dijous, de febrer 21, 2013

Ja us heu preparat per al cometa Panstarrs?

Ja heu cercat, a prop vostre, un lloc amb bona visibilitat a l’horitzó oest?

El cometa Panstarrs es dirigeix, com una bala, cap al Sol, per a donar-hi la seva primera volta (i probablement l'última!). En aquests moments, aquesta bola de gel i roques ja es troba més interior que Venus, aproximant-se a la nostra estrella, per “darrera” de la qual girarà per a sortir impulsat a gran velocitat cap a l’espai de nou.

Com probablement sabeu, aquest any 2013 podem tenir dos cometes magnífics (si les prediccions es compleixen). El més espectacular, el cometa ISON, arribarà a finals d’any. I ara, al març, ens arriba aquest PANSTARR C/2011 L4, com un avançament més modest.

La predicció de cóm de lluent arribarà a ser un cometa és molt complexa, i especialment incerta amb objectes que mai abans s’han apropat al Sol, com és el cas del nostre amic. Resulta que, amb aquest tipus de cometes primerencs, pot passar de tot.

(fotografia del cometa Panstarrs C/2011 L4, feta per l'aficionat argentí Ignacio Díaz Bobillo fa només uns dies)


Alguns d’ells simplement “es fonen” al passar prop del Sol. Altres acaben impactant amb l’estrella. Però alguns dels supervivents despleguen un espectacle de llum (cua inclosa), quan el material de la seva superfície, altament volàtil i verge, s’escalfa amb la intensa radiació solar.

Recordo, quan era jovenet, haver escoltat per ràdio una predicció de pluja d’estels, no tinc present quina, que havia de ser “la bomba”. Cap a Collserola vàrem anar, els meus amics i jo ben equipats amb mantes per estirar-nos a terra, i algun “digestiu” per matar el fred. Ens ho vàrem passar d’allò més bé, però l’espectacle no va ser al cel, sinó a terra amb nosaltres (encara recordo algun dels secrets que allà es van desvetllar gràcies al digestiu). En l’assumpte astronòmic, allò va ser una gran, gran decepció.

Des de llavors, sempre he estat molt prudent en això de les prediccions de fenòmens tan poc previsibles com una pluja d’estels, o el pas d’un cometa.

Dit lo qual, tinc clar que jo no vull ser el “tonto” de la pel•lícula, i perdre’m un espectacle irrepetible si realment el cometa de marres decideix fer el boig. Així que el que s’ha de fer és preparar-se, ara veurem cóm, i creuar els dits per a que el pas del Panstarrs sigui un esdeveniment que recordem tots durant molt de temps.

Cóm preparar-se?

La primera cosa a conèixer és el calendari de pas del Panstarrs. El podrem veure als nostres cels de l’hemisferi nord a partir de març. Els millors dies, aquells en els que s’espera la màxima lluentor, serien entre el 8 i el 20 de març aproximadament. Els dies 12 i 13 el cometa es veurà ben al costat d’una Lluna creixent finíssima de pocs dies d’edat (empre ben baix, sobre l’horitzó oest).

A diferència d’altres esdeveniments astronòmics, que es produeixen un dia en concret, i que si està núvol o se’t passa ja l’has perdut, estem parlant en aquest cas d’un espectacle que durarà dies-setmanes.

La segona cosa important: visibilitat de l’horitzó oest.

Efectivament, el comenta anirà molt baix i a prop del Sol. Serà a la posta de Sol, i poc després que la nostra estrella s’hagi amagat per sota de l’horitzó, quan encara sigui clar, que podrem començar a veure al nostre cometa. Això el situarà a alçada baixa, de forma que necessitarem localitzar un lloc, a prop del nostre domicili, amb bona visibilitat cap a l’oest i sense obstruccions.

Aquest és un dels punts que recomano de preparar amb suficient antelació, ja que trobar el lloc pot no ser tan senzill com ens pensem. Feu alguna prova, teniu encara temps de sobra per a pensar-hi i visitar algun indret. No cal dir que com més a prop de casa i com més accessible sigui, millor. Ja que, si finalment el Panstarrs es decideix a donar-nos espectacle, hi anirem un i un altre dia, i amb tota la família.

Tercera cosa a saber: no necessitem telescopis. S’espera que pugui ser visible a ull nu, tot i que uns prismàtics seran, sens dubte, l’instrument “estrella”. No cal que siguin molt especials (home, és veritat que, posats a triar, uns que tinguin diàmetres superiors seran preferibles, però qualsevol prismàtic d’us general farà).

Quarta cosa: si voleu provar sort amb la fotografia, endavant! Necessitareu la càmera digital i un trípode.

El gran repte en aquest apartat serà aconseguir un equilibri entre el temps d’exposició i que la llum del dia (el Sol recordeu que, tot i ja per sota de l’horitzó, encara il•luminarà el cel del vespre) no saturi la fotografia. S’hauran de fer proves, jugant no només amb l’exposició, sinó també amb el control de sensibilitat ISO.

Tot dependrà finalment de la lluentor del cometa i de la seva cua, però recomano que comenceu amb exposicions curtes, i aneu augmentant (és l’avantatge de la fotografia digital! Sense problemes per a anar disparant, emprant diferents configuracions).

Empreu el control de la càmera que permet disparar de forma retardada, per tal d’evitar la vibració que provocareu al prémer el disparador.

Bé, ... primer de tot, a buscar el nostre horitzó oest! I creuar els dits per a que aquest viatger de l’espai decideixi sorprendre’ns agradablement.

dimecres, de febrer 06, 2013

Soc més a prop que mai de poder viatjar a l'espai

Sí, aquest és com un somni per mi, ... soc així de freakie. Només pensar en poder veure el nostre preciós planeta des de fora ja em posa el poc pel que em queda de punta.


La frase que he emprat com a títol d’aquest article és una obvietat. Amb l’avenç de la tecnologia, cada dia som tots més a prop de poder convertir-nos en viatgers espacials.

Què tenim, de moment?

Bé, tenim a les agències estatals que tenen com a missió l’exploració de l’espai. L’emblema d’aquestes agències és l’eterna NASA.

Personalment, no confio gaire que alguna d’aquestes agències m’ofereixi un bitllet. La crisi econòmica les ha tocat molt, i s’està imposant el criteri empresarial d’externalitzar.

Fa només un any, els nostàlgics vàrem veure com es posava punt i final al projecte de la llançadora espacial (el Shuttle, que tantes alegries ens ha donat). I cada cop més, són empreses terceres les que estan posant els satèl•lits en òrbita, llançant els seus propis coets. I el mateix que li ha passat a la NASA li passarà als russos, indis, japonesos i europeus.

Això no vol dir que la NASA no segueixi empenyent projectes d’exploració fantàstics. Però el cert és que, des de la darrera missió del projecte Apollo, l’home no ha tornat a sortir a més de 600 quilòmetres de la Terra... i això va ser fa quasi 40 anys!

La propera missió tripulada podria ser a Mart? Segurament si. De fet, ja hi ha projectes, i a la NASA li cau la baba. Només cal veure els passets (dic “passets” quan, en realitat, són passos gegants, projectes magnífics) que va fent. El darrer: acaba d’anunciar ja la construcció d’una nova sonda a enviar a Mart, quan fa menys d’un any que hi va aterrar l’Opportunity (que, per cert, segueix en bona forma i explorant el planeta roig).

Què més tenim? Doncs a les empreses. A la iniciativa privada. Cada cop més.

Ja hi ha companyies únicament dedicades a això. Lògicament, amb un focus comercial al darrera. Però bé que també tenia aquest focus la missió de la Sigourney Weaver a Alien oi?

A part de les que estan dedicades a posar en òrbita satèl•lits, en tenim algunes altres de molt interessants.

Amb poc més de 150.000€ pots, amb Virgin, volar a “l’espai”. Fes avui la reserva per internet. Aquí, “espai” vol dir a molta alçada, amb naus especials. Encara no he trobat, però, tarifes per viatjar a Mart, o a Saturn. Però segur que en uns anys ja n’hi haurà (ho veuran els nostres fills?). Hauré d'estalviar mooooolt.

També tinc l’opció d’enrolar-me com a miner en una de les dues companyies rivals que ja han anunciat missions comercials als asteroides, i que estaran llestes tan aviat com al 2015. El seu objectiu és la recerca, i explotació, de minerals, en especial el platí. Tot i que inicialment hi enviaran missions no tripulades, amb robots, segur que no trigaran en plantejar-se enviar humans.

I una iniciativa espanyola està dissenyant una fascinant missió a Titan, un dels satèl·lits de Saturn. Una missió que consistirà, ni més ni menys, en navegar un dels grans llacs de metà existents allà (projecte TALISE). Ummm... em temo que serà una missió no tripulada, però.
De totes formes, el meu gran objectiu, ja posats, seria sortir del nostre Sistema Solar, i visitar-ne un altre. A saber quines meravelles hi descobriria!
Lamentablement, encara trigarem en poder fer això. El Voyager 1, llançat a l’espai fa més de 35 anys, i que no para de córrer, encara és dins del nostre Sistema Solar! Sembla que és a les fronteres, ... però encara a dins. I té per endavant un viatge d’unes quantes desenes de milers d’anys abans no arribi a un sistema solar alienígena proper.

De fet, la nau més ràpida dissenyada i provada trigaria 17.000 anys en arribar a Proxima Centauri, l’estrella més propera. És desesperant, oi? I aquesta és la més propera, ja no parlem de les altres centenars de milers de milions que hi ha a la nostra galàxia, a les que arribaríem en... a veure... bé, és igual, posem que en una forquilla que va dels centenars de milers als milions d'anys.

Buf, només pensar lo avorrit d’un viatge tant llarg ja cansa. Quants llibres (electrònics) caldrien per a mantenir-me actiu?

I és que les distàncies, allà a l’espai, són increïblement grans. Ja cal que inventem naus més ràpides, ja.

I en això estan alguns científics, com en la pel•lícula “aquellos chalados y sus locos cacharros”. Els dissenys encara són incipients, i els prototips més aviat poc segurs. En un recent article del National Geographic he llegit que n’hi ha un en base a una vela, que empraria el vent solar per impulsar la nau (en contra del que pugui semblar pel nom, el vent solar no té res a veure amb les corrents d’aire de per aquí, i està format per partícules que desprèn el Sol a gran velocitat).

Aquest disseny podria arribar a la propera estrella en només uns centenars d’anys, però la dimensió de la vela hauria de ser equivalent a mitja Espanya. I, per a suplir la manca de vent solar un cop l’enginy, amb mi a dins, deixés el regne del nostre Sol, es necessitaria un làser que li enviés pressió a la vela. Un làser que empraria més electricitat que la que es gasta en tot el planeta.

Arribarà el dia en el què tinguem naus, emprant tecnologies desconegudes actualment, i allò de viatjar per l’espai serà realitat. Potser resta menys del que pensem per veure-ho?
Finalment, em queda una opció. Parlant de pel•lícules, i recordant Armagedon. Fer d’heroi, i salvar a la Terra de l’impacte d’un cometa, em garantiria un bitllet d’anada. Després de la decepció, i conseqüent desprestigi, del cas Lance Armstrong no crec que hi hagi gaire cua, en això de voler ser un heroi.

Viatjar a l’espai. Veure una sortida de Terra des de la Lluna. Conduir un buggy pels canons de Mart. O simplement llegir llibres (electrònics) de camí cap a una estrella sense nom. Ara només puc somiar-ho, tot envejant als humans del futur que, a ben segur, ho faran.

Categories

Estels i Planetes

TOP