Explotarà Betelgeuse properament? Podrem gaudir d'un espectacle únic en el cel?

Darrerament una estrella de color taronja al nostre cel nocturn està donant de què parlar.

Explotarà properament?

Ens sorprendrà i atemorirà, qualsevol d'aquestes nits, amb un sobtat flash de llum equivalent a la mateixa Lluna?

El cert és que Betelgeuse, una súpergegant vermella en la constel·lació d'Orió, ha volgut ser la protagonista. I ho està aconseguint, atraient l'atenció de tots. I de quina manera!

Però més enllà dels rumors i les especulacions, ... què hem d'esperar d'aquest monstre? Què hi ha de cert en tot el que es diu d'aquesta estrella?

En aquest article intentaré posar un xic de llum a la qüestió.

Betelgeuse, com deia abans, és una estrella que hem catalogat com a súpergegant vermella. Aquests astres tenen molta més massa que el Sol (Betelgeuse en deu tenir unes 20 vegades més), i a l'entrar a la seva vellesa s'inflen alhora que la seva superfície es refreda, raó per la qual la seva llum va adquirint un to vermell.

La vida de les estrelles es mesura en milers de milions d'anys, com la del nostre Sol. Però com més gran és una estrella, com més massa té, menys viu. És com si visqués esbojarradament, al límit de les seves possibilitats. I els excessos els acaba pagant.

Qualsevol estrella juga a un joc molt delicat, intentant trobar l'equilibri entre 2 poderoses forces.

Per una banda, tenim a la gravetat. Aquesta força tan persistent intenta col·lapsar l'astre pel seu propi pes. Les ingents quantitats d'hidrogen i heli (els principals components de qualsevol estrella) són comprimides i cauen cap al centre de gravetat, cap el cor de l'estrella.

Poc després que es formi, que neixi, una estrella, la pressió al seu interior ja és immensa, i la temperatura ha anat pujant sense parar. Quan s'assoleixen aproximadament 15 milions de graus, l'estrella inicia el seu mecanisme per a contrarestar a la gravetat: la fusió nuclear.

La fusió nuclear és un procés extraordinari, gràcies al qual nosaltres existim ja que estem formats pels seus subproductes. A 15 milions de graus de temperatura, en el centre d'una estrella similar al Sol, 4 nuclis d'hidrogen (és a dir 4 protons) es combinen per formar un nucli d'heli, generant, en aquest procés, una enorme quantitat d'energia. Part d'aquesta energia s'escapa de l'astre en forma de llum, però bàsicament aquest motor nuclear serveix per a fer front a la gravetat que segueix comprimint el gas cap a dins.

L'estrella pròpiament dita neix en el moment en què arranca la fusió nuclear, a l'aconseguir l'equilibri entre la gravetat i l'energia que desprèn del seu interior.

El ritme de la fusió nuclear és impressionant. El Sol, per exemple, fusiona uns 600 milions de tones d'hidrogen, produint 596 milions de tones d'heli... per segon!!! Aquests 4 milions de tones per segon que falten són els que es converteixen fonamentalment en energia (en la fusió nuclear descrita també es generen grans quantitats de neutrins i positrons).

L'estrella va consumint l'hidrogen en el seu interior amb el pas dels anys. El Sol porta fusionant hidrogen uns 4.600 milions d'anys, i ho podrà seguir fent uns 4.500 milions més.

Però les estrelles més grans no tenen tanta sort.

La fusió nuclear en una estrella amb força més massa que el Sol funciona un xic diferent del que he explicat. El combustible i el producte resultant són els mateixos: hidrogen i heli, respectivament, però el procés utilitza nuclis de carboni, nitrogen i oxigen com a facilitadors de la fusió, a 17 milions de graus (és el cicle que anomenem CNO).

En pocs milions d'anys, una estrella funcionant amb el cicle CNO esgota l'hidrogen en el seu nucli. En aquell instant, s'inicien tot un seguit de transformacions que venen a ser una cursa cap al precipici.

La gravetat no deix de pressionar i comprimir el gas cap al centre, i allà es dispara la temperatura. Amb el seu augment, s'engeguen noves reaccions de fusió nuclear, cada una d'elles més complexa i efímera que l'anterior, en un intent d'aturar a la gravetat.

L'heli es fusiona per formar carboni a 100 milions de graus. Després s'obté neó, i més tard oxigen. I és així com la cadena de fusions va esgotant combustible rere combustible, cada cop més ràpid i a més temperatura.

Per a que ens fem una idea, una estrella massiva consumeix tot l'hidrogen del seu nucli en uns quants milions d'anys (normalment desenes). Acaba amb l'heli en mig milió d'anys més. La fusió del carboni dura només uns 600 anys, i la del neó tan sols 1 any. 6 mesos més, i s'ha acabat l'oxigen.

En aquells moments, l'estrella ja és una súpergegant vermella. Vista des de l'interior cap a fora, està composada per capes de ceba, cada una d'elles generant energia mitjançant una de les reaccions descrites (la fusió de l'oxigen al nucli, la del neó a la capa següent, etc.). Les regions més externes de l'astre, com a resultat d'aquesta cadena de reaccions nuclears, cada una d'elles més potent i externa, s'han inflat i separat de la resta. A l'inflar-se, les capes externes s'han refredat i el to de la llum ha virat cap el vermell.

En un intent suïcida per sobreviure, a 3 mil milions de graus de temperatura, l'estrella inicia la fusió del silici, un procés que dura 1 dia!!!!! És increïble, oi? Costa d'imaginar que una bèstia molt més massiva que el Sol, i acostumats a mesurar durades astronòmiques en milions d'anys, consumeixi el seu darrer aliment en 24 hores.

La fusió del silici ha generat ferro, el nucli més estable de la natura. I degut a aquesta estabilitat, la fusió del ferro ja no genera energia, sinó que en consumeix. És llavors quan es produeix el cataclisme.

La pressió i temperatura a l'interior ha crescut tant que el ferro comença a fusionar-se. Tot de sobte, desapareix energia del sistema, i la gravetat es torna boja. Ha guanyat la partida. En qüestió de dècimes de segon, i a velocitats que són fraccions de les de la llum, l'estrella es desploma, es col·lapsa caient sobre ella mateixa, sense res que ho pugui aturar.

En el centre s'assoleixen, en un sospir, pressions i densitats inimaginables. I és en mig d'aquest cataclisme que neixen els 2 objectes més enigmàtics i fascinants de l'univers. Segons quina massa tingui l'estrella moribunda, allà es forma una estrella de neutrons o un forat negre. Dos objectes súper densos, que actuen de paret contra la caiguda de la resta de l'estrella.

Allò és com el xoc d'un tren a alta velocitat contra una paret que resisteix. La major part de la massa de l'estrella, desplomant-se a ritmes propers als de la llum, es topa contra la bèstia recent nascuda, i rebota.

És el que anomenem supernova de tipus IIb o gravitatòria. L'estrella és destrossada en un instant, quan les capes de material de l'astre surten disparades cap a fora en aquest rebot gegantí. Les temperatures assoleixen valors de bilions de graus, i és en aquest caldo que es cuinen, en segons, pràcticament tots els elements químics de la natura.

Per uns moments, l'estrella que mor allibera una quantitat d'energia que és equivalent a la suma de l'energia generada per totes les estrelles de la galàxia que la conté! El flash es pot captar a milers de milions d'anys llum de distància!

Aquest és el relat simplificat i al·lucinant de la mort d'una estrella massiva. I ara ens podem preguntar... en quina fase del cicle de vida es troba Betelgeuse?

No podem estar segurs, però creiem que, esgotat l'hidrogen en el seu cor, es troba ara fusionant heli. Per tant, tic-tac tic-tac... podrien quedar-li, de vida, uns pocs centenars de milers d'anys.

O menys, en funció, lògicament, de quan faci que va iniciar la fusió de l'heli. I encara seria molt menys si ja hagués iniciat la fusió del carboni.

Betlegeuse es troba enormement inflada. Si la poséssim al lloc que ocupa el Sol, l'òrbita de Júpiter quedaria dins de l'estrella!

Què més sabem de Betelgeuse? Doncs que la intensitat de la seva llum és variable. Ha estat oscil·lant des que l'observem, possiblement degut a processos temporals en la seva superfície (alguns autors indiquen que fins i tot podria ser degut a una companya no descoberta, que podria ser una estrella de neutrons o una nana blanca).

Molt bé. I ara veiem què està passant. Perquè tota aquesta expectació.

Des de finals de l'any passat, la llum de Betelgeuse s'ha afeblit molt notablement. Certament, força més que els mínims de llum més recents. Aquest afebliment és tan clar que és fàcilment notable, a ull nu, per qualsevol que estigui acostumat a observar el cel nocturn (la gràfica següent ha estat generada per l'Associació Americana d'Observadors d'Estrelles Variables).

Aquest fet, juntament amb tot el que he explicat anteriorment, és a dir, el destí que li espera, ha convertit Betelgeuse en el centre de les mirades (mai més ben dit) i de les especulacions. Estarà a punt de morir com a supernova? I si ho fa, com la veurem, i quines conseqüències tindrà per nosaltres?

Aquí hi ha moltes coses a tenir en compte.

La primera és que, com hem vist, que "estigui a punt d'explotar" pot voler dir demà o d'aquí a 50.000 anys. La probabilitat que ho faci dins la finestra temporal de la nostra vida és molt petita. Però existeix, és clar.

La segona és que no entenem el perquè de la variabilitat de la lluentor de Betelgeuse, de forma que tampoc sabem explicar aquest afebliment tan notable que està presentant darrerament. La causa podria no estar directament relacionada amb la proximitat de la seva mort.

Un altre factor que genera gran interès, però alhora confusió, és quan es considera la seva distància. Betelgeuse es troba a uns 640 anys llum de nosaltres. Si ho pensem bé, això vol dir que, en qualsevol cas, estem veient aquesta estrella com era fa un xic més de 600 anys. La cosa és que podria haver explotat ja, diuen alguns. I la resposta és, sí, evidentment. Però aquest fet no ens modifica res del relat. No per aquest motiu sabem res més del que ara sabem. En altres paraules, com res pot viatjar més ràpid que la llum, ens és igual el que l'estrella hagi o no hagi fet. Tot el que podem aspirar a observar és la llum que ara rebem, de forma que, a tots els efectes i pel que estem parlant, és com si l'estiguéssim veient en directe.

Aquesta distància tan considerable fa, per cert, que quan Betelgeuse es converteixi en supernova no haguem de patir. Una supernova molt més propera seria, certament, una amenaça, que podria arribar fins i tot a esterilitzar de vida la Terra. Però no és el cas de Betelgeuse.

El que sí que es convertirà és en un gran espectacle visual! La llum de la supernova brillarà potentíssima en el cel, de forma que probablement es podrà observar fins i tot a ple dia. I de nit, pot ser que la intensitat de llum pugui ser comparable a la de la Lluna plena! Aquest espectacle de llum durarà setmanes, i s'anirà afeblint durant els mesos següents fins que Betelgeuse desaparegui completament dels nostres cels per sempre més, deixant al gran caçador Orió sense una de les seves espatlles.

Una altra qüestió interessant és si tindrem avís previ,  quelcom que ens posi en guàrdia. I la resposta és que potser sí.

Amb sort, podríem detectar neutrins provinents del cataclisme, potser hores abans no arribés la llum de la supernova.

Com pot ser, això? Si hem dit que res no pot anar més ràpid que la llum! L'explicació rau en el fet que la supernova queda envoltada per les restes de l'estrella, capes de material que s'expandeixen, expulsades pel col·lapse. Inicialment, aquestes capes són tan denses que fan que la llum reboti constantment, i perdi temps en poder escapar de l'embolcall.

Per contra, els neutrins, partícules elementals sense a penes massa, són capaces de traspassar com si res qualsevol cosa, mentre viatgen un xic per sota de la velocitat de la llum. I una supernova emet quantitats immenses de neutrins, tants que es calcula que la  major part de l'energia de l'explosió és dissipada justament pels neutrins, no pas per la llum que es genera!

La detecció de neutrins, és clar, és complicadíssima. Per la mateixa raó que ho travessen tot, també creuen els nostres detectors com a fantasmes, mentre surten per l'altre cantó de la Terra com si res i segueixen el seu camí etern per l'espai. Afortunadament, però, disposem actualment de detectors que poden capturar algun dels trilions de neutrins que els travessen. Com per casualitat, de tant en tant un neutrí té la idea de xocar contra un àtom i es deix detectar, mentre tots els demés creuen a tota velocitat entre la matèria sense topar amb ella.

No és, però, segur que a més de 600 anys llum de distància puguem arribar a detectar aquests neutrins. No pas perquè s'afebleixin o es cansin. Sinó perquè òbviament, com més lluny ens trobem menor és la seva densitat, ja que s'han de distribuir per un volum major d'espai.

Per tant, amb molta, molta sort podríem rebre, en els nostres detectors, un petit avís previ. La captura d'uns pocs neutrins provinents de la supernova. Llavors tindríem el senyal que dispararia les alarmes.

L'interès de la comunitat científica és molt gran, ja que no observem una supernova a la nostra galàxia des del segle XVII. A pesar que estimem que, per terme mig, en una galàxia típica es produeix una supernova (d'aquest tipus que hem descrit, o d'altres) un cop per any, el fet que estiguem precisament ubicats dins la Via Làctia ens perjudica l'observació. El pla galàctic, ple de pols i estructures nebuloses, ens amaga el que passa a gran part de la galàxia. Per aquesta raó, ens és enormement més senzill detectar i estudiar supernoves en altres galàxies que a la nostra.

Així que tothom està esperant i desitjant.

Sí, desitjant per a poder gaudir de l'espectacle únic. També per poder estudiar-lo. Científics i no científics mirant el cel, mentre el cap et diu que no, que les probabilitats són ínfimes i que no cal que t'il·lusionis, però sense poder apartar la vista, només per si un cas. Només per a somiar.

Qui digui que sap el que passarà, evidentment menteix. L'equació està plantejada: ens trobem amb una estrella massiva en els darrers instants de la seva vida, que acabarà explotant com a supernova, i que just ara ens està donant uns senyals enigmàtics fent baixar la seva llum de forma notable. Però ens falten els valors de les incògnites per a obtenir el resultat de l'equació anterior: què vol dir "darrers instants"? Quan temps fa que fusiona heli? Ha iniciat la fusió del carboni? Per què Betelgeuse és una estrella de llum variable? Què és el que està fent baixar tant la intensitat de la seva llum en els darrers mesos? Es troben ja en camí els neutrins de l'explosió?

Si en unes setmanes la corba de llum de Betelgeuse es torna a recuperar, com ho ha fet en el passat, la cosa acabarà, de moment, aquí. Quasi ningú no en tornarà a parlar d'aquesta extraordinària estrella gegant.

I potser serà així, de sobte i sense cap avís, com un dia llunyà, o qui sap si més proper del que sospitem, arribarà l'espectacular flash de llum que ens dirà que Betelgeuse, la que va ser una orgullosa estrella més massiva que el Sol, ha mort.

Què ens portarà el 2020? Els titulars esperats i el cel que no ens podem perdre

L'any que hem deixat, 2019, ens ha regalat moments fantàstics pel que fa a l'astronomia i a l'espai. Com ara la celebració dels 50 anys de l'arribada de l'home a la Lluna, la primera fotografia d'un forat negre, o la recollida de mostres i exploració de l'asteroide Ryugu per part de la sonda japonesa Hayabusa-2, per citar només uns pocs exemples.

Què esperem del 2020?

En aquest article, aixecarem la vista cap al nou any que acabem de començar, i veurem quines són les fites, i en alguns casos sorpreses, que podem esperar. També us compartiré alguns dels moments que hem d'anotar-nos a l'agenda pel que fa a espectacles al firmament visibles a simple vista.

Aquest serà l'any de Mart. Com m'agrada parlar de Mart, ja ho sabeu! I és que n'espero molt de l'exploració d'aquest planeta, és la meva aposta de tot al vermell per a trobar vida fora de la Terra.

Al juliol partiran cap al planeta roig 3 nous robots, bàsicament biòlegs, especialitzats en la cerca de vida. Es tracta de dispositius de l'ESA, la NASA, i l'agència espacial xinesa. Tots s'enlairaran dins la mateixa finestra temporal, ja que és un d'aquells anys en què la Terra i Mart assoleixen una posició de mínima distància. En aquestes condicions, podran arribar al planeta destí a començaments de 2021.

Com sabeu, actualment ens queda a Mart el robot Curiosity, un valent supervivent, però que ja mostra senyals d'esgotament (també hi tenim una sonda en superfície, la Insight, i 6 satèl·lits orbitant). 

El Curiosity explora aquell món des de l'any 2008. Va coix, té una ròtula que no acaba de funcionar, i presenta senyals d'Alzheimer (ha perdut 3 cops la memòria). Es tracta d'un gran robot geòleg, que, juntament amb els anteriors enginys, ens ha ensenyat un Mart molt diferent en el passat al que ara veiem. Un planeta que va estar cobert per rius i llacs d'aigua líquida, amb una densa atmosfera d'efecte hivernacle que proporcionava temperatures similars a les nostres.

Els nous robots aniran a buscar vida. Vida bàsica, segurament fòssil. Però que ningú es pensi que serà arribar i moldre! Molt probablement, l'exploració durarà anys.

El segon motiu pel qual parlo de l'any de Mart és perquè justament ens situarem a prop (uns 60 milions de km) d'ell, i això significa que lluirà potent en el nostre cel de tardor, especialment cap a l'octubre. El veurem sense problemes, regnant a la nit, lluent amb el seu característic color ataronjat. Serà el moment d'apuntar-lo amb tot el que tinguem, inclosos els ulls, sense cap altre instrument, per banyar-nos amb la seva poderosa llum i somiar amb com és aquell lloc fascinant.

L'any 2020 marcarà la tornada a la Terra de la sonda Hayabusa-2 amb les mostres recollides de l'asteroide Ryugu. Serà a finals d'any quan la missió desplegarà una petita nau amb les mostres, la qual re-entrarà a l'atmosfera terrestre. Us haig de dir que es tracta d'una de les missions exploratòries més espectaculars dels últims temps. Durant els darrers mesos, la Hayabusa no tan sols ha recollit mostres, sinó que ha deixat anar, sobre la superfície de Ryugu, varis dispositius saltadors que ens han enviat imatges inoblidables.

Molt relacionat amb aquesta missió, la OSIRIS/Rex de la NASA, que també està orbitant un altre asteroide, Bennu, arribarà enguany a un dels seus punts culminants. La recollida de mostres.

Quan a la tecnologia de naus i coets, l'any 2020 pot marcar un punt d'inflexió sobre l'estat actual de la qüestió. Fins ara, només la Soyuz russa és capaç d'enlairar humans en direcció a l'Estació Espacial Internacional (o a l'espai, en general). Això vol dir que qualsevol agència espacial que vulgui enlairar els seus astronautes ha de pagar el bitllet als russos, inclosa la NASA.

Ja us podeu imaginar que això no li agrada gens a l'amic Trump. 2020 és l'any en què, en teoria i si tot funciona com està previst, 2 companyies americanes estaran en disposició d'enlairar humans a l'espai. Es tracta de SpaceX, l'empresa propietat de l'Elon Musk, i de Boeing. Ambdues entitats estan completant les fases de proves, i al menys una d'elles és molt probable que ho tingui tot llest aquest any.

Pel que fa a l'astrofísica, és molt difícil predir quins descobriments ens esperen. Ahhhh... si tinguéssim la bola de cristall! Tot i això, us comento a continuació quins són els àmbits que, amb més probabilitat, ens poden donar sorpreses.

La detecció d'exoplanetes està en un moment dolç. Fa poques setmanes es va enlairar el satèl·lit Cheops, de l'ESA, especialitzat en aquest camp. I el telescopi espacial de la NASA TESS, que també es focalitza en exoplantes, està funcionant a tota pastilla i generant notícies.

Recordem que el sant greal en aquest camp és la detecció de planetes tipus terra, que orbitin en zona habitable de la seva estrella (llocs en què la temperatura generada per l'estrella permeti que l'aigua pugui ser líquida en superfície del planeta). El següent pas serà poder caracteritzar les seves atmosferes, en cas que en tinguin. La tecnologia ha avançat molt, i som en el punt crític que ens ha de permetre començar a detectar atmosferes, composicions, etc.

Espero que un altre àmbit que donarà titulars durant el 2020 serà el de la investigació sobre la matèria fosca. No podem seguir massa temps en la situació de desconeixement en què estem.

Saben que la matèria fosca no està formada per àtoms, i també sabem que és molt majoritària respecte de la matèria ordinària (galàxies, estrelles, planetes...). Però a part d'això, pràcticament no sabem res més.

L'estem cercant principalment als acceleradors de partícules, però anem descartant opcions, i a penes en queden. O la descobrim, o bé haurem de plantejar-nos quins pilars ens estan fallant en el nostre coneixement del cosmos.

És molt probable que enguany surtin escrits científics relatius al Sol, especialment al funcionament de la seva corona. La cosa és que la NASA té en òrbita solar a la nau Parker, que en cada tomb s'apropa més a l'estrella. De moment, ja ha batut tots els rècords d'apropament i també de velocitat (passa a tota pastilla pel costat del Sol, per tornar a descansar en la part d'òrbita més allunyada).

El seu objectiu és l'estudi de la misteriosa corona solar, on les temperatures poden arribar als milions de graus, i on en generen els mecanismes causants de les perilloses  tempestes solars.

Els forats negres segur que segueixen sent protagonistes. No deixen de donar-nos notícies. De fet, en els pocs dies transcorreguts d'enguany, ja n'han generat, de titulars. Per exemple, s'acaben de detectar forats negres molt massius, però en qualsevol cas més petits que els típics súpermassius, en galàxies nanes, on no se'ls esperava. I per si això no fos suficient, aquestes bèsties no es troben al centre de les galàxies.

I és que encara és molt el que hem d'aprendre dels objectes més enigmàtics i increïbles de l'univers. En aquest sentit, recordar que queda per demostrar experimentalment la gran predicció d'Stephen Hawking, sobre l'existència d'una radiació (que porta el seu nom) que faria que els forats negres s'evaporessin lentament. A part de l'honor del descobriment, qui ho faci se n'endurà, segur, un Nobel (el que hagués anat destinat a Hawking).

Anem ara al cel del 2020...

Per començar l'any, tindrem 3 súperllunes seguides. Ho seran les llunes plenes del febrer, març i abril.

Una súperlluna apareix un xic més gran que una "lluna normal", degut a que coincideix la fase plena amb el punt de màxim apropament a la Terra (la Lluna, com tots els demés objectes, orbita en trajectòria el·líptica, que fa que hi hagi moments de màxim apropament i altres de màxim allunyament).

Tot i que científicament les súperllunes no tenen gaire interès, sempre són fenòmens populars que fan que mirem el cel i fotografiem l'espectacle. Per tant, siguin molt benvingudes.

Per cert, l'exercici que us recomano fer és comparar digitalment una fotografia que li feu a una de les súperllunes amb una altra imatge, que captureu amb la mateixa configuració de càmera, d'una lluna plena "normal".

Tindrem 2 eclipsis de lluna penombrals. Un, de fet, ja l'hem viscut (el passat 10 de gener). L'altre es produirà el 5 de juny. Aquest tipus d'eclipsis no són, ni de bon tros, tan impactants com els totals o parcials. El nostre satèl·lit no arriba a entrar dins el con d'ombra de la Terra, sinó només a la part de penombra. Tot i això, són esdeveniments que es poden apreciar a ull nu i, per suposat, fotografiar, i paga la pena no perdre-se'ls.

Venus seguirà brillant, potentíssim, durant mesos sobre l'horitzó oest després de la posta de Sol, tal com ho està fent aquests dies. El mes d'abril marcarà el màxim de la seva lluentor en el cel del vespre.

El mes de desembre, Júpiter i Saturn ens regalaran un espectacle visual molt especial. Ambdós planetes se situaran molt a prop visualment. Tan a prop un de l'altre que no havien estat així des de l'any 1623! Aquests 2 planetes estaran perfectament ubicats per observar-los a partir de l'estiu.

Tal i com he explicat abans, Mart serà el rei passat l'estiu, especialment el mes d'octubre, quan assolirà el seu punt de màxima brillantor (i mínima distància a la Terra). No tornarà a estar ten ben situat fins l'any 2035.

Com cada any, tindrem destacades pluges d'estrelles. Especialment les Llàgrimes de Sant Llorenç, sobre les nits del 11-12-13 d'agost. I els Gemínids, que no ens podem perdre, entre 13-14-15 de desembre, ja que enguany coincidiran amb la lluna nova (és a dir, no hi haurà lluna que ens amagui els traços de les fugisseres més febles).

Per acabar, dir que, com acostuma a passar, el més espectacular del nou any serà quelcom que no està encara escrit. Una noticia que ens agafarà per sorpresa, i que omplirà noticiaris. Quina serà?

Arriba la millor pluja d'estrelles de l'any: els Gemínids

Quan es parla de pluja d'estrelles, la majoria de nosaltres pensem en les Llàgrimes de Sant Llorenç, tècnicament anomenats Perseids, l'espectacle que ens regala el cel cada mes d'agost.

Però, sens dubte, si hi ha una reina en l'univers de les pluges d'estrelles, aquesta és la pluja dels Geminids.

Recordem que una pluja d'estrelles es produeix quan la Terra, en la seva òrbita al voltant del Sol, travessa l'antic o actual pas d'un cometa (o, en alguns casos, d'un asteroide). Llavors, el nostre planeta escombra milers de diminuts fragments que aquell objecte va deixar al seu darrera. Els fragments entren a l'atmosfera a tota velocitat, i es desintegren en mig d'un bonic i espectacular traç de llum que anomenem meteor (o estrella fugissera).

Això explica per què les pluges d'estrelles es produeixen més o menys a les mateixes dates any rere any. Són justament els dies en què el nostre planeta passa pel punt orbital precís de creuament amb el camí dels bocins de l'objecte progenitor.

De pluges d'estrelles n'hi ha moltes, la majoria grans desconegudes pel públic. Però certament la fama se l'emporten els Perseids de l'agost i els Geminids el desembre.

És molt complicat preveure la intensitat amb què es veurà una determinada pluja. Hi ha molts factors que hi juguen.

Evidentment, us d'ells, molt important, és el lloc des d'on observem: la qualitat del cel i l'absència de llums urbanes que ens puguin amagar les fugisseres. Però també hi ha factors crítics que fan que les pluges siguin, intrínsecament, diferents entre elles. Factors com ara el tipus de cometa, el seu període de pas, o la precisió amb què la Terra passa prop de l'òrbita de l'objecte en qüestió.

Totes aquestes raons, diríem intrínseques, fan que puguem catalogar les pluges d'estrelles entre "espectaculars", que vol dir que habitualment no deceben i generen un nombre important de meteors, mediocres, i pobres. Els Perseids i els Geminids es trobarien dins la primera categoria.

Però, com deia, és complicadíssim predir exactament com es veurà una mateixa pluja d'un any per l'altre. Els petits fragments deixats al darrera pel cometa no romanen obedientment dins una òrbita estreta, de forma que sigui fàcil calcular si la Terra hi passa a prop. Ben al contrari, tenen tendència, amb el temps, a eixamplar i diluir la seva presència, degut a les múltiples pertorbacions que pateixen.

Els Gemínids estan produïts per fragments d'un asteroide, anomenat 3200 Phaeton. Es tracta d'un objecte potencialment perillós per al nostre planeta, d'una mida aproximada de 5 km i un període orbital de 524 dies.

El tipus d'objecte i composició i la seva òrbita confabulen per convertir aquesta pluja en, segurament, la més productiva de l'any, la potencialment més espectacular, força regular i consistent al llarg dels anys.

Enguany, les millors nits seran al voltant del 13-14 de desembre. Segurament la millor serà aquesta darrera (és a dir, la nit que va del 14 al 15).

Però enguany tindrem un visitant celeste que, la veritat, preferiríem no tenir. Coincidirà amb Lluna plena, la qual cosa perjudicarà la visió dels meteors més febles. Però no us desanimeu. Moltes dels meteors dels Gemínids són suficientment brillants com per a poder ser observats fins i tot amb Lluna plena.

Com gaudir d'aquesta pluja d'estrelles?

La primera recomanació, com sempre faig en aquests casos, és allunyar-se tot el possible dels nuclis urbans i de les llums dels carrers. La segona recomanació és... paciència!

Les pluges d'estrelles abundants, com els Gemínids, acostumen a proporcionar magnífiques experiències, però normalment reservades als pacients. És molt improbable que només sortint a fora i alçant la vista al cel pugueu enganxar fugisseres com si res. Així que abrigueu-vos, poseu-vos còmodes (molt important, per tal d'evitar mal de coll), i gaudiu del cel mirant les pampallugues de les estrelles. I, quan menys us ho espereu, les fugisseres us recompensaran.

Com que ja he explicat que hi haurà Lluna plena, el millor és situar-se d'esquenes a la Lluna, mirant la regió del cel per on no hi transiti el nostre satèl·lit. Trieu un lloc des del qual pugueu dominar la major part del firmament, com més millor.

Aquí va un senzill exercici que segur que us agradarà. Quan vegeu una fugissera dels Gemínids, i sempre, òbviament, després de tancar els ulls i demanar el desig de rigor, imaginàriament allargueu el traç de llum del meteor cap al darrera, com si voléssiu saber d'on bé, i recordeu aquest dibuix mental. Veureu que la següent fugissera, aparegui on aparegui del cel, semblarà provenir, també, del mateix origen si allargueu la seva trajectòria cap al darrere. Aquest punt, del qual semblen radiar els meteors d'una pluja, s'anomena tècnicament el radiant. Vindria a ser el lloc en el qual la Terra impacta contra el núvol de fragments, per on entren a l'atmosfera. El radiant dóna nom a les pluges. En aquest cas, el trobarem a la constel·lació dels Bessons (Gèminis).

Tot i aquesta explicació sobre el que és el radiant, no cometeu el típic error d'obsessionar-vos per trobar aquest punt i observar-lo atentament, pensant que així en veureu més, de fugisseres. El meteor pot aparèixer en qualsevol lloc del cel, a pesar que hagi entrat pel radiant. Es farà visible on la fricció amb l'atmosfera el faci brillar . Així que relaxeu-vos, i mireu la regió del cel que millor tingueu, respectant la norma de deixar la Lluna el més amagada possible a la vostra esquena.

Mentre espereu, i gaudiu de la nit i, amb sort, de l'espectacle de les fugisseres, recordeu que són bocins, en aquest cas, d'un asteroide que passa relativament a prop nostre. És a dir, les pluges d'estrelles ens recorden l'enorme fortuna que tenim de ser vius, ja que la natura, al llarg de la història de la Terra, ha emprat els impactes per a regenerar la vida i fer-la ressorgir encara més forta i diversa.

Quan un repassa els grans impactes que ha rebut el nostre planeta se n'adona d'això que acabo de dir. A ningú, evidentment, li agrada la idea que un dia pugui caure un objecte de mides importants que provoqui una catàstrofe planetària. Però mirat en el molt llarg termini, com us deia, si no hagués estat per alguns dels enormes cataclismes del passat nosaltres no hi seríem.

Tranquils, però, que l'òrbita del 3200 Phaeton, el pare dels Gemínids, no presenta probabilitat d'impacte contra nosaltres en els propers milers d'anys.

Tot això ho he explicat en un capítol especial de "La Terra és plana", una secció de divulgació que, com sabeu, emetem setmanalment dins el programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio, cada diumenge a les 7:30 del matí. Podeu recuperar el capítol aquí.

Bé, sort a tots els que intenteu sortir de cacera de fugisseres les properes nits. Jo també ho faré.

Bona pluja dels Gemínids per a tothom!

Un univers inflacionari

Feia temps que em rondava pel cap. I no em decidia per manca de temps, i, si us sóc sincer, per mandra.

La cosa és que una de les preguntes (de divisió avançada) que rebo en algunes conferències és sobre el Big Bang i, en especial, sobre una de les modificacions més impactants que han completat aquest model. L'anomenada inflació.

Ara us comentaré això de la mandra i la manca de temps. Però abans deixeu-me que us expliqui què és la inflació i el perquè el model del Big Bang la necessita.

Us convido, per tant, a acompanyar-me en un recorregut cap als primers instants de l'univers, que passa, abans, per a remuntar-nos curiosament fins a començaments del segle XX.

Els científics del segle passat majoritàriament creien que l'univers era estàtic, és a dir, que ni s'expandia ni es contreia. Era el corrent de pensament ortodox, i en aquells moments no hi havia res que fes sospitar el contrari. El mateix Einstein ho creia.

Vet aquí que aquest geni va crear la teoria de la relativitat general, un relat extraordinari de com funciona la gravetat i l'univers a gran escala. Les fórmules que va derivar li deien, li cridaven, que l'univers no ho podia ser d'estàtic. Que era dinàmic. Però ell no se les va creure (a les seves fórmules!), de forma que les va modificar artificialment per a fer que donessin, com a resultat, un cosmos feliçment estàtic.

Varen ser altres els que, emprant les fórmules de l'alemany, varen defensar un univers en expansió. Entre ells, un clergue belga, de nom George Lemaître.

Eren els rebels. Els que lluitaven contra l'ordre establert. Deien que si l'espai ara s'expandia, rebobinant el temps un podria arribar a un moment zero. A un inici.

Tot això passava durant les 2 primeres dècades del segle XX. I cap a finals dels anys 20, l'astrònom americà Edwin Hubble comprovava, experimentalment, que l'univers efectivament s'expandia. Era la confirmació que els rebels tenien raó, i Einstein havia d'admetre el seu error (un error genial, la veritat: haver parit un instrument matemàtic que et deia coses tan inesperades que ni ell s'ho podia creure!)

Hubble va notar com (quasi) totes les galàxies que observava s'allunyaven de nosaltres. I també va observar que, com més allunyada estava una galàxia, més ràpid s'allunyava! Era el model perfecte del globus que s'infla.

Si tu bufes un globus, sobre el qual has dibuixat petits cercles de color, veuràs com tots els cercles s'allunyen de tots. I també notaràs que, si et situes mentalment sobre una de les galàxies, observaràs que les demés s'allunyen de tu quan s'infla el globus. S'allunyen a més velocitat com més lluny estan dibuixats.

Aquell descobriment va significar un triomf per al model del Big Bang. Però no tots estaven encara convençuts.

El gran astrofísic britànic Sir Fred Hoyle no hi estava d'acord. Ell seguia defensant un model estàtic i etern del cosmos. I va ser ell, qui, en un programa de ràdio de la BBC allà pels anys 30 del segle passat, va voler mofar-se del model rebel, i el va anomenar despectivament "Big Bang", la gran explosió.

Ves per on, Hoyle li va fer una enorme operació de marketing al nou model cosmològic, ja que li va inventar un nom que, de seguida, va calar i que ha perdurat fins ara.

El segon gran triomf del Big Bang va arribar l'any 1965. Dos físics americans estaven provant una antena de comunicacions prop de New Jersey, quan varen notar una molesta interferència que rebien del cel. Primer varen pensar que era provocada per la ciutat, però la cosa és que la seguien rebent apuntessin on apuntessin. Aquella interferència era, a més, extraordinàriament homogènia: des de punts allunyats del cel arriba pràcticament la mateixa radiació a la mateixa temperatura.

No es va trigar gaire en relacionar aquesta descoberta totalment casual amb el model del Big Bang. Els cosmòlegs havien predit que, poc després del moment zero de l'univers (uns 380.000 anys després), s'hauria alliberat una radiació, una llum d'altíssima energia que ompliria l'espai i que, degut a l'expansió de l'univers, s'hauria refredat extraordinàriament i ens arribaria avui en forma de vulgars i fredes microones.

Els cosmòlegs varen saltar d'alegria. Allà al davant tenien la confirmació de la predicció. I els 2 físics, en Penzias i en Wilson, també varen saltar d'alegria, ja que els va caure un Nobel del cel.

Per si el model no en tingués prou amb això, poc a poc els astrofísics varen anar quadrant, un a un, els fets que s'observen a l'univers amb el model del Big Bang. Fins i tot, la mateixa composició del cosmos era perfectament predita pel nou model. Extraordinari (a pesar de tot, Fred Hoyle va morir sense mai acceptar-ho).

Les fórmules matemàtiques, provinents de la relativitat general, que explicaven el Big Bang es van convertir en una eina fantàstica. Unes fórmules amb les que un podia jugar a simular universos, que s'expandien per sempre, o que s'acabaven col·lapsant. Fórmules que semblaven explicar a la perfecció el nostre univers.

Però la perfecció cotitza molt cara. I no es va trigar en admetre que hi havia alguna qüestió de detall que el Big Bang no acabava de resoldre. I allò resultava força molest.

Una de les pegues que es va identificar va ser la que rep el nom del problema de l'horitzó.

I diu així.

En cosmologia, diem horitzó (de partícula) a la regió de l'espai que conté tots els objectes que han tingut temps de fer-nos arribar la seva llum des de l'inici de l'univers. En altres paraules, actualment el nostre horitzó equivaldria al que anomenem univers observable. Una immensa regió del cosmos, a la que vulgarment ens referim com a ... univers.

Si us sembla complicat, no abandoneu si us plau l'article. És més senzill del que sembla.

Com sabeu, la llum viatja a una velocitat constant. És un ritme enorme, prop de 300.000 km a cada segon. Però tot i ser gegantina, aquesta velocitat és finita. I per obligació triga molt de temps en poder creuar les grans extensions del cosmos.

Imagina't per un moment que l'univers de debò és molt, però molt més gran que el que nosaltres anomenem univers. Les galàxies que es trobin molt lluny ens seran invisibles, simplement perquè la seva llum encara no ens haurà arribat. Haurà estat viatjant a tota pastilla (a la velocitat de la llum) cap a nosaltres, però en els 13.800 milions d'anys de vida que li calculem a l'univers encara no ens haurà arribat. Direm que aquesta galàxia és fora del nostre horitzó, fora de la nostra possibilitat d'observació.

La importància de l'horitzó de partícula és enorme, i no simplement per una qüestió observacional.

Si dues partícules es volen posar d'acord i presentar la mateixa temperatura, és obligat que quelcom les comuniqui i que transfereixi energia (calor) d'una a l'altra fins a equilibrar-les. I no hi pot haver un "quelcom" més veloç que la llum.

Això vol dir que un pot arribar-se a creure que tot allò que és dins l'horitzó de partícula pugui assolir, aproximadament, la mateixa temperatura. Simplement perquè la llum ha tingut temps de viatjar i posar en contacte els objectes dins l'horitzó (aquesta és, precisament, la definició d'horitzó).

Però una cosa és creure's això, i una altra, ben diferent, és creure's que objectes que es trobin més allunyats entre si que els seus respectius horitzons hagin pogut establir uniformitat tèrmica. Com ho han pogut fer, si ni la llum ha tingut temps de posar-los en contacte i equilibrar temperatures?

I aquí és on apareix el problema de l'horitzó. Resulta que quan un observa la radiació que van detectar en Penzias i en Wilson, anomenada radiació còsmica de microones, veu que és extraordinàriament homogènia. Fins i tot quan apunta els instruments a 2 punts del cel diametralment oposats, a la dreta i a l'esquerra. I la decepció és gran... perquè és fàcil adonar-se que aquests 2 punts mai no han tingut temps de posar-se en contacte!

No abandonis encara. Aguanta una mica més, que la cosa s'anirà concretant (espero).

Tornem un moment a la definició d'horitzó de partícula. Ens podríem imaginar que som al centre i que estem rodejats per una gran esfera que conté tot l'univers que és observable per nosaltres. El radi d'aquesta esfera seria... l'horitzó de partícula. Quadra oi? Dèiem que l'horitzó marcava el límit de l'univers observable.

Doncs bé, si contemplem 2 punts de l'espai que estan sobre el límit d'aquesta esfera, és IMPOSSIBLE que durant la història de l'univers hagin pogut intercanviar informació, llum. Simplement perquè els separen actualment 2 radis de la nostra esfera, és a dir, 2 horitzons.

Molt bé. I què hi ha amb què puguem jugar, observar, i que es trobi en el llindar, en el límit de l'esfera? Doncs la radiació còsmica de microones! Es va alliberar 380.000 anys després del Big Bang, i per tant podem considerar, com a magnífica aproximació, com si s'hagués creat en el mateix moment zero (ja que l'univers té 13,8 mil milions d'anys d'edat, i 380.000 anys, comparats amb això, no són absolutament res!).

Observar la radiació còsmica de microones equival, molt aproximadament, a observar quasi el mateix Big Bang. De fet, és la llum més antiga que podem captar.

Ara és fàcil veure el que deia abans: com és que 2 punts del cel, diametralment oposats, ens envien radiació còsmica de microones tan brutalment homogènia? Què ha fet que tots els punts de l'espai, mirem cap a on mirem, estiguin a la mateixa temperatura si la llum no els ha pogut comunicar?

Una possible resposta al problema de l'horitzó és pensar que l'univers ja va néixer en equilibri tèrmic. És a dir, que no ha calgut cap llum que transporti energia, que comuniqui. Que tot va aparèixer a la mateixa temperatura.

Això, però, és com molt poc elegant, ja que imposa una condició d'inici forçada. Per què hauria d'haver estat així? La natura no té cap obligació de simplificar les coses per als cosmòlegs, oi?

Una altra possible explicació seria que el model del Big Bang falla estrepitosament. Que la relativitat general no funciona com esperàvem, i que les fórmules que emprem per a descriure tot el que acabo d'explicar no són correctes.

Un podria tenir la temptació de pensar això, especialment si al problema de l'horitzó hi suma 2 nous problemes que amoïnaven als científics creadors del model del Big Bang. Un d'ells té a veure amb les observacions que ens mostren un univers extraordinàriament pla (cura amb el que entenem per pla! Ens estem referint a que en el nostre univers sembla funcionar la geometria que hem après de petits, i que anomenem Euclidiana, segons la qual, per exemple, els angles d'un triangle sumen 180 graus).

Per què és pla? És una probabilitat contra ... infinites! Si l'univers és realment pla (encara ens queda una diminuta incertesa al respecte), la natura s'hi ha esforçat de debò! Perquè li hagués estat molt més senzill construir un cosmos corbat. Tan corbat com hagués volgut, poc o molt. Infinites possibilitats contra una sola, contra només un univers pla, que no admet variacions. O ets perfectament pla, o no ho ets i ets corbat.

L'altra problema és el dels monopols. Va, va... que ja acabem aquesta part. Aguanta!

El model del Big Bang i la nostra física prediuen que poc després del moment zero es devien formar monopols, que vindrien a ser objectes meitat d'un imant. Els nostres imants, tots els que coneixem a la natura, tenen 2 pols. Encara és hora que descobrim un imant amb només un pol, això sembla no existir. Però, com deia, la física prediu que han d'existir, i molts, i que es van formar en el Big Bang. On dimonis són?

3 grans problemes, doncs. El de l'horitzó, el de l'univers pla, i el de l'absència de monopols. Tirem ja el Big Bang a la brossa? No tan ràpid.

Si vols descartar el model, i la relativitat general, ho tens fotut. Has de ser capaç de construir un model que proporcioni un relat de l'univers tan increïblement perfecte com ho fa el Big Bang.

Per aquest motiu, alguns astrofísics fa temps varen pensar que existia una altra possibilitat. Una que passava per completar, per modificar, el model del Big Bang, pensant en un procés que hauria tingut lloc poc després del moment zero i que resoldria alhora els 3 problemes comentats. La inflació.

Us he dit, al començament d'aquest article, que m'havia fet mandra. Ja veieu una mica perquè. És, segurament, l'article més llarg i complex que he escrit en el bloc. Un bloc divulgatiu, en què sempre he intentat que les coses fossin senzilles (no sé si sempre ho hauré aconseguit). Però quan un se'n va al naixement del cosmos, de senzill, senzill, res (de nou, per què la natura hauria d'haver creat un relat senzill només per facilitar-me a mi explicar-lo?)

Deixeu que us digui que, des de petit, sempre m'ha pogut la via experimental. Aquesta és la raó per la qual, tot i fascinar-me l'univers, vaig fer Química en primer lloc. Aquesta és una ciència bàsicament experimentalment, amb la que un pot fer i desfer. Pot mesclar, remenar i comprovar. És clar que ràpidament em vaig passar a la Quàntica... on justament un no pot ni mesclar, ni remenar ni a penes comprovar res. No sé, no sé què em va passar, la veritat.

Bé, la cosa és que també amb això de la inflació, i especialment pel que fa al problema de l'horitzó, volia experimentar. Volia emprar jo mateix les fórmules que es deriven de la relativitat general, l'anomenada equació de Friedmann, i comprovar numèricament tot el que us he estat explicant. Comprovar la magnitud de la tragèdia, com de gran és el problema del Big Bang original.

Mandra un altre cop. Havia de treure temps, i ganes. I tornar a consultar llibres de cosmologia, plens de formuletes, d'aquelles que quan les veus tens ganes de passar pàgina... només per descobrir amb horror que la següent està encara més farcida que la que acabes d'abandonar.

Total, que ho he fet. He estat com unes 3 setmanes, i he acabat precisament avui.

I sí. Puc donar fe que el problema de l'horitzó existeix, i que la inflació, que ara us explico, ho resol.

Els meus càlculs, en els que he hagut d'aplicar moltes aproximacions, jugant amb un model d'univers simplificat, de fireta, indiquen que punts separats a l'espai per més d'uns 2 graus no poden tenir radiació còsmica de microones tan homogènia com rebem. Pensa-hi: 2 graus... no són res! (és l'equivalent a 4 llunes, una al costat de l'altre, en el nostre firmament). És, per tant, increïble que puguem estar rebent la radiació de fons idèntica de qualsevol lloc del cel!

Com ho resol, tot això, la inflació?

El model inflacionari explica que molt poc després del moment zero, l'univers va patir una expansió exponencial, brutal, durant una minúscula fracció de temps. Un cop acabada aquesta fase inflacionària, l'univers ja es va seguir expandint normalment, al ritme del model del Big Bang.

Anem a veure com funciona la inflació i com resol els problemes.

T'aviso, però, que les xifres són... inimaginables. Agafa't bé, que venen corbes. Però si has aguantat fins aquí, ara ja no ho pots deixar, eh?

Després d'una bilionèsima de bilionèsima de bilionèsima de segon del moment zero (t'he avisat!) va començar la inflació, i va durar 100 bilionèsimes de bilionèsimes de bilionèsimes de segon (com ho portes?). Durant aquest temps increïblement curt, l'univers es va expandir al menys 10 bilions de bilions de cops! (ho sé, ho sé, a mi també em mareja)

Espera, però, que ara ho veuràs amb xifres que he fet.

Recorda que no sabem com de gran és l'univers, només podem intuir la dimensió del nostre univers observable, la "petita" regió del cosmos que agrupa totes les galàxies que formen el que anomenem "univers".

Doncs aquesta regió, el que ara és el nostre univers observable, va créixer, amb la inflació, des d'una mida subatòmica a quelcom tan gran com un autocar! En només, recorda, 100 bilionèsimes de bilionèsimes de bilionèsimes de segon.

Com t'has quedat? Mola, oi? Tot l'univers observable, milers de milions de galàxies, comprimit en un autocar, i abans en una boleta molt, molt més petita que un àtom.

Felicitats! Ara és quan ja pots agafar aire i relaxar-te, perquè ja hem fet el més difícil. Ara ja ve costa avall. 

Després de la inflació, segueix el Big Bang normal, amb l'avorrida expansió de tota la vida, que ha fet que, durant 13,8 mil milions d'anys, aquest autocar creixi fins a ser el nostre univers observable, una esfera d'uns 40.000 milions d'anys llum de radi!

I què fa la inflació respecte els problemes que tenia el model bàsic del Big Bang?

L'expansió exponencial, tan brutal, de la inflació el que va fer és empènyer cap a fora de l'horitzó de partícula pràcticament tot el que hi havia en aquell moment. Ho represento a la figura següent:

Et recordo que el que hi havia dins de l'horitzó de partícula estava connectat, comunicat per la llum, i, per tant, podria haver assolit l'equilibri tèrmic. Quan s'atura la inflació, han quedat fora de l'horitzó partícules que abans havien estat dins. Quan, al llarg de la història de l'univers, aquest es va anar expandint xino-xano alhora que creixia l'horitzó de partícula (perquè la llum havia tingut més temps per recórrer les distàncies), hi va haver punts que tornaren a entrar dins el nostre horitzó, però que ja havien estat dins abans de la inflació. I és per això que, quan els observem ara, en el mateix llindar de l'esfera de l'univers observable, els veiem en equilibri. Simplement perquè ja ho havien estat abans del període inflacionari.

Així és com la inflació resol el problema de l'horitzó.

També resol el de l'univers pla. És senzill entendre-ho. Imagina't, de nou, un globus. Quan l'infles, i l'infles encara més, si et fixes en una minúscula zona de la goma, de la superfície de globus, veuràs que és pràcticament plana. També ho pots pensar de la Terra! Tu dibuixes un triangle en un paper, sumes els angles, i obtens 180 graus. I dedueixes que la Terra és plana! Error! Ets sobre una esfera enorme, de quasi 6.400 km de radi. Però és tan gran, comparada amb el full de paper on estàs dibuixant, que la curvatura del planeta no es nota, i et sembla que vius en un món pla.

El gegantí creixement que provoca la inflació aplana l'espai proper a nosaltres. Converteix un espai que no calia que en fos, de pla, en un cosmos observable quasi perfectament pla.

I el problema dels monopols? També fàcil. Se'n van crear moltíssims a l'inici de l'univers, però, de nou, l'expansió de la inflació els ha diluït extraordinàriament, de forma que, fent números, un obté que és molt probable que no n'hi hagi cap ni un dins el nostre univers observable! Res estrany, doncs, en què mai n'haguem detectat cap!

Es diu que el model inflacionari se li va ocórrer a un astrofísic britànic, de nom Allan Guth, quan anava en bicicleta. Devia ser el seu moment d'eureka, de la poma de Newton. Però el cert és que han estat molts els científics que han treballat sobre aquesta hipòtesi, que refina el model del Big Bang, i que, més que mai, converteix aquest model en una roca solidíssima, capaç d'explicar-nos el que veiem allà fora. Capaç de relatar-nos, segon a segon, la història del cosmos. La nostra història.

Segueixes aquí? Espero que sí. Jo acabo ara d'escriure tot això d'una tongada. M'ha costat unes 2 hores i una coca-cola (és la meva dosi de cafeïna, ja que no prenc cafè), i he agafat forces per a redactar-ho després de la xerrada que he fet a noies i nois de segon de batxillerat de l'escola Frederic Mistral de Barcelona.

Només desitjo que a tu no t'hagi costat un mal de cap. Ben al contrari, voldria que t'hagués fet venir preguntes al cervell. Detalls que no has vist clars i que necessites pensar 2 o 3 vegades més. Si t'ha passat això, anem bé, perquè tot el que sigui donar-li tombs al Big Bang significa meravellar-se amb l'increïble pla de la natura, i els immensos esforços dels humils humans per apropar-se a l'enteniment del cosmos.

Ai, si Galileu i Newton ho veiessin, això de la inflació!