Les organitzacions i la fi del món

És curiós, però en la meva activitat professional cada cop hi trobo més similituds entre l’astronomia i el món empresarial.

De fet, l’astronomia m’ha anat molt bé com a fil conductor per a més d’una sessió de treball amb directius, i fins i tot per a algun joc grupal basat en els planetes i la Lluna.

Anem arribant a la fi del temut any 2012, la fi del món. Recordeu?

Internet segueix ple de prediccions en aquest sentit. Personalment, me n’he llegit algunes.

Són interessants. Arriben a relacionar coses com:

- La predicció de la fi del món basada en el calendari Maya
- La posada en marxa del gran accelerador de partícules a Europa, màquina infernal que generarà “forats negres” que engoliran a la Terra (al menys, de moment això no ha passat, i ja fa mesos llargs que l’accelerador més gran del món funciona sense problemes)
- L’augment d’activitat del Sol, que a finals del 2012 produirà tempestes solars catastròfiques
- L’explosió de Yellowstone, “calculada” pels “científics” també per a finals del 2012

Aquests mags de la predicció em recorden poderosament a un dels personatges més tradicionals i omnipresent a qualsevol organització.

Aquella persona que pensa que, si ara tot va malament, és que encara anirà pitjor. Aquell que sap, de fonts ben informades, que ens vendran, compraran, acomiadaran. El company que habita els passadissos de les nostres empreses, esperant pacientment a les seves preses, a les què aborda amb un cafè a les mans, i una cara en la què es llegeix l’expressió “saps què?”.

Per a aquest estereotip de treballador, els rumors són la seva teranyina. I la manca d’informació, l’entorn propici que el permet teixir-la (quantes vegades les empreses descuidem la informació, o no la gestionem bé!)

Les prediccions sobre la fi del món també es nodreixen de la manca d’informació. En aquest cas, més aviat del poc coneixement que el públic té de coses que, al cap i a la fi, no són tan complicades. I no són tan complicades perquè, afortunadament, sempre podem recórrer al sentit comú.

Malauradament, a aquests personatges no els derrotarem fàcilment. Sembla que han d’existir permanentment en el nostre entorn. El company de l’empresa, aquell del què parlàvem, acostuma a ser-hi sempre, en qualsevol organització, i en tot moment.

Les prediccions igual. Recordo de petit quan es parlava de la fi del món prevista per les profecies de Nostradamus. Quan va passar no-recordo-quin-any sense que la Terra desaparegués, van admetre petits errors d’interpretació, i, simplement, varen canviar l’any previst per a la fi de tot.

Els que vaticinaven que el canvi de segle, amb el seu famós efecte “2000”, portaria catàstrofes bíbliques van, senzillament, passar-se a partir del 2001 a la profecia Maya.

I segur que ara, quan es despertin l’1 de gener de 2013, el primer que faran serà dir-nos que, com que els Maies eren molt intel•ligents (cosa que no dubto pas), no hem interpretat bé els seus càlculs i que la fi del món real serà ja veurem quan. I així van fent.

El pitjor de tot és la gent que arrosseguen. Igual que en les empreses.

La mateixa recepta que prescric per als professionals de les organitzacions de cara a afrontar aquella fatídica trobada de passadís amb els portadors de males notícies, és efectiva, també, per a tractar amb els predictors de la fi de la civilització: un somriure.

El cometa més brillant que mai haurem vist és de camí

Sabeu aquestes imatges que alguna vegada hem vist, a les revistes, d’espectaculars cometes amb llarga cua visibles a ull nu? Doncs una d’aquestes meravelles està ara mateix de camí cap a la Terra.


El cometa C/2012 S1 (ISON) podria convertir-se en el cometa més brillant dels què s’han vist en desenes d’anys.

Dos astrònoms russos el van descobrir fa només uns dies, encara lluny dels dominis del Sol i del nostre planeta.

Els càlculs que s’han realitzat per a conèixer la seva òrbita el situen en un camí que el portarà, al novembre del proper any 2013, a apropar-se molt al Sol. Però l’espectacle és previst per al gener del 2014, quan aquest viatger de l’espai, havent deixat al sol al darrera, passarà només a 60 milions de quilòmetres de la Terra.

Amb les dades que es tenen actualment, s’espera que arribi a brillar més que Venus (l’objecte més brillant del nostre cel, excepte el Sol i la Lluna), i que exhibeixi una espectacular i llarga cua.

Si les previsions es compleixen, doncs, tenim un any per anar preparant les càmeres (no caldran telescopis!) i els trípodes. Segurament, molts de nosaltres ja no tornarem a veure una cosa així.

Haurem d’estar atents a les actualitzacions que es vagin fent, cosa que asseguraré, també, de fer en aquest blog.

Recordeu que un cometa és un objecte bàsicament composat de gel i petits fragments de roca, poc compactes. Segueixen òrbites molt el•líptiques (en forma d’ou) al voltant del Sol, que els porten a passar dels confins gèlids i foscos del nostre Sistema Solar fins a ben a prop de la nostra estrella.

En aquestes passades al costat del Sol, molts cometes simplement es desintegren, per efecte de l’escalfor i del vent solar. Són cometes que duren només un pas. N’hi ha, fins i tot, que són engolits per l’estrella.

Altres, però, aconsegueixen passar, no sense deixar, com una cicatriu, un llarg rastre de fragments despresos del seu nucli: són les famoses cues dels cometes. Alguns d’ells surten “disparats” cap a buit del cosmos, empesos per l’acceleració que els dóna la gravetat del Sol. I uns poquets segueixen en les seves òrbites: són els cometes periòdics, aquells que tornaran algun dia (si no impacten contra un planeta, és clar) a passar (l’exemple més conegut és el Halley).

En el seu anar i venir, els cometes omplen les seves òrbites de petits fragments, dessagnant-se pas a pas. I mentre ells es van morint, els seus fragments despresos ens il•luminen les nits en forma de pluges d’estrelles, quan la Terra travessa les zones per les què vaguen.

Quasi no puc esperar al final del 2013. I tu?

El cel aquest mes ... d'octubre

A començament del mes d’octubre, aquells que es llevin de matinada podran gaudir amb la visió d’una parella de ball espectacular en el nostre cel.


La Lluna decreixent, a partir del dia 4 d’octubre anirà apropant-se a Júpiter. Aquest planeta serà inconfusible, i apareixerà com el punt més brillant, amb molta diferència, del cel, mirant al sud-est.

El dia 6, a primeríssimes hores del matí (mireu al cel abans de la sortida del Sol, quan encara és fosc), la Lluna es situarà ben a prop del brillant planeta, amb una d’aquelles conjuncions tan espectaculars que criden l’atenció.

En els propers mesos, Júpiter anirà veient-se cada cop més centrat en les hores de nit. Al novembre ja el tindrem bé per a poder-lo observar a mitjanit. Recordeu que aquest gegant és una visió espectacular fins i tot amb un petit telescopi. I amb prismàtics ja ens ensenya, sense cap dificultat, els seus 4 satèl•lits principals (si no en veieu 4 és que algun d’ells està creuant per davant o per darrera del planeta!).

I parlant del cel i d'observar: un cometa, recent decobert, és de camí. Sembla que la seva visió serà espectacular, a finals de l'any 2013. Més informació, en el proper article d'aquest blog.

Un impacte a Júpiter, i el paper dels aficionats

 

Deien que els gals del poblat de l’Astérix només li tenien por a que el cel caigués sobre dels seus caps.

Fa pocs dies, un aficionat va poder detectar un fenomen que hagués fet tremolar a aquells aguerrits guerrers. Ni més ni menys que un impacte notable, d’un cometa o d’un asteroide, contra el gegant Júpiter.

No és la primera vegada que el xoc d’un objecte contra Júpiter es pot veure des de la Terra (en portem quatre en tres anys). Però cada cop que això succeeix, la comunitat científica es mobilitza com si fos la primera vegada. Com ha passat anteriorment, l’avís generat per l’aficionat descobridor ha activat tot un seguit de protocols en el món de l’astronomia professional.

Fenòmens com aquest no fan sinó recordar-nos que vivim en un univers dinàmic.

Júpiter, amb la seva enorme dimensió i la gravetat que exerceix, atrapa a més d’un vagabund còsmic. Això està bé per a nosaltres, ja que actua com a un netejador de l’espai, i elimina objectes que, d’altra forma, podrien esdevenir perillosos.

En èpoques molt llunyanes, en la infantesa del nostre planeta, els impactes eren molt freqüents. El recent creat Sistema Solar era un caos absolut. Quantitat ingent de material “sobrant” de la formació dels planetes orbitava l’espai proper. A més, els propis planetes, en un joc de pertorbacions mútues constants, es movien de les seves primeres òrbites, desestabilitzant en el seu moviment a cometes i asteroides. Era una època en la que la Terra (i els demés planetes interiors) van ser bombardejats cruelment.

Quan parlem d’aquests temes, de seguida ens ve al cap l’impacte que va provocar l’extinció dels dinosaures, ara fa uns 65 milions d’anys. Però el fet és que catàstrofes tan o fins i tot més grosses han anat passant. Un dels què s’ha estudiat data de fa uns 250 milions d’anys, i es calcula que va extingir més del 90% de totes les espècies vives del planeta!

L’impacte descobert ara a Júpiter fa reflexionar sobre la fragilitat de tot plegat. Sobre el complicadíssim joc al què juga la natura, en el seu extraordinari experiment que es diu univers.

A mi també em fa reflexionar sobre el paper de l’astronomia amateur. Aquests admirats “amateurs”, armats amb equips que els propis científics professionals ni haguessin pogut somiar 20 o 30 anys abans i emprant molta paciència i metodologia, fan contribucions decisives a la ciència.

Els grans telescopis professionals, Hubble inclòs, tenen els seus minuts d’observació reservats a preu d’or. Cada minut d’un d’aquests monstres és valuosíssim, i és assignat a grups d’investigadors que duen a terme programes i estudis concrets. Aquests grans ulls a l’espai no estan, dit planerament, mirant a dalt a veure què passa.

Els aficionats, amb mitjans òbviament molt més modestos, empren l’arma de la quantitat. En una nit determinada, allà on els grans observatoris no poden mirar per limitació de minuts, és possible que hi hagi uns quants aficionats que ho estiguin fent. I, de vegades, sona la flauta.

Innumerables cometes, estrelles variables, i supernoves, són descoberts per aficionats. Aquests s’han acabat organitzant, sota la batuta dels professionals, en grups i xarxes coordinades que duen a terme observacions que recolzen i completen les què els científics fan.

 

Aquesta afició ja ho té això. Fins i tot aficionats tan “primitius” i poc organitzats com jo poden, algun dia, tenir un cop de sort. Encara recordo el dia que, comparant la fotografia que havia fet la nit anterior de la galàxia M51 amb una imatge que havia pres dos anys abans, em va saltar el cor quan vaig “descobrir” una estrella nova, que no apareixia en la fotografia antiga. Era, sens dubte, una supernova, l’explosió que marca la mort violenta d’una estrella.
Jo no havia rebut cap alarma (les rebo normalment per email) provinent de les xarxes d’observadors indicant que s’hagués detectat aquesta supernova. Amb palpitacions al pit, i quasi tremolant, em vaig connectar a internet, vaig buscar, i... si, allà estava la notícia. Feia 3 dies que l’havien descobert. Llàstima.

Estrelles que exploten. Cometes que xoquen contra Júpiter. Asteroides que s’acosten perillosament a la Terra. Mentre l’univers segueixi sent tan dinàmic com ara, tots tenim diversió per temps.

Només hem d’esperar que, en mig d’aquest dinamisme, no ens caigui el cel sobre dels nostres caps.

Un univers ple de bellesa

Fa poques nits, a Falset, vaig fotografiar aquesta nebulosa. El seu processat posterior m’ha portat de bòlit durant dies, atesa la quantitat de delicats matisos que hi apareixen.

Jo mateix m’he sorprès del resultat. Quan la projecto a la pantalla de l’ordinador, em quedo allà, mirant-la bocabadat, pensatiu.

El que es veu en la fotografia és la resta de l’explosió que va marcar la fi de la vida d’una estrella. Apareixen en el fons, milers de petits punts, d’altres estrelles.

Estrelles, moltes d’elles segurament amb planetes al seu voltant. Algunes com el nostre Sol. Altres més grans o més petites, més fredes o més calentes. Només una petitíssima representació de la població de la nostra galàxia.

Serem els únics a l’univers que puguem gaudir d’aquests fenòmens magnífics? Té sentit tanta bellesa només per a nosaltres? Sols en un univers tan gran?

Mirant la fotografia, penso en tot això. Penso en què hi ha allà, lluny, al voltant d’algun d’aquells puntets.

La dinàmica de l’univers és una roda, familiar per nosaltres. Una roda de creació i destrucció, de vida i de mort.

Tot té sentit. La mort no és, sinó, l’inici d’un nou cicle. Explosions com la que veiem a la imatge alliberen el material del què estem formats, nosaltres i tot el que ens rodeja. Un material que, algun dia molt llunyà, potser es condensarà i formarà noves estrelles i planetes. I aquests nous objectes seran més rics en elements que les generacions anteriors.

La fotografia em parla, per tant, no només de bellesa, sinó també d’ordre. D’un cicle còsmic que no para, i del què formem part.

La fletxa del temps empeny al nostre univers cap al davant. La mateixa fletxa que ordena el nostre naixement, i ordenarà la nostra mort. També nosaltres alliberarem el material que ens han prestat, i el retornarem a la natura per a que construeixi nous éssers.

El interès que haurem de pagar per a aquest préstec no és res més que la contribució que haguem fet, mentre vivíem, a millorar coses, a fer la vida dels que venen més rica. Igual que les estrelles.

En el nostre univers, no hi ha gaire diferència entre bellesa i mort. Vist dins una escala de temps còsmic, tot transcorre serenament.

Bellesa i mort, com a la imatge.

Armstrong, i una frase imperfecta

Fa només un parell de dies va morir Neil Armstrong, el primer humà que va caminar per la Lluna.

En un món ple d’herois de còmic, aquest n’era un de carn i ossos. Podeu imaginar els sentiments i les emocions en el moment en el què va posar el primer peu a la Lluna?

Aquelles petjades, les seves i les del seu company Aldrin, encara hi són, allà, intactes. En un món sense atmosfera (i, per tant, sense vent, ni pluja, ni res...), i aparentment mort en termes geològics, allà quedaran, fins que l’impacte d’un meteorit, potser d’aquí a uns milers d’anys, les esborri.

No mereix la humanitat preservar aquestes empremtes per sempre, en el que podria ser un memorial que, potser algun dia, es podrà visitar? No sé si algú de la NASA hi haurà pensat, ...

Molt s’ha parlat de les seves famoses paraules quan va baixar per l’escala del mòdul Eagle. Textualment: "That's one small step for [a] man, one giant leap for mankind." (“És un petit pas per a un home, un salt gegant per a la humanitat”).

Què poc s’esperava el nostre heroi que aquesta frase, pronunciada l’any 1969, generaria polèmica durant molts i molts anys després!

Resulta que la paraula “a” que precedeix a “man” no apareix en la gravació. Sense aquest article, la frase complerta queda sense sentit, ja que “man”, sense l’article, seria sinònim, també, d’humanitat (la frase quedaria quelcom així com “és un petit pas per a la humanitat, un salt gegant per a la humanitat”).

Armstrong va mantenir, durant molt de temps, que ell HAVIA pronunciat bé la frase, i que segurament degut a les limitacions de la tecnologia d’aquell moment la paraula “a” no s’havia sentit.

Però la cosa es va embolicar. El món no devia tenir res millor que fer, i es va analitzar l’acústica de la gravació. No, aquella maleïda “a” no hi era.

Quan Armstrong va saber de les anàlisis, es va venir avall. Cóm podia ser allò? S’havia equivocat en EL moment històric! Quina cagada! Quantes vegades havia assajat la frase?

L’home va admetre que, en mig de la tensió del moment, és possible que s’hagués equivocat. I va demanar que en les enciclopèdies i altres reculls històrics, es respectés aquella “a” perduda, posant-la, en tot cas, entre parèntesi.

Per mi, aquest “incident” és un exemple perfecte de lo meravellosa i lo miserable que és, a l’hora, la raça humana.

Meravellosa, perquè no som màquines. Pensem, tenim sentiments, ens equivoquem. Fins i tot el gran Armstrong, en el moment més important de la humanitat fins ara, va i s’equivoca. Això em fa estimar encara més a aquesta espècie, ben interessant, que s’anomena home.

Miserables, perquè, ves tu quin sentit té, donar-li tants i tants de tombs al tema de l’error. Quina importància té? Armstrong sabia el què volia dir. Però és que els que escoltàvem també. Aquella “a” es va “sentir”, hi fos o no. Per context, la frase era clara. La misèria d’una espècie que es resisteix a ser imperfecte.

També posarem la “a” entre parèntesis en el cartell commemoratiu del memorial que algun dia preservarà el lloc del primer aterratge a la Lluna? (ei, els de la NASA, que això de crear un memorial a la Lluna va per a vosaltres!)

Gràcies, Armstrong, per aquell petit pas, deixant-te caure de l’escaleta de l’Eagle, que vares donar. Si t’hagués pogut veure en Julius Verne n’hauria estat molt orgullós.

I gràcies, també, per a recordar-nos la nostra meravellosament imperfecta naturalesa.

Plujes d'estrelles per a salvar al planeta

 Doncs si, les pluges d’estrelles poden servir per quelcom més que per entretenir-nos i admirar les meravelles del cel. De fet, podrien servir per a salvar a la Terra.

Un recent article publicat a la revista Astronomy en parla. Honestament, jo mai no havia pensat en aquests termes, però només llegir l’article vaig sorprendre’m de lo evident del tema.

Com ja hem explicat més d’un cop, les famoses pluges d’estrelles es produeixen quan la Terra, en el seu camí al voltant del Sol, travessa l’òrbita d’un cometa (en alguns casos, un asteroide), i col·lisiona amb el abundant pols i partícules despreses d’aquest cos.

Moltes vegades, el cometa progenitor ja no existeix. És un antic cometa, consumit probablement després de vàries passades prop del Sol (penseu que hi ha molts cometes que no sobreviuen ni a un pas prop del Sol, i es fragmenten o, simplement, es volatilitzen completament).

Però, què passa si la pluja d’estrelles ens està precisament delatant un cometa encara no descobert?

Segons l’article de l’Astronomy, grups de científics han començat a estudiar amb profunditat els centenars de fenòmens de pluges d’estrelles que es coneixen (i de noves que s’estan descobrint) buscant justament pistes sobre possibles projectils potencialment perillosos per al nostre planeta.

La lògica és ben simple: el fet que hi hagi pluja d’estrelles ens indica que l’òrbita del cometa i la de la Terra es creuen. Si tenim identificat al cometa que ocupa aquesta òrbita, cap problema (com dèiem, potser ja no existeix, o bé el coneixem i el tenim controlat). Però si no el tenim identificat, podria ser que aquest cometa existeixi i que encara no l’haguem descobert. L’estudi de la pluja d’estrelles ens dóna les pistes que ens poden permetre descobrir-lo.

Perquè, com podeu suposar, el que un objecte creui l’òrbita d’un altre no acostuma a ser bona cosa, no. En una escala de temps galàctica, després de milions d’anys, acaba tocant la rifa. Simplement per estadística, sabem que, tard o d’hora, ens enfrontarem amb l’amenaça d’un cos amb trajectòria de col·lisió. Les preguntes clau són: com de gran, quan passarà, i amb quina anticipació ho sabrem. En funció de les respostes, s’hi podran prendre mesures, ... o no.

Els Estats Units fa anys que, per mandat presidencial, va començar a catalogar i a seguir els objectes potencialment perillosos (cada any se’n descobreixen més, de moment en porten més de 9.000, uns 800 d’ells de més d’un quilòmetre de diàmetre! Com a referència: l’impacte que va provocar l’extinció dels dinosaures va ser provocat per un cos d’aproximadament “només” 10 quilòmetres).

La qüestió és que ja s’han identificat pluges d’estrelles que assenyalen a cometes encara no descoberts, i, per tant, potencialment perillosos. Interessant.

A partir d’ara, doncs, embadalir-se davant d’un d’aquests fenòmens tan vistosos ja no només serà cosa del poble. Els científics també s’hi interessaran.

Qui sap, si algun dia una gran catàstrofe podrà ser anunciada, amb temps suficient com per a reaccionar, per una bonica pluja d’estrelles.

De moment, però, jo me les seguiré mirant amb la mateixa admiració i il·lusió que fins ara, gaudint senzillament de l’espectacle, i deixant els complexos càlculs i investigacions per als que en saben.