divendres, d’abril 01, 2011

Saturn sota la llum d'una Lluna immensa

Fa uns dies jo era a la terrassa de Falset, treballant amb el meu telescopi. La nit era molt neta, tot i que una enorme Lluna plena feia que poca cosa podria fotografiar aquell dia. Tot i això, tenia una llista de tasques interminable, per tal d’anar afinant la capacitat de seguiment del telescopi, la resolució de la nova càmera CCD, etc.

Ocupat estava jo en aquestes coses quan es va obrir la porta de la terrassa i van aparèixer dos veïns, bons amics, coneixedors de la meva afició i amb ganes de xerrar del tema i d’observar. Els atreia, sobre tot, la Lluna, i la possibilitat, amb aquella Lluna tan grossa i el meu equipament, de poder tenir visions magnífiques del nostre satèl•lit.
Jo els vaig explicar que la Lluna plena és la pitjor per a ser observada (bé, quasi la pitjor... després de la Lluna nova és clar!): els rajos del Sol hi cauen perpendiculars, i no produeixen ombres. Això fa que no es pugui veure relleu. La imatge és “plana” totalment, sense gaire interès.

En la seva cara es va dibuixar la decepció. I en la meva l’enfado amb mi mateix, per ser tan animal.

De seguida, vaig desmuntar tota la parafernàlia d’instruments que tenia muntats en el telescopi (cables a dojo, dues càmeres CCD, un ordinador, el seguiment, ....) i vaig col•locar els oculars per poder fer observació visual. (observació visual!!! Feia temps! Amb tanta càmera i ordinador, vaig perdent el costum de, simplement, observar!).

Havien vingut a veure la Lluna. Doncs és clar que veurien la Lluna! Per què no?

Amb l’ocular de 250 augments, la Lluna apareixia immensa. Bé, de fet només es veia un petit boci, ja que tota no hi cabia.

Per mi, la imatge era plana i avorridota. Però ells van llençar una exclamació de satisfacció quan la varen observar. Jo anava explicat que allò no era res, que tornessin un dia amb Lluna creixent o decreixent i que podrien veure les muntanyes i els cràters com si els miressin des d’un avió, etc. Però crec que ells no m’escoltaven, i seguien mirant per l’ocular.

Jo em vaig engrescar. A veure... què els podia ensenyar ara?

Vaig de seguida descartar objectes de “cel profund”, és a dir, nebuloses o galàxies, perquè amb la llum de la Lluna plena no els veuríem. També això els vaig explicar... “no, amb aquesta llum no hi ha res a fer,.... no, no, és que el que veieu a les meves fotografies és el resultat de molts minuts, de vegades hores, d’exposició, aquests objectes no es veuen així de macos quan els observes....”.
Tampoc no m’escoltaven.

El meu perfeccionisme era irritant, fins i tot per mi!

Vinga! Us vaig a ensenyar una sorpresa!

Amb unes senzilles instruccions als comandaments del telescopi, aquest va començar a girar, cosa que sempre és espectacular per a qui no ho ha vist mai. Es va anar aturant, fins que un “beep” em va indicar que ja havia arribat al seu objectiu.

Vaig posar-hi l’ull, i... allí estava! Magnífic com sempre, Saturn. És increïble, però per més vegades que el miri, mai no me’n cansaria. Per mi, és l’objecte més espectacular que es pot veure de forma fàcil. La primera vegada que el veus no l’oblides mai. I això és el que passaria amb els meus convidats.

Amb pocs augments (75) la visió era impressionant. El planeta, amb el conjunt d’anells al voltant, com una figureta delicada a punt de trencar-se.

Qui és el primer? Un d’ells es va apropar i hi va posar l’ull. Una exclamació de fascinació va captar immediatament l’atenció del seu company (el seu pare). “No li diguis què és, espera't a que ho miri”, li vaig cridar jo.

Pare i fill varen estar intercanviant-se i mirant-lo amb sorpresa. Les preguntes les anaven formulant seguides, quasi sense pausa. Jo encara no acabava de respondre’n una i ja tenia la següent entrant per les meves orelles. No preguntaven, disparaven!

A 250 augments, el planeta mostrava les seves bandes equatorials de color. Un cop més, exclamacions i preguntes.

Ells acabaven de veure per primera vegada Saturn, i em varen donar les gràcies un munt de cops. En la seva cara s’hi veia l’expressió de satisfacció d’aquell que ha aconseguit quelcom important.

Els vaig convidar a una copeta de vermut de Falset, boníssim, que de seguida va fer els seus efectes, i la conversa va ràpidament derivar a temes trascendentals, sense possible resposta, amb teories de l’univers, el nostre origen, del nombre de dimensions que hi ha a l’univers, ...

Quan van marxar, més gràcies. Jo em sentia content, perquè ells s’emportaven una experiència magnífica.

Assegut al menjador, jo pensava, ... o ho intentava, a pesar dels efectes de la segona copeta de vermut que havíem pres. Jo no hagués donat un duro per observar visualment aquella nit, i pels meus amics allò va ser excepcional.

Però, sabeu què? Per mi també. També perquè vaig fer el que més m’agrada: divulgar, parlar del meu tema preferit, compartir. I perquè ells van sortir contents (i no només per efecte del vermut!).

Amb tanta tecnologia, tanta càmera CCD refrigerada, tanta precisió per a fer fotografies cada cop més difícils, perdo de vegades la perspectiva del què significa compartir una observació amb companys amb ganes de veure.

Amics, veïns, companys. Seguiu demanant-me observacions si us plau! No feu gaire cas del meu perfeccionisme, insistiu-me!

Ah! I acabarem amb una copeta de vermut, val?

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP