Einstein tenia raó: les ones gravitacionals existeixen!

Avui ens hem llevat veient la imatge de l’Albert Einstein a quasi totes les portades dels diaris, amb el titular “Tenia raó”.

Ahir, dijous 11 de gener de 2016, es va anunciar que la ciència havia detectat, per primer cop, les misterioses i enigmàtiques ones gravitacionals, predites per Einstein fa 100 anys.

De fet, el descobriment que es va anunciar es va produir el 14 de setembre de 2015, en un dels laboratoris més avançats del món, el LIGO, als Estats Units. Durant aquests darrers mesos, els científics han treballat per assegurar que el senyal detectat correspon, sens dubte, al pas d’una ona gravitacional, una tremolor en l’espai-temps.

La teoria de la relativitat general d’Einstein, de la que hem parlat en més d’una ocasió en aquest blog, és sens dubte una de les teories més elegants i amb èxit de tota la història. Abans d’Einstein, no enteníem ben bé què era la gravetat. Sí, el gran Newton havia aconseguit formular-la matemàticament, amb la seva famosíssima equació que tots hem estudiat a l’escola, aquella que diu que dos cossos s’atrauen amb una força directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa. Però la naturalesa de l’atracció gravitatòria seguia sent un misteri. Com se n’assabentava un cos que n’hi havia un altre que l’atreia? Quina corda invisible unia els objectes? Quina molla ens enganxava a terra i ens feia notar la gravetat?

La relativitat general ens dibuixava una gravetat geomètrica. Fàcil d’entendre intuïtivament, i que eliminava aquells dubtes. En una simplificació, si l’espai (temps) fos una gran tela elàstica sobre la que tots els objectes es mouen, qualsevol cos deformaria la tela amb la seva massa, l’enfonsaria una mica. Com més massiu l’objecte, més profunda seria la deformació que provocaria. D’aquesta forma, els demés objectes notarien la gravetat simplement pel fet de caure en els pous, en les deformacions creades a la tela.

En aquesta visió (molt simplificada) de l’espai (temps) i de la gravetat, Einstein va deduir que podrien existir casos extrems, en els que un objecte super-massiu, movent-se a gran velocitat i de forma accelerada, provocaria un tremolor en l’espai (temps). Ho podem visualitzar movent una bola imaginària per la tela elàstica. Al moure-la, el pou, la deformació que el seu pes ha creat, també es mou. I en fer-ho, tota la tela ens tremola.

Aquest tremolor va rebre el nom d’ones gravitacionals, com ones que es propaguen per sobre un llac quan hi tirem una pedra. Les ones gravitacionals es transmetrien per tot l’espai, portant informació sobre el seu origen, sobre l’objecte super-massiu que les va crear,

El propi Einstein, però, va creure que mai podríem detectar-les, degut a la seva extremadament petita magnitud.

Però vet aquí que l’univers ens proporciona un laboratori increïble, amb objectes que serien més propis d’una pel·lícula de ciència ficció. Les estrelles de neutrons i, especialment, els forats negres són els objectes més densos que coneixem. Un forat negre, per exemple, pot concentrar la massa equivalent a varis Sols en un espai de pocs quilòmetres de diàmetre. Segons la nostra física, res pot superar aquesta densitat.

Però la natura ens ha volgut regalar amb escenaris encara més exòtics i extrems: dos forats negres orbitant un al voltant de l’altre. Dos cossos extraordinàriament massius, girant i apropant-se, per acabar fusionant-se en un esdeveniment catastròfic que allibera una immensa quantitat d’energia. Pobre tela! Pobre espai (temps)! Si de debò existien les ones gravitacionals, l’esdeveniment de dos forats negres fusionant-se hauria de provocar-ne d’enormes.

El problema, com sempre, són les distàncies. Afortunadament per nosaltres, les fusions de forats negres no són gens habituals aquí al costat de casa nostra. Si ho fossin simplement no existiríem. Per tant, la qüestió és poder detectar ones gravitacionals que provenen de molt lluny, de galàxies llunyanes. I resulta que, a més distància, més s’afebleixen les ones.

La tecnologia ha hagut d’avançar molt per a permetre el descobriment. El LIGO funciona amb una combinació de làsers que reboten en miralls. La configuració de l’instrument simula una llargada de 1.600 quilòmetres. El pas d’una ona gravitacional hauria de moure suaument l’espai (temps) i, per tant, la distància que recorre el làser quedaria lleugerament afectada. Però, què és el que hem de mesurar? Quina intensitat de tremolor? Quines diferències de distàncies?

Amics meus, la resposta ens deix bocabadats. Les ones gravitacionals creades per la fusió de dos forats negres llunyans provocarien diferències de distàncies equivalents a una mil·lèsima de la mida d’un àtom! Increïble! Com mesurar aquesta diferència? Sembla impossible. Pensem-ho: el xoc de les onades del mar contra la costa a més de 1.000 quilòmetres de distància de l’instrument; el pas dels vehicles per les carreteres del país; les petjades dels vianants a ciutats allunyades; els tremolors constants i imperceptibles de la Terra. Efectes, tots ells, moltíssim més poderosos que el pas d’allò que volem detectar!

La ciència i l’enginyeria han aconseguit, tot i aquestes dificultats, un instrument de mesura magnífic, que discrimina els efectes del pas de les ones gravitacionals de tots els demés efectes, direm de “soroll”. Per a més seguretat, el LIGO consta, en realitat, de dos instruments, separats per milers de quilòmetres, de forma que el senyal del pas de l’ona pugui ser “escoltat” sens dubte pels dos detectors de forma independent.

Durant uns anys, LIGO va funcionar sense detectar res. Estàvem sords? O era que les ones gravitatòries no existien (i Einstein s’havia equivocat)? La resposta més sensata era que encara no disposàvem de la sensibilitat de detecció necessària. Així que LIGO va ser modificat l’any 2015 amb millores extraordinàries que augmentaven, en molt, la seva capacitat de detecció.

I va ser posar-lo de nou en marxa i detectar l’ona. La primera ona gravitatòria detectada per la humanitat. Provinent de la fusió de dos forats negres ubicats a 1.300 milions d’anys llum de distància. Una simple ona, que, com un crit d’agonia, s’ha anat esmorteint amb la distància fins arribar-nos el 14 de setembre. Una fita històrica. I un altre triomf per l’Einstein.

La possibilitat de detectar ones gravitatòries ens obre una nova finestra per a l’estudi de l’univers. Fins fa pocs anys, només teníem la llum visible per veure el passat, per estudiar el cosmos. Després, vàrem aconseguir construir telescopis que ja no observaven en base a la llum visible, sinó que empraven altra llum, radiació electromagnètica que els nostres ulls no veuen, com ara els raigs X, ultraviolats, infrarojos, o les ones de ràdio. Cada forma de llum ens aporta els seus avantatges. Allà on la llum visible queda bloquejada per concentracions de pols còsmic, les ones de ràdio travessen lliurament i ens porten imatges del que s’amaga al darrera.

Però la llum, visible i no visible, té les seves limitacions. Quan l’univers va néixer, com a conseqüència del famós Big Bang, el cosmos era tan calent i dens que la llum rebotava contínuament contra els nuclis d’hidrogen, perdent la informació que aquesta llum ens podria haver portat sobre els moments inicials. En la seva expansió, l’univers es va refredar el suficient com per permetre que, 400.000 anys després del Big Bang, la llum quedés finalment alliberada. Tot i que som capaços de detectar aquesta llum remota, en forma de radiació de microones, és impossible reconstruir, recuperar la informació que els fotons de llum portaven del moment zero.

Les ones gravitacionals ens permetrien estudiar aquest precís moment zero. No afectades per la temperatura o la densitat de matèria, les enormes ones gravitacionals generades per l’esdeveniment més radical i potent de la història, pel naixement de l’univers, estarien encara viatjant en totes direccions, fent tremolar la tela.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/que-son-les-ones-gravitatories-i-com-es-generen/video/5583880/

Encara ens queda molt per poder detectar-les, però. Justament comencem, ara, amb el descobriment de la primera ona, a obrir els ulls. Els instruments hauran de millorar encara més en sensibilitat. Ja hi ha projectes il·lusionants, que posaran detectors separats per milions de quilòmetres, a l’espai, i que ens oferiran informacions de l’univers com mai abans havíem somiat.

Mentre el jurat decideix a qui li donarà el Nobel, amb més de 1.000 científics que han fet possible aquest primer descobriment, l’Einstein ens deu contemplar pacient i afable, fumant la seva pipa, i pensant: “Sí, jo ja ho sabia”.

Vull aprofitar aquest article per agrair a TV3 i a tot l’equip del programa de Els Matins el seu interès per la divulgació científica, i l’oportunitat que m’han donat de poder explicar aquest emocionant descobriment, així com per l’acollida tan propera i càlida que m’han dispensat (premeu aquí si voleu veure el vídeo)

Aquí tens les vacances de l'agost del 2017: els EEUU i eclipsi total de Sol

Un eclipsi total de Sol. Una experiència inoblidable, única. Un dels espectacles més fascinants de la natura. Moments d'emoció, mentre el dia es fa de nit. Mentre les estrelles brillen a ple dia, i el paisatge canvia màgicament. Moments d'humilitat, contemplant un espectacle que deix sense paraules i que emociona.

Et sembla que veure un eclipsi total de Sol queda fora del teu abast?

Amb l'agència de viatges Tarannà acabem de signar un acord per muntar l'operació eclipsi 2017 als Estats Units. Saps que té d'especial aquest eclipsi?

En primer lloc, és total. És a dir, la Lluna ocultarà totalment el Sol, si ens situem en els punts correctes (cosa que farem per suposat!).

En segon lloc, l'eclipsi tindrà lloc el 21 d'agost del 2017. Agost! Perfecte per a organitzar el viatge amb la família.

En tercer lloc, és als Estats Units. Destí ideal, de natura i ciutats. Es pot combinar fàcilment amb extensions per tal de visitar els increïbles parcs nacionals de l'oest, o les grans ciutats de Califòrnia o de la costa est.

L'eclipsi recorrerà els EEUU d'oest a est. És vital triar bé la ubicació, per tal de minimitzar el risc de mal temps i núvols. Després de treballar-ho bastant, i amb la meva experiència de viatges als EEUU, el lloc que hem triat és l'est de l'estat d'Oregó amb frontera amb Idaho, que té les millors estadístiques històriques per a un mes d'agost. Tot i això, disposarem de mobilitat,per a traslladar-nos hores abans on calgui (aquest és un altre dels avantatges d'aquest eclipsi, que es produeix en territori continental i ple de carreteres, i amb serveis de predicció meteorològics molt precisos, que consultarem dia a dia).

En el mapa que annexo podeu veure el recorregut de l'eclipsi, i el punt on ens situarem nosaltres.

El viatge que estem dissenyant consta d'un paquet base, que consistirà en 3 nits a la ciutat de Boise, capital d'Idaho (19, 20 i 21 d'agost), molt a prop de la zona on anirem a observar l'espectacle. Inclourà allotjament, àpats, lloguer de cotxes per a desplaçament cap als millors punts per veure l'eclipsi del matí del 21, i dos astrònoms acompanyants (un magnífic astrònom i millor amic, en Manel, i qui us escriu), per a poder gaudir al màxim, amb explicacions del que es veurà, i també un petit taller de fotografia per a qui vulgui immortalitzar l'esdeveniment amb la seva càmera.

Tarannà, agència oficial de l'expedició, adaptarà la resta del viatge a cada interès. Així, els assistents podran muntar-se el viatge a mida, encabint el paquet base. Per exemple, algú pot optar per volar a Sant Francisco, visitar la ciutat, llogar un cotxe, anar al parc nacional de Yosemite, després a Los Angeles, després al Gran Canó del Colorado, i finalment desplaçar-se a Boise per a sumar-se al paquet base de 3 dies allà i veure l'eclipsi. O potser l'extensió el viatge la vol fer per la cua, un cop vist l'eclipsi.

En resum, un viatge que cadascú podrà adaptar en funció de disponibilitat de dies, interessos, etc. Sempre amb el paquet base de l'eclipsi inclòs.

Tot i que falta un any i mig per l'esdeveniment, no podem badar. Serà l'eclipsi del segle, atenent a les facilitats d'accés que ofereixen els EEUU. Conseqüentment, el procés que seguirem a partir d'ara és identificar, en el termini d'un mes aproximadament, els interessats en anar-hi. Només així podrem cotitzar els viatges i començar a realitzar les reserves. Sabem, per experiència, que les reserves de vols i hotels s'ompliran de seguida, amb molts mesos d'antelació, i els preus llavors es tornaran prohibitius.

Per tant, amics lectors del blog, si algú de vosaltres hi té interès, que enviï un email a estelsiplanetes@gmail.com amb les seves dades de contacte, i número d'assistents. Jo us posaré en contacte amb Tarannà, amb qui podreu dissenyar el viatge a mida i accedir, així, als millors preus fent-ho amb aquesta anticipació (com més participants, millors preus aconseguirem tots!).

En uns dos mesos a partir d'ara tancarem els paquets. Serà el moment de deixar una paga i senyal i de confirmar definitivament la participació, i serà també el moment per a que Tarannà formalitzi les reserves de vols, allotjaments, etc.

Què us sembla? Us animeu?

No defallim i seguim buscant. No podem estar sols a l'univers!

Cada cop observo que hi ha més veus, en el món científic, que dubten de l'existència d'altres civilitzacions a l'univers.

Tot i que afortunadament el gruix de la comunitat científica segueix pensant positivament, o al menys és prudent, haig de confessar que aquestes posicions crítiques em desconcerten força.

En què es basen les veus crítiques per a suposar que estem sols al cosmos? Bàsicament, en dos grans factors.

El primer d'ells, potser el més important i el que està fent que entrem en el dubte i el desànim, és el perquè encara no hem rebut cap senyal alienígena. Segons el pensament crític, hores d'ara ja hauríem d'haver rebut comunicacions perdudes. L'univers hauria d'estar bàsicament inundat amb senyals, que s'haurien emès fa centenars o milers de milions d'anys, i que vagarien eternament pel buit de l'espai.

El cert és que ja portem uns quants anys escoltant, i excepte una mesura sospitosa l'any 1975, que mai s'ha pogut repetir ni explicar, i que per tant no pot constituir prova de res, no hem captat senyals.

A aquest argument li sumen el fet que actualment sabem ja de l'existència de gran quantitat de planetes orbitant al voltant d'altres estrelles. Només a la nostra galàxia, podríem estar parlant de milers de milions de planetes. Amb tant món allà fora, com és que de cap d'ells ens ha arribat indicació de civilització?

El segon argument, un xic antic, és el que es refereix a la singularitat de la Terra. Aquest argument defensa que la extraordinària combinació de factors que han fet possible l'aparició i el desenvolupament de la vida al nostre planeta seria única. Des de les dimensions de la Terra, del Sol, la distància a què orbitem, la presència d'un camp magnètic que ens protegeix, l'activitat de plaques tectòniques que ha permès regular secularment el clima, la inclinació de l'eix de rotació i l'existència d'estacions,... Una llista ben llarga de factors, és cert. Quina serà la probabilitat que, en algun altre indret del cosmos, s'hagin conjurat tants factors positius?

Segons el meu humil criteri, aquests arguments només contemplen una visió parcial de la realitat, i responen més a la desesperació de qui busca i no troba que a una teoria amb base suficient.

Fixeu-vos. Per començar podem compartir una declaració que és difícilment rebatible. En ciència, les coses s'han de demostrar, i les probabilitats de demostrar que no existeix vida intel·ligent fora de la Terra són... bé, són cero. Són cero perquè mai podrem explorar tot l'univers, fins a tots els seus racons. Vivim en un univers immens, del qual només coneixem una molt petita part. Gran part d'aquest univers es troba fora totalment del nostre abast, ja que ni desplaçant-nos a la velocitat de la llum hi podríem arribar mai. Fins no haver explorat tots els llocs, no podrem demostrar la inexistència de vida. I fer això és impossible. En canvi, en teoria, sí que existeix la possibilitat de demostrar la presència de civilitzacions, i això passaria per detectar senyals inequívoques, la qual cosa és factible.

Sobre la qüestió del perquè no hem rebut res encara, es poden dir moltes coses. Certament, sembla difícil, sinó impossible, que puguin existir civilitzacions avançades en sistemes solars propers al nostre. Si fos així, si existissin, ens haurien escoltat, i nosaltres a ells. Però, novament, les dimensions de l'univers juguen un paper determinant en aquesta discussió.

La humanitat està enviant senyals a l'espai (de ràdio, de televisió) des de fa, posem, ...100 anys? Són senyals que s'escapen, i amb el desenvolupament de la tecnologia aquests senyals són cada cop més potents i clars. Què hi tenim, a 100 anys-llum de distància? Doncs unes 15.000 estrelles, cada una d'elles, possiblement amb planetes. Però per molt que ens semblin, aquestes 15.000 estrelles no són ni una petita fracció de la ingent quantitat de sols que viuen a la nostra galàxia. Es calcula que només a la Via Làctia s'ubiquen més de 2.000 milions d'estrelles.

Posem pel cas que existís una civilització com la nostra, en el mateix punt de desenvolupament tecnològic, a l'altre extrem de la galàxia. Ells, aplicant el mateix argument de "no hem rebut res, per tant estem sols" ens estarien ignorant totalment. Els nostres senyals, involuntaris i també els voluntaris (que vénen a dir "ei! som aquí!") no han recorregut ni el 0,2% del camí fins a l'altre costat de la galàxia. És clar que encara no ens haurien rebut.

Haig, però, de reconèixer que, en una anàlisi global, tenint en compte l'edat de l'univers, hi hauria hagut temps sobrant per a que senyals de civilitzacions molt antigues i potser desaparegudes ens haguessin arribat. Però que no les haguem detectat no vol dir que no existeixin. Sí, fa uns 100 anys que emetem, però fa molt menys que escoltem. I la tecnologia de les nostres radioantenes potser és encara massa primitiva com per poder descobrir els senyals que ens arriben.

Les xifres desmunten, penso, el segon argument negacionista. La teoria de "la Terra única" crec que difícilment pot suportar el pes dels números. Milers de milions d'estrelles i planetes en la nostra galàxia. I milers de milions de galàxies en l'univers conegut. Com lluites contra això?

Per molt baixes que siguin les probabilitats de disposar d'un indret apte per a la vida i pel seu desenvolupament, quan multipliques per quantitats tan ingents el resultat no és menyspreable. Potser sí que és molt i molt difícil que existeixi un lloc com la Terra a prop, al nostre barri. Però és que la ciutat és immensa. I allà, lluny, divisem gran quantitat de ciutats remotes, mirem on mirem.

Tot i la necessitat d'ajustar pressupostos i inversions, en un món cada cop més injust i menys solidari, hem de seguir buscant, escoltant. Hem de resoldre el dubte. Perquè aquest fet pot tenir unes enormes implicacions en la humanitat, en tots els sentits. Potser marcaria l'inici d'una revolució en la pròpia civilització. El fet de saber que no estem sols podria canviar moltes coses.

La llegenda diu que quan l'equip d'Edison va dubtar, després de portar 1.000 intents fallits per fer funcionar la bombeta, l'inventor els va esperonar dient que mai havien estat tan a prop d'aconseguir-ho com llavors, havent ja descobert 1.000 formes de com no havien de construir la bombeta.

Així que, a seguir escoltant. Qui sap. Potser el senyal que ho canviarà tot és a punt d'arribar. Potser demà, o l'any proper.

Mentre tant, jo em seguiré resistint a pensar que estem sols. Visc en un pis petit, i no puc concebre disposar d'un indret tan gegantí com l'univers per a mi solet.

La sonda Philae i el comandant Tom ja dormen eternament a l'espai

El 12 de novembre de 2014, a les 08:35 hores, Philae va saltar al buit.

Davant seu tenia un abisme de 22,5 quilòmetres d'espai fred. Aquesta era la distància que separava Rosetta, la seva nau nodrissa, de la superfície del cometa 67P Churyumov-Gerasimenko. Un salt quasi tan important com el salt de centímetres que, l'any 1969, Neil Armstrong havia fet des de la seva escaleta a la Lluna per marcar una fita històrica. Era el primer cop que un enginy humà es posaria sobre un cometa.

La missió era molt ambiciosa. Per a l'Agència Espacial Europea, l'ESA, el projecte era emblemàtic. Un esforç ingent, de tecnologia punta, per a poder començar a desvetllar alguns dels enigmes d'aquests cossos tan fascinants que són els cometes.

Es creu que els cometes són restes prehistòriques, veritables fòssils, de la creació del Sistema Solar. Pràcticament purs des de la seva formació, el seu estudi és fonamental per entendre la nostra infantesa. Fins i tot, per comprendre coses tan bàsiques com d'on va venir tot l'aigua que hi ha al nostre planeta, o, encara més impactant, cóm va aparèixer la vida a la Terra, ja que els blocs constituents de les proteïnes i de l'ADN podrien haver cavalcat a lloms dels cometes.

Pot semblar que el salt que havia de fer la sonda Philae era trivial, si el comparem amb el que la missió havia assolit fins aquell moment. Rosetta, amb Philae a la panxa, havia recorregut 400 milions de quilòmetres pel Sistema Solar durant 10 anys, en estat d'hivernació, i, amb una precisió astoradora, s'havia col·locat delicadament al costat del gran cometa. Però aquell salt era un repte impressionant. Tot i ser una roca enorme de més de 4 kilòmetres i 10 mil milions de tones, el 67P a penes té gravetat. Philae podia simplement rebotar contra la superfície del cometa, i sortir disparada cap a l'espai insondable per sempre més. Per acabar-ho d'arreglar, tant Rosetta com el cometa s'estaven desplaçant a una velocitat de 60 mil Km/hora. Poca broma.

El món va contenir l'alè durant el salt. Jo recordo aquells moments, connectat a internet, seguint nerviós els detalls de la missió.

Quelcom va fallar. Per impedir el rebot, Philae portava uns arpons que s'havien de disparar un cop toqués cometa i l'havien de fixar a la superfície de forma segura. Els arpons no van funcionar, i Philae va rebotar. Com deia abans, podria haver passat que allà hagués acabat la missió de la valenta sonda, però la sort va jugar a favor.

L'impacte va ser el just com per a que el rebot, un rebot de, ni més ni  menys, mil metres d'alçada, no enviés la sonda a l'espai per molt poquet.

Philae va tornar a caure sobre el cometa, aquest cop de forma descontrolada. Es van produir un parell més de rebots, i, finalment, la sonda va quedar immòbil, tremolant tots els seus instruments.

Sí, s'havia aterrat sobre un cometa per primer cop a l'història. Però els científics havien perdut la pista de Philae. La seva situació era desconeguda, i per més esforços que es van fer durant els dies i setmanes següents, emprant els instruments de Rosetta, que seguia en òrbita al voltant del cometa, mai més hem aconseguit ubicar la sonda.

Però  l'èpica de Philae no acaba aquí. De seguida de tocar terra, vull dir cometa, va iniciar els seus experiments programats, que incloïen perforar el sòl, prendre dades de l'entorn, i enviar fotografies. A pesar dels rebots, i d'estar perduda en un ambient inhòspit, Philae era viva.

Les primeres imatges van posar en evidència el perill que ara amenaçava la missió. Philae semblava estar en una situació molt precària, inclinada sobre terreny inestable, i quasi tocant una paret de roca que l'amagava dels febles rajos del Sol. El cor de la sonda bategava gràcies a les seves bateries, però aquestes havien de ser recarregades amb energia solar. Els panells solars, però, havien quedat sota l'ombra de les parets, en aquella ubicació desconeguda. Si no s'aconseguia carregar bateries, Philae entraria de forma automàtica en un estat programat d'hivernació, esperant que en algun moment futur les condicions milloressin.

Després d'unes poques hores de treball, Philae es va dormir, a les 00:36 hores del 15 de novembre.

L'esperança dels científics era que el cometa 67P es dirigia a tota pastilla cap al Sol, de forma que cada dia que passés la insolació sobre la superfície del cometa s'incrementaria. Amb sort, els angles de l'ombra que ara tapava Philae canviarien, i la poca llum que li arribava als panells augmentaria d'intensitat. Sí, amb sort Philae despertaria de nou.

L'esperança va renéixer quan el 13 de juny de 2015 es va rebre el beep de Philae. La sonda s'havia despertat, i durant instants esporàdics va començar a enviar dades, indicant que estava bé de salut, i operant a 35 graus sota cero. Però tota comunicació es va tornar a perdre el 9 de juliol.

Els repetits intents de trucar-la, durant els 7 mesos que han passat des d'aquell moment, han fracassat. Aquesta mateixa setmana s'han fet els darrers intents. El cometa és ara molt lluny, cada cop més distant del Sol. Ja és poca la llum que li arriba, i les temperatures baixen per sota dels valors que necessita Philae per poder sobreviure.

Somnolenta i anèmica, la sonda Philae potser ha escoltat com se la cridava. Potser li ha semblat distingir uns crits afeblits i llunyans, que s'han confós amb el seu somni. Sense forces per obrir els ulls o per entrar en un estat de lucidesa, el somni s'ha anat allargant i aprofundint, i dins del seu cervell els desesperats crits que arriben dels seus creadors s'han tornat ja imperceptibles.

Mentre tant, Rosetta segueix en òrbita i enviant tones i tones de dades i imatges. La missió, en global,  ha estat, és, un èxit aclaparador. Molts anys trigarem encara per poder processar totes les dades i extraure tot el suc. De moment, però, ja tenim sobre la taula resultats sorprenents, com per exemple la quasi confirmació que l'aigua de la Terra no prové dels cometes (potser prové d'impactes d'asteroides, però molt probablement no dels cometes).

Philae dorm un somni etern, a bilions de quilòmetres de casa i amb temperatures inferiors als 50 graus sota cero, mentre s'allunya cap a les fronteres del Sistema Solar. Coberta de gel i pols, transportada per un cometa, convertida en un monument a l'enginy humà.

El comandant Tom tampoc va aconseguir contestar mai i aquesta setmana l'acabem de perdre per sempre. La crida "Can you hear me, Major Tom?" segueix omplint tossudament l'espai, sense ningú que contacti.

En la dolçor del seu somni, David Bowie i Philae floten a l'espai, molt per sobre de la Lluna. El planeta Terra és blau, i no hi ha res que ells puguin fer.

El canvi climàtic: no cal patir per la natura, cal patir per nosaltres

Els efectes del canvi climàtic són, actualment, i cada dia, als telenotícies i als diaris.

Estem veient comportaments climàtics anòmals des de fa temps. I és que la natura, com si hagués volgut recordar-nos la magnitud del que ens ve a sobre, està sent la protagonista un cop acabada la conferència de París.

Grans parts del nord del Regne Unit amb inundacions. Extrems als Estats Units, amb parts azotades per tempestes i grans tornados, i altres amb temperatures altes, mai vistes a Nadal.

Sabíeu que, al mateix Pol Nord aquests dies s'estan enregistrant temperatures increïblement altes respecte la mitja històrica? Estem parlant de més de 20 graus de diferència, i de forma sostinguda.

El fenomen anomenat "El Niño", característica secular que sembla haver existit "sempre", està, aquest any, comportant-se de forma més extrema.

Amb els pactes de París, la humanitat reconeix, potser per primer cop, la gravetat del tema, i accepta que la temperatura seguirà pujant durant el segle XXI tot i que el pla és intentar mantenir la pujada per sota dels 2 graus.

I és que ja hem fet tard, amics meus. I fa temps que ho sabem, però hem volgut mirar cap a un altre costat. Uns, perquè protegim el nostre estil de vida, ple de comoditats i serveis que donem per suposats. Altres perquè necessiten desenvolupar-se, i no consideren just que els països del tercer món hagin de quedar penalitzats quan els del primer món hem embrutat tot el que hem volgut, i més.

Quan escolto els parlaments dels polítics, qualsevol d'ells, sento expressions com "hem de salvar el planeta". Alguns, amb un esforç per a sensibilitzar, afegeixen coses com "preservar el món en el que hauran de viure els nostres fills". Penso, sincerament, que aquests termes són erronis.

El que es tracta no és pas de salvar el planeta, o la natura. Què pretensiosos que som! Ells es salven sols, no ens necessiten per res. La partida no va de salvar ecosistemes, espècies animals, ni tan sols salvar els recursos del planeta. Va de salvar-nos a nosaltres.

Crec que només si parlem de forma directa podrem començar a preocupar-nos de debò. Això va de nosaltres, de quines calamitats, amb quines condicions, ens tocarà viure. La natura ha funcionat, en aquest planeta, durant més de 4.000 milions d'anys, i seguirà funcionant fins que el planeta desaparegui. Les espècies vives han anat i vingut. Les que l'home ha fet desaparèixer són "calderilla" comparat amb les extincions massives que hi ha hagut al llarg de la història de la Terra.

Amb temperatures altes o baixes, la natura, el planeta, reaccionen. No els hem de compadir pas. Simplement, no ens necessiten.

Si fem tard, i crec que sí, el que ens quedarà, a part d'intentar reduir els efectes del canvi climàtic, serà aprendre a conviure amb ell. Un món diferent, en el que tot canviarà. Com dissenyarem els edificis i les infraestructures; on situarem ciutats i pobles; quines zones del planeta s'hauran d'abandonar; què menjarem; a quins nous reptes s'enfrontarà la medicina; quins enginys construirem i enviarem a l'espai per tal de frenar la insolació que rebem (amb les conseqüents afectacions als ecosistemes que aquests mecanismes produiran). Tot canviarà.

Però no sense patiment, és clar. Com sempre, les nacions més desfavorides estaran menys preparades per adaptar-se, i les catàstrofes naturals els feriran de forma cruel. Nosaltres tampoc no ens salvarem. Patrons climatològics extrems és el que es tornarà norma habitual. Grans tempestes i inundacions, seguides per llargues èpoques àrides i seques.

Fins ara, ens preguntàvem que quan es produiria tot això. Doncs bé, ja no preguntem més. Hi som de ple, només que a l'inici.

Amb aquests pensaments, us confesso que estic personalment desbordat. Què hem de fer, llavors?

No ens podem abandonar. Una cosa és acceptar que hem fet tard, i l'altra és no fer res per tal de minimitzar els efectes i fer que el ritme dels esdeveniments no es dispari. Sembla insignificant el que un sol de nosaltres pot fer contra aquesta maquinària, oi? I tot i així, hem de fer. Simples fets, com ara reciclar, ser curosos i estalviadors amb el consum elèctric (per exemple, aïllant bé les nostres llars, o apagant aparells innecessaris), fer durar un xic més les nostres joguines tecnològiques i no canviar-les abans d'hora (difícil això, eh?), aprofitar el màxim el menjar que comprem. En fi, multitud de petites coses, que totes sumades, i entre tots, conten.

És clar que nosaltres sols no farem res. Necessitem que els governs, els polítics, les grans empreses, els grans capitals, col·laborin. Pot semblar que això només ho puguem exigir, i que quedi fora de les nostres mans. Però això també canviarà. D'entrada, som nosaltres qui escollim als polítics i als governs. Les agendes polítiques hauran, cada cop més, de focalitzar-se en com ser més curosos amb el mitjà ambient, i, uns perquè hi creuen, i altres perquè no els tocarà més remei, s'hauran de posar les piles. També tenim, com instrument, els nostres hàbits de consum: a quines empreses comprem? cóm són i quins valors tenen? Potser ara mateix això et sembli llunyà, però arribarà el moment en el que, amb una consciència molt més activa sobre el tema, ens mirarem les marques, i farem que les empreses passin a ser "verdes" si volen seguir operant.

En un món que ja de per si és desigual, sotmès a la pressió del canvi climàtic, serà més necessària que mai la solidaritat amb els més desfavorits, que seran els que més patiran (encara més). Estarem a l'alçada?

Des del punt de vista astronòmic, el canvi climàtic és força irrellevant. El que li passi al clima d'un petit planeta rocós en un racó del cosmos no afectarà a l'univers.

Així que si no és a nosaltres, a qui més l'hi ha d'importar el nostre destí?

Les dues cues d'un cometa, la boira, i jo

La meva família sap que l'ofici d'astrofotògraf és sacrificat.

Amb mitja Catalunya coberta per boires, dins el radi d'acció del maleït anticicló, feia un parell de setmanes que, nerviós, no parava de consultar les previsions meteorològiques per poder trobar una oportunitat per caçar al cometa.

El cometa C/2013 US10 Catalina.

Aquesta roca de gel acabava de passar prop del Sol, i les fotografies dels observatoris mostraven dues magnífiques cues. No sempre els cometes ens ensenyen les 2 dues cues, i no em podia perdre aquesta oportunitat.

Un moment... dues cues?

La cua que estem més habituats a veure a les fotografies, aquella cua llarga i moltes vegades espectacular, és la que formen els petits fragments del cometa que es desprenen, al ser escalfats pel Sol, i el cometa deix al darrera de la seva òrbita. Aquests fragments llueixen quan els arriba la llum de l'astre rei.

A més d'aquesta cua, els cometes en desenvolupen una altra, que de vegades no és fàcilment apreciable, formada per gasos, també despresos del cometa. Els gasos queden carregats elèctricament per l'efecte del vent solar, i per tant s'orienten en la direcció del camp magnètic que crea el Sol.

Ah! Val! I ara... cóm fotografiar-lo a pesar de la boira?

Fa uns dies vaig veure que al meu estimat Montsec hi havia bones previsions de matinada, i que la boira que inunda les planes de Lleida no passaria del port d'Àger, cosa que el director científic del Centre d'Observació de l'Univers d'Àger em va confirmar.

Preparar-ho tot (no em podria emportar el telescopi: massa material i poc temps que tindria a la matinada per fotografiar; aniria amb la càmera Canon, un trípode, i un sistema de seguiment automàtic que contraresta la rotació de la Terra). Sopar a les 8 del vespre i a dormir (com els nens) amb el despertador a 2 quarts de dues de la matinada (com els pirats). Despertador que sona, dutxa ràpida en pla zombie, i a conduir. Una mica més de dues hores de boira omnipresent per la Nacional 2. Afortunadament, la carretera estava deserta a aquelles hores intempestives.

Va ser creuar el port d'Àger i obrir-se el cel. Un cel magnífic, en el que encara brillava la Lluna creixent.

Quan vaig arribar al lloc previst (al costat del Centre d'Observació de l'Univers), el termòmetre del cotxe marcava 0 graus, i la humitat era altíssima. Però el cel estava claríssim. Sí, aquella era la meva oportunitat!

Les fotografies havien de ser fetes un cop la Lluna s'hagués amagat i la foscor fos total. Llavors tindria unes dues hores fins a que la llum de l'albada no marqués el final de l'aventura.

Però no hi havia ni un minut a perdre. Mentre esperava que la Lluna marxés, proves i més proves. Que si  el trípode ben anivellat. Que si el mecanisme de seguiment automàtic de la càmera ben alineat. Proves amb diferents paràmetres de la càmera.

Un punter làser, muntat amb gomes de pollastre sobre la Canon, em va servir d'improvisada guia per a poder apuntar la càmera al lloc precís del cel on havia d'estar situat el cometa (ja que no és visible a ull nu).

Primera foto de 4 minuts d'exposició. Jo, mort de fred, dins el cotxe engegat. A veureeeee..... Sí! Les dues cues! Repetim-la, repetim-la. Amb diferents exposicions i paràmetres, per a treure'n al menys una d'aprofitable.

I així va arribar l'alba. Recollida ràpida, conducció prudent cap a Barcelona (carreteres encara plenes de boira), i directament a treballar.

Si t'atreveixes a observar-lo amb prismàtics, des d'un cel fosc, aquí va un petit esquema que he generat per a que el puguis trobar. Recorda: abans de la sortida del Sol, en direcció est.

A partir d'ara, quan vegis una foto de cometa, podràs fardar davant els amics amb el teu coneixement del nombre de cues d'aquests magnífics i encisadors viatgers gelats.

Vols venir a veure l'eclipsi total de Sol a Indonèsia?

El dia 9 de març de 2016 es produirà un esdeveniment magnífic. Una demostració espectacular de la natura. Un eclipsi total de Sol. A Indonèsia.

Com bé sabeu, els eclipsis de Sol es produeixen quan la Lluna (que obligatòriament està en fase nova) oculta el Sol des de la nostra perspectiva. La configuració geomètrica dels eclipsis de Sol fa que cada un d'ells només pugui ser observat des de determinades regions del nostre planeta. En efecte, a diferència dels eclipsis de Lluna, que són perfectament visibles des de tota la part nocturna de la Terra, la visibilitat d'un eclipsi de Sol quedarà circumscrita a franges geogràfiques molt estretes, que lògicament es poden calcular amb total precisió. De vegades, els pocs eclipsis de Sol que hi ha (normalment dos per any) són visibles en zones molt remotes del planeta. Alguns no toquen terra. Altres, queden restringits sobre les zones àrtiques o antàrtiques. Per acabar-ho d'arreglar, no tots els eclipsis de Sol són totals, i en alguns d'ells el disc solar queda menjat per l'ombra de la  Lluna però no tapat completament.

L'eclipsi del març proper serà total vist des de part d'Indonèsia, la qual cosa el converteix en un magnífic reclam turístic. Un viatge per combinar natura i cultura.

Durant un eclipsi total de Sol, el temps sembla aturar-se durant un parell de minuts. El dia es fa nit, fins al punt que algunes de les estrelles més brillants apareixen al cel a ple dia. La temperatura canvia. Els animals queden desorientats. El paisatge es transforma. I els humans que l'observen ho fan presos per l'emoció, en silenci, davant la impossibilitat d'articular paraula.

Tarannà viatges i un servidor us presentem un paquet per poder-hi anar, i gaudir d'aquest l'espectacle únic, amb l'afegit únic que ens ofereix l'entorn natural i cultural de la illa de Sulawesi. Un viatge de 11 dies, que podeu consultar a AQUÍ.

Durant el viatge, combinarem turisme i eclipsi. Com a astrònom acompanyant, explicaré amb detall cóm funciona un eclipsi, i donaré indicacions per poder gaudir-lo al màxim. Proporcionarem ulleres especials per poder veure l'eclipsi amb total seguretat. I fins i tot practicarem, amb qui vulgui, la fotografia de l'esdeveniment.

Disposarem de certa mobilitat dins la franja per la qual creuarà l'eclipsi, i d'aquesta forma intentarem situar-nos en el millor punt en funció de la meteorologia del dia en qüestió.

Què? Us animeu?