El naixement de l'univers i els televisors analògics

L’any 1964, dos físics americans eren treballant, per a la companyia telefònica Bell, amb una de les antenes més grans i sensibles de l’època. De seguida, varen notar el que creien era una interferència, un “soroll de fons”.

Inicialment van pensar que es tractava d’interferències provinents dels nuclis urbans més propers, cosa que varen, després d’unes proves, descartar. Aquell “soroll” semblava venir de tots llocs, amb independència d’on apuntessin l’antena. I, a més, era extraordinàriament uniforme.

Sense saber-ho, ni voler-ho, aquells dos homes (Penzias i Wilson) acabaven de descobrir, ni més ni menys, una de les bases més consistents que permetrien desenvolupar el model del Big Bang. Acabaven de descobrir “l’eco” del mateix naixement de l’univers.

Allò va acabar, anys després, amb el Nobel de física.

Molt s’ha avançat des de llavors en l’estudi d’aquesta radiació de fons. Sí, és per tot arreu, com aquells sorolls electrònics que apareixen quan jugues amb el dial d’una radio i et poses en un canal buit. Avui sabem que aquesta radiació ens arriba després de quasi 13.7 mil milions d’anys de viatge.

Les teories més modernes del Big Bang expliquen, de moment quasi a la perfecció, el què observem. En aquestes teories, l’univers que coneixem “neix” fa uns 13.7 mil milions d’anys, amb una extraordinària expansió de l’espai. És l’origen del temps, el nostre “temps zero”.

A partir de l’enorme energia existent, es crea la matèria. En els primers instants de l’univers, aquesta és tan densa i calenta que la radiació (recordeu que la llum visible, per exemple, és una de les formes que pren la radiació) no circula, sinó que impacta constantment contra la matèria (protons i electrons lliures). Aquesta època es coneix com “l’edat fosca”: l’univers és “opac”, la radiació (llum inclosa) no circula lliurement, i és constantment absorbida i re-emesa.

Però el propi procés d’expansió de l’univers el porta a un refredament progressiu i a una disminució, lògicament, de la densitat de matèria, que cada cop es distribueix al llarg de més espai. Arriba un punt en el què els protons i electrons lliures es poden combinar formant els primers àtoms d’hidrogen. Tot de sobte, l’univers es torna “transparent”, i la radiació circula lliurement.

És en aquest moment (uns 300.000 anys després del “temps zero”) que es difon la radiació de fons de la què parlàvem. Un senyal que omple l’univers en totes direccions.

Les dades que es poden deduir d’aquesta radiació són impressionants, i no m’equivocaré si dic que constitueix una de les bases científiques més contundents per a entendre la creació i la composició del nostre univers.

Deixant a banda l’aplicació pràctica de la radiació de fons, és extraordinari pensar que aquestes partícules (sabeu que la radiació electromagnètica és formada per fotons) ens porten informació de cóm era l’univers fa milers de milions d’anys. Que quan es va crear, no existien encara les estrelles, i l’univers era com una bèstia descontrolada, molt diferent a la imatge de serenor que ara tenim.

Recordeu (no fa pas massa) les televisions analògiques? I recordeu aquells primers temps, quan movíem el dial de la tele per a canviar de canal (dos canals!)? Recordeu aquella “neu”, aquells espais buits entre cadenes, que omplien la pantalla de “interferència”? (sí, sí... com aquelles escenes ja clàssiques de la pel•lícula Poltergeist que ens van fer pujar l’adrenalina!)

És fascinant, però part d’aquella “neu” que apareixia en els pantalles era producte d’aquesta radiació de fons. Era part del crit de l’univers despertant-se, ara fa milers de milions d’anys.

Llàstima de televisors analògics.