dilluns, de desembre 30, 2013

Una Terra que va començar estèril

La definició d’infern es podria quedar curta per descriure cóm era la Terra quan es va formar, ara fa uns 4,3 mil milions d’anys. El jove planeta devia ser llavors una gran bola de material molt calent, i constantment bombardejat per milions d’objectes propers que eren ràpidament atrets.

La Terra era un immens oceà de lava. Aquest fet és molt important per entendre el que va venir després, perquè qualsevol molècula orgànica que pogués haver existit en el moment de la formació del planeta va quedar totalment destruïda en aquestes condicions de temperatura.
L’aigua, ara tan abundant, era inexistent a la Terra. Estudis recents de la composició dels asteroides ens indiquen que quan es van formar els planetes i demés objectes del Sistema Solar, aquells més propers al Sol no disposaven d’aigua. Aquest compost es va acumular només en els objectes llunyans i freds.

Tenim, doncs, una Terra infernal, i sense aigua.
Relativament poc després de formar-se, ara fa 4.000 milions d’anys, els planetes interiors, Terra inclosa, van ser sotmesos a un intens bombardeig de cometes i asteroides. En les capes geològiques més antigues del nostre planeta hi ha vestigis d’aquella època, que devia ser dantesca. No estem parlant de meteorits petits (que també n’hi devia haver, és clar), sinó de projectils gegants, alguns dels quals varen provocar cràters de la mida del continent europeu! De fet, d’una d’aquestes col·lisions havia nascut abans la Lluna.

Resulta que els agressors no només varen portar calor i destrucció a la Terra. Varen portar, ni més ni menys, que aigua. Probablement tota l’agua que coneixem!
T’ho pots imaginar? Els oceans, mars, i rius que ara coneixes contenen aigua provinent de cometes i asteroides. Tu mateix, format per gran quantitat d’aigua a les teves cèl·lules, existeixes perquè un dia grans objectes varen impactar amb el nostre planeta i varen portar l’aigua.

I no només aigua varen portar. Sabem també queaportaren molècules orgàniques. Aminoàcids. Ja havia explicat abans que aquests components eren inexistents a la Terra, perquè la intensa calor els hauria destruït. Els aminoàcids, i altres components orgànics, juntament amb l’agua, vinguts de l’espai, varen sembrar un planeta estèril de la llavor de la vida.
Les primeres formes de vida en aparèixer van ser microscòpiques, i no necessitaven l’oxigen per respirar. Simplement perquè la Terra tampoc no tenia oxigen!

L’oxigen és un element altament inestable, que reacciona amb multitud d’altres elements i compostos. L’oxidació d’un tros de ferro n’és una prova: l’oxigen es combina amb el ferro per produir òxid de ferro. I això només és un exemple. Tot l’oxigen lliure que podria haver existit al planeta havia estat fixat en minerals, en format d’òxids, o altres sals. Res d’oxigen lliure, gasós, a l’atmosfera.
Varen ser els primers organismes, primer les formes microscòpiques, i molt després algues i altres formes vives vegetals, que varen començar a omplir la Terra d’oxigen. Era el seu gas de rebuig. Respiraven diòxid de carboni i expulsaven oxigen. Justament al revés del que fem els mamífers.

Al llarg de centenars de milions d’anys, l’atmosfera de la Terra es va anar omplint d’oxigen. Sí, l’oxigen seguia reaccionant amb els materials, i se seguia fixant als minerals, però l’abastiment constant de l’element en estat gasos era assegurat pels organismes vius existents.
Ja veus. És sorprenent, oi? Ni l’aigua, ni els components orgànics, ni l’oxigen eren coses que existissin a la Terra. Dos d’aquests pilars de la vida ens varen venir de fora. L’altre, va haver de ser fabricat pels primers éssers vius.

La Terra, vista des de l’espai proper, és una bellíssima bola de color blau, coberta per cotons blancs. Sens dubte, és el més bonic dels planetes que coneixem. Però ja veiem que no sempre va ser així.
Algun dia visitarem altres sistemes solars, i trobarem, potser, planetes extraordinàriament calents i inhòspits. Llocs on la vida, tal i com l’entenem, no pot existir. Farem bé, en aquell moment, d’anotar a les nostres agendes la tasca de revisitar el planeta, uns quants centenars de milions d’anys després. Amb una mica de sort descobrirem la meravellosa feina de la naturalesa.

dimarts, de desembre 17, 2013

Els dibuixos de l'Eric i de l'Alan

El passat dissabte dia 14 Estels i Planetes va organitzar una observació pels amics del Club Bellaterra

Els objectius varen ser Venus (que de seguida es va amagar), la Lluna, Júpiter, i el cúmul obert de les Plèiades.

Van venir bàsicament famílies amb canalla. Força canalla.

La nit va ser fredíssima, però el cel clar i les imatges dels objectes molt bones. 

També vàrem poder connectar la càmera de vídeo i deixar que els nens maneguessin el telescopi mentre miràvem la pantalla de l’ordinador.

Fins i tot, vàrem poder observar alguna estrella fugissera, de la pluja d’estrelles coneguda com les Gemínides. Aquestes fugisseres són bastant espectaculars, ja que presenten una velocitat considerablement més lenta que les famoses llàgrimes de Sant Llorenç, i es veuen al cel com traços imponents.

Com és habitual quan fem aquestes sessions, alguns nens s’han atrevit a enviar-nos dibuixos creatius, inspirats pel que varen poder observar aquella nit.

I com sempre, m’agrada molt publicar els dibuixos aquí.

Aquí en van dos. Són les creacions de l’Eric, de 8 anys, i de l’Alan, de 6.




Moltes gràcies a ells pels dibuixos, i moltes gràcies també a tots els que vàreu assistir a l’observació.


diumenge, de desembre 15, 2013

Un puntet blau pàl·lid, o el vídeo més inspirador que mai ha produït l'astronomia

L’any 1977, la NASA va llançar a l’espai la sonda Voyager 1, amb l’objectiu d’estudiar els planetes exteriors del nostre Sistema Solar, en especial Saturn.

L’extraordinari comportament del projecte va fer que els científics, un cop assolits els principals objectius, decidissin prolongar la vida de la missió, enviant la sonda als confins del Sistema Solar i més enllà, cap al mitjà interestelar. Actualment, la Voyager 1 ha sortit ja del regne del Sol, i és l’objecte humà més llunyà mai construït.

El famós físic Carl Sagan va proposar, quan la sonda ja havia superat Saturn, que les càmeres de la Voyager es giressin cap al darrera i fotografiessin a la Terra des de la llunyania. Va deixar clar que no pretenia cap resultat científic d’aquesta imatge, ja que, si sortia bé, la Terra apareixeria tan sols com un minúscul puntet, sense cap mena de detall. El seu objectiu era un altre: aconseguir una imatge inspiradora per a la humanitat. Una imatge que ens recordés el nostre lloc a l’univers.

Sembla que hi va haver força discussió. No tots els científics hi estaven d’acord, ja que alguns temien que fotografiar la Terra al costat del Sol (des de tan lluny, el puntet del nostre planeta se situaria bastant a prop de l’astre) podia malmetre les càmeres de la Voyager, que no havien estat dissenyades per aquest ús.
Finalment, Sagan se’n va sortir, i l’any 1990 la Voyager va mirar al darrere.

El resultat és, segurament, la imatge més inspiradora i emotiva de les que mai l’astronomia ha produït. I ho és perquè el gran Sagan va acompanyar-la d’un relat que ha passat a la història. Un relat que, encara ara, i després d’haver-lo escoltat infinitat de vegades, em segueix posant la pell de gallina. El nom del relat és “A pale blue dot” (un puntet blau pàl·lid).

Imatge del Voyager 1, l'any 1990, en la que es veu la Terra com un minúscul puntet blau pàl·lid

El meu amic Xavi em va passar, fa poc temps, un enllaç d’internet que contenia la nova versió que “The Sagan Series” ha muntat del relat, emprant espectaculars d’imatges sobre les paraules de Sagan. Quan el vaig veure, em vaig tornar a emocionar.

Immediatament vaig buscar per internet una versió que portés subtítols en català. Volia penjar-ho en aquest blog. Volia compartir-ho amb tothom, sense deixar que l’idioma fos una barrera per als visitants d’Estels i Planetes.

Al no saber trobar cap traducció al català d'aquesta nova versió del vídeo, vaig decidir produir-la jo mateix. I aquí està.



Si al veure-la se us han humitejat els ulls, i un calfred us ha recorregut l’esquena, és que sou humans, amics meus. Poden haver passat molts anys des que en Sagan va fer el relat, però penso que res similar no ho ha superat.


M’agradaria donar la màxima difusió al vídeo. M’agradaria que el veiés tothom, i que tothom dediqués ni que fossin uns segons a reflexionar. 

M’agradaria que fos d’obligat visionat a l’escola, i a les universitats. I, per demanar, voldria que es veiés pels telediaris un cop a l’any, potser per Nadal.

La trobareu al YouTube (http://youtu.be/TWdajRrWbpc).

divendres, de desembre 06, 2013

Atenció a les properes observacions d'Estels i Planetes

Les nits de l’hivern són realment fantàstiques per a observar el cel. Habitualment, l’atmosfera està neta i amb menys pol·lució que durant la resta de l’any. A més, es fa fosc molt d’hora, i a les 7 del vespre un ja pot estar gaudint de l’observació.

A les portes de vàries observacions que tenim programades des d’Estels i Planetes a Sant Cugat i a Bellaterra, tant per a grups concertats com també per a públic en general (aquestes darreres les anunciarem properament en el blog), us comento a continuació alguns consells per a gaudir millor d’aquestes activitats.
A poc que us hagueu fixat, des de fa ja unes setmanes, es veu, al vespre, una “estrella” brillantíssima, que de moment pot semblar un avió de tan lluenta que és. Aquesta “estrella” no és tal, sinó que es tracta del planeta Venus. Venus ens mostra fases com la Lluna, per efecte de la perspectiva amb la que el veiem. Vist a través un modest telescopi, el planeta ens sorprendrà aquests dies amb una fina fase decreixent, que s’anirà tancant cada dia que passi.

Venus té una atmosfera extraordinàriament densa (i corrosiva!), que ens impedeix observar cap detall de la seva superfície. Per tant, al telescopi, el més interessant del planeta és veure, justament, la fase (més d’un nen, quan la veu per primera vegada, exclama “Mira! La Lluna petita!”).
Lentament, Venus es va amagant per ponent amb el pas de les hores. A les 8 del vespre ja és molt baix sobre l’horitzó, i en les properes setmanes encara s’amagarà més de pressa. Això vol dir que si volem veure Venus ens hi haurem de posar molt d’hora, i a les 7 del vespre estar ja a lloc i observant.

Aquestes nits, quan Venus ja s’ha post, un altre objecte molt lluent comença a aixecar-se per l’est. És el gegant Júpiter, que agafa el relleu de Venus com “l’estrella” més brillant que podem veure al firmament. Júpiter sortirà més d’hora cada dia que passi. Actualment, a partir de les 9 del vespre, aproximadament, ja en podrem gaudir, tot i que encara serà força baix.
Vist al telescopi, Júpiter és una meravella. El seu disc gran ens mostra tonalitats de color vermelloses i groguenques, en forma de bandes equatorials. Són, ni més ni menys, que enormes formacions de núvols a les seves capes més altes de l’atmosfera (no són pas núvols d’aigua, però, sinó de diferents gasos, com ara amoníac).

De seguida, qualsevol podrà observar, en l’ocular, alguns dels principals satèl·lits de Júpiter, els mateixos que va descobrir Galileo. Els 4 satèl·lits més grans del planeta juguen a fet i amagar entre ells, i amb el pas de les hores un pot notar com canvien les seves posicions.
 Però, sens dubte, l’objecte més espectacular del que podrem gaudir en les observacions que realitzarem properament serà la Lluna.

El satèl·lit de la Terra és, moltes vegades, el gran oblidat. I, de fet, els detalls que ens mostra al telescopi no tenen rival. A menys de 400.000 quilòmetres de distància, la visió de la Lluna és espectacular.
Zona dels Apenins lunars. Joan A. Català 
Com norma general, les millors visions de la Lluna les tindrem en Lluna creixent o minvant. De fet, quan la Lluna és plena es poden veure pocs detalls, ja que la llum del Sol cau sobre el nostre satèl·lit en vertical, i no produeix ombres ni relleus. En canvi, amb una Lluna creixent, si apuntem el telescopi cap al lloc on l’ombra dóna pas a la part il·luminada, veurem la seva orografia increïble, amb llargues ombres projectades pels pics i serralades. I els cràters estaran plens de detalls interessants.
Amb Lluna decreixent la cosa funciona igual. Però és més incòmode l’observació. La decreixent sempre és al cel a partir de la matinada, mentre que una Lluna creixent ja és visible al vespre.
De forma que, quan vulguem observar la Lluna, ho farem preferiblement quan és en fase creixent, i ens hi podrem posar a partir que es faci fosc.

És habitual, en les observacions que fem a Estels i Planetes, que muntem una petita càmera de vídeo especialitzada en el telescopi, connectada a la pantalla d’un ordinador portàtil. Si hi ha nens (vaaaaaal!!! I adults tambééééé), els deixem manegar els controls del telescopi per a moure’l lentament mentre tothom mira la pantalla. És ben bé com si s’estigués pilotant una nau que sobrevola les muntanyes i els cràters de la Lluna!
Venus, Júpiter i la Lluna. Aquests seran, doncs, els objectius de les properes observacions.

Per acabar, alguna recomanació.
Sobra dir que cal venir ben abrigat. L’astronomia és una activitat que es realitza de forma estàtica, mentre es mira el cel a ull nu, o s’espera a la cua per a poder veure a través de l’ocular del telescopi mentre es segueix amb la vista el làser de l’astrònom que ens va assenyalant objectes al firmament. Al cap d’una estona, si no es va ben preparat, el fred va calant.

Portar alguna cosa per picar sempre ajuda, especialment si s’ha vingut amb nens.
En principi, no cal portar llanterna, perquè amb Lluna creixent ja ens hi veurem suficient. Però si algú en porta, evitar la llum blanca, que fa que les nostres pupil·les siguin menys sensibles a la llum feble. El millor són els frontals de llum vermella.

Finalment, recomano que porteu moltes preguntes, dubtes i curiositats. Entre tots podem passar una estona molt entretinguda, en mig d’històries d’estrelles llunyanes, de planetes misteriosos, i contemplant un univers ple de coses increïbles que no ens acabarem.
 

Categories

Estels i Planetes

TOP