dimecres, de gener 20, 2016

No defallim i seguim buscant. No podem estar sols a l'univers!

Cada cop observo que hi ha més veus, en el món científic, que dubten de l'existència d'altres civilitzacions a l'univers.

Tot i que afortunadament el gruix de la comunitat científica segueix pensant positivament, o al menys és prudent, haig de confessar que aquestes posicions crítiques em desconcerten força.

En què es basen les veus crítiques per a suposar que estem sols al cosmos? Bàsicament, en dos grans factors.

El primer d'ells, potser el més important i el que està fent que entrem en el dubte i el desànim, és el perquè encara no hem rebut cap senyal alienígena. Segons el pensament crític, hores d'ara ja hauríem d'haver rebut comunicacions perdudes. L'univers hauria d'estar bàsicament inundat amb senyals, que s'haurien emès fa centenars o milers de milions d'anys, i que vagarien eternament pel buit de l'espai.

El cert és que ja portem uns quants anys escoltant, i excepte una mesura sospitosa l'any 1975, que mai s'ha pogut repetir ni explicar, i que per tant no pot constituir prova de res, no hem captat senyals.

A aquest argument li sumen el fet que actualment sabem ja de l'existència de gran quantitat de planetes orbitant al voltant d'altres estrelles. Només a la nostra galàxia, podríem estar parlant de milers de milions de planetes. Amb tant món allà fora, com és que de cap d'ells ens ha arribat indicació de civilització?

El segon argument, un xic antic, és el que es refereix a la singularitat de la Terra. Aquest argument defensa que la extraordinària combinació de factors que han fet possible l'aparició i el desenvolupament de la vida al nostre planeta seria única. Des de les dimensions de la Terra, del Sol, la distància a què orbitem, la presència d'un camp magnètic que ens protegeix, l'activitat de plaques tectòniques que ha permès regular secularment el clima, la inclinació de l'eix de rotació i l'existència d'estacions,... Una llista ben llarga de factors, és cert. Quina serà la probabilitat que, en algun altre indret del cosmos, s'hagin conjurat tants factors positius?

Segons el meu humil criteri, aquests arguments només contemplen una visió parcial de la realitat, i responen més a la desesperació de qui busca i no troba que a una teoria amb base suficient.

Fixeu-vos. Per començar podem compartir una declaració que és difícilment rebatible. En ciència, les coses s'han de demostrar, i les probabilitats de demostrar que no existeix vida intel·ligent fora de la Terra són... bé, són cero. Són cero perquè mai podrem explorar tot l'univers, fins a tots els seus racons. Vivim en un univers immens, del qual només coneixem una molt petita part. Gran part d'aquest univers es troba fora totalment del nostre abast, ja que ni desplaçant-nos a la velocitat de la llum hi podríem arribar mai. Fins no haver explorat tots els llocs, no podrem demostrar la inexistència de vida. I fer això és impossible. En canvi, en teoria, sí que existeix la possibilitat de demostrar la presència de civilitzacions, i això passaria per detectar senyals inequívoques, la qual cosa és factible.

Sobre la qüestió del perquè no hem rebut res encara, es poden dir moltes coses. Certament, sembla difícil, sinó impossible, que puguin existir civilitzacions avançades en sistemes solars propers al nostre. Si fos així, si existissin, ens haurien escoltat, i nosaltres a ells. Però, novament, les dimensions de l'univers juguen un paper determinant en aquesta discussió.

La humanitat està enviant senyals a l'espai (de ràdio, de televisió) des de fa, posem, ...100 anys? Són senyals que s'escapen, i amb el desenvolupament de la tecnologia aquests senyals són cada cop més potents i clars. Què hi tenim, a 100 anys-llum de distància? Doncs unes 15.000 estrelles, cada una d'elles, possiblement amb planetes. Però per molt que ens semblin, aquestes 15.000 estrelles no són ni una petita fracció de la ingent quantitat de sols que viuen a la nostra galàxia. Es calcula que només a la Via Làctia s'ubiquen més de 2.000 milions d'estrelles.

Posem pel cas que existís una civilització com la nostra, en el mateix punt de desenvolupament tecnològic, a l'altre extrem de la galàxia. Ells, aplicant el mateix argument de "no hem rebut res, per tant estem sols" ens estarien ignorant totalment. Els nostres senyals, involuntaris i també els voluntaris (que vénen a dir "ei! som aquí!") no han recorregut ni el 0,2% del camí fins a l'altre costat de la galàxia. És clar que encara no ens haurien rebut.

Haig, però, de reconèixer que, en una anàlisi global, tenint en compte l'edat de l'univers, hi hauria hagut temps sobrant per a que senyals de civilitzacions molt antigues i potser desaparegudes ens haguessin arribat. Però que no les haguem detectat no vol dir que no existeixin. Sí, fa uns 100 anys que emetem, però fa molt menys que escoltem. I la tecnologia de les nostres radioantenes potser és encara massa primitiva com per poder descobrir els senyals que ens arriben.

Les xifres desmunten, penso, el segon argument negacionista. La teoria de "la Terra única" crec que difícilment pot suportar el pes dels números. Milers de milions d'estrelles i planetes en la nostra galàxia. I milers de milions de galàxies en l'univers conegut. Com lluites contra això?

Per molt baixes que siguin les probabilitats de disposar d'un indret apte per a la vida i pel seu desenvolupament, quan multipliques per quantitats tan ingents el resultat no és menyspreable. Potser sí que és molt i molt difícil que existeixi un lloc com la Terra a prop, al nostre barri. Però és que la ciutat és immensa. I allà, lluny, divisem gran quantitat de ciutats remotes, mirem on mirem.

Tot i la necessitat d'ajustar pressupostos i inversions, en un món cada cop més injust i menys solidari, hem de seguir buscant, escoltant. Hem de resoldre el dubte. Perquè aquest fet pot tenir unes enormes implicacions en la humanitat, en tots els sentits. Potser marcaria l'inici d'una revolució en la pròpia civilització. El fet de saber que no estem sols podria canviar moltes coses.

La llegenda diu que quan l'equip d'Edison va dubtar, després de portar 1.000 intents fallits per fer funcionar la bombeta, l'inventor els va esperonar dient que mai havien estat tan a prop d'aconseguir-ho com llavors, havent ja descobert 1.000 formes de com no havien de construir la bombeta.

Així que, a seguir escoltant. Qui sap. Potser el senyal que ho canviarà tot és a punt d'arribar. Potser demà, o l'any proper.


Mentre tant, jo em seguiré resistint a pensar que estem sols. Visc en un pis petit, i no puc concebre disposar d'un indret tan gegantí com l'univers per a mi solet.

dimecres, de gener 13, 2016

La sonda Philae i el comandant Tom ja dormen eternament a l'espai

El 12 de novembre de 2014, a les 08:35 hores, Philae va saltar al buit.

Davant seu tenia un abisme de 22,5 quilòmetres d'espai fred. Aquesta era la distància que separava Rosetta, la seva nau nodrissa, de la superfície del cometa 67P Churyumov-Gerasimenko. Un salt quasi tan important com el salt de centímetres que, l'any 1969, Neil Armstrong havia fet des de la seva escaleta a la Lluna per marcar una fita històrica. Era el primer cop que un enginy humà es posaria sobre un cometa.

La missió era molt ambiciosa. Per a l'Agència Espacial Europea, l'ESA, el projecte era emblemàtic. Un esforç ingent, de tecnologia punta, per a poder començar a desvetllar alguns dels enigmes d'aquests cossos tan fascinants que són els cometes.


Es creu que els cometes són restes prehistòriques, veritables fòssils, de la creació del Sistema Solar. Pràcticament purs des de la seva formació, el seu estudi és fonamental per entendre la nostra infantesa. Fins i tot, per comprendre coses tan bàsiques com d'on va venir tot l'aigua que hi ha al nostre planeta, o, encara més impactant, cóm va aparèixer la vida a la Terra, ja que els blocs constituents de les proteïnes i de l'ADN podrien haver cavalcat a lloms dels cometes.

Pot semblar que el salt que havia de fer la sonda Philae era trivial, si el comparem amb el que la missió havia assolit fins aquell moment. Rosetta, amb Philae a la panxa, havia recorregut 400 milions de quilòmetres pel Sistema Solar durant 10 anys, en estat d'hivernació, i, amb una precisió astoradora, s'havia col·locat delicadament al costat del gran cometa. Però aquell salt era un repte impressionant. Tot i ser una roca enorme de més de 4 kilòmetres i 10 mil milions de tones, el 67P a penes té gravetat. Philae podia simplement rebotar contra la superfície del cometa, i sortir disparada cap a l'espai insondable per sempre més. Per acabar-ho d'arreglar, tant Rosetta com el cometa s'estaven desplaçant a una velocitat de 60 mil Km/hora. Poca broma.

El món va contenir l'alè durant el salt. Jo recordo aquells moments, connectat a internet, seguint nerviós els detalls de la missió.

Quelcom va fallar. Per impedir el rebot, Philae portava uns arpons que s'havien de disparar un cop toqués cometa i l'havien de fixar a la superfície de forma segura. Els arpons no van funcionar, i Philae va rebotar. Com deia abans, podria haver passat que allà hagués acabat la missió de la valenta sonda, però la sort va jugar a favor.

L'impacte va ser el just com per a que el rebot, un rebot de, ni més ni  menys, mil metres d'alçada, no enviés la sonda a l'espai per molt poquet.

Philae va tornar a caure sobre el cometa, aquest cop de forma descontrolada. Es van produir un parell més de rebots, i, finalment, la sonda va quedar immòbil, tremolant tots els seus instruments.


Sí, s'havia aterrat sobre un cometa per primer cop a l'història. Però els científics havien perdut la pista de Philae. La seva situació era desconeguda, i per més esforços que es van fer durant els dies i setmanes següents, emprant els instruments de Rosetta, que seguia en òrbita al voltant del cometa, mai més hem aconseguit ubicar la sonda.

Però  l'èpica de Philae no acaba aquí. De seguida de tocar terra, vull dir cometa, va iniciar els seus experiments programats, que incloïen perforar el sòl, prendre dades de l'entorn, i enviar fotografies. A pesar dels rebots, i d'estar perduda en un ambient inhòspit, Philae era viva.

Les primeres imatges van posar en evidència el perill que ara amenaçava la missió. Philae semblava estar en una situació molt precària, inclinada sobre terreny inestable, i quasi tocant una paret de roca que l'amagava dels febles rajos del Sol. El cor de la sonda bategava gràcies a les seves bateries, però aquestes havien de ser recarregades amb energia solar. Els panells solars, però, havien quedat sota l'ombra de les parets, en aquella ubicació desconeguda. Si no s'aconseguia carregar bateries, Philae entraria de forma automàtica en un estat programat d'hivernació, esperant que en algun moment futur les condicions milloressin.

Després d'unes poques hores de treball, Philae es va dormir, a les 00:36 hores del 15 de novembre.
L'esperança dels científics era que el cometa 67P es dirigia a tota pastilla cap al Sol, de forma que cada dia que passés la insolació sobre la superfície del cometa s'incrementaria. Amb sort, els angles de l'ombra que ara tapava Philae canviarien, i la poca llum que li arribava als panells augmentaria d'intensitat. Sí, amb sort Philae despertaria de nou.

L'esperança va renéixer quan el 13 de juny de 2015 es va rebre el beep de Philae. La sonda s'havia despertat, i durant instants esporàdics va començar a enviar dades, indicant que estava bé de salut, i operant a 35 graus sota cero. Però tota comunicació es va tornar a perdre el 9 de juliol.


Els repetits intents de trucar-la, durant els 7 mesos que han passat des d'aquell moment, han fracassat. Aquesta mateixa setmana s'han fet els darrers intents. El cometa és ara molt lluny, cada cop més distant del Sol. Ja és poca la llum que li arriba, i les temperatures baixen per sota dels valors que necessita Philae per poder sobreviure.

Somnolenta i anèmica, la sonda Philae potser ha escoltat com se la cridava. Potser li ha semblat distingir uns crits afeblits i llunyans, que s'han confós amb el seu somni. Sense forces per obrir els ulls o per entrar en un estat de lucidesa, el somni s'ha anat allargant i aprofundint, i dins del seu cervell els desesperats crits que arriben dels seus creadors s'han tornat ja imperceptibles.

Mentre tant, Rosetta segueix en òrbita i enviant tones i tones de dades i imatges. La missió, en global,  ha estat, és, un èxit aclaparador. Molts anys trigarem encara per poder processar totes les dades i extraure tot el suc. De moment, però, ja tenim sobre la taula resultats sorprenents, com per exemple la quasi confirmació que l'aigua de la Terra no prové dels cometes (potser prové d'impactes d'asteroides, però molt probablement no dels cometes).

Philae dorm un somni etern, a bilions de quilòmetres de casa i amb temperatures inferiors als 50 graus sota cero, mentre s'allunya cap a les fronteres del Sistema Solar. Coberta de gel i pols, transportada per un cometa, convertida en un monument a l'enginy humà.

El comandant Tom tampoc va aconseguir contestar mai i aquesta setmana l'acabem de perdre per sempre. La crida "Can you hear me, Major Tom?" segueix omplint tossudament l'espai, sense ningú que contacti.


En la dolçor del seu somni, David Bowie i Philae floten a l'espai, molt per sobre de la Lluna. El planeta Terra és blau, i no hi ha res que ells puguin fer.


divendres, de gener 01, 2016

El canvi climàtic: no cal patir per la natura, cal patir per nosaltres

Els efectes del canvi climàtic són, actualment, i cada dia, als telenotícies i als diaris.

Estem veient comportaments climàtics anòmals des de fa temps. I és que la natura, com si hagués volgut recordar-nos la magnitud del que ens ve a sobre, està sent la protagonista un cop acabada la conferència de París.

Grans parts del nord del Regne Unit amb inundacions. Extrems als Estats Units, amb parts azotades per tempestes i grans tornados, i altres amb temperatures altes, mai vistes a Nadal.

Sabíeu que, al mateix Pol Nord aquests dies s'estan enregistrant temperatures increïblement altes respecte la mitja històrica? Estem parlant de més de 20 graus de diferència, i de forma sostinguda.

El fenomen anomenat "El Niño", característica secular que sembla haver existit "sempre", està, aquest any, comportant-se de forma més extrema.

Amb els pactes de París, la humanitat reconeix, potser per primer cop, la gravetat del tema, i accepta que la temperatura seguirà pujant durant el segle XXI tot i que el pla és intentar mantenir la pujada per sota dels 2 graus.


I és que ja hem fet tard, amics meus. I fa temps que ho sabem, però hem volgut mirar cap a un altre costat. Uns, perquè protegim el nostre estil de vida, ple de comoditats i serveis que donem per suposats. Altres perquè necessiten desenvolupar-se, i no consideren just que els països del tercer món hagin de quedar penalitzats quan els del primer món hem embrutat tot el que hem volgut, i més.

Quan escolto els parlaments dels polítics, qualsevol d'ells, sento expressions com "hem de salvar el planeta". Alguns, amb un esforç per a sensibilitzar, afegeixen coses com "preservar el món en el que hauran de viure els nostres fills". Penso, sincerament, que aquests termes són erronis.

El que es tracta no és pas de salvar el planeta, o la natura. Què pretensiosos que som! Ells es salven sols, no ens necessiten per res. La partida no va de salvar ecosistemes, espècies animals, ni tan sols salvar els recursos del planeta. Va de salvar-nos a nosaltres.

Crec que només si parlem de forma directa podrem començar a preocupar-nos de debò. Això va de nosaltres, de quines calamitats, amb quines condicions, ens tocarà viure. La natura ha funcionat, en aquest planeta, durant més de 4.000 milions d'anys, i seguirà funcionant fins que el planeta desaparegui. Les espècies vives han anat i vingut. Les que l'home ha fet desaparèixer són "calderilla" comparat amb les extincions massives que hi ha hagut al llarg de la història de la Terra.

Amb temperatures altes o baixes, la natura, el planeta, reaccionen. No els hem de compadir pas. Simplement, no ens necessiten.


Si fem tard, i crec que sí, el que ens quedarà, a part d'intentar reduir els efectes del canvi climàtic, serà aprendre a conviure amb ell. Un món diferent, en el que tot canviarà. Com dissenyarem els edificis i les infraestructures; on situarem ciutats i pobles; quines zones del planeta s'hauran d'abandonar; què menjarem; a quins nous reptes s'enfrontarà la medicina; quins enginys construirem i enviarem a l'espai per tal de frenar la insolació que rebem (amb les conseqüents afectacions als ecosistemes que aquests mecanismes produiran). Tot canviarà.

Però no sense patiment, és clar. Com sempre, les nacions més desfavorides estaran menys preparades per adaptar-se, i les catàstrofes naturals els feriran de forma cruel. Nosaltres tampoc no ens salvarem. Patrons climatològics extrems és el que es tornarà norma habitual. Grans tempestes i inundacions, seguides per llargues èpoques àrides i seques.

Fins ara, ens preguntàvem que quan es produiria tot això. Doncs bé, ja no preguntem més. Hi som de ple, només que a l'inici.

Amb aquests pensaments, us confesso que estic personalment desbordat. Què hem de fer, llavors?

No ens podem abandonar. Una cosa és acceptar que hem fet tard, i l'altra és no fer res per tal de minimitzar els efectes i fer que el ritme dels esdeveniments no es dispari. Sembla insignificant el que un sol de nosaltres pot fer contra aquesta maquinària, oi? I tot i així, hem de fer. Simples fets, com ara reciclar, ser curosos i estalviadors amb el consum elèctric (per exemple, aïllant bé les nostres llars, o apagant aparells innecessaris), fer durar un xic més les nostres joguines tecnològiques i no canviar-les abans d'hora (difícil això, eh?), aprofitar el màxim el menjar que comprem. En fi, multitud de petites coses, que totes sumades, i entre tots, conten.

És clar que nosaltres sols no farem res. Necessitem que els governs, els polítics, les grans empreses, els grans capitals, col·laborin. Pot semblar que això només ho puguem exigir, i que quedi fora de les nostres mans. Però això també canviarà. D'entrada, som nosaltres qui escollim als polítics i als governs. Les agendes polítiques hauran, cada cop més, de focalitzar-se en com ser més curosos amb el mitjà ambient, i, uns perquè hi creuen, i altres perquè no els tocarà més remei, s'hauran de posar les piles. També tenim, com instrument, els nostres hàbits de consum: a quines empreses comprem? cóm són i quins valors tenen? Potser ara mateix això et sembli llunyà, però arribarà el moment en el que, amb una consciència molt més activa sobre el tema, ens mirarem les marques, i farem que les empreses passin a ser "verdes" si volen seguir operant.

En un món que ja de per si és desigual, sotmès a la pressió del canvi climàtic, serà més necessària que mai la solidaritat amb els més desfavorits, que seran els que més patiran (encara més). Estarem a l'alçada?

Des del punt de vista astronòmic, el canvi climàtic és força irrellevant. El que li passi al clima d'un petit planeta rocós en un racó del cosmos no afectarà a l'univers.


Així que si no és a nosaltres, a qui més l'hi ha d'importar el nostre destí?

Categories

Estels i Planetes

TOP