per l’ànsia del coneixement, envia els seus emissaris a móns inexplorats. I obre els ulls, s’emociona, i nota com se li posa la carn de gallina, davant del què l’univers li mostra. I això només és el començament.

Un volcà a Islàndia i llamps a Saturn

Aquesta setmana, hem pogut veure i conèixer dos demostracions de la força de la naturalesa. Una ben lluny, al planeta dels anells, i una altra ben a prop.

Ja sabem del poder de les forces de la naturalesa. Malauradament, cada any assistim a catàstrofes provocades per huracans, terratrèmols, inundacions. Catàstrofes que, quan es produeixen en zones molt sensibles del nostre planeta, destrossen milers de vides.

El nostre és un planeta actiu. Des de fa milers de milions d’anys, de quan es va formar junt amb els demés planetes del nostre Sistema Solar, la Terra no ha parat de canviar.

Aquestes forces han transformat constantment el planeta, i en vàries ocasions els canvis han estat tan immensos que la Terra ha hagut de començar de nou.

Si ens podem, per un moment, allunyar dels efectes dramàtics que aquests canvis provoquen en les persones, hem d’entendre que és precisament gràcies a aquesta activitat que podem anomenar casa a aquest planeta.

Sigui com sigui, aquestes transformacions han creat el món on vivim. El món en el què, fa milions d’anys va aparèixer, encara no sabem com, la vida.

Segurament, fins i tot en el precís moment de l’aparició de la vida, els fenòmens naturals van tenir un paper decisiu. Van ser les radiacions del Sol, travessant una atmosfera feble i poc protectora, les què van “encendre” el forn de la vida, fent reaccionar mescles de components orgànics? Varen tenir els llamps el seu paper en això?

Aquesta setmana, estem veient com un volcà, que ningú coneixem, a Islàndia, pot afectar al nostre món civilitzat. Com una erupció en un lloc del món paralitza les comunicacions, i impacte en la vida de milions de persones.

Quan sabem dels efectes destructors d’un terratrèmol, ja poques vegades ens sorprèn el què veiem. Ens hem acostumat, d’alguna forma, a acceptar que hi ha fenòmens que no controlem i que ens sobrepassen.

Però és que aquest volcà ens recorda la nostra feblesa real: no estem davant d’un terrible terratrèmol, ni en mig d’unes inundacions gegants. És un volcà, en un lloc relativament apartat d’Europa.

Si aquesta erupció es va repetint, o simplement dura més, els seus efectes poden ser devastadors sobre les comunicacions i, conseqüentment, sobre la nostra “vida ordenada”.

Si un volcà a Islàndia pot provocar això,... què no provocaria, per exemple, l’impacte d’un petit cometa o asteroide, el qual volatitzaria en un segon milions de tones de matèria a l’atmosfera en un efecte que podria durar anys? (i estem parlant d’un impacte petit, llegiu http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/11/2012-la-fi-del-mon.html)

També aquesta setmana hem sabut del descobriment de llamps a l’atmosfera de Saturn.

De fet, aquest fenomen es va fotografiar per part de la sonda Cassini (hey, un dia us parlaré d’aquesta missió, una de les més increïbles i exitoses de la NASA. Des de l’any 2008 ens està fent arribar quantitat d’informació i imatges de Saturn i dels seus satèl•lits) fa unes setmanes, però ha estat ara que els científics han confirmat l’origen de les llums fotografiades.

Llamps a Saturn. Això també ens ha de fer reflexionar un moment.

Moltes vegades ens creiem el centre de l’univers (si, de fet fins fa ben poc ens ho crèiem de debò!). Però la realitat és que mentre nosaltres vivim el nostre dia a dia, una enorme tempesta amb llamps es desenvolupa en les capes altes de l’atmosfera de Saturn.

Són les mateixes forces de la natura. Diferents en cada situació, en cada lloc de l’univers. Però, en definitiva, les mateixes que estan destruint, reformant, incubant, i transformant planetes i estrelles, mons propers i llunyans.

Són fenòmens que ens recorden constantment que estem habitant un petit, però preciós, planeta en un petit Sistema Solar, d’una petita galàxia perduda en mig de milions de galàxies més, en un univers que s’expandeix. Molt fora del nostre abast i control.

Fenòmens que ens recordem que estem de prestat a la Terra. I que no tenim cap dret de malmetre el què tenim. Només tenim el dret de viure la nostra vida (fascinant! Vivim una vida, amb experiències, sensacions, olors, relacions... hi heu pensat?) i, en tot cas, el dret d’intentar saber, d’intentar entendre, cada dia una mica més, com funciona allò què ens envolta.

Les aurores, fantasmes lluminosos en el cel

Aquells que han vist una aurora boreal no l’obliden mai.

Diuen que la seva visió et produeix calfreds i que els boscos boreals semblen cobrar vida fantasmagòrica amb aquestes formes lluminoses que es mouen en el cel. Sobrecollidor.

Com i per què es formen les aurores boreals?

Varis elements molt importants juguen el seu paper en això: el Sol, l’atmosfera de la Terra, i el camp magnètic del nostre planeta.

Anem primer al Sol.

Com ja hem explicat en nombroses ocasions en aquest blog, el Sol, com qualsevol altra estrella, és un gegantí reactor nuclear, que produeix llum (i altres radiacions també).

Aquesta bola immensa de gas (hidrogen) està “viva”. Les reaccions són complexes i extraordinàriament energètiques, i la superfície de la estrella palpita constantment, amb fenòmens com ara tempestes solars, fulguracions impressionants que llencen a l’espai enormes quantitats de matèria.

Les constants ejeccions de matèria que genera el Sol contenen partícules carregades elèctricament (com ara protons i electrons), que, a gran velocitat, es dirigeixen en totes direccions. Aquest bombardeig, que en ocasions en les què les tempestes solars són especialment intenses poden afectar fins i tot a les telecomunicacions i aparells elèctrics a la Terra, ens arriben constantment.

Sense una atmosfera que els parés no estaríem en aquest planeta.

Quan aquest “vent solar” (que així és com es coneix) arriba a la Terra, aproximadament al cap de dos dies de sortir del Sol, interacciona amb el camp magnètic del nostre planeta.

Com sabeu, i les brúixoles ens demostren, la Terra té un camp magnètic relativament intens, produït per la seva rotació i per la composició del seu nucli (amb importants quantitats de ferro i altres materials magnètics). Aquest camp magnètic s’orienta cap als pols, efecte també degut a la rotació sobre el seu eix.

El vent solar, carregat elèctricament, queda atrapat en aquest camp magnètic, i es concentra també de forma especial en els pols (o regions properes als cercles polars). És allà quan el vent solar, les partícules que el formen, xoquen contra l’atmosfera i donen lloc a les aurores.

El què veiem llavors, la llum de les aurores, és l’energia (la llum) que es desprèn en aquest xoc.

Fixem-nos, doncs, que, fent honor al seu nom de boreals, les aurores es veuen en zones properes als cercles polars. Països com ara els nòrdics, Canadà, o regions com Alaska, o les més fredes de Rússia. Quan les aurores es veuen en l’hemisferi Sud, canvien lògicament el seu nom per “aurores australs”.

I ara una curiositat. Són les aurores quelcom exclusiu del nostre planeta?

Doncs d’això, com d’altres moltes coses, res de res.

El vent solar inunda tots els recons del nostre Sistema Solar, i sempre que acabi xocant contra un planeta (o satèl•lit) que tingui camp magnètic suficient i una atmosfera contra la que xocar produirà aurores.

Aquest és el cas de planetes com ara Júpiter o Saturn, que tenen camps magnètics més potents que la Terra, i que disposen de densíssimes atmosferes (composades per metà i altres gasos que no serien precisament el nostre ideal d’atmosfera!)

I si això passa en el nostre modest Sistema solar... què no passarà en els sistemes planetaris que giren al voltant dels bilions d’estrelles que hi ha allà fora?

És clar que l’aspecte visual de les aurores dependrà de la composició de l’atmosfera, i de si hi ha “algú” que les miri.

Mentre no puguem experimentar aquesta sensació en altres mons, la seguirem experimentant en aquest. Per a tots els què no n’hagueu vista mai una (jo inclòs), no podem pretendre encara viatjar a altres planetes sense haver-ho experimentat, oi?

Així que he decidit de quedar-me uns anys més a la Terra i intentar veure’n una. I notar com se’m posa la pell de gallina. I se’m queda la boca oberta, mirant el cel, davant de les llums polars, en mig d’una freda nit estrellada.

Amb els ulls ben oberts: la informació que ens arriba de l’univers

En aquest article explicarem un dels fonaments de l’estudi de l’univers… i ho intentarem fer amb uns termes que puguem entendre tots.

Per tant, abans de començar, dir-vos que evitaré masses fonaments o terminologia científica. Ah! I òbviament simplificaré coses, així que, aquells de vosaltres que tingueu coneixements científics m’haureu de perdonar les simplificacions, val?

I de quins fonaments estem parlant? Doncs, ni més ni menys del que ens permet saber què passa allà fora... i fins i tot, què va passar.

Tot, absolutament tot, el què sabem de l’univers, el que podem estudiar, és gràcies a la “llum” que ens arriba dels objectes. Ja veieu que he escrit “llum” entre cometes ... per què en realitat la llum és només una petitíssima part del què es coneix com a radiació electromagnètica. La llum visible, les microones, les radioones, els rajos X, els rajos gamma, els infrarojos,... tot això és radiació electromagnètica, que es mou per l’univers a la velocitat de la llum.

La “composició” de la radiació electromagnètica sempre és la mateixa (una partícula interessant, que es diu fotó), i l’única cosa que diferencia als tipus de radiació electromagnètica és l’energia que els seus fotons porten. Per exemple, els rajos gamma són feixos de fotons altísimament energètics (donem gràcies a l’existència, a la Terra, d’atmosfera amb ozó, que anul•la aquests rajos temibles).

La llum visible, en canvi, està formada per fotons de baixa energia. I encara menys energia porten els infrarojos, o les radioones (si, si, les mateixes que ens serveixen per a rebre emissores de ràdio o de TV, .... és “llum” amb menys energia!)

Un bon exemple per a entendre la radiació electromagnètica seria el so, amb les seves diferents tonalitats, notes més agudes, altres més greus, algunes de les quals el nostre cervell no pot escoltar (eeeeep! El so no és pas radiació electromagnètica, però ens ajuda a entendre l’exemple)

Els processos existents a l’univers generen radiació electromagnètica. Les reaccions nuclears que tenen lloc el centre de les estrelles donen lloc a la llum que veiem (com la que fabrica el Sol), però al mateix temps alliberen altres tipus de “llum”, que no veiem.

Passa el mateix amb altres fenòmens, com ara l’explosió que marca la fi de la vida d’una estrella, o la voracitat amb la què un forat negre es menja la matèria que l’envolta. Tot això ens fa arribar radiació electromagnètica de diferents energies, que podem estudiar.

La llum visible l’estudiem amb telescopis. Els infrarojos els estudiem amb telescopis infrarojos que tenim fora de l’atmosfera, igual que els rajos gamma, que analitzem amb detectors especials que orbiten la Terra. I, com ja deveu saber, les radioones les rebem amb enormes radiotelescopis, que “escolten” sense parar.

La base és, doncs, poder rebre i estudiar tota la radiació electromagnètica que ens arriba d’un objecte. No només la llum visible, sinó tota la demés. Ja que la radiació electromagnètica ens porta informació imprescindible, com per exemple la composició dels objectes, o les pistes per entendre els processos físics i químics que s’hi produeixen.

Quan la ciència ha anat desenvolupant “telescopis” (detectors, per entendre’ns) capaços de “veure” altra radiació electromagnètica diferent de la llum, hem estat capaços de tenir una imatge molt diferent de l’univers, descobrint objectes i fenòmens que eren invisibles als telescopis òptics, però perfectament “visibles” quan els hem enfocat amb instruments preparats per a rebre altres radiacions.

Un exemple senzill seria imaginar un incendi llunyà. Durant el dia, veiem les flames com cremen (això seria equivalent, en el nostre exemple, a veure la “llum” visible). Quan arriba la foscor de la nit, som capaços de veure, no tan sols les flames, sinó que també veiem una lluentor vermella intensa en parts del bosc llunyà en les què ja no hi ha flama. És la lluentor de les cendres, encara calentes. Veient això, ens fem una idea de la dimensió exacte del incendi, molt més gran i extens del que les flames ens indicaven.

Tornant a l’astronomia, quan enfoquem una determinada galàxia amb un telescopi òptic, estem simplement captant una part de la realitat d’aquesta galàxia. Quan la podem “mirar” amb instruments que capten altres tipus de radiació, és quan podem començar a tenir una visió més complerta de l’objecte.

És més, hi ha objectes que són simplement invisibles a la llum. Per què pot ser que no la produeixin en absolut, o ho facin de forma molt feble, o per què la llum no ens arribi. Un exemple molt interessant és l’estudi del centre de la nostra pròpia galàxia.

El cor de la Via Làctia deu ser un lloc bastant caòtic i perillós. Un enorme forat negre, al voltant del qual hi orbiten milers d’estrelles que giren com a boges. Les interaccions entre elles han de ser freqüents, i algunes d’elles catastròfiques. El centre de la galàxia, però, és tan dens, amb grans quantitats de nebuloses i concentració de pols galàctic i gasos, que la llum dels objectes que hi ha “dins” és incapaç de travessar aquesta zona i arribar a la Terra.

Quan enfoquem els nostres telescopis òptics al centre de la galàxia, tot el què veiem són aquests “núvols” de pols, densíssims, que ens amaguen la realitat.

Però, afortunadament, la radiació electromagnètica menys energètica, com la infraroja, o fins i tot les radioones, és capaç de travessar el pols galàctic (ja que no hi interacciona). Ha estat quan hem enfocat telescopis d’infraroig al centre de la galàxia que se’ns ha fet “la llum”!!! Objectes abans invisibles han aparegut clarament a les pantalles (la fotografia que us ensenyo correspon a una imatge del centre de la nostra galàxia presa amb radioones)

En els anys 60, un parell de científics estudiant la transmissió d’ones de ràdio, va notar una interferència que es rebia sempre, amb independència de la direcció a la què apuntaven les radio antenes. Acabaven de descobrir, ni més ni menys, que la radiació electromagnètica que el propi Big Bang, en el moment d’inici del nostre univers, va crear, i que encara omple tots els recons del cosmo. L’estudi d’aquesta radiació ens dóna, 13.6 mil milions d’anys després, pistes sobre els primers instants de tot el què coneixem.

De forma similar a com un compositor ens transmet els seus sentiments a través d’harmonies tocades amb instruments de corda, de vent, de percussió, tots ells tocant a l’hora, l’univers ens envia els seus senyals tocant multituds de notes. Fotons que ens arriben de totes direccions, portant els missatges que ens han de permetre entendre, cada dia una mica més, el fascinant cosmos en el què vivim.