dimecres, de març 31, 2010

El cel aquest mes ... d'Abril


Aquest mes tenim una gran oportunitat per a veure, a simple vista, el planeta Mercuri!!!


Aquest planeta, el més interior del Sistema Solar, s'aparta molt poc del Sol, i és molt difícil veure'l. Aquests primers dies del mes d'Abril tenim la sort que el planeta es troba en un punt de "màxima" llunyania del Sol.
La seva localització, però, no és senzilla. I, en aquest punt, la magnífica lluentor de Venus ve en el nostre ajut. Si mireu a l'oest, just després de la posta de Sol, localitzareu de forma molt fàcil al planeta Venus, com un "estel" brillantíssim (en aquelles hores, en les què el cel és encara blau, no veureu altra "estrella", no la podeu confondre!). Bé, doncs Venus ens servirà de guia: com veieu en la simulació, podeu buscar Mercuri molt a prop seu, una mica per sota i a la dreta:


Precaució: no mireu mai quan encara es veu el Sol! Assegureu-vos que el Sol ja és sota l'horitzó si no voleu lesionar-vos la vista.

Trigarem molt de temps en poder tenir una ocasió com aquesta. Així que aprofitem-la. Tot el què necessitem és una vista clara a l'horitzó Oest (sense muntanyes altes que ens ho tapin, eh?), i una mica de paciència per a buscar amb la vista per sota de Venus. Recomanable fer-ho des d'ara mateix fins més o menys meitats de mes, ja que poc a poc Mercuri anirà perdent lluentor i serà llavors quasi impossible veure'l sense ajut d'instruments.

Ho intentareu i em feu arribar la vostra experiència?


Sabeu que m'agrada compartir amb vosaltres petits trucs visuals que us permetin reconèixer als planetes en el cel de la nit. Aquest mes d'Abril, els dies 24, 25 i 26, a mitja nit, i ben alt al cel, la Lluna, un altre cop, ens assenyala a Saturn. Un cop l'hagueu localitzat, fixeu-vos, com sempre fem, en com la llum d'un planeta es diferencia de la de les estrelles, sent una lluentor que no fa pampallugues.

dissabte, de març 13, 2010

Estem sols en l'univers?

Som un cas únic en l’univers?

Aquesta, sens dubte, és una pregunta que val un bilió.

Intentaré, en aquest article, reflexionar sobre aquest tema, a partir de informacions i teories existents, i amb l’objectiu de donar-vos, amics lectors, un tema per a somiar i deixar volar la imaginació.

Començarem dient que, el sentit comú, porta de seguida a contestar-nos que no. No pot ser que siguem únics.
No pot ser que, entre milions de galàxies, cada una d’elles amb milers de milions de sols, només hi hagi vida intel•ligent aquí.
No pot ser, simplement per un tema estadístic, per probabilitats. No pot ser, per sentit comú.

Molt bé, aprofundim una mica més en el tema.
Pensem en la quantitat de “coincidències” que han permès que avui estiguem aquí.

El Sol. Una estrella “normaleta”, més aviat petita. Això fa que visqui la seva vida sense excessos, no com altres estrelles més grans que només viuen uns quants milions d’anys. La vida d’una estrella com el nostre Sol és de milers de milions d’anys. Temps de sobres per a que es puguin formar planetes al seu voltant, i que en un d’ells hagi evolucionat la vida a través d’un llarg procés evolutiu.

A més, amb la fortuna que la Terra es troba en l’anomenada “zona de vida” de l’estrella. És a dir, a una distància que permet condicions de temperatura no extremes. Ni massa a prop ni massa lluny (aquesta “zona de vida” varia amb la mida de les estrelles i amb la seva temperatura) .

En el nostre planeta, fa milions d’anys, es van produir aconteixements encara no explicats que van propiciar l’aparició de la vida. Per més que s’han intentat reproduir aquestes condicions en laboratori, el màxim que s’ha aconseguit és condensar aminoàcids a partir de les mescles de gasos que es creu formaven l’atmosfera. Però, és clar, el passar d’un aminoàcid simple, que no deix de ser una cadena d’àtoms, a una forma de vida, per senzilla que aquesta sigui, és un salt que encara no entenem.

I, si va passar quelcom extraordinari, a quants llocs més ha pogut passar “això”?

Estem vivint en una part tranqui-la de la metròpoli que anomenem galàxia. Som més aviat apartats del centre de la galàxia. Perfecte, per què el centre deu ser un lloc perillós, amb la presència de l’enorme forat negre que conté, i què de fet és el cor de la galàxia.

També hem tingut sort amb els veïns, que no semblen ser gaire sorollosos ni problemàtics. Cap estrella gegant a prop (en un radi de pocs anys llum), que pugui morir apocalípticament, amb una explosió del tipus supernova, i que esterilitzi la Terra en aquest procés.

L’atmosfera. Que ens permet respirar, però que a més ens protegeix dels rajos còsmics i altres radiacions perilloses produïdes pel Sol.

Les extincions massives. Avui sabem que n’hi ha hagut vàries al llarg de l’història de la Terra. Grans extincions, que en alguns casos han eliminat la major part d’espècies vives del planeta. Catàstrofes produïdes per l’impacte de meteorits o cometes. De fet, la que va provocar l’extinció dels dinosaures seria la menor i més recent d’aquestes catàstrofes. Tot i això, la vida sembla que s’hagi aferrat obstinadament a aquest planeta.

La suau inclinació de l’eix de rotació de la Terra, que ens permet tenir estacions de l’any també suaus, que han possibilitat l’evolució de gran quantitat i varietat de formes de vida.
La Lluna, un satèl•lit enorme pel que és la mida de la Terra, un satèl•lit producte d’un altre cataclisme. La Lluna, que actua com a estabilitzador per a la Terra, permetent que el nostre eix de rotació no es desmadri i guardi la seva inclinació més o menys constant.

Entre els científics, fa temps que va aparèixer una corrent de pensament que postula, precisament, que som una cas únic i extraordinari. Seríem com una excepció, el fruït d’estranyes coincidències, irrepetibles.

Costa de creure.

El pensament de soledat, en un univers increïblement gran i misteriós, és cruel. El neguem immediatament, sense reflexionar.

I quan la vida a la Terra s’acabi? Haurem sabut saltar a altres llocs de l’espai i iniciarem allà una nova “Terra”? O enviarem a l’espai, desesperats, material genètic amb l’esperança que, algun dia, aquest material sembri algun món estèril i la meravellosa història de l’evolució torni a començar? És així com va començar la vida a la Terra?

Mentre llegim això, els programes de detecció de vida intel•ligent segueixen operant, continuadament des de fa ja bastants anys, amb enormes radioantenes que escolten l’espai, buscant senyals que ens confirmin que no estem sols.

Al mateix temps, la ciència s’està replantejant la pròpia definició de vida. Una definició que, potser equivocadament, està feta a la nostra imatge, sota els nostres paràmetres (llegiu http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/estem-preparats-per-buscar-vida.html).

Estem remenant Mart. D’aquí a pocs anys, remenarem el sòl de satèl•lits com Europa o Titan. Estem a prop de trobar vida?

El descobriment de vida fora de la Terra, per simple que sigui, serà, sens dubte, el major descobriment de l’història, per tot allò que implicarà.

Llavors sabrem que potser no som tanta excepció, i tindrem la quasi certesa que, en algun lloc, potser a milions d’anys llum d’aquí, unes altres formes de vida s’estan preguntant si estan soles en l’univers.

dijous, de març 04, 2010

El cel aquest mes de... Març

Durant tot el mes de Març, el rei de la nit segueix sent el planeta Mart, al què veureu brillar ben amunt, amb la seva llum ataronjada.

Per aquells de vosalters que encara no l'hagueu localitzat, la Lluna ens torna a ajudar a fer-ho: els dies 24 i 25, cap a mitja nit, una Lluna creixent, quasi plena, passarà a prop del planeta, tal i com es pot veure en la simulació següent:


Però aquest mes, altres planetes comencen a fer la seva aparició, preparant-se per a visions interessants de cara a la primavera i a l'estiu.


Per exemple, Saturn. Si no heu vist mai els seus anells, no podeu deixar passar l'ocassió de demanar-li a un amic o conegut que tingui telescopi que us els ensenyi: no ho oblidareu mai.

Un altre cop, la nostra amiga Lluna ens dóna pistes per a localitzar-lo en el nostre cel, a finals de mes i a mitja nit:

Com sempre passa amb els planetes, fixeu-vos en la llum fix de Saturn, comparada amb les estrelles properes.


I l'altre gran convidat és Venus. Aquest mes encara costarà de veure, ja que està molt baix sobre l'horitzó Oest poc després de la posta de Sol, però en els propers mesos anirà guanyant alçada. Sens dubte, Venus és el planeta més espectacular a simple vista, ja que cap altre cos (excepte lògicament el Sol i la Lluna) poden igualar la seva lluentor.

Aquí teniu una simulació de com es veurà Venus a finals de mes justament després de la posta de Sol. El gràfic mostra també Mercuri, tot i que aquest petit planeta, molt menys lluent que Venus, estarà encara més baix i serà molt difícil de veure a simple vista:



Que disfruteu del cel!

Categories

Estels i Planetes

TOP