45 anys de l'Apollo 13: un fracàs convertit en un gran èxit

Aquesta setmana farà 45 anys de la famosa missió de l'Apollo 13. Qui no ha sentit parlar d'ella, o no ha vist la pel·lícula?

En aquest blog hem analitzat accidents històrics relacionats amb la carrera espacial, com el del Challenger l'any 1986, o el del Columbia al 2003. Són, tots ells, casos que et deixen bastant tocat, al veure els errors que varen conduir a les morts dels astronautes. Però si hi ha un cas realment inspirador, aquest és, sens dubte el de l'Apollo 13 l'any 1970. És un cas que va acabar bé, del que es poden aprendre moltes lliçons, i que nosaltres, a l'empresa, utilitzem com a font d'inspiració per a les nostres activitats de dinamització amb els clients.

Si haguéssim de resumir-ho tot en un titular, aquest seria "Un fracàs que es va convertir en el major èxit de la exploració espacial".

La veritat és que tot va començar bastant abans de la dramàtica setmana de l'11 d'abril del 1970. Feia anys que la NASA, i gran part de la indústria puntera americana, lluitaven per complir la promesa que, l'any 1961, havia fet Kennedy. Els Estats Units havien de posar un home a la Lluna abans d'acabar aquella dècada (avançant-se, per fi, als soviètics). Ho havien aconseguit l'any 1969, amb l'Apollo 11, després d'un gegantí esforç en el que aproximadament un 5% del pressupost nacional es va destinar a la carrera espacial.

El fet és que uns anys abans de l'èxit de l'Apollo 11, es va cometre un error molt greu en el disseny d'un dels components instal·lats dins dels tancs d'oxigen. Aquell error havia produït algun funcionament incorrecte, però mai greu. Per alguna raó, després d'un temps, s'havia arribat a assumir aquell funcionament com a normal (primera lliçó: s'havia acceptat un risc com una cosa normal). Afortunadament, allò no va tenir conseqüències en cap de les anteriors missions.

L'oxigen, a les nau Apollo, s'emmagatzemava en varis tancs. Aquest gas no tan sols proveïa d'aire per respirar a la tripulació, sinó que, molt important, s'utilitzava també per a generar energia, l'energia que feia funcionar tots els sistemes de la nau.

El llançament de l'Apollo 13 va anar sense problemes. Els primers dies varen ser bastant avorrits, expliquen les cròniques. Com a anècdota, tal era l'avorriment que un dels membres de la tripulació s'entretenia accionant una vàlvula que produïa un fort soroll, espantant als seus dos col·legues.

Després d'unes quantes òrbites al voltant de la Terra, la nau es va dirigir cap al seu destí: la Lluna.

El 14 d'Abril, 3 dies després del llançament, es va produir l'accident. Un dels tancs d'oxigen va explotar. Va ser el moment de la famosa frase: "Houston, we've had a problem".

Inicialment no se sabia què passava. Fallaven tots els instruments, i totes les alarmes eren enceses. Tan era així que el control a Houston va sospitar que es tractava d'una errada en el mateix sistema d'alarmes, i  que, en realitat, res greu podia estar passant. Simplement perquè era impossible que tantes coses estiguessin fallant al mateix moment.

Els 3 astronautes, però, sí eren conscients de la gravetat. Havien escoltat l'explosió i la nau es sacsejava.

Uns 20 minuts després de l'explosió, Houston va acceptar l'evidència. S'havia acabat la missió a la Lluna, i ara es tractaria de salvar als 3 astronautes. Cosa gens fàcil, ja que l'explosió del tanc d'oxigen feia que les reserves d'aire fossin insuficients i, a més, no hi hagués prou energia per a alimentar als instruments (navegació, calefacció, etc.).

La primera decisió que es va fer va ser traslladar als astronautes des del mòdul de comandament al mòdul lunar. Aquesta part de la nau, dissenyada per a transportar dos astronautes a la superfície de la lluna, tenia les seves pròpies reserves d'aire. El problema és que no havia estat dissenyat per a portar tres persones, i molt menys durant dies. Estava pensat només per separar-se  del mòdul de comandament, baixar a la superfície de la Lluna, i tornar després a pujar amb el seu únic motor per acoblar-se de nou a la nau.

Permeteu-me, en aquest moment, unes paraules sobre el mòdul lunar. Es tracta, vist amb perspectiva històrica, d'un magnífic disseny. Els enginyers s'havien hagut d'esforçar en alleugerar el seu pes, i no tenia seients (no es necessitaven, amb gravetat zero i només pel moment de baixar a la superfície i tornar a pujar). Les seves parets eren feblíssimes, equivalents a 3 capes de fulla d'alumini. Amb gravetat, només posant el peu a sobre es  podia deformar o, fins i tot, trencar. Tot i així mai no va mostrar la mínima fallida, en cap missió. Sempre va funcionar a la perfecció. I en el cas de l'Apollo 13, a més, va ser el bot salvavides, l'element clau que va permetre la supervivència d'aquells herois.

Quan els 3 astronautes varen abandonar el mòdul de comandament, varen tancar tots els sistemes, per estalviar la poca energia que hi havia per al moment de re-entrada a la Terra. Mai no s'havia fet això, i es temia que, degut a les baixíssimes temperatures de l'espai, les bateries no es tornessin a posar en marxa arribat el moment.

Dins el mòdul lunar, els astronautes varen haver d'anar afrontant tot un seguit de problemes. Van restringir l'ús de l'aigua, i sense calefacció varen patir temperatures baixíssimes. Tampoc no menjaven, ja que el menjar liofilitzat a penes es mesclava amb aigua freda. Mentre, a terra, els enginyers s'afanyaven a dissenyar quin seria el procés de tornada a la Terra. En qüestió d'hores havien d'escriure tot un procediment nou de tornada, una tasca que, en condicions normals, hagués ocupat mesos.

Per estalviar tota l'energia possible, es va decidir deixar que la nau seguís cap a la Lluna, la voltés, i tornés a la Terra, fent una figura de 8. Aquesta trajectòria era guiada per la gravetat, i no requeria el dispendi energètic que hagués significat fer anar els motors del mòdul de comandament per girar a mig camí la nau.

Ja en el camí de tornada, els tècnics varen calcular que seria impossible mantenir vius als astronautes al ritme al que es viatjava. S'havia de donar un impuls extra a la nau, per a que anés més ràpida. El problema era que això s'hauria de fer amb l'únic motor del mòdul lunar, que no havia estat pensat, ni en somnis, per a tal cosa. Podia passar de tot, però era l'única solució. I va funcionar.

Els problemes no varen acabar aquí. Una gran amenaça es va mostrar en forma de concentració de diòxid de carboni. El mòdul lunar no tenia suficient capacitat per a filtrar l'aire respirat pels astronautes: els seus filtres només preveien la presència de 2 persones i durant un temps molt limitat. No tenien més filtres al mòdul lunar, i els filtres que hi havia al mòdul de comandament no encaixaven (uns eren rodons, els altres quadrats!).

Llavors va començar una cursa a tota velocitat entre els enginyers a Houston, que es varen tancar en una sala amb tot el material que els astronautes podien trobar a bord. Es tractava d'intentar encaixar els filtres quadrats a les obertures rodones d'aire del mòdul lunar. En altres paraules, es tractava de fer una xapussa per salvar la vida de 3 persones. I la varen fer. I la varen comunicar (explicar als afeblits astronautes com construir allò no va ser fàcil). El filtre improvisat va funcionar just a temps, quan les forces començaven a fallar.

Havien passat 3 dies de l'accident,  i ara ja només quedaven dos grans dificultats per superar: corregir lleugerament la trajectòria (manualment, recordem que els sistemes de navegació estaven apagats), i finalment tornar a engegar els sistemes del mòdul de comandament per a la reentrada, creuant els dits per a que els bateries s'engeguessin.

La correcció de la trajectòria es va fer artesanalment, emprant la posició visual del Sol i de  la Terra. Es va fer com els antics mariners s'orientaven al mar. Impressionant. Això demostra la preparació dels astronautes.

I les bateries es van engegar.

La resta, ja la sabeu.

Quantes lliçons es deriven del cas! Tant a nivell personal com empresarial.

El paper de  la improvisació. Però, atenció, una  improvisació provinent del coneixement profund d'allò que tens entre mans.

La preparació exhaustiva. En l'era de la carrera espacial, els astronautes varen saber navegar manualment, guiant-se per les estrelles, utilitzant un sextant! Si voleu, traduït al nostre món seria com preguntar-se si seríem capaços de sobreviure sense un mòbil, o una connexió a internet.

El treball en equip. Tots a una, amb una sola prioritat: salvar als astronautes.

I, molt important, el creure fins al final, el no parar de lluitar. Era fàcil baixar la guàrdia, caure en la depressió. Tant  pels equips de terra com pels 3 cosmonautes.

Finalment, el lideratge. El cap de la missió a Houston va assumir el seu lideratge, guiant a tot l'equip, a l'hora inspirant confiança i exigint focus i resultats. És seva la famosa frase: "El fracàs no és una opció". Una frase que descriu perfectament l'esperit amb el que l'equip va treballar.

També es seva la frase que trobo culminant. Quan un alt responsable de la NASA, que ha de comunicar amb el president dels EEUU, en el moment en el que les coses pintaven molt malament, comenta que allò serà el major fracàs de la carrera espacial. Llavors, el cap de la missió el contesta: "Disculpi, però en la meva opinió, farem que això sigui el major èxit de la NASA".

I així va ser.