dissabte, de desembre 27, 2014

2015: Un eclipsi de Sol i un altre de Lluna. Visibles des de Catalunya.

El 2015 ens porta alguns esdeveniments astronòmics de primera magnitud, i a ben segur moltes sorpreses.

En aquest article, vull destacar dues fites importants, que ja us podeu anotar a l’agenda: un eclipsi de Sol, i un altre de Lluna.

L’eclipsi solar serà el 20 de març. La totalitat es veurà des del Pol Nord (si hi voleu anar, ja feu tard. Les reserves estan pels núvols de preu, i els petits pobles noruecs a més de 1.000 Kms del Pol fa temps que s’han fet d’or). Des de Catalunya, podrem veure aquest eclipsi de forma bastant espectacular, malgrat no puguem gaudir d’un Sol totalment ocultat.

Aquesta és la simulació que he fet:



Com veieu, l’eclipsi començarà al voltant de les 9 del matí, i el Sol es taparà força. La Lluna creuarà de dreta a esquerra.

Quan s’apropi la data, ja donaré més detalls i consells per a poder-lo observar. Vagi per endavant que, com ja us imagineu, NO haureu d’intentar veure’l a ull nu, ni emprant mitjans casolans, sota el risc de fer-vos importants danys a la vista (que poden arribar a la ceguera, no és cap broma).

L’eclipsi lunar tindrà lloc el 28 de setembre. Començarà cap a les 3 de la matinada, i tindrà el seu màxim prop de les 5 de la matinada. També n’aniré parlant en aquest blog, amb consells de com poder fotografiar-lo (a diferència d’un eclipsi solar, veure’n un de lunar a ull nu no té cap mena de problema i no requereix de cap instrucció!).

Per fer boca, us deixo les imatges que vaig capturar de l’eclipsi de Lluna del 2008.


 Bona entrada de 2015 a tothom!

dimecres, de desembre 17, 2014

Atents a la visita d'un cometa

El cometa C/2014 Q2 Lovejoy ens visita.

Ha estat visible des de l’hemisferi sud, molt feble. I ara comença a treure el cap per l’hemisferi nord, justament en un moment en el que la seva lluentor es fa més gran.

Ja n’he parlat en diverses ocasions dels cometes. Recordeu quan els comparava amb els gats? Cometes i felins tenen cua. I també tots dos són molt seus, i són imprevisibles. Què cal esperar del Q2 Lovejoy?

En primer lloc, us diré que aquest cometa ens arriba sense l’aureola mediàtica del darrer insigne visitant (el cometa ISON ara fa ja un any). No s’espera un gran espectacle, ja que la previsió de brillantor el situaria en el llindar de la visibilitat a ull nu en cels foscos. I aquesta manca de expectativa és bona, què voleu que us digui!

Encara recordo el cometa Holmes, l’any 2007. Havia de passar sense pena ni glòria, quan tot d’una, sense previ avís, va desplegar un veritable espectacle, que va fer les delícies de tots aquells que el seguíem amb telescopi (adjunto composició que vaig fer de les seves variacions amb el pas dels dies).




De fet, la missió de la Rosetta al cometa 67P té tot el sentit del món, perquè poc sabem encara d’aquests viatgers que són els cometes.

Per tant, la recomanació seria: simplement atents, i seguint les notícies (per exemple, i escombrant cap a casa, a través d’aquest blog o del meu twitter @estelsiplanetes). Tenir la càmera reflex preparada, amb un trípode. I uns prismàtics. Per si un cas.

La fotografia amb reflex no és complicada, i pot arribar a ser molt satisfactòria. Ja aniré donant més detalls de com s’han d’ajustar alguns dels paràmetres i funcions de la càmera. El més difícil és saber on és el cometa, on hem d’apuntar la càmera. Perquè és molt possible que el cometa, si no és que ens vol sorprendre, sigui a penes visible com una petita estrella. Per tant, el saber cóm orientar-se i trobar la seva posició serà la clau. Aquí, al blog, també donarem detall de cóm fer-ho. Per a fer boca, us adjunto una de les fotografies que li vaig fer al cometa Panstarrs amb una càmera Olympus. I des de Sant Cugat, no penseu.

En qualsevol cas, els més aficionats seguirem segur aquest cometa. Personalment, intentaré fotografiar-lo també amb telescopi. L’avantatge del telescopi és que pot donar molt més detalls, especialment si l’objecte acaba sent molt feble. Però és una fotografia molt més complicada que la que podem fer amb una simple reflex (adjunto la foto del cometa ISON feta amb telescopi l’any passat).

De moment, el cometa C/2014 Q2 Lovejoy encara és molt baix sobre l’horitzó est. Massa baix com per a intentar gaire cosa. Però cada dia que passi guanyarà alçada. Guanyar alçada vol dir, a la pràctica, que es veurà millor (amb més qualitat) i que romandrà visible al cel durant més hores.

Jo aconsellaria esperar-se a meitats de gener. Allà tindrem més dades, i sabrem si el cometa està disposat a sorprendre’ns. Serà ja molt alt sobre l’horitzó, i la seva lluentor haurà pujat fins al màxim previst. El 20 de gener hi ha Lluna nova, i això vol dir que aquella setmana pot ser ideal per intentar fotografiar-lo o veure’l amb prismàtics.

Aquí va una carta de localització pel mes de gener (cortesia de Sky & Telescope). Estan marcats els dies del mes. Veieu, per exemple, que el cometa passarà a prop de les Plèiades el dia 19.




Bé, de moment això és tot. Hem d’estar al lloro, i per la meva part aniré informant de les novetats.

diumenge, de desembre 14, 2014

El cel aquest mes de desembre: el regnat d'Orió

Orió és una d’aquelles constel·lacions que, un cop se sap reconèixer, ja no s’oblida mai.

És una constel·lació dels cels d’hivern, i ara és un bon moment per veure-la aixecar-se per l’horitzó est durant les primeres hores de la nit.

Però és que no està sola. Va acompanyada d’alguns objectes, visibles a ull nu, que podreu distingir fàcilment fins i tot amb cels mig urbans (vull dir, que no cal anar-se’n al Pirineu).

Us adjunto una fotografia que vaig fer fa uns dies des de Sant Cugat, tan sols allunyant-me pels camins que porten a Collserola. Les llums de la ciutat varen pintar la fotografia de color, juntament amb els núvols prims i alts, però les constel·lacions i objectes dels que us parlo es poden veure perfectament.

Primer de tot, Orió, el gran caçador. Un guerrer que aguanta un arc amb el seu braç esquerra. El reconeixereu de seguida, com un gran rectangle, amb tres estrelles formant el seu cinturó. Ho he marcat a la imatge.

El veureu aixecar-se tombat, de costat, com a la fotografia. Amb el pas de les setmanes, capa cop el trobareu més a munt, més vertical. Els mesos de gener i febrer dominarà el nostre cel nocturn, situant-se ben vertical sobre el sud, i sent visible durant tota la nit.

Veure Orió no té cap dificultat. Però ara fixem-nos un xic més.

Mireu les dues estrelles més brillants, que formen vèrtexs oposats del gran rectangle. La que se situa a l’espatlla dreta és Betelgeuse (marcada a la imatge). Veieu el seu color? No cal tenir una nit molt clara per apreciar que és de color ataronjat. Es tracta d’una estrella gegant vermella, que es troba en la fase final de la seva vida. Explotarà com a supernova, una explosió que serà visible a centenars d’anys llum de distància. Quan? Imminent. Potser la setmana que ve. O d’aquí 10.000 anys.

Ara observem el cinturó d’Orió, i veiem l’espasa que hi penja. Veieu la taca? És perfectament visible en una nit sense Lluna (i fins i tot amb Lluna si aquesta està allunyada d’Orió). És la gran nebulosa d’Orió, un lloc on estan naixent estrelles. És el cicle de la vida i la mort. Unes moren, en mig d’explosions gegantines, mentre altres neixen en enormes núvols d’hidrogen.

Què, no us hi havíeu fixat mai en aquesta taqueta? És el que em diu la gent quan la veu per primera vegada. “Doncs sempre ha estat allà!”, els dic jo. Bé, al menys durant les nits d’hivern, és clar. Què curiós! Què poc que mirem el cel! Un cop l’hagis vist, ja sempre la veuràs, i la podràs mostrar als teus familiars o amics.

Per sobre d’Orió, molt fàcilment pots trobar la constel·lació de Taure. Mira cóm està marcada a la meva fotografia. Les banyes les distingiràs sense esforç. L’estrella més brillant, Aldebaran, també és una gegant vermella. Mira-li en directe el color. També ataronjat, oi?

I encara més per sobre de Taure, la joia de les Plèiades. Una altra taca, aquest encara més fàcilment visible. De nou allò de “ostres, doncs no l’havia vist mai!”. I mira que aquest nuvolet no té pèrdua possible, és molt brillant. El trobareu al cel durant la tardor i l’hivern. Si teniu bona vista, podreu fins i tot identificar, a ull nu, que està format per estrelles individuals molt juntes. Les Plèiades és un conjunt d’estrelles joves i blaves, nascudes a penes fa uns quants milions d’anys. Començant, doncs, la seva vida, al contrari que Betelgeuse o Aldebaran, que l’acaben.

Ja veus. Constel·lacions i joies ben senzilles d’identificar, que t’ajuden a gaudir un xic més de l’espectacle del cel. Només cal que miris a dalt. I amb l’ajut de la fotografia, identificaràs els objectes.


Un caçador gegant, amb la seva espasa. El gran dominador del cel de l’hivern.

dimarts, de desembre 09, 2014

Una etapa completada: el màster en Astronomia i Astrofísica

S’ha acabat. Tinc el màster oficial en Astronomia i Astrofísica a la butxaca. Em fa molta il·lusió. Tanta que no he pogut reprimir l’impuls de compartir-ho en aquest blog.

Ha estat un any de treball dur, sincerament més dur del que m’imaginava. Hi ha hagut moments per tot, i no negaré que en els instants de més pressió he mostrat els típics símptomes del universitari estressat: mal humor, renecs a tort i a dret, ... insuportable, vaja.

Sí, perquè aquest màster l’ha fet tota la família. La meva dóna i les nenes han hagut d’aguantar-me pacientment durant el trajecte. Quants sopars comentant el millor i el pitjor del curs. I elles animant-me i donant-me suport.

Una mica en el meu descàrrec, us diré que em va tocar estudiar, ja no des del primer dia, sinó abans i tot. Perquè el màster exigia ser físic o enginyer per poder cursar-lo, i jo soc químic d'estudis. Així que havia de passar per un examen d'ingrés. I després varen venir les 14 assignatures, molt intenses. 12 teòriques, una altra de treball d’observació, i finalment el treball d’investigació de fi de màster, que acabo de defensar el mateix dia que escric aquest article (i que ja us explicaré en un altre article properament).

Passats els nervis, us diré que és un màster absolutament recomanable (Universitat Internacional de València). És l’únic del seu gènere que es pot fer a distància a Espanya, i aquest era el primer any que es cursava en format oficial, és a dir, reconegut pel Ministeri d’Educació i vàlid per a poder optar a fer el doctorat en qualsevol universitat europea (anteriorment, el màster era un títol propi d’aquesta universitat). I aquesta oficialitat s’ha notat en el nivell d’exigència pel que fa a continguts i treballs a presentar.

L’esforç fet m’encoratja ara a seguir remant en això de l’astronomia (crec que no he parat mai, de remar), especialment pel que fa a les activitats de divulgació, que aquest any he hagut de reduir.


Observacions públiques, xerrades i cursos, que espero poder reforçar al 2015.

dissabte, de novembre 29, 2014

Enganyifes galàctiques

Fa temps vaig publicar un article en aquest blog que tractava de les falses informacions que de vegades circulen per internet o ens arriben per correu electrònic (llegiu "El més comú dels sentits").

Normalment, aquestes informacions, ves tu quina casualitat, acostumen a anunciar catàstrofes, finals del món, o esdeveniments apocalíptics.

La vacuna contra aquestes des-informacions és el sentit comú. Amb moltes d’elles no cal tenir gaires nocions científiques per tal de detectar l’engany.

La darrera (bé, segur que mentre escric això ja n’ha aparegut una altra!) diu que al desembre d’enguany la Terra es submergirà en 3 dies seguits de foscor! I que això ho ha comunicat la NASA!

Un cop m’he assabentat, pel Twitter, de la notícia i he rigut una mica, he anat als cercadors d’internet i he buscat. No t’ho perdis! Hi ha la tira de llocs que en parlen, i alguns semblen mitjans d’informació que pretenen ser seriosos ... però que clarament no ho són. Afortunadament, també apareixen altres entrades desmentint aquesta bola.

La notícia diu que, degut a tempestes solars intenses, el nostre planeta passarà per 3 dies de foscor, eclipsat el Sol, en el que es coneix, atenció, com “eclipsi galàctic” ni més ni menys. No sé que és exactament, però pel nom ja es veu que la cosa és rotunda. La simple evocació de la paraula “galàctic” ja ens ha de fer tremolar (de riure, és clar).

Em temo que aquest rumor inundarà, en els propers dies i setmanes, les xarxes socials i els correus electrònics. Per això he decidit, com veig que han fet alguns companys, publicar aquesta petita nota.

Cóm ens pot ajudar el sentit comú? En aquest cas, la cosa aniria així: algú es creu que, si això fos cert, no anirien les televisions i els diaris plens? Algú s’imagina quin efecte devastador, sobre la vida de plantes i animals, podria tenir una foscor de tres dies?

Lògicament, un mínim coneixement científic, a part del sentit comú, ajuda ràpidament a descobrir l’engany. Què és el que se suposa que tapa al Sol? Quin cos, o núvol misteriós, se situaria entre mig del nostre planeta i l’estrella per ocultar-la? D’on sortiria aquest cos, immens, que cobriria el cel durant 3 dies a tot el món? Quina relació té això amb les tempestes solars? Em tocarà la loteria aquest any?

Em perdonareu, però no puc evitar copiar textualment aquí un paràgraf d’una de les fonts que he trobat a internet. Sota el titular “Eclipse galáctico: la NASA confirma 3 días de oscuridad en diciembre”, diu en un punt del text: “La NASA confirmó que el 21 de Diciembre, al finalizar la tarde, el cielo se oscurecerá, pero las personas no tienen porqué preocuparse. Éste es un fenómeno muy común e interesante llamado “noche” debido a la rotación de la tierra”.

És magnífic! És clar, el dia 21 de desembre al vespre el cel s’enfosquirà! (els 364 demés dies de l’any també!) Però no us preocupeu, diu. És un fenomen molt comú (i interessant!), anomenat NIT! BRUTAL!!!! 

En fi, ja ho veieu. Això algú ho escriu sense tenir ni idea del que està dient. Absolutament ni idea, com demostra l’exemple anterior. I el més preocupant és que segur que té públic!


Atenció doncs. No deixeu que el vostre sentit comú es perdi en mig de l’obscuritat ni de 3 dies ni de tot un any sencer.

dissabte, de novembre 15, 2014

Actualització: Philae ja dorm, exhausta

Actualització, dissabte 15 al matí.

Finalment, ahir de matinada es va perdre contacte amb Philae. Les bateries es van esgotar, tal i com es temia.

De totes formes, abans va aconseguir descarregar un munt de dades generades per tot un dia de feina dels instruments d'abord. Un èxit sense precedents.

Els responsables varen donar-li l'ordre de rotar 35 graus, i esperar si així el panell solar més gran quedava un xic més exposat a la llum solar.

Ara hiverna, tranquil·la, després d'uns dies històrics i èpics. S'anirà intentant reconnectar periòdicament. Philae està programada per despertar si  les bateries recarreguen.

El despertar podria passar en els propers dies (si la rotació ha aconseguit il·luminar el panell solar, la qual cosa és poc probable), o en les següents  setmanes o mesos. El cometa es va apropant al Sol, i podria  passar perfectament que  la creixent intensitat de la llum solar aconseguís, arribat un punt, ser suficient com per a  donar energia a la sonda.

Recordem que Rosetta, la sonda mare, segueix perfectament, i tindrem imatges i dades durant mesos.

Us deixo la imatge d'ahir matinada. És quan Philae va dir "bona nit", esgotada pel gegantí esforç fet.  La gràfica mostra la caiguda d'intensitat de les bateries.


Dorm, petita.  Dorm.

divendres, de novembre 14, 2014

Actualització de la sonda Philae: saltadora increïble, però es pot quedar sense forces

Escric aquest article el divendres dia 14 al vespre.

Aquest migdia, he pogut assistir a la retransmissió de la roda de premsa diària de l’Agència Espacial Europea, en la que han informat profusament de l’estat de la sonda Philae.

Les notícies són preocupants, al mateix temps que la gesta aconseguida es demostra encara més impressionant del que ja pensàvem.

Però anem a pams.

Tot ve de l’aterratge. Ja se sabia que era una maniobra molt arriscada. Com explicava a l’anterior article, la distància a la sonda (mitja hora llum d’anada i una altra mitja hora de tornada) feien obligada una acció automàtica i autònoma per part de Philae. Aquesta portava uns arpons, pensats per disparar-se i fixar la sonda a terra del cometa. No oblidem que la gran roca té una graveta feblíssima comparada amb la de la Terra, i de no aferrar-se bé, Philae podria sortir rebotada cap a l’espai, o bé caure rodolant. Per acabar de complicar-ho, sabem que la superfície dels cometes no és gaire compacte, i podria cedir i lliscar sota el pes de la sonda.

Bé, el fet és que els arpons no es van disparar. I aquí bé l’èpica de l’aterratge.

Philae, programada per baixar molt suaument, va rebotar al menys dos cops sobre el cometa. El primer dels rebots sembla que va ser molt acusat (algunes fonts parlen d’un rebot amb alçada d’un quilòmetre, tot i que jo no ho he sentit directament en les rodes de premsa a les que he assistit telemàticament). Sigui com sigui, és increïble que Philae aconseguís mantenir-se lligada al cometa en aquestes condicions. El més senzill hauria estat rebotar i perdre’s a l’espai per sempre.

Ens podem imaginar la perillositat dels rebots. La sonda podia quedar en qualsevol posició, o fins i tot malmetre equips o algun dels panells solars de què disposa.

La fortuna, i per suposat el bon disseny de l’enginy i dels sistemes de navegació autònoma que transporta, van fer que Philae se situés finalment sobre del cometa, amb les 3 potes a terra (aquest punt en concret no se sabia amb seguretat en els primers instants, i es sospitava que una de les potes podia estar a l’aire).

La mala notícia és que els rebots varen allunyar la sonda del punt previst d’aterratge. Com quan d'allunyada? No se sap. El fet és que no l’han pogut localitzar. Saben que està bé, perquè transmet imatges i dades, i respon a les ordres, però no saben exactament on és. La tenen més o menys localitzada en una àrea d’uns 2 quilòmetres quadrats.

Us adjunto una imatge de la zona en la que creuen que està.

Què més? Doncs que la situació no és bona. Les fotos enviades per Philae mostren una paret d’aspecte rocós molt a prop seu (veieu la segona imatge annexa, on s'aprecia una de les potes de Philae), i sembla estar a la vora d’un penya-segat. El problema és que el lloc no està suficientment il·luminat, hi ha molta ombra durant gran part del dia. I això impedeix que l’enginy pugui carregar les bateries!

Aquest és el problema greu. Si no pot carregar energia solar, les bateries s’esgotaran segurament aquesta mateixa nit.

De moment, els científics han optat per aprofitar la bateria actual per a fer els primers experiments. La lògica és: ja és un enorme èxit tenir, per primer cop a la història, una sonda sobre un cometa. Aprofitem ara les hores per treure tota la informació útil que puguem.



I, d’aquesta forma, han enviat ordres a Philae per a que posi en marxa la perforadora que porta i que excavi per treure mostres del subsòl. Sabem que la perforadora és en funcionament, i, fins que es va perdre ahir la connexió (per motius “naturals”, degut a la rotació del cometa) ja havia aprofundit uns 20 centímetres sota terra.

Les opcions ara són:

- intentar girar la sonda de forma que un dels panells solars quedi més il·luminat, amb el risc que es desestabilitzi i es tombi o caigui, i sense cap seguretat que s’aconsegueixi situar un panell en bones condicions
- fer que la sonda s'enlairi un xic i torni a aterrar. Aquesta opció és perillosíssima. És com jugar a cara o creu ja que podria caure en pitjors condicions. Estem parlant d'un vol sense cap mena de control, ja que no estava previst
- o fer hivernar la sonda, esperant que el cometa, que s’anirà aproximant al Sol durant els propers mesos, quedi més exposat a la llum i els panells solars puguin recarregar, al ser la poca llum que els arriba més intensa.

Cap d’aquestes opcions, com veieu, és del tot satisfactòria. La qüestió és que probablement avui nit o matinada els científics hauran ja decidit què fan.

Mentre tant, informen que la sonda mare, la Rosetta, es troba perfectament, orbitant el cometa, i intentant, amb les seves càmeres, localitzar Philae.

El balanç de la missió és un èxit impressionant, passi el que passi amb Philae a partir d’ara. S’ha aterrat sobre un cometa, s’estan encara rebent imatges que Philae va enviant quan pot, i els primers experiments científics han estat en marxa durant el dia d’avui, amb tota seguretat produint tones de dades que faran les delícies dels investigadors durant força temps. A més, Rosetta seguirà orbitant pegada al 67P, i l’acompanyarà en la seva aproximació al Sol.

Ara el que es tracta és de treure el màxim de partit d’una situació que és difícil. En paraules textuals d’una de les responsables de la missió, que ha estat molt directe: “It looks a bit bad... but we can always hope” (pinta una mica malament... però sempre tenim esperança).


Estarem pendents, per suposat, de com continua una de les missions més èpiques de la història de l’astronomia. Bona nit.

---------------------------------------------------------

ACTUALITZACIÓ 23:20 hores: Han decidit fer girar Philae i intentar il·luminar un dels panells solars. L'ordre ha estat ja enviada. S'epera resultat.
23:30 hores: re-establert contacte amb Philae. Està enviant un munt de dades sobre la feina feta durant el dia, científics contentíssims. Ara esperen poder-lo fer girar.


dimecres, de novembre 12, 2014

La sonda Philae ja cavalca sobre lloms d'un cometa

Després d’una tensíssima espera al centre de control de l’Agència Espacial Europea (ESA), i per part dels milers de científics i aficionats que hem seguit l’esdeveniment en directe, a les 17 hores i 3 minuts, hora catalana, s’ha rebut un senyal als monitors que ha fet esclatar en abraçades i emocions a tothom. Era la sonda Philae que deia “he aterrat al cometa 67P, i estic bé!”. Una fita històrica. Un dia històric.

Mai abans hem estat sobre un cometa. Ara només podem esperar sorpreses de cada tros d’informació i de cada imatge que arribarà mentre Philae aguanti, allà aferrat.

L’operació ha estat complicadíssima. Algunes dades:

-          - Tant cometa com la sonda Rosetta (que és d’on ha partit la petita Philae) viatgen a més de 60.000 Kms/h.

-        -  El senyal triga una mitja hora en arribar a la Terra: en total, per tant, una hora per detectar una errada i per enviar noves ordres. Conclusió: no hi podia haver errades, tot havia de ser automàtic.

-          - El terreny d’un cometa és desconegut. Imaginem que està fet de material poc compacte, molt fragmentat i a penes lligat per la feble gravetat. Mai no hi hem aterrat.

-         -  La gravetat és baixíssima. La sonda podia sortir simplement rebotada. De forma que l’aproximació s’ha fet durant hores, i la velocitat amb la que ha tocat terra (vull dir, cometa) ha estat només d’un metre per segon.

         -  Philae portava dos mecanismes per aferrar-se al cometa i no sortir rebotat o no tombar-se o lliscar sobre el terreny insegur: uns arpons, amb funció d’àncores, que es clavarien al terra, i unes pues similars als grampons, instal·lades a les 3 potes de l’enginy, que penetrarien també a la superfície. Ara en parlaré, però sembla que hi ha hagut problemes amb els arpons.

-          - El cometa gira sobre si mateix (com fa la Terra), de forma que poc després d’aterrar Philae quedaria amagada en la part contrària a on és Rosetta i, per tant, fora de qualsevol comunicació amb la Terra.

Tot això per no parlar del viatge increïble que la sonda mare, la Rosetta, ha fet durant 10 anys, hivernant la major part, per a interceptar al cometa 67P.

Adjunto algunes imatges que ja formen part de la història de l’astronomia. En la primera, veiem la forma tan espectacular del cometa, i en primer terme la gran plana on ha aterrat Philae.


En la segona, veiem la sonda, ja despresa de Rosetta, allunyant-se en ple descens cap al cometa.


En la tercera, veiem la superfície apropant-se (es veu un trosset de la sonda a la part superior dreta).


En la quarta, a punt de tocar terra.


En la cinquena, observem una "selfie" de la sonda, on es veuen les potes clavades al terra.


També us poso una imatge dels arpons que devien fixar Philae al cometa.


Tot ha anat extraordinàriament bé. Excepte els arpons, sembla ser. Encara no està clar, però podrien no haver-se disparat. Si fos així, la sonda perillaria.

Les primeres pors s’han esvaït quan els científics han comprovat que Philae estava bé i que les potes s’havien clavat al terra. Al menys, no s’havia tombat ni sortit rebotada. El terreny sota seu havia aguantat.

S’haurà d’aclarir el tema dels arpons i l’estabilitat. Sense ells, la situació pot ser delicada. Al tractar-se de terrenys poc compactes i flonjos, qualsevol petita esllavissada provocada pel propi moviment del cometa o pel pes de la sonda podria posar fi a tan heroica missió.

En aquests moments, tot està en calma, perquè Philae es troba amagada en la part oculta del cometa. Demà matí haurà girat i tornarà a poder transmetre dades. Llavors s’avaluarà situació.

Qui us escriu ha viscut la tarda amb molta emoció. No crec exagerar si us dic que aquesta missió és una de les més transcendentals dels darrers anys. Com explicava en l'anterior article, els cometes poden ser la clau per entendre millor el naixement del Sistema Solar o l’aparició de les primeres molècules orgàniques, precursores de la vida, a la Terra.

Si Philae sobreviu aferrada al cometa, viurem moments apassionants quan aquest s’apropi al Sol cap a l’estiu del proper any. Probablement, la sonda no aguantarà les infernals condicions que hi haurà a la superfície del 67P, però el que ens pugui mostrar dels darrers instants serà impagable.

Aprofito el moment per a compartir amb vosaltres els pensaments que em venen al cap, la neurona segurament excitada amb tanta adrenalina i exaltació.

Avui, si mireu el cel de nit, penseu en Philae. Penseu en una sonda, de la mida d’una rentadora, que s’aferra obstinadament amb les seves ungles a un cometa que viatja a tota velocitat cap al Sol. Penseu cóm es deu veure la Terra des d’allà, a mitja hora llum de distància (com a comparació, el Sol es troba a 8 minuts llum). Reflexioneu sobre lo petits que som, vistos des d’allà, i què relatius són els nostres problemes i tribulacions a tanta distància.

El cometa gira. La mecànica de l’univers segueix, vulguem o no, tinguem pocs o molts problemes, siguem feliços o no. A ell, no li importa què pensem o com ens sentim. El que fem amb les nostres vides depèn només de nosaltres mateixos. La felicitat no ens ve donada per la natura, sinó que la trobem i la construïm, a pesar de les dificultats i dels mals moments.

Curiosos, aquests humans. Capaços de fer aterrar una sonda a un cometa, però a l’hora insegurs de la nostra capacitat per a treballar, dia a dia, en ser un xic més feliços en l’única vida que tenim.


Aferrat-nos a la vida, amb les ungles, com Philae.

dilluns, de novembre 10, 2014

Aquest dimecres, una rentadora a sobre del cometa

El dia 12, dimecres, viurem un dels esdeveniments més rellevants en la història de l'astronomia. Un petit enginy aterrarà sobre un cometa.

Fa uns mesos, la sonda Rosetta, de l'Agència Espacial Europea, va arribar al cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, després d'un viatge de més de 10 anys. Tot va anar perfectament, i Rosetta es va situar al costat del cometa. Des d'una distància de pocs quilòmetres sobre la seva superfície, les imatges que ens ha enviat han estat espectaculars.

Una de les principals activitats que Rosetta ha estat fent durant aquest temps ha consistit en trobar un lloc més o menys segur per a que pogués aterrar l'enginy que la sonda porta a bord. Aquest enginy, anomenat Philae, de la mida d'una rentadora, es desprendrà de Rosetta aquest proper dimecres, i serà llançat cap al cometa. Si tot va bé, aterrarà a la zona prevista, des d'on començarà a enviar dades i imatges mai abans vistes.

Però, per què tant interès per un cometa?


Resulta que els cometes són autèntics vestigis, fòssils, de la creació del Sistema Solar. Durant els més de 4 mil milions d'anys d'existència del Sistema Solar, els cometes, a diferència dels planetes, a penes han patit modificacions en la seva composició, ja que han vagat, inalterats, pels racons més allunyats.

Un tros de cometa és com una finestra a aquella època remota de formació. Un registre de quins materials abundaven.

Se sap que els cometes estan fets per material molt volàtil i poc dens. Agafa la majoria de cometes, posa'ls en una enorme piscina, i suraran sense problemes. Les seves aparences són enganyoses. Enormes fragments de roca, un podria pensar. Però la qüestió és que les seves superfícies aparentment rocoses amaguen estructures altament poroses (si no, no s'explica la seva baixíssima densitat). A més, tenen gran contingut d'aigua i altres gasos gelats.

Les fotografies que ha enviat Rosetta confirmen, a més, quelcom que ja es sospitava. Que els cometes són con piles desordenades de material. És a dir, milions de fragments apilats per gravetat, però amb poca consistència. Res de sòlides muntanyes o terrenys compactes. La feblíssima gravetat dels cometes quasi no poden retenir tot aquest material que els forma.

Quan un cometa s'apropa, en la seva  òrbita, al Sol, una gran transformació té lloc. Cal dir que només uns pocs cometes ho fan, això d'apropar-se al Sol. La majoria han estat vivint en les gèlides fronteres exteriors del Sistema Solar, on la gravetat de l'astre rei a penes es nota, molt més enllà que Plutó. Però, de tant en quant, i per efectes de pertorbacions, alguns cometes "cauen" cap a l'interior del Sistema Solar, en un viatge de centenars d'anys que  pot arribar a ser el seu suïcidi.

A l'apropar-se al Sol, un cometa es va escalfant, i el material volàtil que el forma comença a sublimar, és a dir, a convertir-se en gas, escapant del cometa. Ho fa arrossegant petits fragments,  que, com dèiem, estan molt poc aglomerats entre sí. Els cometes fan, així, les seves famoses i espectaculars cues, deixant al darrera enormes rastres de gas i pols.


En la seva caiguda cap al Sol, alguns infortunats poden impactar contra planetes. En aquest sentit, Júpiter és l'autèntic rei, i, per sort per nosaltres, actua com una mena d'iman que ens protegeix de molts d'aquests suïcides. 

Però el que avui consideraríem una catàstrofe,  o el que fa uns 65 milions d'anys va extingir als dinosaures, va ser, en el passat més remot, una enorme sort per a permetre la vida a la Terra. Es calcula que tot l'aigua que hi ha al nostre planeta, cada gota de cada mar, riu o llac, cada molècula d'aigua del nostre cos, va arribar a la Terra de la ma dels destructors impactes dels cometes durant les primeres fases de creació del Sistema Solar! També es pensa que els impactes dels cometes van enriquir i adobar el planeta de material orgànic.

Per a un cometa, sobreviure la caiguda cap al Sol no és senzill. Molts són els que ho intenten i fracassen, en volatilitzar-se completament quan hi són a prop. Però alguns herois sobreviuen, i surten victoriosos de la seva trobada amb l'astre rei. Són els famosos cometes periòdics, dels quals el Halley n'és l'exemple de llibre. A cada pas, perden material (formant les cues), però per alguna raó han aconseguit trobar la forma de perdurar i de tornar-hi, un i un altre cop.

Vet aquí el perquè de la importància d'estudiar els cometes. Només amb el que hem dit, ja tenim un munt de raons per fer-ho.

L'aterratge de Philae no serà cap joc de nens. Tant cometa com Rosetta naveguen, juntets, a més de 60 mil quilòmetres per hora de velocitat! Us imagineu què serà llançar-hi una rentadora d'un cap a l'altre, i aconseguir que aterri suaument i sense fer-se miques? O impedir que reboti, ja que la gravetat del cometa, com hem dit, és baixíssima? (de fet, Philae necessitarà una mena d'àncora per a fixar-se a la superfície i no sortir rebotat).

Encara més, com dèiem, la superfície d'un cometa pot ser un lloc perillosíssim. Terreny fragmentat i poc compacte, ple d'esquerdes. Un petit error, o simplement la mala sort, i la sonda quedarà tombada de costat, o rodolarà per un pendent al moure's l'inestable sòl que trepitja.

Si ho aconsegueix, però, els científics esperen extreure un munt d'informació.  I imatges, d'aquelles que et deixen amb la boca oberta. Ah! I és previst que Philae s'aferri obstinadament al cometa mentre aquest s'apropi al Sol i desenvolupi la seva cua. No vull ni pensar l'infern amb el que es deu convertir la superfície del cometa: gasos escapant amb rajos violents per entre les fissures de les roques, i fragments de material saltant per tot arreu. De fet, es confia poc en que Philae pugui sobreviure a tal infern. Però segur que enviarà informació utilíssima sobre les transformacions que el cometa patirà en aquest viatge al voltant del Sol, que es produirà a meitats del proper any.

Bé, de moment creuem els dits per a aquest proper dimecres.


Una rentadora sobre un cometa, per obrir el camí cap al coneixement dels cossos més enigmàtics del Sistema Solar.

divendres, d’octubre 24, 2014

Vols compartir un viatge sorprenent per l'univers? T'esperem el dia 6 de novembre a Sant Cugat

El dijous dia 6 de novembre, convidat pels amics de l’Associació Astronòmica de Sant Cugat-Valldoreix (AASCV), de la qual en soc soci, donaré la xerrada titulada “Retrats d’un univers sorprenent”, a les 20 hores i al Museu de Sant Cugat.

En aquesta conferència, i emprant com a guia i inspiració unes poques de les meves fotografies, farem un recorregut per algunes de les qüestions més enigmàtiques i sorprenents de l’astronomia. Parlarem de Galileu, i de cóm funciona una estrella. De planetes en altres sols, i de quan va aparèixer la vida a la Terra. Especularem sobre la possibilitat de vida en altres indrets, de l’origen i destí de l’univers, i de l’únic senyal sospitós que mai s’ha recollit, provinent de l’espai, a les grans radioantenes que busquen indicis de civilitzacions llunyanes.

En definitiva, material per a intentar entendre un xic millor la nostra posició a l’univers.

És una xerrada adreçada a tots els públics, i l’assistència és gratuïta i oberta a tothom, per gentilesa de l’AASCV.

Vols que compartim aquest viatge?



divendres, d’octubre 17, 2014

Les constel•lacions. O, què es fumaven els antics?

Sabeu quin article, de tots els que he escrit en aquest blog al llarg de 6 anys i 285 publicacions, té el rècord de més consultat i llegit? Doncs un dels primers que vaig penjar-hi, que parlava de les constel·lacions.

Les visites a aquest article provenen majoritàriament dels motors de cerca d’internet. És a dir, gent que ha buscat al Google (o un cercador similar) la paraula "constel·lacions", i que han anat a petar al meu blog.

En resum... que el tema constel·lacions desperta molt d’interès. I no solsament a internet. Qui no ha mirat mai el cel preguntant-se on és el Gran Carro? O buscant alguna figura coneguda amb nom de gegant, o d'animal mitològic?

Es necessita certament imaginació per poder dibuixar les figures que inspiren les estrelles. Què es devien fumar els nostres avantpassats?

Les constel·lacions són figures imaginàries formades per estrelles. Com qui mira les formes suggerents dels núvols, els antics observaven amb respecte el firmament estrellat, i hi reconeixien els símbols i les empremtes dels seus déus, herois i temors.

Però, de fet, les estrelles que formen una figura, una constel·lació, no estan relacionades per cap fenomen físic en absolut. Acostumen a ser estrelles que es troben molt allunyades entre si, i les veiem juntes simplement per un efecte de perspectiva. Així que les constel·lacions són tan sols figures, sense cap altra rellevància... bé, si no fos perquè...

Les seguim emprant, són imprescindibles, perquè ens situen i ens orienten entre la munió d’estrelles visibles (des d’un cel fosc, és clar). Algunes de les constel·lacions més famoses vindrien a ser com un monument de referència, aquells que emprem per poder indicar als turistes despistats cóm anar a tal o qual lloc. Ensenyeu-me el Gran Carro, i trobaré l’estrella polar, i, per tant, el Nord. I a partir del Gran Carro saltaré de constel·lació a constel·lació d’una forma ordenada i segura.

Sabré trobar immediatament a Cassiopea, la reina, envejosa de la bellesa de la seva filla Andròmeda, a la que va arribar a lligar al cel per a que la balena se la mengés. Afortunadament, l’heroi Perseu, qui venia ni més ni menys que de tallar el cap del monstre medusa, la va salvar. Això li va valdre al cavaller una posició al cel, al costat de la pèrfida reina i prop de la seva estimada. Per allà circula, també Cefeu, el rei d’Egipte, marit de Cassiopea, que manar, manar, no devia manar gaire, ja que no va fer molta cosa per evitar l’atac de la seva esposa a la filla.

I així anem fent. I recorrent el cel.

En el cel de l’hivern hi reconeixerem de seguida la imponent figura del guerrer Orió. Als seus peus, el fidel gos de caça. Per sobre del gegant, el gran toro, i els bessons.

És molt divertit. Només cal que apreneu a reconèixer-ne algunes, poques, per a gaudir més del cel. I per a deixar als amics sorpresos amb el vostre domini còsmic.

No us frustreu, però, si no podeu dibuixar les formes que els grecs o els romans hi reconeixien. En primer lloc, ells veien moltes més estrelles a ull nu que nosaltres, amb els cels foscos que tenien. En segon lloc, ens hem de treure el barret davant la desbordant imaginació i creativitat d’aquella gent antiga. Perquè de dos estrelles en feien un objecte o un personatge.

Us deixo dues fotografies que vaig fer de constel·lacions. Aquest tipus de fotografies es fan sense telescopi, ja que les constel·lacions són tan extenses que simplement no hi caben en el camp visual d’un instrument. Així que es fan directament amb una càmera de fotos normal, especialment configurada, això sí, i un bon trípode.

En una d’elles s’hi veu al guerrer i heroi Hèrcules, barallant-se amb el perillós drac, en una eterna lluita que ja dura mil·lennis. En l’altra, hi trobareu al magnífic escorpí, constel·lació d’estiu dibuixada pel davant de la Via Làctia. Diuen que Orió es va situar a l’hivern per evitar trepitjar per decuit aquest perillós animal quan sortia de caçera.

Espero que us agradin.

Aprofiteu les oportunitats en les que tingueu un bon cel nocturn per a trobar algunes constel·lacions. Internet és plena de guies, i moltes llibreries tenen els famosos planisferis circulars per un preu més barat que prendre’s un cafè.


Un cel ple d’històries, batalles, princeses i malvats. Amb cavalls alats, centaures, lleons i pastors. Un cel que no us l'acabareu.

diumenge, d’octubre 05, 2014

Pel·lícules, i les seves sonores cagades

M’encanten les pel·lícules de ciència ficció. Les millors d’elles aconsegueixen alliberar-me de les preocupacions i transportar-me, durant quasi un parell d’hores, a móns màgics, habitats per monstres, dinosaures, aranyes o alienígenes. L’aventura fictícia segueix, després del visionat, dins el meu cap, i acostuma a premiar-me amb un excitant somni.

D’entre les pel·lícules del gènere fantàstic, les de l’espai són les meves preferides, com no podia ser d’altra forma.

Soc un defensor d’aquest tipus de pel·lícules, per lo estimulants, distretes i inspiradores que són. Però a la vegada, soc molt crític amb els enganys. Perquè una cosa és deixar volar la imaginació, i l’altre és espifiar-la ben espifiada cometent errades imperdonables.

Les errades, el que vulgarment coneixem com a cagades, malmeten els coneixements del públic sobre la matèria (que malauradament no podem dir que siguin extensos), i generen conceptes falsos. Monstres assassins que s'amaguen dins la nau de la noia, sí. Això és fantasia. Però explosions ben sonores en mig de l’espai, no. Això és un error, gran com una casa de pagès.


Perquè resulta que a l’espai no n’hi ha, d’aire. Ni aire, ni res de res. La densitat de l’espai és tan baixa que aquest és més buit que el millor dels buits que l’home pugui aconseguir als laboratoris de la Terra. De forma que no hi ha so. Simplement no hi ha res que pugui conduir les ones sonores. Així que les explosions a l’espai han de ser, per força, sordes, com eren les pel·lícules del Charlot. Armageddon descuida aquest petit detall en alguna de les més impressionants seqüències de la pel·lícula. Cagada pastoret, amics guionistes.

En coneixeu, de pífies? En teniu present alguna?

N’hi ha de ben sonades. Per exemple, a la pel·lícula Independence Day es diu que els alienígenes venen d’un planeta a 90.000 milions d’anys llum de distància, o, el que és el mateix, més enllà fins i tot que les fronteres del nostre univers conegut. Això sí que és distància!

A la saga de la Guerra de les Galàxies, els personatges deambulen per les seves naus, fins i tot per les més petites, caminant normalment, com si l’absència de gravetat no anés amb ells. Com que en cap cas es fa notar que les naus disposin de cap sistema estrambòtic per generar gravetat, el resultat és que l’espectador adopta la imatge natural que a l’espai, i dins les naus, la gent hi viatge com si res.

Un altre clàssic de les pífies és el foc. Naus que cremen vistes des de fora, com si fossin fogueres de Sant Joan. Que no, que no pot ser. Que el foc necessita dues coses per cremar: oxigen i el material a ser cremat. A l’espai, d’oxigen lliure no n’hi ha, a diferència de la nostra atmosfera. I si bé una nau tripulada per humans en té d’oxigen a l’interior, en una explosió aquest es combinarà ràpidament amb el material a cremar (el metall de la nau, o els cossos dels infortunats cosmonautes) en mig d’una intensa flamarada instantània, però en cap cas deixarà restes que segueixin cremant qual vulgars troncs a la llar de casa l'àvia.

Ah, per cert! I de fum res de res, eh? Que el resultat de l’explosió es diluirà immediatament en l’immens buit de l’espai, i mai no podrà deixar rastres en forma de columnes de fum o similars com sí que passa a l’atmosfera terrícola.

I què me’n dieu del Sol de color groc intens vist des de l’espai? Ah amics. Això es perdona en el dibuix d’un nen, però no en el muntatge milionari d’una superproducció de Hollywood. El color groc del Sol és degut a l’efecte dispersant que la nostra atmosfera té sobre la llum de l’astre rei. Vist des de l’espai, el Sol apareix com una estrella que llueix amb una llum blanquinosa.

Sí, ho reconec. La frontera entre la cagada i la fantasia és difusa. Però normalment la primera es produeix per descuit o incompetència, no pas voluntàriament com sí passa amb la fantasia. I una cosa és pensar que l’argument és inversemblant (però divertit), i l’altra és concloure que allò de cap de les maneres pot ser.

Segur que rascant, rascant en trobareu o en recordareu algun d’aquests errors. Em faria gràcia que m’enviéssiu un comentari o un correu electrònic si creieu haver-ne localitzat algun.


Així que la propera vegada que us seieu al sofà o a la butaca del cinema, amb les vostres crispetes recent fetes (ummmm, amb aquella oloreta que fan!), calceu-vos les ulleres de detectiu i observeu amb atenció crítica les situacions i detalls. No sigui que us la vulguin colar.

dimecres, de setembre 24, 2014

Finals de setembre: Mart troba el seu rival al cel del capvespre

Aquests dies, si mirem sobre l’horitzó oest, poc després de la posta de Sol, quan ja és fosc, veurem una bonica parella d’estrelles ben brillants, totes dues de color ataronjat. En realitat, una d’elles, la que es situa per sobre, no és pas una estrella. És el planeta Mart.

L’estrella de sota és Antares, la principal de la constel·lació de l’Escorpí.

Resulta que “antares”, en grec, vol dir “el rival d’Ares”. Ares era el déu de la guerra, i el nom amb el que també es coneixia al planeta Mart. Els antics havien observat com l’estrella i el planeta rivalitzaven en el seu color vermellós i la seva lluentor, i d'aquí el nom.

Antares és una supergegant vermella. És tan gran que si la col·loquéssim al lloc del Sol, els planetes Mercuri, Venus, Terra i Mart quedarien totalment DINS de l’estrella! Segurament, li queda poca vida a aquest monstre, de l’ordre d’un milió d’anys. Tot i que es troba a més de 500 anys llum de distància, la seva mort, quan succeeixi, serà un espectacle increïble vist des de la Terra... si és que hi queda algú aquí per a veure-ho, és clar.

El final d’aquest mes de setembre ens mostrarà aquesta parella rival ben junteta.

La Lluna es sumarà a la fotografia: el vespre del dia 29, una Lluna creixent passarà ben a prop de Mart i d’Antares, i aquesta visió pot ser molt bonica.

Us adjunto una simulació en la que es veu la posició de la Lluna del dia 28 al 30, passant per sobre de la parella rival. Per a més claredat, la mida de la Lluna està exagerada en el gràfic.




L’alçada dels astres, el dia 29, serà molt poqueta, de forma que per a veure’ls necessitareu un horitzó oest bastant pla i sense obstacles. Per contra, les opcions de fotografia poden ser molt bones, en ser possible captar els objectes juntament amb algun paisatge inspirador.


Mireu, doncs, al cel aquests vespres per trobar Mart i Antares. A final de mes, els déus hi enviaran la Lluna, que intentarà posar pau en una rivalitat que ja dura mil·lenis.

diumenge, de setembre 21, 2014

Participant en la recerca de planetes Terra

Acabada la fase teòrica del màster oficial d'Astronomia i Astrofísica que estic estudiant, amb les seves 12 assignatures, enfoco ara el darrer tram, que consisteix en un treball d'investigació que hauré de defensar, si tot va bé, a final d'any.

Aquest treball ha de ser dirigit per un investigador, que vulgui adoptar a l'alumne per a col·laborar en algun dels projectes que l'equip de l'investigador estigui duent a terme.

En el meu cas, la tria del meu director va ser senzilla. El nivell dels professors que vaig tenir a la fase teòrica  del màster va ser boníssim, però, com acostuma a passar, un d'ells va cridar la meva atenció, per la passió que li posava a la classe, i pel camp d'investigació amb el que és expert: la recerca de planetes similars a la Terra orbitant altres estrelles.

La sort estava de la meva part: aquest doctor en física, un dels especialistes més rellevants a nivell internacional en exoplanetes, treballa al campus de la Universitat Autònoma a Bellaterra, a l'Institut de Ciències de l'Espai. A tan sols 3 parades de ferrocarril de casa meva!

Doncs sí, el doctor Ignasi Ribas va accedir a ser el meu director de fi de màster, i de seguida es va perfilar el tema del treball. L'Ignasi, conjuntament amb un important equip d'investigadors espanyols i alemanys, estan immersos en un dels projectes més excitants a nivell mundial, a la recerca de "planetes Terra". El projecte, del qual en sentirem a parlar en els propers anys, es diu CARMENES, i tindrà la seva base a l'observatori hispà-alemany de Calar Alto, a Almeria.


Molt resumidament, el projecte CARMENES disposarà, a partir de l'any 2015, d'uns equips de mesura que permetran a l'observatori de Calar Alto tenir una capacitat de resolució puntera al món per a detectar planetes similars al nostre  durant els 5 anys que durarà la recerca.

No cal dir que la troballa de planetes de tipus terrestre és fonamental pel desenvolupament de la ciència. Com ja he parlat en  alguna ocasió en aquest blog, és en aquest tipus de planetes on la humanitat espera poder detectar traces de vida en els propers anys. El primer pas, per tant, és identificar alguns d'aquests candidats a terres.

Actualment, ja  s'han descobert més de 1.500 planetes voltant altres estrelles (i uns 3.000 candidats més que esperen confirmació) , i un grapat d'ells tenen dimensions similars a la Terra. Però encara se'n coneixen pocs. La raó és que, a les distàncies a les que estan les estrelles, és molt més senzill detectar planetes gegants (del tipus Júpiter) que móns petits com la Terra. Trobar terres requereix unes enormes precisions en els equips de mesura emprats, i justament això és el que proporcionarà CARMENES. I per a millorar la probabilitat de trobar terres, CARMENES es centrarà en estudiar estrelles molt més fredes i petites que el nostre Sol. Perquè és en aquest tipus d'estrelles on els efectes pertorbadors dels planetes que hi pugui haver al  voltant es mostren amb més claredat.

Bé, i quin serà el meu treball? Una part inicial de CARMENES és seleccionar el grup de 90 estrelles que seran investigades durant el primer any del projecte. I aquesta serà la meva col·laboració.


Treballant sota les indicacions de l'Ignasi, ajudaré a generar la llista de les estrelles que més prometen, que més possibilitats tenen de poder tenir planetes de tipus terrestre, i que a més puguin ser detectats per l'instrument de CARMENES. Aquestes millors candidates seran, doncs, l'objectiu del telescopi de Calar Alto, i si tot va com ha d'anar, esperem que al voltant d'unes quantes d'aquestes estrelles es pugui confirmar la presència de terres durant el proper any.

Per  a mi, el treball és espectacular, perquè té una aplicació pràctica concreta i rellevant. Quan CARMENES vagi anunciant el descobriment de planetes al 2015, ho farà sobre la llista de candidates que haurem generat.  A més, si la feina i les obligacions familiars m'ho permetessin, m'encantaria seguir involucrat en aquest projecte, més enllà del meu treball de fi de màster. Si l'Ignasi i  el seu equip m'acceptessin, és clar, ja que les meves aportacions serien molt humils. Abans, però, m'ho hauria de guanyar.

De moment, ja he començat el treball, i estic submergit en càlculs, llistes d'estrelles, i articles i publicacions de referència. Començo a somiar planetes rocosos, donant tombs a estrelles llunyanes i vermelles.


Potser el descobriment de signes de vida es podrà produir en els propers 10 o 20 anys, qui sap. I potser es produirà en un dels planetes trobats al  voltant d'una de les estrelles investigades per CARMENES. Potser en alguna de la llista de les 90.

dimecres, de setembre 10, 2014

Un cel espatarrant

A les nostres ciutats hem perdut la visió espectacular del cel nocturn.

Afortunadament, hi ha indrets, als pobles, a les muntanyes, allunyats de les llums, en els que encara es pot gaudir de la visió a ull nu de la Via Làctia, i d’aquells cels que et fan estirar-te i contemplar. M’agrada pensar que estem recuperant aquests espais. Tot i que els nivells de contaminació lumínica creixen, també ho fa la consciència i la regulació. Cada cop són més els municipis que aposten per enllumenats ecològics, que envien la llum cap a terra, on té utilitat, i eviten llançar llum indiscriminadament cap al cel.

La visió d’un cel de debò marca memòria. Jo en podria anomenar 4, potser 5. Cels especials, en moments especials de la meva vida, que s’han quedat per sempre enregistrats en els meus records.

Aquest estiu, he pogut gaudir d’un d’aquests cels. Potser el més espectacular que mai he vist. I ho he pogut fer durant vàries nits. El cel del nord de Tanzània.

Els al·licients eren múltiples. Per una banda, lleugerament per sota de l’equador, aquell cel permet veure constel·lacions que queden fora de l’abast de les nostres latituds. És un cel, en part, nou i desconegut per a un europeu.

Per una altra, els sentiments d’estar meravellant-te amb un cel que és igual de feréstec que l’entorn natural que t’envolta. El que us escriu ha de confessar que estar mirant el cel, i prenent fotografies, mentre se senten sorolls al voltant de bestioles és un xic adrenalínic. Bé, forma part de l’experiència.

Finalment, és un cel immaculat. En alguns punts, els nuclis de població es troben a centenars de quilòmetres, i el desenvolupament industrial i econòmic de la regió en aquella zona és mínim.

El “meu” cel tanzà ha de competir directament amb el que, fins ara, ocupava la primera posició dels meus cels: el que vaig poder contemplar al Gran Canó del Colorado fa uns anys. No els puc tenir als dos, costat per costat, per decidir quin és el més clar, el més espectacular, el més inspirador. Fins i tot per indret competirien. Però ara mateix, crec decantar-me pel africà.

Bé, amb un cel així, que no es pot descriure amb paraules, necessitava documentar-lo. No, no només per vosaltres. Per a mi mateix, per al meu record. Així que, armat amb una càmera de fotos normal (una bona càmera, això sí), un trípode i un cable disparador vaig afrontar aquesta tasca.

Vàries van ser les nits espectaculars (a més, no hi havia Lluna! El meu viatge coincidia, per atzar, amb període de Lluna decreixent i nova!). Però en vaig desaprofitar algunes. Cansat per tot el dia de safari, a la nit cometia errors imperdonables, alguns dels quals no detectava fins al dia següent. Molts errors eren facilitats per aquella sensació de certa por i aventura que us explicava, quan un vigilant del camp m’il·luminava i em deia que no era segur estar fora de les tendes. O quan, entre foto i foto, encenia la llanterna i brillaven ulls pel voltant (herbívors, pensava. I mentre fossin herbívors, jo estava segur).

Total, que la illa de Zanzíbar, part de Tanzània, em va donar la tranquil·litat que necessitava per afrontar dues d’aquelles enormes nits sense errors. Allà ja no hi havia perills. El cel era igual d’espectacular. I els errors comesos anteriorment m’havien d’ajudar a prevenir-ne de nous.

I així va ser. Encara estic processant fotografies, ja que en vaig poder fer una quantitat considerable. I us en mostro un parell. 

En la primera es por veure una part molt important de la Via Làctia, entre les constel·lacions del Sagitari i l’Escorpí. 

Recordeu que res de telescopi. Només una càmera de fotos normal. 

Per a aquesta imatge, he marcat les constel·lacions que apareixen, així com multitud d’objectes d’interès, dels que s’observen augmentats amb telescopis,  i que surten retratats.














La segona fotografia mostra les parts altes de les palmeres de Zanzíbar i la Via Làctia. 

També he marcat les constel·lacions (la majoria són constel·lacions visibles des de  l’hemisferi Sud), i tres convidats d’excepció: Mart i Saturn, que transitaven plàcidament per aquella zona i que no es volien perdre l’oportunitat de quedar retratats, i l’estrella Alfa Centauri, a punt d’amagar-se per l’horitzó, i que vaig enganxar per sort. 

Aquesta estrella és una de les més properes a nosaltres, a només 4,4 anys llum, i una autèntica icona del cel austral.










Espero que us agradin.

Categories

Estels i Planetes

TOP