Altres Sols, altres planetes

Fa només 20 anys, la ciència especulava amb la possibilitat de l’existència de planetes al voltant d’altres estrelles.

Semblava clar que n’havien d’existir de planetes en altres sistemes solars, però ens preguntàvem com i quan els podríem descobrir. També ens preguntàvem com serien, i, molt important, si entre aquests planetes podia haver-hi “Terres”.

Fins a la data d’avui, es porten ja descoberts més de 300 planetes aliens al nostre sistema solar. Són els coneguts com a “exo-planetes”.

Aquesta xifra no deix de ser impressionant. I, atenció, la xifra creix ràpidament i està a punt, a ben segur, de disparar-se, ja que fa molt poc s’ha llençat a l’espai un telescopi que s’especialitzarà en descobrir-ne de nous.

Aquests descobriments, juntament amb les dades que ens aporten, ens han permès anar completant una història de la qual encara ens falten algunes peces. Com es formen els planetes? Es formen junt a l’estrella de la qual “depenen”, o molt després? Què es necessita per a formar una “Terra”?

Quan una estrella es forma, ja sabeu que ho fa a partir de la “condensació” per gravetat d’una gran massa d’hidrogen (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-estrella-que-nos-da-vida.html). En aquest procés de formació, l’estrella recent nascuda queda rodejada de una enorme quantitat de restes de material, que orbita com si fos un immens disc al voltant seu.

Aquests discs, que vindrien a ser les restes del procés de formació de l’estrella (el què ha sobrat?) ocupen enormes espais (de fet, en el cas del nostre Sol, el seu disc de “residus” ocupava fins la òrbita dels grans planetes externs).

És a partir d’aquests discs, que es “condensen” els planetes, en un procés que sembla ser és molt més ràpid del què es pensava. De forma que un sistema solar nou podria quedar format al cap de pocs milions d’anys del naixement de l’estrella.

Però, com us deia, ens falten encara peces d’aquest puzzle complex. Peces que, en pocs anys, segurament quedaran complertes.

I com són els planetes que hem descobert?

Doncs la majoria són anomenats “super-Júpiters”... per què són immensos, del tamany de Júpiter o més grans encara.

Per a entendre per què, veiem com es descobreixen.

Fins fa molt poc, la tecnologia de la què disposàvem no ens permetia veure realment un exoplaneta. Això ha anat canviat, i ja existeixen les primeres fotografies de grans telescopis que mostren un puntet girant al voltant d’una estrella. Però no és així com els descobreixen.


La forma més típica de descobriment es produeix quan, per efectes de la perspectiva, el planeta en qüestió CREUA davant de la seva estrella vist des de la Terra. Avui podem detectar (i mesurar) el petitíssim canvi de lluentor de l’estrella (el planeta, al creuar, bloqueja una petita part de la llum de l’estrella que ens arriba). Podem mesurar a més la durada d’aquesta “micro-eclipsi”, i deduir coses com el tamany del planeta i la seva distància al seu sol.

Potser el més impressionant de tot és que aquesta tècnica està avui en dia a l’abast dels aficionats! De fet, molts exo-planetes estan sent descoberts per aficionats. Les càmeres CCD que s’utilitzen en astrofotografia permeten mesures molt fines de les lluentors de les estrelles, i detecten aquests canvis subtils.

Què deduïm d’això?

En primer lloc, que descobrim NOMÉS els planetes que, per perspectiva visual, creuen davant de la seva estrella vistos des d’aquí. Vol dir que segurament hi pot haver altres planetes, en aquella mateixa estrella, que no “veiem” per què, simplement, no passen pel davant.

En segon lloc, ens és més fàcil descobrir grans planetes que petits. És obvi, ja que un gran “júpiter” produirà un canvi de lluentor del seu sol molt més gran que una “terra” (els canvis de lluentor, però, són de l’ordre del 0.x% per a què us feu una idea, poca broma en la precisió que tenen per tant els equips de mesura)

És per aquesta raó que hi ha més “júpiters” que “terres”? No ho sabem. Segurament si, però no tenim prova definitiva. Tot i això, ja s’han descobert exoplanetes del tamany de la Terra també, tot i que molts menys que els què es podria esperar.

Ara comencen a aparèixer noves tècniques, no basades en el creuament del planeta per davant del seu sol, que faran créixer exponencialment els descobriments.


I com són aquests planetes? Aquí podem deixar volar la imaginació!!!

N’hi ha que orbiten tan extraordinàriament a prop de la seva estrella que, en el seu cel, el Sol és unes 60 vegades més gran que el nostre. N’hi ha un que, a més, ensenya sempre la mateixa cara a la estrella, de forma que les temperatures deuen ser de milers de graus en aquesta cara, mentre que a l’altra (en permanent nit), si no hi ha atmosfera que pugui atenuar i distribuir el calor per tot el planeta, les temperatures poden ser properes al zero absolut (!!!!! brutal, menys de 270 graus sota zero!).

Dels demés, poca cosa sabem. Però, si en menys de 20 anys hem passat de 0 a 300, en res començarem ja a tenir dades més riques d’algun d’ells.


Pot semblar un tema trivial, però el descobriment dels exoplanetes ha estat fonamental per a anar arrodonint un discurs còsmic que ens diu que potser no som tan especials...

... O si?