divendres, de novembre 13, 2009

2012: La fi del món


Divendres, 13. El dia de la mala sort pels anglosaxons. També el dia que s’estrena a tot el món la pel•lícula 2012.

En els propers anys, estarà de moda parlar del tema de la fi del món. Veurem aparèixer teories de suposats cometes que venen directament cap a nosaltres, alineacions malignes dels planetes, i perillosos forats negres que han d’aparèixer al costat de casa.

Acabo de llegir un article molt interessant a la revista Sky & Telescope. Parla d’això, i de les probabilitats que una mega-catàstrofe passi.

Què entendríem per mega-catàstrofe? Doncs una de tal magnitud que realment perillés la continuïtat de la raça humana a la Terra. Per tant, descartaríem nimietats com ara el xoc de cometes “petits” (com ara el que va devastar un bon tros dels boscos siberians a començaments del segle XX) o d’asteroides de pocs centenars de metres de diàmetre.

Aquests incidents "menors" provocarien catàstrofes, en les què segurament moriríem millions de persones, directa o indirectament, i sempre en funció de la zona on es produïssin. Però per a fer perillar la vida a la Terra es necessitaria un event major, és a dir, una mega-catàstrofe.

El xoc d’un cometa o asteroide de gran tamany (uns quants quilòmetres de diàmetre) per exemple. O l’explosió d’una supernova (d’un estel gegant en la seva etapa final de la vida) a uns pocs anys llum de la Terra. O que el Sol s’expandís sobtadament i ens engollís.

La probabilitat que això passi en els propers, diguem, milers d'anys és baixíssima. Els objectes “grans” estan més o menys controlats, i el què ens han ensenyat les pel•lícules, allò d’intentar desviar l’objecte, no seria descabellat amb la tecnologia que tenim actualment.

No hi ha cap estel gegant a prop de la Terra. L’explosió de supernova que tindrem més a prop es produirà quan l’estel gegant Betelgeuse, que forma part de la constel•lació d’Orió, exploti, cosa que podria passar en els propers milers d’anys. Tot i que serà un espectacle increïble, visible a plena llum de dia, els més de 600 anys llum que ens hi separen són tota una garantia de seguretat.

I al nostre Sol li queden uns quants milers de milions d’anys per a donar signes d’envelliment (HEY! Pensem en això, no és casualitat que estiguem aquí, al voltant del Sol! Només una estrella estable, tranquil•la, amb vida prevista de molts milers de milions d’anys pot donar el temps suficient a la lenta evolució de la vida en un dels seus planetes)

De què hem de témer, doncs?

Sembla ser que res del què deien els gals en els contes d’Asterix. No sembla que la mega-catàstrofe hagi de venir del cel. Mirem, en canvi, al nostre propi planeta.

Resulta que l’event natural amb més possibilitats de succeir, i de carregar-se gran part de les espècies vives del planeta, seria l’explosió de l'enorme caldera (l’anomenat super-volcà) que resideix a sota del gran parc de Yellowstone, als EEUU.

Sabíeu que Yellowstone alberga més de ¾ parts de tots els fenòmens termals de la Terra? Això és així perquè a pocs quilòmetres de la superfície es troba una enorme bossa de material magmàtic. De fet, pràcticament tot el parc és una gran caldera (el parc té uns 8.000 quilòmetres quadrats... a part d’això és una meravella... no podeu deixar de visitar-lo, eh?)

Es calcula que aquesta caldera explota cada 700.000 anys aproximadament. Les restes, en forma de sediments, que s’han analitzat d’anteriors explosions dibuixen un escenari realment catastròfic. Dipòsits de sediments que arriben a cobrir tota Nordamèrica.

Una explosió d’aquest tipus mouria entre 1.200 i 2.500 quilòmetres cúbics de material, que cobriria el cel a tot el planeta durant... anys?


Entre les catàstrofes que no arribarien a ser “mega”, però que serien molt sonades, n’hi ha algunes que tenim ben a prop. Resulta que grups de científics estan estudiant el volcà Cumbre Vieja, a la illa de la Palma (si, si, a les illes Canàries!).




Sembla que aquest volcà està donant algun signe de moviment, i per la seva estructura podria simplement desmuntar-se i caure a l’oceà, provocant un enorme tsunami que, atenció, es calcula que avançaria cap a les costes americanes en 6 o 7 hores. No hi hauria temps d’evacuar les grans ciutats costeres, i megàpolis com ara Nova York podrien desaparèixer.

Les previsions són, però, que el volcà romandrà estable encara per uns quants milers d’anys.



De moment, sembla que el maleit “doomsday”, o dia del fi del món, encara esperarà una mica, i que podrem seguir gaudint de pel•lícules espectaculars (em moro per veure 2012!) menjant una també molt espectacular bossa de crispetes.

3 comentarios:

Anònim ha dit...

Gràcies per l’esforç setmanal d’alimentar el blog. Ja sé que roba molt de temps, però els habituals del blog t’ho agraïm molt. Desprès de la lectura d’avui, ens queda clar que encare l’enemic mes temible per l’home continua sent l’home. AX

la gemmota ha dit...

Hola Joan Anton! Molt interessant l'article. Em consola saber que encara tindrem temps per viatjar molt i veure les meravelles d'aquest món! Per cert, Yosemite és espectacular! Records, Gemma (de Foz! jeje)

JAC ha dit...

Si, els parcs americans són una autèntica passada. Ara que heu vist Yosemite, el Gran Canyó, La Vall de la Mort, etc., no podeu parar fins que aneu a veure el Yellowstone, que és la jioa de la corona! I ja veieu que teniu només uns milers d'anys abans que no dessaparegui, eh?

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP