Aterrar sobre un asteroide, ... o com salvar una missió

Fa uns dies, vaig llegir un article que parlava d’una de les missions de la NASA que més problemes ha tingut. L’objectiu era, ni més ni menys, que aterrar una sonda sobre un asteroide.

La història em va cridar l’atenció, no només per les dificultats, sinó per l’ensenyament que se’n desprèn, i que, com veure-ho, apropa aquest món de ciència i màxima tecnologia a les misèries i èxits del món mortal.

Tot va començar el 17 de febrer de 1996, a Cap Canyaveral, quan es llençava a l’espai la sonda NEAR. El seu destí era aterrar sobre l’asteroide Eros, a finals de l’any 1998, per a estudiar la seva composició.

Com fan quasi totes les missions espacials, el primer que va fer la sonda va ser encerclar la Terra, buscant aquell efecte que ja alguna vegada hem comentat en el què la gravetat del planeta que s’encercla acaba expulsant a gran velocitat a l’intrús. D’aquesta forma, les missions guanyen velocitat: típics són els encerclaments a la Terra, o a Júpiter.

Quan la nau s’apropava a Eros, el pla era que els seus coets havien de disparar-se 4 vegades, breument, durant 4 setmanes. Així, es frenaria la velocitat de la sonda per a que es pogués posar en òrbita al voltant de l’asteroide.

Però alguna cosa va fallar, i en lloc del què estava previst, els coets es van apagar 2 segons després d’engegar-se.

El resultat va ser terrible: NEAR va perdre el control, es va desviar de la seva trajectòria prevista, i, a més, va perdre tot contacte amb la Terra. Un desastre.

Imagineu-vos el que costa, econòmicament, una missió com aquesta. I no només el cost directe, sinó la pèrdua de credibilitat dels creadors del projecte i l’enorme probabilitat de no tornar a aconseguir finançament en el futur immediat per a un altre intent o, pitjor encara, per a altres missions.

El contacte es va recuperar passades 27 hores, gràcies als sistemes d’emergència de la sonda, que estaven programats per a “trucar” a la Terra al cap de cert temps de no saber res d’ella (és, si fa o no fa, un mecanisme similar al que tenim els pares quan fa només hores que no sabem res dels fills)

Quan els científics van tornar a tenir el control, amb esgarrifança, van veure que l’aparell es trobava uns 3.000 Kms desviat, i que la fallada general havia provocat que els coets es disparessin més de 600.000 vegades de forma automàtica tractant de corregir el desviament. Allò era una autèntica catàstrofe, ja que, ara, quasi no quedava ja combustible per a poder aplicar correccions.

Per acabar-ho d’arreglar, la desestabilització de la sonda també havia fet que els seus panells solars no enfoquessin al Sol, i les bateries d’abord estaven pràcticament descarregades.

Amb aquest panorama, poc podrien fer els responsables de la missió per salvar-la. NEAR va passar uns 3.800 Kms per sobre de l’asteroide el dia 23 de desembre.

A pesar de les calamitats, l’equip tècnic es va posar a treballar frenèticament. No volien donar-se per vençuts sense, abans, haver avaluat les poques opcions que poguessin quedar... si és que en quedava alguna.

En un intent desesperat, el dia 3 de gener van fer que els coets de la sonda s’engeguessin el just com per a fer que NEAR seguís a Eros en la seva òrbita al voltant del Sol. El just com per a que, poc a poc, l’aparell anés recuperant distància i s’anés apropant lentament pel darrera. Afortunadament, aquest cop els coets van respondre sense dificultats.

El dia 14 de febrer, la sonda ja es trobava orbitant al voltant de l’asteroide, i així va estar durant un any, prenent fotografies i mesures d’Eros.

Finalment, els científics van donar el pas definitiu. El dia 12 de febrer de 2001 van fer-lo aterrar sobre el petit planeta, en una baixada “suïcida” de la què esperaven fotografies espectaculars però poca cosa més.

Davant la sorpresa de tots, NEAR va sobreviure a l’aterrament, i va estar enviant dades valiosíssimes durant setmanes.

Aquesta missió, al final, es va convertir en un èxit absolut, assolint tots els objectius que s’havien marcat a l’inici, només que amb un any de retràs.

Com us deia al començament de l’article, em va impactar força aquest relat. Pensar en com de malament ho devien passar els responsables de la missió, i la frustació de tot l’equip. Com es van posar a treballar en trobar una escletxa, una petita opció que pogués quedar per a, ja no completar la missió, cosa que semblava del tot impossible, sinó com a mínim treure el que es pogués.

I em puc imaginar també la satisfacció de la feina ben feta. Encara més satisfacció que si la missió hagués funcionat tal com estava previst.

Si, en lloc d’una sonda robotitzada, s’hagués tractat d’una missió tripulada ja tindríem un bonic argument de pel•lícula d’èxit de Hollywood, oi?

Ara només ens queda agafar el telèfon, trucar a l’equip de la missió, i demanar-los a veure si tenen un moment per venir i arreglar-nos tot això d’aquí. Igual que NEAR, som a molta distància del nostre objectiu, quasi no tenim combustible ni bateria, i anem donant tombs sense ben bé saber on anem.

Jo ja els he trucat, però comuniquen...