dilluns, de juny 15, 2009

Estem preparats per a buscar vida?


La recerca de vida fora del nostre planeta és, segurament, un dels projectes científics més apassionants dels què un pot imaginar. I el seu eventual descobriment serà amb tota probabilitat la troballa més important de tota la història de l’humanitat.

Però, estem ben preparats per a trobar-la? Sabem on buscar? I, encara més important, sabem què buscar? Des de fa un cert temps, s’han aixecat algunes veus crítiques, que opinen que potser no ho tenim tot tan clar com caldria.

Des que l’home va tenir consciència que els puntets que vèiem en el cel nocturn eren en realitat altres móns, moltes i diverses teories sobre la possible existència de vida en algun d’aquests móns han aparegut... i desaparegut.

El primer que ens bé al cap, al parlar d’aquest tema, són imatges d’éssers intel·ligents, i més avançats que nosaltres, posseïdors de tecnologies fantàstiques.

Prova d’això ha estat l’interès de l’humanitat en voler interpretar alguns dels senyals que ens han arribat de l’espai com mostres de l’existència d’aquestes suposades civilitzacions més avançades.

Casos com el de Mart i els seus “canals”, que varen convertir a aquest planeta com el lloc d’origen de multitud d’invasions i intents d’atac a la Terra (els famosos “marcianos”). O el convenciment que Venus, degut al seu tamany similar al de la Terra, per l’existència de núvols i atmosfera, i també a la seva ubicació, seria un món ideal per als “venusians”.


Avui hem anat a Mart, i a Venus. I fa molt de temps que aquests mites han caigut. La vida que estem buscant a Mart dista moltíssim del concepte de vida intel·ligent. I Venus ha destrossat a les sondes enviades des del nostre planeta, rebent-les amb unes temperatures i pressions extraordinàriament altes, i una densíssima atmosfera, formada per cert per àcids corrosius.


La vida que avui estem buscant és la mínima expressió de vida que podem concebre. El problema, potser, és que l’estem buscant en base als nostres patrons del què entenem com a vida.

El tema no és senzill. Fixem-nos, per exemple, en les permanents discussions sobre si un virus, en el nostre planeta, és un ésser viu o no. És a dir, sinó tenim totalment clars els criteris del què entenem com a vidam, ens podríem trobar davant d'un dels majors fracassos de la nostra ciència que podríem imaginar: que tinguéssim formes de vida davant dels nassos, en algun planeta, i que fóssim incapaços de reconèixer-les.

Què busquem? En principi, estem buscant bàsicament aigua i carboni.


El paper de l’aigua en l’existència de vida en la Terra el coneixem molt bé. A més de formar part de l’estructura de quantitat d’éssers vius, el líquid element és un dissolvent perfecte, un medi ideal que permet que tinguin lloc reaccions químiques fonamentals per a la creació de molècules més complexes que la “vida” necessita.

Fixem-nos que el nostre planeta proveeix d’un entorn en el què l’aigua, en estat natural, està en forma líquida. És perfecte per al gran laboratori que és la vida.

La recerca d’aigua en el nostre sistema solar s’ha convertit, de fet, en objectiu clau. Sabem ja que hi ha aigua a Mart (tot i que de moment els experiments per a detectar vida han fracassat) , i a algun altre món inesperat (un dels casos més espectaculars és Enceladus, un dels satèl·lits de Saturn, que ha regalat a la sonda d’exploració Cassini amb imatges del què semblen ser geysers, o erupcions, d’aigua en forma de gel, i que a partir d’ara ja apareix en la llista de la Nasa com a un dels objectius d’exploració prioritaris).

Però... podem pensar en altres móns en els què altres “líquids” puguin haver substituït el paper de l’aigua en el complex engranatge de la vida? Podria ser, per exemple, que en els gegantins mars de metà i altres hidrocarburs descoberts en alguns satèl·lits del sistema solar s’hagués generat un concepte de vida “diferent”?

El mateix passa amb el carboni. A la Terra, el carboni forma les grans cadenes d’aminoàcids i proteïnes, que són les peces del puzzle de la vida. Podem imaginar altres indrets en l’univers en els què elements diferents al carboni puguin jugar aquest paper?

En un concepte “terra-cèntric”, es diu que, efectivament, potser el silici, element químic emparentat d’alguna manera amb el carboni, potser podria formar cadenes complexes, sota condicions apropiades de temperatura i pressió. Però, podem aixecar un xic més la vista i potser admetre que les condicions alienes poden ser tan extraordinàriament diferents a les què coneixem que poden provocar comportaments inesperats i no previstos d’alguns elements “avorrits” de la taula periòdica?


Les veus crítiques diuen que els experiments per a detectar vida s’han centrat bàsicament en el què nosaltres entenem com a vida. I això pot ser un problema.

Què hauríem de fer, doncs? Segurament evitar absolutismes i conceptes pre-establerts, similars als què van conduir als nostres avantpassats cap a alguns dels errors científics més sonats de la història.

De la mateixa forma que les lleis de la física, refinades després d’Einstein, semblen tenir lagunes per a poder explicar algunes de les condicions més extremes de l’univers (com és l’interior d’un forat negre), també els nostres principis de la química i de la bioquímica poden estar molt i molt limitats.

I és que, al cap i a la fi, potser si que som únics.

Potser ho som per què vivim en un lloc en el què s’ha desenvolupat un concepte de vida determinat, inexistent en altres llocs de l’univers. Per això, si ens obsessionem en buscar el mateix en altres planetes potser no ho trobarem mai.

4 comentarios:

Laura Català ha dit...

Doncs, com filla teva que sóc, tinc la obligació de tenir la mateixa passió per l'astronomia que tu i a mi m'encantaria que es trobés vida a altres planetes, encara que de moment ho veig poc possible.

JAC ha dit...

Tu segurament podràs veure coses que ens semblen increïbles en aquest moment! Ni ens podem imaginar el què s'haurà avançat en, diguem, 30 o 40 anys. L'home haurà anat a Mart i s'hi haurà passejat uns quants cops. Existirà una estació espaial permanent, amb gent vivint-hi. A la Lluna explotarem els recursos miners. I, a lo millor, haurem descobert formes de vida en algun dels satèl·lits de Júpiter o Saturn.

Anònim ha dit...

mentre que busquem vida al univers, no pot ser que s'ens mengi el sol? Diuen que encara li queden 5.000 millions d' anys pero com ho saben? Sembla que desconeixem mes coses de las que sabem. O pot passar que un meteorit ens faci llirar mes depressa i els dias siguin mes curts, o que l'inclinació augmenti i canviin les estacions... Sembla com si las reglas del univers fosin eternas, pero ho son? AX

JAC ha dit...

És cert que es deconeixen moltes coses,... però mirat en positiu... la quantitat de coses que ARA coneixem i que desconeixíem fa només... 20 anys? 10 anys? 5 anys?
Avui he quedat absolutament fascinat en veure una fotografia (de les últimes rebudes) de Mart: un paissatge, fotografiat des de terra marciana per un dels explorers que hi tenim, i que no distinguries d'un paissatge dessèrtic del nostre planeta. Pensar que tenim sondes allà, circulant i recorrent quilòmetres!
Les regles de l'univers crec que si que són "eternes" (és a dir, mentre duri AQUEST univers)... el què passa és que nosaltres NO LES SABEM, i de vegades les interpretem incorrectament

Gràcies per comentar!

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP