diumenge, d’agost 07, 2011

La fletxa del temps: l''univers i les habitacions desordenades


En l’espai tridimensional en el què vivim, estem acostumats a canviar de direcció. Ara anem cap al davant, i després podem tornar arrere. Podem entrar de nou a la casa de la què acabem de sortir. O conduir de tornada cap a la ciutat que acabem de deixar. És el que es coneix com bidireccionalitat.

De la mateixa forma que el que acabem de descriure ens sembla el més natural del món, també ens sembla normal que un altre paràmetre fonamental del nostre espai, el temps, només es mogui en una sola direcció.

Naixem, creixem, i morim. Després de l’ahir, ve l’avui. I després el demà.

Si. Sabem, des que som petits, que el temps només es mou cap al davant.

Però, per què?

Aquesta qüestió ha despertat, des de l’antiguitat, la curiositat de multitud de pensadors i filòsofs.


Estem tan acostumats a que això sigui així que, probablement, mai no ens hem parat a pensar-hi, oi? Per què, en el nostre univers, el temps només té una possible direcció?

L’explicació és en una de les lleis fonamentals de la física, que intentarem explicar aquí. I té a veure, ni més ni menys, amb el desordre i el caos.

Quina probabilitat hi ha que, si un ou cau a terra, es trenqui? I si ara agafem l’ou trencat, i l’aixequem de terra, quina probabilitat hi ha que, quan el tornem a posar a la cistella, l’ou torni a estar intacte?

Per què el vent desfarà sempre un castell de sorra? Per què, de forma espontània, el vent no crearà un castell de la sorra de la platja?

Per què envellim? Per què un edifici acaba caient, s’acaba desfent a trossos amb el pas dels segles?

Tot això són exemples en els què passem de situacions ordenades a altres desordenades.


Un castell de sorra no és més que multitud de granets d’arena ordenats, i posats d’una forma determinada. Si no ho evitem, el vent el convertirà en un conjunt desordenat , en una pila de sorra.

En el nostre univers, el desordre, anomenat entropia, sempre creix. Aquesta llei de la natura, el segon principi de la termodinàmica, és una de les més importants del cosmos. Si, el desordre sempre creix, ... i no només a l’habitació dels nostres fills!

Quan construïm una torre amb peces de domino, les col•loquem cuidadosament, una sobre l’altre, guardant l’equilibri. Estem vencent, al menys momentàniament, el desordre de les fitxes tirades sobre la taula a base de posar-hi energia. Les ordenem formant una figura familiar. Si, en lloc d’aplicar tot aquesta cura i meticulositat, haguéssim simplement llençat les peces des de la seva caixa a sobre la taula, amb quina probabilitat les fitxes s’haguessin ordenat formant una torre improvisada? Guanyarà, sens dubte, el desordre. El mateix que acabarà derruint la nostra torre davant qualsevol petit canvi (un tremolor, un cop, una ràfega de vent, ...).

L’univers va començat molt ordenat. En els primers microsegons, el cosmos era homogeni, un plasma únic i a la mateixa temperatura. Amb el pas dels eons, però, el cosmos ha anat guanyant desordre. Un mar desordenat de partícules diverses, d’espais buits i altres plens, de planetes i estrelles de totes les mides. Quasi catorze mil milions d’anys després, l’obra prefecte dels déus és ara un lloc complexíssim, ple de diversitat. És l’habitació dels seus fills, meravellós en el seu desordre.

Aquesta llei de la física, la del desordre, és la que marca la direcció del temps. El fet de postular que el desordre creix, fa que estiguem condemnant al temps a moure’s en una sola direcció. Precisament en la direcció en la què el desordre es fa més gran.



Si. Ser endreçat, en aquest univers, costa. És més senzill tirar les sabates a qualsevol lloc, quan entrem a casa, que desar-les. Deixar la roba bruta al terra, que dipositar-la en la cistella. Escriure lletres sense sentit colpejant el teclat, que composar una poesia.

El desordre i el temps, relacionats. Qui ho anava a dir?

Miro al meu voltant quan soc a punt d’acabar aquest article. No vull amoïnar-me pel desordre que regne a casa. Preparant el viatge, les maletes a mig fer, i coses per tot arreu. Respiro fons, i em disposo a programar la publicació de l'article i a tancar la paradeta fins setembre.

Contemplo el menjador, i somric mentre penso: “La mare que va parir a la segona llei de la termodinàmica i a l'entropia!”.

Categories

Estels i Planetes

TOP