Malauradament, de
vegades, vivim, en el nostre entorn familiar més íntim, episodis molt tristos
en els que la mort és ben present. Són instants en els que un no pot deixar de
reflexionar sobre aquest fet cert, la mort. Sobre cóm i quan ve, també sobre el
perquè.
En un moment en
el que acabem de penjar una altra estrella molt estimada allà dalt del cel, no
puc evitar, mentalment, fer balanç del passat, però també pensar en el futur.
Pensar en cóm aprofitar la vida que ens queda, aquest regal irrepetible i
magnífic.
Com que aquest és
un blog de divulgació científica, no aprofundiré pas en aspectes ètics, que,
per altra part, serien els més importants i rellevants de tots. El meu estat d’ànim
tampoc m’ho permetria ara mateix. Així que, en lloc d’això, compartiré amb
vosaltres uns pensaments més senzills i trivials, sense gaire importància. Però
que m’amoïnen cada cop més.
Sí, perquè m’amoïna
pensar que estem a les portes de vàries revolucions científiques, i tinc por de
perdre-me-les. Por i ràbia, molta ràbia. “Home!”, un pot pensar, “sempre et
trobaries en aquesta situació, perquè hauries de viure eternament per no perdre’t
cap avenç científic o tecnològic important”. Sí, és cert. Però és que ARA és
diferent. En pocs anys, en uns quants, alguns dels descobriments més extraordinaris
canviaran la ciència, i, potser també, tindran profunds efectes sobre la
civilització.
Així que
compartiré amb vosaltres, en aquest article, la meva llista d’esdeveniments que
m’agradaria poder viure. Aquells que us deia que em faria molta ràbia perdre’m.
1. El
descobriment de la naturalesa de la matèria fosca.
Sabem que vivim en un univers que, pràcticament, ens és del tot desconegut.
Nosaltres, els planetes, les estrelles, les galàxies... TOT el que “veiem” és l’excepció.
El nostre món està composat per àtoms, formats per protons, neutrons i
electrons. És la mateixa composició que tota la matèria que observem a l’univers.
Però resulta que tota aquesta matèria, diríem ortodoxa, suposa menys del 15% de
tota la matèria existent a l’univers. L’altra 85% ens és desconeguda.
Desconeguda vol dir que no està composada pels mateixos ingredients que la “nostra”
matèria, que la dels planetes, de les estrelles i galàxies. És una matèria
exòtica, que sabem que és allà fora però que no podem veure. Matèria que
segurament ens està creuant per davant dels nassos cada segon, i que és la
forma majoritària de matèria al cosmos.
Doncs bé, estem buscant aquesta matèria sota terra, al gran accelerador de
partícules del CERN, a Ginebra.
La qüestió és que no es creu que es trigui gaire en desvetllar el misteri,
en trobar la naturalesa real d’aquesta matèria. Potser és cosa d’un parell o
tres d’anys.
El seu descobriment canviarà per sempre els models que tenim i que
expliquen el món de les partícules elementals. S’haurà de construir un nou
model. Una revolució.
2. La
raó per la qual l’univers s’expandeix
Una vegada més, un tema del qual no en tenim ni idea. Que l’univers s’expandeix
ho sabem des de fa quasi un segle. I des de fa menys de 10 anys sabem que ho fa
acceleradament. És a dir, que una força, una energia desconeguda, estira del
cosmos i l’allarga, com qui estira una tela elàstica. Què és aquesta energia?
De què està composada? Cóm funciona?
És la famosa energia fosca. Sí, perquè els científics, a tot el que ens és
desconegut, li posen la paraula fosca al darrera.
El seu descobriment trencarà, possiblement, les dues grans teories físiques
que tenim, i que ens expliquen el 99,99999% del que observem a l’univers: la
relativitat general, i la quàntica. Les esmicolarà, les convertirà en
aproximacions, i serà l’inici d’una nova física. Serà brutal, a l’alçada del
propi Einstein o de Newton.
A diferència de la matèria fosca, em temo que aquest descobriment trigarà
encara. No tenim pistes, no sabem per on començar. El seu descobriment es farà,
segurament, sobre el paper. Haurà de crear-se primer la nova física de forma
teòrica, i llavors idear experiments per tal de certificar-la.
Em pregunteu, quan serà això? Per no dir-vos que ni idea, m’aventuraré a
comentar-vos que serà dins dels propers, diguem, 25 anys. Creuem els dits,
però, que la cosa de saber perquè el cosmos s’expandeix podria allargar-se molt
més. Però quan arribi la resposta, també podrem esbossar teories estimulants per
explicar què hi havia abans del Big Bang. No està gens malament, oi?
3. L’arribada
de l’home a Mart.
Hi somio. M’ho imagino. Els programes de televisió ensenyant-nos, en
directe (bé, diferit en uns 5 minuts, que són els que triga la llum en fer el
viatge des del planeta roig), com un astronauta posa, per primera vegada a la
història, el peu sobre la sorra marciana. Un petit pas per l’home, un enorme
pas per a l’humanitat. El gran pas del segle XXI.
La importància d’aquest esdeveniment és més que el que pot semblar a
primera vista. Serà la tornada de l’home a les exploracions tripulades a l’espai.
Aquest viatge requerirà molts nous desenvolupaments i serà un enorme repte
científic i tecnològic.
Quan? Doncs és de preveure que abans no acabi la dècada dels 2030 ho puguem
viure.
4. L’exploració,
en busca de vida, d’Europa
Europa és un satèl·lit de Júpiter, que està tot ell cobert per una enorme
capa de gel d’aigua. Sota aquesta capa, que pot tenir alguns quilòmetres de
gruix, un mar líquid profundíssim. Un mar desconegut, que podria albergar vida.
Per què no? Es pensa que l’acció gravitatòria del gegant Júpiter podria haver
fet que a les profunditats d’Europa existissin esquerdes a mode de fumaroles
calentes. Llocs calents on algues, i altres organismes microscòpics, trobessin
el seu paradís particular.
L’exploració no serà gens fàcil. La nau (no tripulada) haurà d’aterrar
sobre el gel i segurament perforar-lo. Però això, com deia, són quilòmetres de
gel. Missió impossible? Potser. Una altra alternativa és explorar el gel en
busca d’esquerdes per on aflorin guèisers d’aigua. Capturar part d’aquest aigua
i analitzar-la. Molt més senzill així, sembla.
Sigui com sigui, la NASA ja ha començat a jugar amb dissenys sobre el
paper.
Estem parlant, molt probablement, d’anar a Europa en la dècada dels 2020.
5. No
estem sols a l’univers
Aquest és el premi major. O, desgraciadament, podria arribar a ser la meva
més gran decepció: morir-me abans no descobrim que l’univers no va ser fet
només per a nosaltres (és clar que si això passa, i em moro abans del
descobriment, no podrà existir tal decepció, simplement perquè no hi seré per
decepcionar-me!).
Grans ràdio-antenes escolten incansablement l’espai en busca de senyals de
vida intel·ligent. El sentit comú ens diu que, en un univers tan enorme, amb
milers de milions de galàxies, cadascuna d’elles amb milers de milions d’estrelles
i bilions de planetes, han d’existir, o han d’haver existit, altres
civilitzacions. I, potser, el senyal d’aquestes civilitzacions és de camí, a
punt d’arribar.
Us ho imagineu? Això serà la revolució. Transformarà el món, a ben segur.
Les implicacions de tot tipus són enormes.
Però per damunt de tot ens deixarà, em deixarà, més tranquil, havent trobat
la resposta a la pregunta més transcendent que l’home es pot fer. S’haurà
acabat suposar, i serà un fet.
Una altra cosa serà, és clar, què farem amb aquest senyal. O descobrir qui
l’ha enviat. O des d’on l’ha enviat. O quan fa que l’ha enviat. Un no parar de
preguntes que s’obriran a continuació de la gran resposta.
Uf, aquest no me’l vull perdre, d’esdeveniment. Si us plau, no me’n vull
anar sense aquesta resposta.
Que quan haurem d’esperar? Doncs ni ho sé jo, ni ho sap ningú. A diferència
dels punts anteriors, això no està a les nostres mans. No és una qüestió,
només, de tecnologia. És una qüestió de sort, la sort del moment en el que ens
arribi un dels, potser, milers i milers de senyals que poden inundar el cosmos.
Senyals de civilitzacions que varen existir fa molt i molt de temps.
Podria ser demà. Per què no? O d’aquí cent, o mil anys. Serà! D’això sí que
n’estic segur. Però que sigui aviat, val? Només pensar que m’ho puc perdre em
fa posar de mala baba, de debò.
Aquí
acaba la meva modesta llista. Amb això ja faig, amb això em conformo. Així d’humil
i poc pretensiós soc. Li estic posant ben fàcil a la ciència i a la vida.
Però no hi havia ni un minut a perdre. Mentre esperava que la Lluna marxés, proves i més proves. Que
si el trípode ben anivellat. Que si el
mecanisme de seguiment automàtic de la càmera ben alineat. Proves amb diferents
paràmetres de la càmera.
