divendres, de novembre 27, 2015

La meva llista de descobriments, abans no em mori

Malauradament, de vegades, vivim, en el nostre entorn familiar més íntim, episodis molt tristos en els que la mort és ben present. Són instants en els que un no pot deixar de reflexionar sobre aquest fet cert, la mort. Sobre cóm i quan ve, també sobre el perquè.

En un moment en el que acabem de penjar una altra estrella molt estimada allà dalt del cel, no puc evitar, mentalment, fer balanç del passat, però també pensar en el futur. Pensar en cóm aprofitar la vida que ens queda, aquest regal irrepetible i magnífic.

Com que aquest és un blog de divulgació científica, no aprofundiré pas en aspectes ètics, que, per altra part, serien els més importants i rellevants de tots. El meu estat d’ànim tampoc m’ho permetria ara mateix. Així que, en lloc d’això, compartiré amb vosaltres uns pensaments més senzills i trivials, sense gaire importància. Però que m’amoïnen cada cop més.

Sí, perquè m’amoïna pensar que estem a les portes de vàries revolucions científiques, i tinc por de perdre-me-les. Por i ràbia, molta ràbia. “Home!”, un pot pensar, “sempre et trobaries en aquesta situació, perquè hauries de viure eternament per no perdre’t cap avenç científic o tecnològic important”. Sí, és cert. Però és que ARA és diferent. En pocs anys, en uns quants, alguns dels descobriments més extraordinaris canviaran la ciència, i, potser també, tindran profunds efectes sobre la civilització.

Així que compartiré amb vosaltres, en aquest article, la meva llista d’esdeveniments que m’agradaria poder viure. Aquells que us deia que em faria molta ràbia perdre’m.

1. El descobriment de la naturalesa de la matèria fosca.
Sabem que vivim en un univers que, pràcticament, ens és del tot desconegut. Nosaltres, els planetes, les estrelles, les galàxies... TOT el que “veiem” és l’excepció. El nostre món està composat per àtoms, formats per protons, neutrons i electrons. És la mateixa composició que tota la matèria que observem a l’univers. Però resulta que tota aquesta matèria, diríem ortodoxa, suposa menys del 15% de tota la matèria existent a l’univers. L’altra 85% ens és desconeguda. Desconeguda vol dir que no està composada pels mateixos ingredients que la “nostra” matèria, que la dels planetes, de les estrelles i galàxies. És una matèria exòtica, que sabem que és allà fora però que no podem veure. Matèria que segurament ens està creuant per davant dels nassos cada segon, i que és la forma majoritària de matèria al cosmos.

Doncs bé, estem buscant aquesta matèria sota terra, al gran accelerador de partícules del CERN, a Ginebra.

La qüestió és que no es creu que es trigui gaire en desvetllar el misteri, en trobar la naturalesa real d’aquesta matèria. Potser és cosa d’un parell o tres d’anys.

El seu descobriment canviarà per sempre els models que tenim i que expliquen el món de les partícules elementals. S’haurà de construir un nou model. Una revolució.

2. La raó per la qual l’univers s’expandeix
Una vegada més, un tema del qual no en tenim ni idea. Que l’univers s’expandeix ho sabem des de fa quasi un segle. I des de fa menys de 10 anys sabem que ho fa acceleradament. És a dir, que una força, una energia desconeguda, estira del cosmos i l’allarga, com qui estira una tela elàstica. Què és aquesta energia? De què està composada? Cóm funciona?

És la famosa energia fosca. Sí, perquè els científics, a tot el que ens és desconegut, li posen la paraula fosca al darrera.

El seu descobriment trencarà, possiblement, les dues grans teories físiques que tenim, i que ens expliquen el 99,99999% del que observem a l’univers: la relativitat general, i la quàntica. Les esmicolarà, les convertirà en aproximacions, i serà l’inici d’una nova física. Serà brutal, a l’alçada del propi Einstein o de Newton.

A diferència de la matèria fosca, em temo que aquest descobriment trigarà encara. No tenim pistes, no sabem per on començar. El seu descobriment es farà, segurament, sobre el paper. Haurà de crear-se primer la nova física de forma teòrica, i llavors idear experiments per tal de certificar-la.

Em pregunteu, quan serà això? Per no dir-vos que ni idea, m’aventuraré a comentar-vos que serà dins dels propers, diguem, 25 anys. Creuem els dits, però, que la cosa de saber perquè el cosmos s’expandeix podria allargar-se molt més. Però quan arribi la resposta, també podrem esbossar teories estimulants per explicar què hi havia abans del Big Bang. No està gens malament, oi?

3. L’arribada de l’home a Mart.
Hi somio. M’ho imagino. Els programes de televisió ensenyant-nos, en directe (bé, diferit en uns 5 minuts, que són els que triga la llum en fer el viatge des del planeta roig), com un astronauta posa, per primera vegada a la història, el peu sobre la sorra marciana. Un petit pas per l’home, un enorme pas per a l’humanitat. El gran pas del segle XXI.

La importància d’aquest esdeveniment és més que el que pot semblar a primera vista. Serà la tornada de l’home a les exploracions tripulades a l’espai. Aquest viatge requerirà molts nous desenvolupaments i serà un enorme repte científic i tecnològic.

Quan? Doncs és de preveure que abans no acabi la dècada dels 2030 ho puguem viure.



4.  L’exploració, en busca de vida, d’Europa
Europa és un satèl·lit de Júpiter, que està tot ell cobert per una enorme capa de gel d’aigua. Sota aquesta capa, que pot tenir alguns quilòmetres de gruix, un mar líquid profundíssim. Un mar desconegut, que podria albergar vida. Per què no? Es pensa que l’acció gravitatòria del gegant Júpiter podria haver fet que a les profunditats d’Europa existissin esquerdes a mode de fumaroles calentes. Llocs calents on algues, i altres organismes microscòpics, trobessin el seu paradís particular.

L’exploració no serà gens fàcil. La nau (no tripulada) haurà d’aterrar sobre el gel i segurament perforar-lo. Però això, com deia, són quilòmetres de gel. Missió impossible? Potser. Una altra alternativa és explorar el gel en busca d’esquerdes per on aflorin guèisers d’aigua. Capturar part d’aquest aigua i analitzar-la. Molt més senzill així, sembla.

Sigui com sigui, la NASA ja ha començat a jugar amb dissenys sobre el paper.

Estem parlant, molt probablement, d’anar a Europa en la dècada dels 2020.


5.  No estem sols a l’univers
Aquest és el premi major. O, desgraciadament, podria arribar a ser la meva més gran decepció: morir-me abans no descobrim que l’univers no va ser fet només per a nosaltres (és clar que si això passa, i em moro abans del descobriment, no podrà existir tal decepció, simplement perquè no hi seré per decepcionar-me!).

Grans ràdio-antenes escolten incansablement l’espai en busca de senyals de vida intel·ligent. El sentit comú ens diu que, en un univers tan enorme, amb milers de milions de galàxies, cadascuna d’elles amb milers de milions d’estrelles i bilions de planetes, han d’existir, o han d’haver existit, altres civilitzacions. I, potser, el senyal d’aquestes civilitzacions és de camí, a punt d’arribar.


Us ho imagineu? Això serà la revolució. Transformarà el món, a ben segur. Les implicacions de tot tipus són enormes.

Però per damunt de tot ens deixarà, em deixarà, més tranquil, havent trobat la resposta a la pregunta més transcendent que l’home es pot fer. S’haurà acabat suposar, i serà un fet.

Una altra cosa serà, és clar, què farem amb aquest senyal. O descobrir qui l’ha enviat. O des d’on l’ha enviat. O quan fa que l’ha enviat. Un no parar de preguntes que s’obriran a continuació de la gran resposta.

Uf, aquest no me’l vull perdre, d’esdeveniment. Si us plau, no me’n vull anar sense aquesta resposta.
Que quan haurem d’esperar? Doncs ni ho sé jo, ni ho sap ningú. A diferència dels punts anteriors, això no està a les nostres mans. No és una qüestió, només, de tecnologia. És una qüestió de sort, la sort del moment en el que ens arribi un dels, potser, milers i milers de senyals que poden inundar el cosmos. Senyals de civilitzacions que varen existir fa molt i molt de temps.

Podria ser demà. Per què no? O d’aquí cent, o mil anys. Serà! D’això sí que n’estic segur. Però que sigui aviat, val? Només pensar que m’ho puc perdre em fa posar de mala baba, de debò.



Aquí acaba la meva modesta llista. Amb això ja faig, amb això em conformo. Així d’humil i poc pretensiós soc. Li estic posant ben fàcil a la ciència i a la vida.


dijous, de novembre 12, 2015

El perill de la ferralla còsmica

En el moment en el que escric aquest article, un tros de ferralla espacial d’entre 1 i 2 metres, anomenat WT1190F, està a poques hores d’entrar descontroladament a l’atmosfera i caure sobre l’oceà Índic. De fet, s’espera que es volatilitzi abans no tocar terra...vull dir aigua. Per si un cas, a la zona on s’ha calculat la re-entrada s’ha restringit la navegació aèria (i el govern d’Sri Lanka ha imposat una zona de prohibició de pesca).

El WT1190F és tan sols un dels més de 20.000 objectes que es calcula que hi ha allà fora amb la mida mínima d’una pilota. Si parlem de fragments més petits, la xifra es dispara a milions. Tot és brossa, ferralla deixada en òrbita.

Els trossos més grans (milers) són seguits curosament per les agències espacials, ja que podrien posar en perill les missions que es llencen, ja sigui les rutinàries que col·loquen satèl·lits en òrbita, o les més agosarades que tenen per objectiu l’exploració de l’espai.

Però fins i tot els petits fragments poden representar problemes greus. A gran velocitat, l'impacte d’un trosset de la mida d’una petita pedra pot perforar o malmetre fàcilment un satèl·lit en òrbita.

La perspectiva no pot ser més preocupant. Cada cop, més ferralla queda abandonada allà dalt. Però el que és autènticament devastador és la possibilitat que es produeixi un accident com el d’un fragment xocant i desestabilitzant un satèl·lit. Perquè el dia que això passi, es podria produir una reacció en cadena. Un xoc entre satèl·lits generaria una munió de trossets, alguns grans (com ara, fragments de fuselatge) i milers de petits (cargols, per exemple), que quedarien en òrbita descontrolada. És a dir, l’augment de ferralla potencialment perillosa pot créixer exponencialment en el futur.

Personalment, no m’estranyaria que en algun moment la humanitat hagi de llançar missions escombriaires, amb l’objectiu de recollir i eliminar brossa. Missions que, a ben segur, seran caríssimes. És lo de sempre, oi? Embrutar és molt més senzill que netejar. I del primer, els humans en sabem una mica.

Penseu en aquest escenari. La nostra rutina diària depèn dels satèl·lits. Us imagineu grans flotes d’avions comercials aturats a terra per la fallida del sistema global de satèl·lits GPS? I les telecomunicacions? Un món sense televisió, ràdio, o telefonia mòbil? Per no parlar de la ceguera que tindríem al ser incapaços de predir la meteorologia del planeta, sense els nostres benvolguts satèl·lits.

Com que la ment humana té una certa tendència a l’autodestrucció (crec que aquest fet és innegable, potser en parlaré en un proper article,... deu estar codificat als nostres gens, no és broma), vet aquí que els països més militaritzats ja preveuen un nou tipus de guerra. La guerra en la que els objectius a destruir seran els satèl·lits de l’enemic. Simplement abatent uns quants d’aquests satèl·lits t’assegures crear el caos més monumental que els temps moderns hagin vist. I resulta que, ben mirat, és molt senzill destruir un satèl·lit.

Perquè no cal enviar-hi un “pepino” que el faci explotar (això, a més de car, seria massa perillós fins i tot pel país atacant, per allò que deia del perill d’augmentar la ferralla còsmica). Ja existeixen dissenys de petits enginys que es podrien situar al costat d’un satèl·lit i interferir amb les seves antenes, per exemple. O inutilitzar selectivament algun component clau per deixar-lo innactiu, però senceret.

Quin espècimen més curiós, l’home. No sé si trobaríem a la natura un altre animal que embrutés casa seva. Sí, perquè cada cop més, l’espai proper és també casa nostra. El lloc pel qual circulen els nostres satèl·lits, que, com hem reflexionat, són absolutament vitals pel funcionament de la civilització tal qual la tenim.

Bé, de moment escoltarem i llegirem, durant les properes hores, titulars que ens parlaran de la re-entrada del WT1190F. Un fragment amb nom avorrit, un qualsevol entre milers. Una ferralla de la que ni tan sols en sabem el seu origen (se sospita que formava part del motor d’alguna nau, però no es té certesa).

Desconec si alguna companyia amb ull comercial ja ha començat a dissenyar les naus escombriaires. Si és així, es pot fer d’or, perquè feina no li faltarà.



diumenge, de novembre 01, 2015

Què prefereixes? Explorar Mart, o comprar-te avions de combat?

Gràcies a un món cada cop més connectat i en plena era de les comunicacions, ens estem acostumant a llegir en diaris, o veure a la televisió, notícies relacionades amb la ciència. Ens sorprenem, dia a dia, dels experiments i descobriments que en tots els àmbits científics es fan.

Però el nostre és també un món on es passa gana. On es mor gent d'inanició o de malalties fàcilment evitables o curables. És un món desajustat, desequilibrat, injust.

Quan parlo de ciència, moltes vegades se'm pregunta sobre les inversions que el desenvolupament científic requereix. En concret, es posa en qüestió, comprensiblement, el sentit que té dedicar milers de milions d'euros a programes espacials, com l'exploració de Mart, quan aquests recursos escassos es podrien dedicar a construir escoles en països pobres, o a sufragar l'accés a vacunes o aliments per part de les poblacions més pobres del planeta.

És, sens dubte, una discussió raonable, totalment natural. I sobre la que s'ha de reflexionar seriosament.

Els que ens dediquem a la divulgació científica coneixem, de primera ma, els enormes beneficis que el desenvolupament, també en el camp de l'astronomia i l'exploració espacial, aporta a la humanitat. Només a tall d'exemple, dir que molts dels futurs medicaments, o dels components electrònics que faran funcionar enginys tan diversos com ordinadors, neveres, cotxes, o marcapassos, es fabricaran, en un futur no massa llunyà, a l'espai, un lloc perfecte que permetrà aprofitar la ingravidesa, el buit tan perfecte que ens proporciona l'espai, o la manca d'impureses i contaminants, per a facilitar els processos de manufactura.

Convé, de totes formes, posar les coses en perspectiva. No pas per evitar la discussió i la reflexió, que sempre són necessàries, sinó més aviat per poder disposar de més informació i de dades de context.

Agafem, com a dada de referència, el que costa un avió de combat F-35, un dels més avançats del món. Un sol d'aquests aparells, dissenyats per destruir i matar (si us plau, no diguem que estan dissenyats per mantenir la pau i dissuadir, que això són eufemismes), costa 160 milions de dòlars americans (!!!).

El programa de la NASA New Horizons, consistent en el desenvolupament i operació de la sonda del mateix nom que fa uns mesos va arribar a Plutó va costar 700 milions de dòlars. A veure, calculadora... una mica més de ... 4 avions F-35! Mira-t'ho així: pots triar entre tenir 4 avions de combat més pel teu exèrcit, o explorar els confins del Sistema Solar i arribar a Plutó i més enllà, pel mateix preu. Què tries?

El telescopi espacial James Webb, actualment en construcció, serà el substitut del venerable Hubble. Es tracta d'un projecte ingent, amb un cost astronòmic, mai més ben dit. Ha estat llargament criticat per aquest motiu, i ha caminat per la corda fluixa durant uns anys, a punt de ser aturat i descartat. De quina quantitat estem parlant? De 50 avions F-35.


Tornes a triar: 50 avions addicionals pel teu exèrcit, o un telescopi que, com va fer el Hubble, marcarà un abans i un després en el coneixement de l'univers, i que permetrà veure cóm era el nostre cosmos en la seva infantesa.

I els robots i laboratoris que estem enviant a Mart? Ummm... el Mars Science Laboratory, per exemple, costa 16 F-35. Fixeu-vos: quan dic que una determinada missió o programa costa, vull dir el global entre el que és l'enginy en sí, la missió d'enviar-lo i operar-lo, els salaris dels equips de científics i tècnics dedicats a la missió, .... tot. Vet aquí una altra tria: vols 16 avions (de combat, per si no t'ho havia dit), o prefereixes explorar Mart?

Deixem per un moment els avions, i anem a una comparativa que potser ens xocarà més. Comparem ara amb el consum de begudes alcohòliques a l'Estat Espanyol? Ens atrevim?

Amb el que es consumeix a Espanya en alcohol EN UN SOL ANY, pagaríem 7 missions complertes a Mart, 3 telescopis espacials James Webb, o quasi 40 exploracions a Plutó! Repeteixo: amb la despesa alcohòlica en un sol any i només a Espanya. Si ara sumem aquesta despesa a nivell europeu, o mundial, les xifres espanten.

Vols una altra dada? Amb el consum d'alcohol dels EEUU en un any es pagaria quasi dues vegades tot el programa Apollo (des de l'Apollo 1 al 17, des de l'any 1960 que es va iniciar fins al 1973!!!!). Tot ell, senceret, dues vegades.


Sí, certament prendre consciència de les penúries i dificultats que té la major part dels habitants del planeta per poder viure és imprescindible, i mai no sobraran les crítiques ben intencionades, que intentin equilibrar les inversions al món per convertir aquesta gran roca en un lloc més just. Però amb perspectiva, un veu que només que el metge ens posés a tots a dieta zero d'alcohol durant un any, o que els exèrcits del món decidissin abstenir-se de comprar avionets durant uns mesos, les quantitats que es podrien dedicar a vacunar contra la malària, construir pous d'aigua, o reciclar els nostres excedents de menjar cap a nacions desfavorides serien enormes. Tan enormes que ridiculitzen als més costosos i avançats dels programes espacials.


Si després de llegir aquest article et preguntes cóm pot ser que un avió de combat arribi a costar aquestes quantitats tan vergonyoses, benvingut al club. Jo tampoc no ho entenc. Com no entenc moltes altres coses que passen en aquest, per altra banda, meravellós racó de la galàxia.

Categories

Estels i Planetes

TOP