Una finestra que només permetia veure gent alta... i la recerca de vida fora de la Terra

La ciència experimental, és a dir, aquella que en base a experiments i observacions tracta de comprovar teories o descobrir indicis de noves lleis, presenta un problema que, no per conegut deix de ser de vegades quasi inevitable i perillós.

Les pròpies limitacions de les observacions o experiments, limitacions que poden venir donades per molts motius, com ara les derivades dels instruments emprats, poden portar fàcilment a conclusions errònies si no es tenen en compte aquestes limitacions.

En astronomia, degut segurament al pes tan important de la part observacional, aquest efecte és omnipresent, com ara veurem en alguns exemples. Atenció: això no invalida les observacions que els científics fan. Si aquests són conscients de les limitacions, poden interpretar correctament els resultats a la llum d’aquestes limitacions. El realment nefast seria no adonar-se’n del fet, i extraure conclusions que, d’aquesta forma, podrien ser totalment errònies.

Posem un exemple: imaginem (sempre imaginem en aquest blog, oi?) que som estirats en un llit, i mirem el carrer a través d’una finestra. Veiem passar els caps de la gent passejant i movent-se pel carrer. Però, degut a l’alçada de la finestra i a la nostra immobilitat, veiem només a gent d’una determinada alçada. Els nens, o gent baixa, passen per “sota” del nostre angle de visió i, simplement, no els veiem passar.

Si no som conscients d’aquesta limitació, que imposen els “instruments” que estem emprant per observar, podem arribar a conclusions absolutament estrafolàries sobre la gent que camina pel nostre carrer, i a lo pitjor acabem deduint que, en l’entrada i sortida del carrer, deuen existir controls que impedeixen el pas de nens!

Anem a l’astronomia, i veurem les derivacions tan importants que aquest efecte pot comportar.

Recordeu què li passarà al nostre Sol quan es mori? En la seva darrera fase, el Sol, igual que motíssimes altres estrelles de l’univers, es convertirà en una nana blanca. Un conjunt molt dens i compacte de matèria, que ja no produeix llum a través de la fusió nuclear, i que es va refredant al llarg de milers de milions d’anys. Doncs bé, aquest tipus de cossos haurien de ser nombrossísims, ja que corresponen a “cadàvers” del tipus d’estrelles més abundant a l’univers.

En poques paraules, n’hauríem d’haver trobat moltes, i algunes d’elles ben a prop nostre.

La realitat és que se n’han detectat molt poques (alguns milers, comparativament als bilions d’estrelles que es coneixen). No per això, les teories sobre l’evolució estel•lar s’han de revisar!

Pensem que algunes de les més llunyanes detectades emeten una llum (degut a la calor) que equival a una bombeta de 100W vista a la distància de la Lluna! I, tot i això, estan situades ben a prop. No és estrany, doncs, que als nostres instruments els costi molt detectar-les, oi?

Un altre exemple: els planetes descoberts fora del nostre sistema solar. Ja coneixem més de 500 planetes (i creixent cada dia!) que orbiten estrelles diferents al Sol. Si ens fixem en la seva tipologia, veurem que la majoria corresponen a planetes gegants, els anomenats “super-Júpiters”. Escassament, crec recordar que hi ha només un planeta que es sospita té les dimensions de la Terra. Som un cas únic?

No, tornem a l’efecte abans comentat. La detecció de planetes gegants és una tasca complexa, però en tot cas molt més senzilla que la detecció de planetes petits. No ens ha d’estranyar, doncs, que n’haguem descobert encara pocs. I, no per això, hem de modificar les teories sobre la formació de planetes.

D’exemples en trobaríem molt i molts. Però deixeu-me acabar amb un d’ells que es refereix a un dels meus temes favorits: la recerca de vida fora de la Terra (ja us anuncio que, en breu, publicaré un article que resumirà l’estat actual de la recerca, ... i les esperances que alguns científics tenen de descobrir senyals de vida intel•ligent abans no acabi el segle XXI!)

En el cas de la recerca de vida, tot, no només els nostres instruments, sinó també la nostra ment, està pensat per a descobrir vida similar a la que coneixem! És normal. Si haig de construir sondes i instruments milionaris, és lògic pensar que idearé experiments que siguin “versemblants”, i evitaré en tot cas llençar diners en altres experiments “poca solta” (és que, de fet, no arribaria a llençar els diners, ja que les fons de finançament simplement ja no me’ls deixarien!).

Els científics, al igual que moltes altres professions, han de “vendre”. Competeixen pels pressupostos. Han de comprar minuts als telescopis (us imagineu què li deu costar a una universitat una hora d’observació en el Telescopi Espacial Hubble?), lluiten per aconseguir guanyar subvencions per als seus departaments, busquen inversors empresarials, ...

Els experiments que dissenyem per a trobar vida estan esbiegats. Podríem passar fàcilment per alt formes de vida, perquè estem buscant la vida tal i com la coneixem (per exemple, basada en l’aigua). És el mateix efecte que el de la finestra: construïm finestres que només ens permeten estudiar a la gent alta.

Dit tot això, és dolent? No, penso que no. Lo realment important és saber les limitacions dels models emprats, dels instruments. Justament per a no treure conclusions equivocades (“no existeixen les persones baixetes”).

Aquesta “lluita” entre les teories i les experimentacions seguirà sempre. Les observacions positives serviran per a afirmar o posar en dubte les teories, però les observacions negatives ens deixaran sempre amb un interrogant: estava el nostre experiment obert a possibilitats potser no evidents? O, en altres paraules, podem descartar que hi hagi vida a Mart perquè els nostres experiments de recerca en el planeta roig no hagin donat resultat?

De moment, però, prefereixo que els científics segueixin buscant vida fora de la Terra mirant per la nostra “finestra limitada i parcial”, ... no sigui que les Administracions deixin de dotar econòmicament aquestes exploracions, no?