dijous, d’octubre 28, 2010

Així morirà el nostre Sol

Com que en els darrers articles del blog n’hem parlat, aquí va una fotografia del què podria ser el destí de la nostra estrella preferida.




(feu click a sobre de la imatge per ampliar-la)

La fotografia correspon a la nebulosa M57, coneguda com la nebulosa anular de la Lyra, a uns 2.300 anys llum de distància.

Mostra una molt feble estrella central (una nana blanca, com serà el Sol quan esgoti el seu combustible d’aquí uns quants milers de milions d’anys) i una nebulosa magnífica, que la produeixen les restes de les capes més externes de l’estrella, les quals han estat expulsades violentament.
Podeu llegir més sobre la mort del Sol en l'article La increïble història d'un glòbul de sang

La fotografia l’he feta jo mateix, des del meu “observatori” de Falset i amb la meva nova càmera CCD recent arribada dels EEUU.

Oi que és maca?

dijous, d’octubre 21, 2010

Flautes que desafinen i univers en expansió

Força gent m’ha preguntat de vegades sobre temes de cosmologia. Què és l’univers, per què s’expandeix, cap a on va... Són preguntes profundes, moltes d’elles sense resposta. I les que si tenen resposta ens acaben portant a altres preguntes, encara més transcendentals i profundes.

Tot i això, sempre em volta pel cap intentar explicar coses d’aquestes per a tothom. És a dir, que no es necessitin gaires coneixements científics per a entendre-ho.

Avui faré un nou intent en aquesta línia. Intentaré explicar l’expansió de l’univers.

Ara us demanaré que us imagineu una història que us explicaré. Vull que us poseu en situació, i que visqueu aquesta història. Preparats?

Som en un lloc fosc, drets sobre una superfície. Sabem que el “lloc” és molt gran, però no podem veure res. Amb nosaltres tenim una mena de flauta. Però és una flauta especial: només toca una nota, per exemple el La.

El lloc és, fins a cert punt, acollidor. No veiem res, però escoltem molts sons de flauta. No estem sols. Els sons ens venen de tot arreu, i ens fan sentir acompanyats.

Després de molt escoltar, ens hem adonat que no escoltem Las. Quan comparem els sons que ens arriben amb el so de la nostra flauta, descobrim, amb sorpresa, que les demés flautes desafinen: totes, absolutament totes, estan tocant notes més greus (Sols, Fas, Res, etc.). Com pot ser això? Tenen flautes diferents a la nostra? I per què hauria de ser així? Som diferents?

Com que, abans d’estar en aquest lloc tan peculiar, hem tingut vides normals, sabem d’un efecte que ens pot explicar aquesta observació. Recordem com és el soroll d’un cotxe a tota velocitat: un so agut quan ve cap a nosaltres, i greu quan s’allunya (hey! tots ho hem viscut això, oi? Un cotxe, un tren, .... com canvia el so quan passa per davant nostre i s’allunya).

Perfecte! Amb això podem explicar el per què les flautes toquen més greu: tothom s’està allunyant de nosaltres! Com més velocitat d’allunyament de qui toca la flauta, més greu sona.

A més, observem una altra cosa molt important: hi ha flautes que sonen molt feble, i deduïm que deuen ser molt lluny (hey! espero que ningú faci trampes i bufi més fluix, eh?). I aquestes que estan més lluny són, precisament, les que més greu sonen!!!

Què vol dir? Reflexionem un moment, i de seguida pensem: “som al centre del lloc! Hem de ser al centre, ja que tothom s’allunya. Escolti en la direcció que escolti, tothom toca més greu, i per tant s’allunya de mi. Hi devia haver un moment en el passat que tothom era aquí amb mi!”

Buf! Un instant després ens avergonyim d’aquest pensament. Per què nosaltres hauríem de ser el centre? Per què hauríem d’estar quiets mentre que tothom s’allunya? Un altre cop la mateixa pregunta que ens havíem fet quan parlàvem de les flautes: què tenim d’especial?

Com pot ser? Si tot sembla allunyar-se de nosaltres, i no som al centre de res.... Bé, podríem pensar que nosaltres també ens estem allunyant del centre d’alguna cosa, del punt de sortida. Però si això fos així no tots els punts al voltant nostre serien iguals. És a dir, quan ens giréssim cap al costat en el què, suposadament, hi ha el centre del qual tots ens allunyem les flautes que escoltem sonarien totes més febles que quan estem girats cap a una altra direcció.

Però la realitat és que, ens girem cap a on ens girem, tot sembla homogeni.
Recopilem la informació: tots ens allunyem de tots. I com més lluny està de nosaltres qui toca una flauta (so més feble), més ràpidament s’allunya (so més greu).

Després de pensar molt, arribem a una explicació. Potser la única possible: no són els músics qui es mouen, sinó la superfície sobre la que estem que s’expandeix!!!!

Si, fixem-nos: és com si fóssim sobre una tela elàstica, i algú l’estirés. Tots ens allunyaríem de tots. I si us ho podeu imaginar, veureu que, quan estiro la tela, els objectes que estan més lluny de mi s’allunyen més ràpid que els que estan a prop. Ho visualitzeu? (feu la prova). I no hi ha centre de res!


Ja hem arribat on volíem. Ara ja podem tornar de la nostra història. Ara ja podem tornar a l’univers.

Les flautes i els sons corresponen a les estrelles i la llum que emeten.



La llum de les estrelles conté marques (zones fosques en l’espectre quan es descomposa la llum a través d’un prisma), i així com el so es desplaça a zones més greus quan s’allunya, la llum desplaça aquestes marques cap a zones de l’espectre més “baixes”. Si mesurem aquest desplaçament sabem la velocitat a la què ens allunyem de l’estrella (o galàxia).


Observem en la direcció que observem, l’univers ens apareix igual: totes les galàxies s’allunyen, i les més distants s’allunyen a més velocitat.



Som damunt una enorme tela que s’expandeix. Aquesta tela és l’espai.

Flautes que sonen. Teles que s’estiren. Quin univers tan divertit, oi?

divendres, d’octubre 15, 2010

Primera observació de seguidors del blog realitzada!

Tal i com havíem previst, i amb l’ajut del temps que ens va regalar una nit clara i serena, vàrem realitzar la primera observació astronòmica de seguidors del blog.

Vàrem poder veure, amb diferents augments, la sempre espectacular Lluna, i també a Júpiter, amb els seus satèl•lits i les seves bandes de color.

També vàrem aprofitar per a fer “culturilla”, i amb l’ajut d’un punter làser localitzar alguns punts de referència al cel i algunes constel•lacions, així com les pistes que ens ajuden a reconèixer visualment als planetes. També vàrem repassar com funciona un telescopi.

Per qui us escriu, l’esdeveniment va ser un èxit. Trobar-se amb gent propera, coneguda, i altra desconeguda fins aquell moment, va ser una experiència magnífica en el pla personal.

També vaig poder detectar coses a millorar per a les properes ocasions: vaig fer el muntatge del telescopi massa ràpid, per a que el grup pogués observar quan abans millor. Això ens va impedir, més tard, poder veure altres objectes de cel profund (alguna nebulosa per exemple) que, amb un telescopi ben orientat hauríem pogut veure sense dificultats. Per tant, la propera vegada tinc clar que haig de començar a muntar l’equip potser una hora abans de fer l’observació.

Us adjunto dues fotografies, fetes amb el meu telescopi, de la Lluna i de Júpiter. Són fotografies antigues, que no corresponen al dia de l’observació, però que mostren aproximadament el tipus de “coses” que vàrem poder veure a través de l’ocular:



I aquí, la foto de grup!


MOLTES GRÀCIES a tots els que vàreu poder venir, ... i també als que no ho vàreu poder fer per diverses raons (més d’un per temes de salut).

I, en definitiva, moltes gràcies a tots qui llegiu el blog.

dimarts, d’octubre 12, 2010

Confirmem l'observació d'aquest dijous dia 14. Tothom hi és convidat!

Benvinguts a la primera observació astronòmica dels seguidors del blog, sessió oberta a tothom qui vulgui.

Tot i que les previsions meteorològiques són incertes, segur que podrem observar coses interessants, com la Lluna i Júpiter, i passar-nos-ho bé.

Us recordo que observarem des de Bellaterra, a partir de les 10 de la nit del proper dijous 14.

Farem un punt de trobada a la plaça de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Bellaterra, cap a tres quarts de deu, i d’allà anirem al lloc d’observació.

Per als que preferiu venir directament o fer-ho més tard, us indico a continuació l’adreça exacte del lloc d’observació i les coordenades per a que programeu el vostre GPS:

Carrer Amadeu Vives s/n, Bellaterra (GPS: N 41.50663 E 2.07609)
(recomano que programeu amb les coordenades... ja que no tinc clar que el nom del carrer, que indica el meu GPS, sigui del tot correcte)

Porteu roba d’abric. I aquells de vosaltres que tingueu telescopis i els vulgueu portar, perfecte. Fins i tot, podem aprofitar, si voleu, per a aclarir dubtes de funcionament.

Ja està dit.

Fins a aquest dijous al vespre, a Bellaterra!

dijous, d’octubre 07, 2010

La increïble història d'un glòbul de sang

Ja hem parlat en aquest blog sobre com les estrelles són les fàbriques on es produeix tot el material del que estem fets (vegeu http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/07/les-fabriques-de-la-vida.html).

Aquest tema sempre m’ha fascinat, i potser el podem interioritzar millor amb una petita història.

La història del cor d’un petit glòbul de sang.

Fa milers de milions d’anys, la nostra galàxia tenia un aspecte molt similar al que té ara. Habitada per multitud d’estrelles, algunes d’elles segurament primera o segona generació des del Big Bang.

En un lloc remot d’aquesta galàxia, al costat d’un dels braços espirals, un parell d’estrelles orbitaven una al voltant de l’altra. La distància que les separava feia que l’efecte de gravetat fos important i, per aquesta raó, es trobaven vinculades: era el que es coneix com un sistema binari.

Una de les estrelles de la parella era igual que el nostre Sol. Una estrella més aviat petita, poc destacable, i que havia nascut feia molt, molt de temps. Tan de temps que era ja vella. Feia tan sols uns centenars de milions d’anys que, en un atac de demència temporal, havia engolit als planetes que l’envoltaven. Tal i com se li havia anat acabant les reserves d’hidrogen en el seu nucli, l’estrella s’havia expandit extraordinàriament, i després havia expulsat les seves capes exteriors. L’estrella es moria.

Es moria com ho fan les estrelles que són com el nostre Sol. Es moren en silenci. Reduïdes en dimensió, un cop han expulsat les capes de gas, queden convertides en una resta compacte formada per oxigen i carboni, que ha deixat de funcionar com una estrella: ja no té prou capacitat com per produir reaccions nuclears en el seu interior. L’estrella s’anirà refredant lentament.

La seva companya era una estrella més gran, que havia nascut més recentment. Era tan gran que les capes més externes de gas es trobaven només a pocs milers de milions de quilòmetres de l’estrella protagonista de la nostra història.

Per efecte de l’atracció gravitatòria, grans masses de gas eren arrencades i, en un camí en espiral, queien sobre l’estrella anciana que es moria.

Poc a poc, en unes quantes desenes de milions d’anys, la massa de la nostra estrella havia crescut molt. És com si no es volés morir. Això de morir en silenci no li anava, i en preparava una de molt grossa.


Tot va passar molt ràpid. De sobte, i en el moment en el que la seva massa va créixer per sobre de 1,4 vegades la massa del nostre Sol, una enorme explosió termonuclear va desintegrar l’estrella.

L’explosió va ser fantàstica. Per uns dies, la llum de l’explosió va brillar més que tota la llum dels milers de milions d’estrelles de la galàxia juntes. L’espectacle devia ser magnífic pels móns habitats de la galàxia que la devien veure en els seus cels, mentre no estesin massa a prop, és clar.

En aquests focs artificials, la calor va ser tan monstruosa que els àtoms de matèria de l’estrella es van combinar formant un munt d’elements pesats, entre ells el ferro.



Milers de milions d’anys després, en un petit i bonic planeta que orbita una estrella en la nostra galàxia, per les artèries del cos de qui us escriu navega un glòbul de sang, el cor del qual està format per un dels àtoms de ferro que va néixer aquell dia llunyà.

Si, amics, així és com es va crear tot el ferro que coneixem: en la mort espectacular d’una estrella. No és fascinant?

Ara us podeu preguntar... i li passarà tot això al nostre Sol? La resposta és no. Bé, sent més precís, no del tot.

Es farà vell, com el seu avantpassat. Passarà el mateix episodi de violència temporal que el farà inflar-se fins a eliminar a quasi tots els planetes del seu sistema, inclosa a la Terra. Però, sense una companya que orbiti amb ell, sense l’aportació constant de gas que la torni a fer créixer, el Sol s’apagarà suaument.

Refredant-se lentament, el Sol passarà a ser un fòssil del cosmos. Cap glòbul de sang en l’univers portarà un àtom de ferro provinent del Sol.

El ferro de la nostra sang. La fi violentíssima d’una estrella. El cicle de vida i mort de l’univers.

dimarts, d’octubre 05, 2010

El temps en contra: ajornem l'observació del 7 al 14!

Amics, aquest tipus de decisió sempre és difícil. La veritat és que no he “tret l’ull” de les prediccions del temps que han anat sortint a la web del Meteocat.

Aquestes prediccions han anat variant, és a dir, empitjorant, i mentre la setmana passada indicaven un temps solejat per al dijous dia 7, avui mateix ja indiquen un cel molt tapat, amb possibilitat de precipitacions al litoral i prelitoral:


Davant això, penso que el prudent és ajornar l’observació. Ho he estat pensant fins el darrer moment, però avui és ja dimarts i penso que no haig d’esperar més per a prendre la decisió, atès que em consta que alguns de vosaltres us desplaçareu des d’un xic lluny.


Us proposo, com a nova data, el següent dijous, dia 14 d’octubre. Com hem fet ara, anirem confirmant en els propers dies, en funció que la predicció meteorològica.


El dijous 14 tindrem Lluna creixent, una espectacular visió per a aquells que no l’hagueu vista mai a través d’un telescopi mitjà, i seguirem tenint a Júpiter perfectament posicionat.

Espero poder-vos-ho confirmar la propera setmana.

Categories

Estels i Planetes

TOP