dissabte, d’octubre 31, 2009

La carícia del vent de Mart

Qui ens ho anava a dir? Un planeta en el què no tan sols hi ha aigua, sinó suficient informació que demostra que Mart va tenir un passat molt diferent a la realitat que veiuem avui.

Mai (amb excepció potser de la Lluna, ... i tot i això no ho tinc gens clar) s’havia explorat un planeta de forma tan extensa i concentrada. En aquests moments, hi ha 3 sondes espaials orbitant Mart. A més, tenim dos vehicles recorrent la superfície (ara veureu quin fet tan espectacular!). I un vehicle més, que va explorar el pol marcià i fa mesos que ja va deixar de funcionar, tal i com estava previst, en arribar l'hivern al planeta roig.

I per si tot això no fos prou, la NASA ja té planificades les properes missions, que prometen ser molt espectaculars. De fet, podem considerar que Mart és avui l’objectiu prioritari d’exploració, seguit de lluny per Europa i Titan (satèl·lits de Júpiter i Saturn respectivament).

Tots hem al·lucinat amb les fotografies dels paissatges marcians que ens han enviat els vehicles Opportunity i Spirit (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/sense-paraules.html). Però encara és més al·lucinant conèixer l’odisea d’aquests dos aparells.

Dissenyats per a poder viure en el difícil entorn de Mart durant tres mesos, tots dos porten explorant el planeta i enviant fotografies i dades més de sis anys. S’alimenten de la llum solar, i de tant en tant passen per períodes “d’hivernació”, provocats quan les grans tempestes de sorra de Mart cobreixen els panells solars dels vehicles i aquests es queden sense energia per a funcionar.

La primera vegada que va passar, els científics no estaven segurs de si els aparells es recuperarien i tornarien a funcionar. Des de llavors, això s’ha convertit ja en una rutina, i després de les tempestes, els vents de Mart tornen a netejar de sorra els panells i les sondes retornen a la vida.



Una de les sondes, l’Spirit, té una avaria en una de les seves rodes des de fa temps. No gira. I això fa que, en el seu recorregut, vagi arrossegant una de les potes, ranquejant, deixant un rastre en la sorra.


No hi ha paraules quan veus les fotografies, des de la camera que porta. Sembla impossible que, amb les complicades condicions de l’atmosfera del planeta roig, i penalitzada a més per a aquesta incapacitat física, la sonda hagi seguit la seva missió, molts i molts mesos després de la seva prevista mort. (vegeu fotografia a la dreta, amb el rastre de la roda que no gira, roda que es veu a la part dreta de la fotografia)


Ara, l’Spirit però sembla haver arribat quasi al final. Està en una zona de Mart en la què la sorra és més profunda, i ha quedat atrapada sense poder-se moure. Als laboratoris de la Terra s’ha simulat l’entorn, a escala real, amb les pedres, sorra, etc., que la sonda ens mostra en les fotografies. Amb això, es vol estudiar si hi ha forma d’alliberar-la de la trampa natural en la què ha caigut. Però no pinta bé. Veurem.

Mentre, l’Opportunity ha tingut més sort. Està ara en un cràter anomenat Endeavor, des del què ha enviat unes fotografies impressionants.

Ningú sap quan més temps poden seguir funcionant aquestes andròmines, que es resisteixen, tossudament, a morir. En el seu historial quedaran descobriments tant meravellosos com la confirmació de la presència d’aigua, en forma de gel, a pocs centímetres de la superfície de Mart.

Insensibles a aquesta dramàtica exploració, les sondes que orbiten el planeta estan a ple rendiment. Les darreres troballes no tenen res que envejar a les fetes des de la superfície. Ni més ni menys que el descobriment del que vindrien a ser enormes “glaceres” soterrades, rius de gel de quasi un quilòmetre de gruix.

Són ja moltes peces del complicat puzzle que comencen a mostrar-nos la possibilitat d’un passat sorprenent. Un passat en el què Mart podria haver tingut una atmosfera més rica que l’actual, i aigua en abundància en la superfície (quantitat de fotografies que mostren clarament el llit, ara sec, de rius, amb els seus meandres i afluents!).

Quelcom va canviar dramàticament les condicions atmosfèriques, obligant a l’aigua a amagar-se sota la superfície, davant unes temperatures molt baixes que fan que, actualment, el monòxid de carboni formi capes de “gel” en algunes zones molt fredes del planeta.

I vida? De moment, ni rastre. Però els científics cada cop es troben més excitats amb aquesta possibilitat, que seria el descobriment més important de la història de la humanitat fins ara. Indicis de vida (actual o fòssil) s’hauran de buscar, segurament, sota la superfície. I els nous vehicles que han de fer possible aquesta recerca estan ja en programació d’enlairament per al 2014.

I l’home a Mart? Aquesta és una altra de les preguntes del milió. De moment, tot és especulació, haurem d’esperar encara per a tenir plans confirmats (necessiten voluntaris?????????)

Imaginem-nos ara, per un moment, l’escena. L’astronauta baixant les escales, i posant el peu sobre una terra tova, les seves pesades botes ensorrant-se en la sorra. Al seu voltant, un paisatge molt similar al d’un desert en la Terra. La llum del Sol, però, molt més feble, les ombres llargues. L’horitzó presenta una lluentor de color vermell, senyal de les grans tempestes de sorra que deu haver en aquells moment ben lluny d’allí.

L’astronauta, llavors, fa una cosa inèdita, inesperada. Respira profundament, tanca els ulls, apreta els llavis, i es treu el casc protector! Per uns segons, l’humà nota en la seva cara, en la seva pell, la feble escalfor del Sol marcià, ... i el vent, omnipresent.

Els seus cabells es mouen lleugerament sota aquesta tempesta, vents que van a més de 100 Kms per hora, però que, amb les condicions de baixa densitat de l’aire marcià, apenes tenen força com per aixecar la sorra fina.

Al cap d’uns segons, l’astronauta es torna a protegir amb l’escafandre, satisfet. El primer humà que ha notat el vent d’un altre planeta!

Sabíeu que Mart és l’únic planeta del Sistema Solar on això podria ser possible? Les condicions de temperatura i pressió, malgrat molt diferents a les nostres, encara permetrien que aquest relat fos autèntic, ulls ben protegits això si, per a evitar una deshidratació irreversible de la retina.

A ben segur, aquest planeta mític, que des de sempre ha despertat admiració i ha estat font d’inspiració (d’on ve la paraula marcians? I recordeu els famosos “canals”?), seguirà donant-nos grans sorpreses en els propers anys.

divendres, d’octubre 23, 2009

Una nit per a no oblidar: l’Any Internacional de l’Astronomia


Si, una nit de les què n’hi ha poques. De les què vaig catalogar com “astronomia fàcil”. (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/08/astronomia-facil-astronomia-dificil.html)

Una nit a dalt del refugi de Cuberes, a la serra del Boumort (http://www.refugicuberes.com/index2.html), lloc magnífic per l’entorn que l’envolta, amb moltíssims ingredients per a proporcionar una experiència de natura magnífica.


Cérvols, fàcilment visibles. Refugi senzill, però molt acollidor. Companyia impagable, gent de natura, famílies.

I un cel... meravellós.

Deixeu-me parlar d’aquest cel, que em va impressionar, i utilitzem-lo per a aprofundir un xic més en el nostre coneixement del què es pot veure a ull nu.

Bé, potser començar dient que em costaria, ara mateix, recordar un cel més clar i estrellat. I mireu que porto des de ben jovenet observant.

Segurament, tot va coincidir: l’alçada i l’entorn del refugi, una nit freda (molt freda!) però sense vent. Una nit sense Lluna. I ni una sola boira (típiques al Pirineu). Quàntes nits com aquesta hi haurà a l’any? La Lluna ja n’elimina moltíssimes. Els núvols, boires i mal temps moltes altres.

Seguiu-me en l’explicació i veureu amb mi aquest cel.

És fosc, i fa fred. Aixequem la vista i sens queda directament la boca oberta. El cel es viu. Les estrelles semblen pintades. La Via Làctia no és que es vegi, és que domina totalment la vista, mostrant fins i tot zones de gradient, més o menys brillants, en la mesura en la què el pols galàctic ens amaga la lluentor de la galàxia.

Les formes de les constel·lacions costa d’identificar! Si, ens hem acostumat a identificar-les en cels amb pocs estels. En aquest cel, la quantitat d’estrelles et supera, i necessites uns instants per a situar-te i començar a identificar les formes més usuals.

Poc a poc vas absorbint tota la magnitud d’aquest cel, dominat cap al sud pel far de Júpiter. Vas abaixant la vista cap als horitzons, governats per les formes fosques dels cims de les muntanyes properes i dels arbres del bosc. Els estels toquen aquest horitzó. No hi ha pol·lució lumínica. Potser una mica, que s’intueix en direcció est (potser llum provinent de la Seu d’Urgell?)

El carro petit es mostra en la seva totalitat, sense esforç. Les constel·lacions del Cigne, de la Lira, i de l’Àliga, encara ben visibles a l’octubre en la primera hora del vespre, estan absolutament plenes de punts brillants, que destaquen sobre el fons blanc de la Via Làctia que les travessa.

Aquest riu blanc segueix cap al Nord, passant per la W de Cassiopea i amagant-se a l’horitzó, no sense abans haver tocat la constel·lació de Perseo, un altre lloc on visualment no dones abast.

Clavem un moment la mirada a la Via Làctea. Mirem atentament. Ostres! Intuïm perfectament el caràcter estrellat de la gran taca blanca, per què la veiem “motejada”. La retina ens identifica infinits puntets de llum, molt febles. Massa febles com per a poder-los veure individualment.

Seguim mirant, recorrent el cel, en busca dels objectes de cel profund que sabem que en teoria són visibles a simple vista.

Trobem la galàxia d’Andròmeda sense problemes. Buf, quina passada. En el cap del cavall de Pegaso, allà està. Una petita taca, difusa, però perfectament visible (si saps on mirar, és clar!).

Mira, i el doble cúmul de Perseo! Uau! Grups d’estrelles agrupats, tant junts que visualment ens apareixen com a taques que destaquen, fins i tot per sobre de la llum de fons de la nostra galàxia.

Les Plèiades s’aixequen per l’est. Si, en aquest cas no cal que necessitis saber on has de mirar. El “núvol” de llum és tant destacable i clar que la vista se’n va cap allà de seguida.

Necessitem telescopi? El meu amic Xavi n’ha pujat un, i el cuidador del refugi, en Gabi, en munta un altre.

Poc a poc ens anem rodejant d’amics. La gent que ha pujat al refugi a passar-hi la nit.

Amb el punter làser del Xavi despertem de seguida l’admiració dels nens... i dels adults!. El punter va assenyalant el cel, mentre anem explicant.

Els nens pregunten, no paren de preguntar. Preguntes de nens, si, preguntes simples però intel·ligents. I de vegades incòmodes de contestar.

Preguntes d’adults, més sofisticades, però que de vegades són contestades ràpidament i espontània per algun dels nens abans que l’interrogat pugui obrir la boca, amb respostes que em demostren que s’està fent bona feina a les escoles en una matèria que jo, de petit, apenes tocava, i menys als 8 anys.

Què són tots aquells puntets. Què és la taca blanca. Quins moviments té el cel. Mireu, allò és Júpiter. I veieu la galàxia d’Andròmeda aquí? I la simpàtica constel·lació del petit dofí aquí? Apuntant com en una pissarra, anem seguint les formes i figures del cel, mentre de fons sentim el bram d’algun cérvol que busca companya.
Una exclamació de sorpresa. Hey... heu vist aquella estrella fugaç? Si, estem a punt de la pluja d’estels del 21, i alguna ja veiem. Això ens dóna peu a explicar què són les pluges d’estels i els cometes (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/que-son-les-pluges-destels.html)

I ara sessió de telescopi per a tots. Els nostres agraïts companys fan cua per anar veient els objectes. Els nens, ajudants per alguna que altra cadira sobre la que pujar i arribar a l’ocular.



2009 és l’Any Internacional de l’Astronomia, declarat per la Unesco: “Everyone should realise the impact of astronomy and other fundamental sciences on our daily lives, and understand how scientific knowledge can contribute to a more equitable and peaceful society”

Aquest any, als aficionats se’ns demana que SORTIM AL CARRER i que compartim.


La curiositat i l’interès per l’astronomia és senzill de despertar, per la’espectacularitat del tema. I si són nens, millor, ja que aquesta llavor se suma a les què estan ja plantant les escoles.

De forma similar a com les meves filles tenen una consciència ecològica que jo no tenia a la seva edat, així mateix les noves generacions incorporaran una “consciència còsmica”, que farà que l’univers vagi deixant de ser un lloc reservat pels savis i massa complicat per a pensar-hi, per a ser el què ha de ser: un element omnipresent, del què formem part, i que necessitem entendre per a anar contestant la pregunta del milió: d’on venim, i a on anem?


Una nit inoblidable. Formidable. Gràcies als amics que m’hi van portar, al Xavi, a l’Oriol. Gràcies als companys de Gerri que em van deixar pujar amb ells.
I gràcies als grups i famílies que estaven al refugi per a donar-nos la satisfacció de poder sentir que, per una nit, hem contribuït a l’Any Internacional de l’Astronomia.

dissabte, d’octubre 17, 2009

Grans explosions a l’univers, espectacles increïbles pels humans


El 4 de juliol de l’any 1054, una nova estrella va aparèixer al cel. Era tan extraordinàriament brillant que es podia veure a plena llum de dia. Així va lluir durant 23 dies, i es va anar esmorteint durant més de 600 dies més en els què es podia seguir veient de nit.



Avui, els telescopis ens mostren, en el punt a on es va veure “el nou estel”, les restes d’una explosió apocalíptica, que va marcar el final de la vida d’una estrella.


A aquests fenòmens se’ls anomena “supernoves”, i constitueixen un dels espectacles més extraordinaris que es coneixen en l’univers. Però, tot i ser extraordinaris per la seva espectacularitat, no deixen de ser estadis en la vida de les estrelles.


La vida d’una estrella comença quan, per diverses raons, grans concentracions d’hidrogen (que és l’element més abundant en l’univers, format instants després del Big Bang) es col·lapsen per efectes de la gravetat (el pes del propi “núvol” d’hidrogen). Al “caure” sobre ell mateix, l’enorme núvol s’escalfa, i en l’interior es va guanyant pressió.

La pressió i temperatura en el nucli arriben a ser enormes a mida que la futura estrella es col·lapsa. Fins que les condicions són tan extremes que s’inicia el procés que dóna lloc al naixement de l’estrella: una reacció nuclear en cadena, la fusió de l’hidrogen formant heli.


Aquest procés genera molta energia, que s’emet en forma de radiació, la qual il·lumina l’univers: llum. A més, la fusió actua fent pressió cap a l’exterior, de forma que s’arriba a un equilibri: l’estrella deix de col·lapsar-se, i inicia la seva vida llarguíssima.

En el cas del nostre Sol, aquesta vida, “cremant” hidrogen, pot durar més de 10 mil milions d’anys. I ara, al·lucinem: cada segon, una estrella com el Sol consumeix més de 500 milions de tones d’hidrogen!!!!!!!!!!!!! Bestial.

Arriba, però, un moment en el què s’ha anat creant un nucli d’heli, pobre en hidrogen (tot i que en les capes exteriors de l’estrella l’hidrogen segueix sent abundant, formant més del 90% de l’estrella). El procés de fusió està en perill, el nucli ja no “troba” més hidrogen (la capa d’heli formada actua com d’aïllant i fa que l’hidrogen de les capes exteriors no estigui disponible per a la fusió).

En aquest punt, torna a guanyar la batalla la gravetat. L’enorme pes de l’estrella fa que es torni a contraure, a “caure” sobre si mateixa. En aquest procés, les capes exteriors de l’estrella s’expandeixen, com a contra-reacció a la contracció del nucli. El resultat és doble: per una part, l’estrella creix de dimensió, es fa enorme, el què es coneix com una gegant vermella. Per l’altra, el nucli ha tornat a guanyar temperatura al contraure’s, i ara pot iniciar una altra reacció nuclear, fusionant heli per a produir carboni.

Això permet a l’estrella viure encara un temps en aquest nou estadi (la seva vellesa).

Quan el nostre Sol arribi a aquest estadi, s’haurà expandit tant que segurament haurà fagocitat als planetes interiors, Terra inclosa.

Cremar heli per formar carboni està bé com a mecanisme de supervivència, però el Sol només podrà mantenir aquest procés durant uns 100 milions d’anys, abans no es torni a acabar el combustible en el nucli.

La gravetat, imparable, fa de les seves, i torna a col·lapsar l’estrella violentament. L’estrella expulsa les capes exteriors (encara formades per hidrogen) i el resultat és un nucli “despullat”, format pràcticament per carboni, super-dens, que brilla degut a l’enorme escalfor, però que ja no produeix cap reacció nuclear, i que, per tant, es va “morint” lentament a mida que es va refredant.

Això és el què li passa a una estrella com el Sol. Però, i si és molt més gran?

Aquests monstres consumeixen molt ràpidament l’hidrogen, i evolucionen pel cicle explicat anteriorment en qüestió de milions d’anys (en lloc de milers de milions d’anys).

Quan arriben a l’estadi del nucli de carboni, encara són prou grans com per a generar una gran pressió que inicia una nova reacció nuclear: la fusió del carboni per a forma ferro.


Malauradament, aquesta nova reacció consumeix energia en lloc de produir-la, amb la qual cosa se suma a l’acció de la gravetat: el nucli es contrau encara més, imparable, de forma violentíssima, produint una ona de xoc que col·lisiona amb les capes exteriors de l’estrella. Es la fi de l’estrella, que acaba la seva vida amb una explosió apocalíptica, en la que, en uns instants, passa a brillar més que TOTA LA GALÀXIA que l’alberga (veure fotografia de la dreta!).

En la seva mort, la supergegant allibera els components que durant milions d’anys ha anat forjant dins del seu reactor nuclear. L’univers s’enriqueix amb elements com el carboni, el ferro, l’oxígen. La seva mort fa possible la vida. (llegiu en aquest blog "les fàbriques de la vida" http://estelsiplanetes.blogspot.com/search/label/vida)

Cada any es descobreixen unes quantes supernoves en galàxies distants, tot i que en la nostra pròpia galàxia, la darrera supernova es va veure al 1604 per Kepler.

Per què les supernoves no són molt freqüents en la nostra galàxia? En primer lloc, per què la majoria dels milers de milions d’estrelles de la nostre Via Làctia pertanyen als grups similars al nostre Sol, que tenen, com hem vist, una llarga vida i una mort “suau”.

En segon lloc, per què la nostra ubicació en la galàxia està lluny del centre, i entre nosaltres i les zones de màxima densitat ens separen espais amb molt pols interestelar, que ens amaga el què passa en la zona més interessant de l’espiral.

Per altra banda, ja ens va bé. L’explosió d’una supernova propera seria la fi de la vida a la Terra. I propera és 25 anys llum!

Ara que ve l’hivern veurem la famosa constel·lació d’Orió dominant el cel nocturn. Fixeu-vos bé en l’estrella més brillant de l’ombro esquerra d’aquesta constel·lació, de color taronja-vermell. És Betelgeuse, una de les supergegants vermelles més properes a la Terra, a uns 427 anys llum.

Aquesta bèstia és uns 40 milions de vegades més gran que el Sol!!!!!!!!!!!!! Posada on està el Sol, ocuparia fins a l’òrbita de Mart!!!!!

Betelgeuse està en la part final de la seva vida (per això és una supergegant vermella, com hem explicat). El combustible nuclear quasi esgotat en el seu nucli produirà que aquest monstre exploti. De fet, en els darrers 15 anys els astrònoms han descobert canvis de tamany sospitosos en l’estrella.

Pot passar en qualsevol moment durant els propers milers d’anys. En aquell moment, aquesta supernova es veurà des de la Terra amb la lluentor de la Lluna plena durant dies. Serà espectacular. Segurament massa lluny com per a eliminar la vida en el nostre planeta, no està clar però quin impacte podrà tenir en la capa d’ozó.

Mentre tant, multitud d’astrònoms aficionats mirem cada nit pels nostres telescopis, amb el desig de ser els primers en descobrir una d’aquestes enormes explosions en una galàxia llunyana.

divendres, d’octubre 09, 2009

La millor companya


Si parlem de l’objecte del cel nocturn més espectacular, i a l’hora el més poc valorat per part de la gent, ens estarem refererint sens dubte a la Lluna.

La veiem “cada dia”. Hem nascut amb la seva imatge. Donem per fet que està allà dalt, i apenes li prestem atenció.

En canvi, és un objecte increïble i molt poc usual.

La Lluna va néixer fa uns 4 mil milions d’anys, quan la Terra era encara el què s’anomena un “proto-planeta” (un planeta en fase de creació). La teoria més acceptada sobre com es va formar el nostre satèl·lit, com ja hem comentat en aquest blog vàries vegades, es basa en la col·lisió d’un objecte del tamany de Mart contra la Terra.

Efectivament, hi ha característiques de la Lluna que “no quadren”, i que fan sospitar que alguna cosa “gran” havia de passar per a que un planeta com la Terra tingués l’enorme fortuna de tenir un satèl·lit tant gran i espectacular.

Per començar, com acabem de dir, la seva dimensió és massa gran com per a haver estat formada al voltant de la Terra. En un procés “natural” de formació, segurament la Terra hagués reclamat quasi tot el material al seu voltant, deixant molt poca quantitat lliure per a formar la Lluna.

A més, el nostre satèl·lit no té (quasi) nucli, la qual cosa va a favor de la teoria d’una Lluna “no natural”.

És un trocet nostre. És la costella d’Adam.

Molt bé. I què significa per a nosaltres tenir una Lluna? Anem, per uns moments, a retre homenatge al paper tant fonamental que juga la nostra companya.

Comencem per les marees. L’efecte d’atracció mutu de la Terra i la Lluna provoca que, les masses mòbils de la Terra (els mars i els oceans) es deformin, donant lloc a pujades (i baixades en altres llocs) de les aigües.

Més enllà de ser un fenomen bonic de veure, les marees han jugat, i jugant, un paper fonamental en l’evolució de moltes espècies animals.

L’atracció entre Terra i Lluna també té una conseqüència vital per a la vida en la Terra. La fricció gravitatòria dels dos planetes estabilitza a la Terra. Com sabem, l’eix del nostre planeta està lleugerament inclinat, la qual cosa dóna origen a les estacions de l’any (llegiu l’article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-veritat-sobre-les-estacions-de-lany.html d’aquest blog per a una explicació senzilla de què són les estacions).

Doncs bé, l’eix de la Terra, a més d’estar inclinat, oscil·la en la seva inclinació. Aquest efecte d’oscil·lació seria molt (molt!) més gran del què en realitat és si l’efecte acoplat de Terra-Lluna no actués com un estabilitzador.

Amb canvis radicals, al llarg dels segles, de l’eix de rotació del nostre planeta no estaríem aquí. Ni nosaltres ni segurament la majoria de les formes de vida que coneixem. Les variacions de clima haurien estat extremes, impedint amb quasi tota probabilitat l’aparició de la vida, al menys tal i com la coneixem.

Aquest efecte de fricció mutu provoca també que la Lluna sempre ens ensenyi la mateixa cara (heu sentit mai parlar de “la cara oculta de la Lluna”?). Al llarg de milions d’anys, el període de rotació de la Lluna sobre si mateixa ha anat acoplant-se al seu període de rotació al voltant de la Terra, fins a igualar-se.

L’heu observat mai amb atenció?

Agafeu uns prismàtics, seieu-vos còmodament, i observeu-la. Us fascinarà.

Si mireu amb Lluna plena, podreu gaudir de l’espectacle d’una visió complerta del satèl·lit, i gaudireu del contrast entre les grans planures fosques (que s’anomenen “mars”) i les zones de muntanyes i grans cràters.



Aquí podeu veure una fotografia de la Lluna plena, similar a com la veureu amb prismàtics. La fotografia la vaig fer fa poques setmanes, a partir d’un mosaic de tres imatges parcials.

Però potser el millor moment per a observar-la és durant les seves fases intermèdies (creixent o decreixent). En aquests moments, la llum del Sol cau de forma molt inclinada sobre la superfície de la Lluna, en els punts en els què hi ha la separació entre llum i ombra (aquesta “línia” s’anomena “terminador”). Si enfoqueu sobre el “terminador” veureu perfectament el relleu de les muntanyes i cràters.




Heu vist mai una eclipsi de Lluna? I de Sol? Sense Lluna, evidentment, no tindríem eclipsis.

Normalment tenim un parell d’eclipsis de Lluna visibles cada any. La seva observació és senzilla, i no requereix més que asseure’s tranquil·lament i observar a ull nu com l’ombra de la Terra va tapant el disc lunar. El proper eclipsi total de Lluna serà la nit del 31 de desembre (!!!) d’enguany.

Un eclipsi total de Sol ha de ser una experiència per a tota la vida (jo no n’he vist mai cap de total). Com també sabeu, els eclipsis de Sol es produeixen quan la Lluna s’interposa entre la Terra i la nostra estrella. Per raons geomètriques, els eclipsis de Sol, a diferència dels de Lluna, només són visibles en zones molt concretes (llegiu l’explicació d’això en l’article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/com-funciona-un-eclipsi-de-sol-el.html). L’any proper hi ha un eclipsi total de Sol que serà visible a la illa de Pasqua (el dia 11 de Juliol, algú s’anima a anar-hi?)


La propera vegada que aixequeu la vista i la veieu allà dalt, penseu en tot això, en els efectes que ha tingut, té i tindrà sobre la vida en aquest planeta.

Podríem tenir millor companya?

Categories

Estels i Planetes

TOP