divendres, d’octubre 24, 2014

Vols compartir un viatge sorprenent per l'univers? T'esperem el dia 6 de novembre a Sant Cugat

El dijous dia 6 de novembre, convidat pels amics de l’Associació Astronòmica de Sant Cugat-Valldoreix (AASCV), de la qual en soc soci, donaré la xerrada titulada “Retrats d’un univers sorprenent”, a les 20 hores i al Museu de Sant Cugat.

En aquesta conferència, i emprant com a guia i inspiració unes poques de les meves fotografies, farem un recorregut per algunes de les qüestions més enigmàtiques i sorprenents de l’astronomia. Parlarem de Galileu, i de cóm funciona una estrella. De planetes en altres sols, i de quan va aparèixer la vida a la Terra. Especularem sobre la possibilitat de vida en altres indrets, de l’origen i destí de l’univers, i de l’únic senyal sospitós que mai s’ha recollit, provinent de l’espai, a les grans radioantenes que busquen indicis de civilitzacions llunyanes.

En definitiva, material per a intentar entendre un xic millor la nostra posició a l’univers.

És una xerrada adreçada a tots els públics, i l’assistència és gratuïta i oberta a tothom, per gentilesa de l’AASCV.

Vols que compartim aquest viatge?



divendres, d’octubre 17, 2014

Les constel•lacions. O, què es fumaven els antics?

Sabeu quin article, de tots els que he escrit en aquest blog al llarg de 6 anys i 285 publicacions, té el rècord de més consultat i llegit? Doncs un dels primers que vaig penjar-hi, que parlava de les constel·lacions.

Les visites a aquest article provenen majoritàriament dels motors de cerca d’internet. És a dir, gent que ha buscat al Google (o un cercador similar) la paraula "constel·lacions", i que han anat a petar al meu blog.

En resum... que el tema constel·lacions desperta molt d’interès. I no solsament a internet. Qui no ha mirat mai el cel preguntant-se on és el Gran Carro? O buscant alguna figura coneguda amb nom de gegant, o d'animal mitològic?

Es necessita certament imaginació per poder dibuixar les figures que inspiren les estrelles. Què es devien fumar els nostres avantpassats?

Les constel·lacions són figures imaginàries formades per estrelles. Com qui mira les formes suggerents dels núvols, els antics observaven amb respecte el firmament estrellat, i hi reconeixien els símbols i les empremtes dels seus déus, herois i temors.

Però, de fet, les estrelles que formen una figura, una constel·lació, no estan relacionades per cap fenomen físic en absolut. Acostumen a ser estrelles que es troben molt allunyades entre si, i les veiem juntes simplement per un efecte de perspectiva. Així que les constel·lacions són tan sols figures, sense cap altra rellevància... bé, si no fos perquè...

Les seguim emprant, són imprescindibles, perquè ens situen i ens orienten entre la munió d’estrelles visibles (des d’un cel fosc, és clar). Algunes de les constel·lacions més famoses vindrien a ser com un monument de referència, aquells que emprem per poder indicar als turistes despistats cóm anar a tal o qual lloc. Ensenyeu-me el Gran Carro, i trobaré l’estrella polar, i, per tant, el Nord. I a partir del Gran Carro saltaré de constel·lació a constel·lació d’una forma ordenada i segura.

Sabré trobar immediatament a Cassiopea, la reina, envejosa de la bellesa de la seva filla Andròmeda, a la que va arribar a lligar al cel per a que la balena se la mengés. Afortunadament, l’heroi Perseu, qui venia ni més ni menys que de tallar el cap del monstre medusa, la va salvar. Això li va valdre al cavaller una posició al cel, al costat de la pèrfida reina i prop de la seva estimada. Per allà circula, també Cefeu, el rei d’Egipte, marit de Cassiopea, que manar, manar, no devia manar gaire, ja que no va fer molta cosa per evitar l’atac de la seva esposa a la filla.

I així anem fent. I recorrent el cel.

En el cel de l’hivern hi reconeixerem de seguida la imponent figura del guerrer Orió. Als seus peus, el fidel gos de caça. Per sobre del gegant, el gran toro, i els bessons.

És molt divertit. Només cal que apreneu a reconèixer-ne algunes, poques, per a gaudir més del cel. I per a deixar als amics sorpresos amb el vostre domini còsmic.

No us frustreu, però, si no podeu dibuixar les formes que els grecs o els romans hi reconeixien. En primer lloc, ells veien moltes més estrelles a ull nu que nosaltres, amb els cels foscos que tenien. En segon lloc, ens hem de treure el barret davant la desbordant imaginació i creativitat d’aquella gent antiga. Perquè de dos estrelles en feien un objecte o un personatge.

Us deixo dues fotografies que vaig fer de constel·lacions. Aquest tipus de fotografies es fan sense telescopi, ja que les constel·lacions són tan extenses que simplement no hi caben en el camp visual d’un instrument. Així que es fan directament amb una càmera de fotos normal, especialment configurada, això sí, i un bon trípode.

En una d’elles s’hi veu al guerrer i heroi Hèrcules, barallant-se amb el perillós drac, en una eterna lluita que ja dura mil·lennis. En l’altra, hi trobareu al magnífic escorpí, constel·lació d’estiu dibuixada pel davant de la Via Làctia. Diuen que Orió es va situar a l’hivern per evitar trepitjar per decuit aquest perillós animal quan sortia de caçera.

Espero que us agradin.

Aprofiteu les oportunitats en les que tingueu un bon cel nocturn per a trobar algunes constel·lacions. Internet és plena de guies, i moltes llibreries tenen els famosos planisferis circulars per un preu més barat que prendre’s un cafè.


Un cel ple d’històries, batalles, princeses i malvats. Amb cavalls alats, centaures, lleons i pastors. Un cel que no us l'acabareu.

diumenge, d’octubre 05, 2014

Pel·lícules, i les seves sonores cagades

M’encanten les pel·lícules de ciència ficció. Les millors d’elles aconsegueixen alliberar-me de les preocupacions i transportar-me, durant quasi un parell d’hores, a móns màgics, habitats per monstres, dinosaures, aranyes o alienígenes. L’aventura fictícia segueix, després del visionat, dins el meu cap, i acostuma a premiar-me amb un excitant somni.

D’entre les pel·lícules del gènere fantàstic, les de l’espai són les meves preferides, com no podia ser d’altra forma.

Soc un defensor d’aquest tipus de pel·lícules, per lo estimulants, distretes i inspiradores que són. Però a la vegada, soc molt crític amb els enganys. Perquè una cosa és deixar volar la imaginació, i l’altre és espifiar-la ben espifiada cometent errades imperdonables.

Les errades, el que vulgarment coneixem com a cagades, malmeten els coneixements del públic sobre la matèria (que malauradament no podem dir que siguin extensos), i generen conceptes falsos. Monstres assassins que s'amaguen dins la nau de la noia, sí. Això és fantasia. Però explosions ben sonores en mig de l’espai, no. Això és un error, gran com una casa de pagès.


Perquè resulta que a l’espai no n’hi ha, d’aire. Ni aire, ni res de res. La densitat de l’espai és tan baixa que aquest és més buit que el millor dels buits que l’home pugui aconseguir als laboratoris de la Terra. De forma que no hi ha so. Simplement no hi ha res que pugui conduir les ones sonores. Així que les explosions a l’espai han de ser, per força, sordes, com eren les pel·lícules del Charlot. Armageddon descuida aquest petit detall en alguna de les més impressionants seqüències de la pel·lícula. Cagada pastoret, amics guionistes.

En coneixeu, de pífies? En teniu present alguna?

N’hi ha de ben sonades. Per exemple, a la pel·lícula Independence Day es diu que els alienígenes venen d’un planeta a 90.000 milions d’anys llum de distància, o, el que és el mateix, més enllà fins i tot que les fronteres del nostre univers conegut. Això sí que és distància!

A la saga de la Guerra de les Galàxies, els personatges deambulen per les seves naus, fins i tot per les més petites, caminant normalment, com si l’absència de gravetat no anés amb ells. Com que en cap cas es fa notar que les naus disposin de cap sistema estrambòtic per generar gravetat, el resultat és que l’espectador adopta la imatge natural que a l’espai, i dins les naus, la gent hi viatge com si res.

Un altre clàssic de les pífies és el foc. Naus que cremen vistes des de fora, com si fossin fogueres de Sant Joan. Que no, que no pot ser. Que el foc necessita dues coses per cremar: oxigen i el material a ser cremat. A l’espai, d’oxigen lliure no n’hi ha, a diferència de la nostra atmosfera. I si bé una nau tripulada per humans en té d’oxigen a l’interior, en una explosió aquest es combinarà ràpidament amb el material a cremar (el metall de la nau, o els cossos dels infortunats cosmonautes) en mig d’una intensa flamarada instantània, però en cap cas deixarà restes que segueixin cremant qual vulgars troncs a la llar de casa l'àvia.

Ah, per cert! I de fum res de res, eh? Que el resultat de l’explosió es diluirà immediatament en l’immens buit de l’espai, i mai no podrà deixar rastres en forma de columnes de fum o similars com sí que passa a l’atmosfera terrícola.

I què me’n dieu del Sol de color groc intens vist des de l’espai? Ah amics. Això es perdona en el dibuix d’un nen, però no en el muntatge milionari d’una superproducció de Hollywood. El color groc del Sol és degut a l’efecte dispersant que la nostra atmosfera té sobre la llum de l’astre rei. Vist des de l’espai, el Sol apareix com una estrella que llueix amb una llum blanquinosa.

Sí, ho reconec. La frontera entre la cagada i la fantasia és difusa. Però normalment la primera es produeix per descuit o incompetència, no pas voluntàriament com sí passa amb la fantasia. I una cosa és pensar que l’argument és inversemblant (però divertit), i l’altra és concloure que allò de cap de les maneres pot ser.

Segur que rascant, rascant en trobareu o en recordareu algun d’aquests errors. Em faria gràcia que m’enviéssiu un comentari o un correu electrònic si creieu haver-ne localitzat algun.


Així que la propera vegada que us seieu al sofà o a la butaca del cinema, amb les vostres crispetes recent fetes (ummmm, amb aquella oloreta que fan!), calceu-vos les ulleres de detectiu i observeu amb atenció crítica les situacions i detalls. No sigui que us la vulguin colar.

Categories

Estels i Planetes

TOP