dilluns, de juny 01, 2009

Tot a punt per a un impacte espectacular contra la Lluna


A meitats del mes d’octubre, dos objectes impactaran, amb pocs minuts de diferència, contra la Lluna, creant cràters de 28 i de 18 metres.

Aquests objectes, però, no provindran de l’espai exterior, ni seran asteroides o cometes perduts.

Els objectes en qüestió formen part de la missió anomenada LCROSS amb la què la Nasa vol donar un gran cop d’efecte: per una part, aclarir d’una vegada per totes si existeix aigua a la Lluna, i per una altra fer callar les nombroses veus crítiques que es preguntaven el per què el nostre satèl·lit havia deixat de ser un objectiu clau per a l’Administració Americana des de feia molts anys.

Comencem per la missió en si.

Com he comentat, l’objectiu és el de certificar definitivament l’existència o no d’aigua a la Lluna.

El tema és que hi ha indicis, no confirmats, que podrien indicar la presència de gel dins de cràters en permanent ombra, és a dir, depressions en les què, per la seva ubicació a prop dels pols, i per la pròpia ombra projectada per les parets del cràter, els raigs del Sol no hi entraven mai. I això després de donar per sentat des de quasi els inicis de l’exploració espacial que la Lluna era un món sense ni gota d’aigua (ostres, és que, a més, l’home hi ha anat! I d’aigua, res de res!).

Es tracta de fer col·lisionar sobre la Lluna un gran objecte. I no sobre qualsevol lloc, sinó específicament dins d’un dels cràters abans comentats, i que s’ubiquen en les zones polars del satèl·lit. D'aquesta forma s'exposaran els materials que es troben "amagats" a l'interior i es podran analitzar.


Com funciona la missió?

Es posarà en òrbita un aparell format per un laboratori i un coet de suport. El coet permetrà afinar la posició de l’aparell i posar-lo en òrbita al voltant de la Lluna. I a més, serà el projectil que es llençarà contra la superfície!

Aquest coet, de dos tones i mitja de pes, es separarà del laboratori moments abans de l’impacte, i a continuació es dirigirà cap al cràter seleccionat, a una velocitat d’uns 9.000 Kms per hora.

Mentrestant, el laboratori maniobrarà per a situar-se al darrera, i seguirà el mateix destí que el coet (impactar contra la Lluna) però amb uns 4 minuts de retràs.


La primera col·lisió produirà un forat d’uns 28 metres de diàmetre, i llençarà a l’espai més de 1.000 tones de material lunar. El laboratori activarà tots els seus dispositius de mesura, mentre caigui seguint el mateix camí que el projectil anterior i travessi el núvol de material projectat a l’espai. En fer això, podrà analitzar amb moltíssima precisió la composició del material, i serà capaç de tancar definitivament el dubte sobre l’existència de líquid element en forma de gel a la Lluna.

Les dades seran transmeses en temps real als laboratoris de la Terra, just abans que el propi laboratori es desintegri en xocar, també, contra la superfície lunar.

Tot això es farà coincidint en el moment idoni per a que els principals observatoris de la Terra (situats a les Hawaii i a Xile) puguin seguir l’esdeveniment (és a dir, sigui de nit en aquests observatoris i la Lluna plena estigui ben alta al cel). A més, tots els instruments d’observació que tenim a l’espai (Hubble inclòs) estaran especialment dedicats a aquest esdeveniment.
Tot plegat, és aparentment un mètode un xic dramàtic de fer un experiment, però sembla que és l'alternativa d'estudi més eficient en tots els sentits.


Ara, un cop explicada la missió, si em permeteu, comentaré els dos punts amb els què començava aquest article i que justifiquen la importància que per a la NASA té aquest experiment.

Fa molts, molts anys ja, la NASA va oblidar la Lluna totalment. Tots coneixem que hi ha missions a Mart (vàries, alguna d’elles super-espectacular,... ja en parlarem), a Venus, recentment a Mercuri, a Júpiter, a Saturn (i tots els seus satèl·lits... més de 61 fins el moment!). Però res de la Lluna.

El perquè no el sé, però certament l’agència americana havia rebut moltes crítiques. En part, també, per què l’exploració de la Lluna havia quedat en mans dels japonesos, xinesos i indis, els quals fa cert temps varen iniciar amb molt d’èxit els seus programes espacials i actualment tenen sondes estudiant el nostre satèl·lit.

I és que l’exploració de la Lluna sembla essencial per al futur desenvolupament dels diversos programes espacials de la Terra. En primer lloc, “la tenim aquí mateix”, i en ella instal·larem les bases científiques que permetran a l’humanitat potser realitzar la producció de nous materials, que requereixen condicions de temperatura i de manca d’atmosfera que fan inviable la seva producció al nostre planeta.

Si ens establim allà, serà molt car transportar aigua en quantitat suficient com per a poder sostenir una població científica permanent. De forma que l’existència d’aigua a la Lluna, en forma de gel i en el fons ombrívol dels cràters polars, proporcionaria una font de subministrament importantíssima.


Bé, per a qui estigui interessat en conèixer més sobre aquesta espectacular missió, l’adreça és: http://lcross.arc.nasa.gov/index.htm

La data d’impacte serà al voltants del 10 d’octubre d’enguany.

6 comentarios:

Anònim ha dit...

Felicitats pel blog! Per la temàtica i per la claredat alhora d'explicar els temes. Esperem que el cel no ens caigui al cap...

Andreu

JAC ha dit...

Andreu,

no eren els gals en les històries d'Asterix els que només temien a que els caigués el cel al cap? :-)

Aquesta por, actualment, es podria materialitzar com:

- "que no ens caigui un tros de ferralla espaial" (hey! els xinessos ja en van organitzar una de bona no fa tant, provant un misil contra un satèl·lit vell i omplint l'estratosfera, en un moment de res, de més xatarra que tota la què l'humanitat havia generat en tota la història espaial!)

- "que no ens caigui un cometa a sobre" (algun dia o altra tocarà, estadísticament parlant. Fa també poquet vàrem assistir a l'impacte d'un cometa sobre Júpiter... , i fa setmanes un meteorit ens va passar ben apropet... algun dia escriuré un article sobre això, sobre els possibles efectes, i sobre si tenim actualment tecnologia per a prevenir-ho)

- "que no ens caigui el Sol a sobre" (bé, de moment, en tenim per uns quants milers de milions d'anys abans el Sol no es cansi de fusionar tranquil·lament hidrògen i s'expandeixi fins a engollir-nos)

Pel que fa a la Lluna, l'altre objecte que "ens podria caure a sobre", de moment s'està allunyant de la Terra de forma constant. :-)

Laura Català ha dit...

No m'agrada gaire aquesta idea d'enclastar coets sobre la lluna, no podria tenir això efectes negatius??
Bé, tot sigui per la ciència i l'investigació.

JAC ha dit...

Si, Laura, l'efecte negatiu és que anem embrutant l'espai. I no tant sols amb aquest experiment. Ara per ara, ja hi ha la tira de ferralla còsmica en òrbita permanent... bé, això de "permanent" és un dir.... fins a que alguns d'aquests objectes acaben caient.
De moment, és el preu, com dius, que ha de pagar la ciència.

Xavi Cabanach ha dit...

Laura: Tot i que és cert que és una manera una mica 'bruta' d’esbrinar coses, pensa que succeeix constantment que diferents meteorits xoquen contra la lluna i els planetes del sistema solar.

Un plaer veure’t per aquí

Laura Català ha dit...

Gràcies Xavi per l'aclariment, ara em quedo menys preocupada per la Lluna. Em fa molta il·lusió que comentis en el blog del Joan.

Molts reccords

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP