Saturn i els seus anells són, senzillament, una obra d’art de la naturalesa. Una obra delicada i precisa, com ara veurem.
Imatge: El Senyor dels Anells, vist pel telescopi espaial Hubble. Hubble Space Telescope, NASA
Des de l’invent del telescopi, Saturn ha estat un dels objectes més observats. Ja ho va fer Galileu, amb el seu instrument primitiu, pare de tots els telescopis. La seva òptica, la mateixa que el va permetre descobrir els principals satèl•lits de Júpiter, o els cràters de la Lluna, va provocar la seva frustració: en aquells anys d’observació, els anells de Saturn es trobaven quasi de perfil, vistos des de la Terra, i allò, tan extraordinari, que li va semblar veure feia uns mesos havia desaparegut de la seva vista.
Fins i tot els petits telescopis actuals, amb òptiques raonables, ens permeten gaudir de la visió dels anells, així com d’algunes de les principals característiques dels mateixos. En concret, la separació fosca (buida) que hi ha entre els seus dos anells més prominents (coneguda com divisió de Cassini, separa l’anell A del B).
Però, sens dubte, la gran sorpresa va arribar quan, allà per l’any 2004 (és a dir, ahir!), la sonda Cassini va visitar el gran planeta, i va començar a enviar dades i fotografies espectaculars (per sort, aquesta sonda segueix encara activa i en plena forma). Des de la seva òrbita al voltant de Saturn, la Cassini va mostrar un sistema d’anells molt més complex i al•lucinant del què es pensava. De seguida, les lletres amb les què es denominen els anells es van ampliar fins a la F!
Imatge: L'ombra dels anells sobre Saturn. Missió Cassini, NASA/JPL
Cada anell diferent de l’anterior. Cada anell, un món per si mateix.
Fotografies que serien més pròpies d’una revista de ciència ficció, que ens ensenyen petits satèl•lits orbitant els espais buits entre alguns dels anells. Com si la natura s’hagués tornat excèntrica, les sorpreses sobre els anells no han parat d’arribar.
Necessitaríem un llibre sencer per a repassar aquestes sorpreses, però en triaré només algunes.
D’entrada, els anells de Saturn estan formats per gel (aigua), amb una molt alta proporció. I, atenció, tenen només entre 10 i 20 metres de gruix! Us ho podeu creure? Uns anells immensos, que podem veure sense dificultat des de la Terra, ... i tenen només metres de gruix?
Imatge: La complexa estructura de l'anell B. Increïble, oi? Missió Cassini, NASA/JPL.
Els anells estan formats per petites partícules, bilions d’elles, i cada una seguint la seva òrbita al voltant de Saturn. Totes ben ordenadetes. Quan es mira un anell al detall, apareix format per milers de cercles concèntrics, cada un d’ells composat per partícules de diferent mida (vegeu la foto anterior). Una obra d’art de la gravetat.
Un dels principals anells, el B, té, en la seva frontera amb la divisió de Cassini, muntanyes de partícules acumulades. Sí, muntanyes, que són l’excepció puntual a la fragilitat que comentàvem abans quan parlàvem del gruix dels anells. Muntanyes que s’eleven, de forma caòtica, 2,5 quilòmetres sobre el pla de l’anell!
Imatge: Muntanyes de gel en el límit de l'anell B. Missió Cassini, NASA/JPL.
En la fotografia de la sonda Cassini es poden veure els pics de gel i l’ombra que projecten sobre l’anell B. És brutal. No puc ni imaginar la cara que devien posar els científics al rebre aquestes fotografies.
Com deia abans, entre alguns dels anells hi circulen satèl•lits. És com una joguina delicada: els satèl•lits es mouen elegantment sense tocar els anells. De fet, són aquestes grans roques les què, amb tota probabilitat, han netejat de partícules l’espai en el que orbiten, i han creat, així, les petites divisions.
Imatge: El petit satèl.lit Daphnis circulant entre dos anells. El podeu distingir? Missió Cassini, NASA/JPL.
Sabem ben poc del perquè de l’existència dels anells. S’han descrit vàries teories, però, de moment, cap d’elles sembla donar resposta a totes les qüestions. Però, cada cop més, es va imposant entre la comunitat científica la convicció que estem al davant d’un fet transitori, un espectacle temporal que l’efecte de la gravetat, la mateixa que l'ha creat, acabarà per a destruir potser en uns quants milions d’anys.
En altres paraules, els humans del futur (si és que en queden) s’hauran de conformar en rescatar antigues fotografies, conservades en museus, que mostraven un planeta quasi increïble.
Tal i com he anat escrivint aquest article, ja m’han agafat ganes de tornar a enfocar amb el meu telescopi aquest planeta anellat, l’autèntic senyor dels anells. Amb la mateixa exclamació de sorpresa d’un nen quan veu Saturn, estic segur que tornaré, per enèsima vegada, a emocionar-me amb la visió d’aquell món impossible.
Ara el tenim ben posicionat en el cel nocturn. Per poc que pugueu, observeu-lo (si no teniu telescopi, sempre hi haurà algun amic o conegut que estarà més que encantat de compartir-lo per a tan noble missió). I ja sabeu que, des d’Estels i Planetes també organitzem aquest mes una observació.
Afanyeu-vos, que aquest espectacle només serà en cartellera uns pocs milions d’anys més!
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada