dimecres, de desembre 16, 2009

On són les cicatrius de la Terra?


Quan sentim a parlar de Mercuri, Mart, o de la Lluna, la imatge que ens ve al cap és la de planetes ferits amb multitud d’impactes, de cràters. Qualsevol fotografia de la Lluna ens mostra un gran nombre d’antigues cicatrius, per tot arreu. De fet, si li demanem a un nen que ens dibuixi un planeta, tenim molts números que els cràters dominin l’esquema (si exceptuem l’altra gran icona, que seria dibuixar Saturn amb els anells).

És el nostre planeta diferent en aquest sentit? Per què sembla que no hem rebut els mateixos impactes? On són les nostres cicatrius?

Poc després de formar-se el Sistema Solar, els estudis que s’han fet demostren que els planetes no gasosos (és a dir, Mercuri, Venus, La Terra, i Mart) van rebre, en un “curt” espai de temps, una gran quantitat d’impactes, en el que es coneix com l’època del “gran bombardeig”.

Aquest període s’estima que va començar fa uns 4 mil milions d’anys, i va durar aproximadament uns 300 milions d’anys.

Poc abans, fa 4.500 milions d’anys, la pròpia Lluna s’havia format a partir d’un impacte apocalíptic entre un objecte del tamany de Mart amb la Terra (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/10/la-millor-companya.html)

Què va provocar aquest “gran bombardeig”? Encara no tenim teories suficientment madures o amb proves suficients. D’entre elles, potser la més popular és la que diu que els grans planetes gasosos (bàsicament Júpiter i Saturn) van migrar de la seva primitiva òrbita, segurament degut a interaccions entre ells mateixos. Aquest moviment dels grans planetes va afectar al gran “núvol” d’asteroides, moltíssims dels quals es van precipitar, com boles colpejades, cap als planetes interiors.

Aquest període havia de ser totalment espectacular. A la Terra, es calcula que cada 100 anys aproximadament es produïa una catàstrofe. En total, i durant aquest període, s’estima que van caure més de 20.000 objectes de més de 20 Kms de diàmetre (uffffff.... només un d’aquests seria suficient avui per a eliminar-nos del planeta), i uns 40 impactes d’objectes d’uns 1.000 Kms de diàmetre (ja ni m’ho puc imaginar!)



Bé, com dèiem aquest és un període molt concentrat en el temps, que va durar 300 milions d’anys, i després d’això sembla que “tot” va quedar bastant net i estable: tot allò que tenia òrbites no estables ja havia desaparegut (és a dir, ja havia impactat contra algun altre cos).

I després? Des de llavors, els planetes han seguit rebent impactes d’asteroides i cometes, de forma periòdica, tot i que amb una intensitat infinitament menor.

Tot i això, el tema és ben evident i proper. En pocs anys hem tingut la sort de poder observar i estudiar dos grans impactes de cometes contra Júpiter. I tenim l’impacte de Tunguska, a començaments de segle. O el descobriment de l’asteroide Apophis, amb una òrbita perillosament propera a nosaltres, i que caldrà vigilar durant els propers anys.

Però, on son les nostres cicatrius?

En primer lloc, fa 4 mil milions d’anys el nostre planeta era ben diferent al què avui coneixem. Era una gran bola de magma, una bola calenta en formació. Qualsevol cosa que caigués devia ser absorbida immediatament en aquest mar de lava.

Però, potser, el fet més diferencial entre la Terra i altres planetes és que el nostre és un món geològicament viu.

Al llarg de milions d’anys, els moviments tectònics, amb la creació constant de muntanyes i altres fenòmens orogràfics, han anat esborrant les cicatrius que s’han anat produint. Els mars han ajudat a amagar i suavitzar moltes d’aquestes senyals. I, per acabar-ho d’arreglar, els agents erosionants (aire-vent, aigua, calor-fred) també han anat fent de la seva.

Front a la Terra, la Lluna, per exemple, és un món geològicament mort. Sense quasi nucli actiu, sense moviments de plaques, i sense atmosfera que provoqui erosió de cap tipus, les marques que hi ha a la superfície de la Lluna romanen intactes durant milions d’anys (exemple: les petjades dels astronautes).

Fa uns 65 milions d’anys, un objecte de 9 Kms de diàmetre va impactar contra la Terra, eliminant segurament més de tres quartes parts de totes les espècies vives, incloent als dinosaures. Aquest impacte havia de deixar una cicatriu enorme, ja que la potència seria equivalent a milers de vegades totes les armes nuclears existents en el món actualment.

On son les marques d’aquesta catàstrofe? Doncs existir, existeixen. Estan mig soterrades, entre terra i mar, a la península del Yucatan. Reconèixer-les no és molt difícil, quan se sap què es busca. Però si no, l’erosió, i la colonització d’espècies vegetals dissimulen amb els anys aquestes monstruoses cicatrius.


La propera vegada que mirem una fotografia de la Lluna, plena de cràters, recordem que nosaltres hem rebut encara més impactes. I que el nostre planeta, coquetó, s’ha afanyat a maquillar-se de nou, per a mostrar-nos aquest aspecte tan suau i atractiu que coneixem.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP